La societat Àrab.

Durant aquesta època Europa es sumia en una ruralització avançant cap a la feudalització, mentre la Península vivia un esplendor social amb la introducció de nous conreus i avenços tècnics que van afavorir l’agricultura (canals i clamors) . La mineria romana es va continuar i es van obrir de noves. Floreix l’orfebreria, la fabricació d’armes i el treball amb vidre. La pesca (les drassanes de Tortosa) i l’artesania van prosperar ( multitud de petits tallers artesanals que abastien el “socs” – mercats urbans- )

Prosperà el comerç a gran distancia: amb l’Imperi Germànic, Sudan i sobretot amb Bizanci. Or, espècies, seda,productes manufacturats i esclaus...

L’arquitectura musulmana té una clara influència religiosa i cultural. Els seus trets més característics són la poca alçada del seus edificis en general, l’ús del guix, el maó i la fusta; i la lleugeresa dels seus sostres sostinguts per grups de columnes primes. També hauríem de parlar de la recuperació de l’arc de ferradura visigòtic, l’arc polilobulat i la volta de creueria. Les decoracions exteriors dels edificis, molt simples, contrasten amb la riquesa interior amb profusió de motius geomètrics i vegetals ( l’Alcorà prohibeix la representació de figures humanes) La Mesquita és un edifici religiós que té diferents parts: el pati descobert (Sahn), amb una font al centre (Sabil) i una torre (Minaret) i la sala d’oració (Haram), que estava orientada cap a un mur (Quibla) encarat a l’est. Donades les restriccions religioses l’escultura i la pintura varen tenir poca rellevància. Tot i que podem trobar pintures que il•lustren llibres científics (miniatures que eren molt apreciades)

La conquesta Islàmica (711 - 732)

La fi del món antic i el principi de l'Edat Mitjana se succeeixen a partir de l'invasió àrab de la península ibèrica, després de desembarcar a Gibraltar l’any 711.

Les disputes dinàstiques visigoda de l’època, i l'integració de tot el nord d'Àfrica pels musulmans al Califat Omeya de Damasc van propiciar aquesta invasió.

No resta clar si l'invasió suposava un suport als partidaris de Witiza contra el Rei Roderic o si obeïa a un pla de conquesta previ. Ja durant els regnats de Wamba i Ervigi es van rebutjar alguns intents àrabs de posar peu a Espanya, i fins i tot un any abans de l'invasió, Tàrif ibn Malluk va desembarcar a Tarifa amb 400 soldats en missió d’exploració. A partir de l’entrada musulmana al 711 es va anar donant una penetració progressiva cap a les terres que actualment configuren Catalunya, mitjançant diverses escaramusses àrabs i berebers.

La primera d’elles, partint del territori ja ocupat de l'actual País Valencià, es va expandir pel Baix Ebre i el Montsià (713-714), sota el comandament de Tàriq ibn Ziyad. Una segona escaramussa dirigida per Muza ibn Nusayr, provinent de Saragossa va ocupar la part occidental, mentre l’exèrcit d'Al-Hurr prenia Barcelona i arribava fins a l'Empordà (717-718).

La línia defensiva visigoda establerta sota el Pirineu, a la conca del riu de la Muga es va trencar en el 720 per Al-Sahm prosseguint la conquesta musulmana per la Septimània (Carcassona 721, Nimes 725).

La població de les terres catalanes no va acusar canvis substancials amb l’establiment de la dominació sarraïna, llevat del despoblament de Tarragona i els seus voltants per la devastació soferta.

La llei alcorànica establia que totes les terres conquerides en accions bèl•liques passaven a ser propietat de l’Estat. Però com gran part de la península Ibèrica va estar sotmesa sense lluita (pactes de capitulació i el tractat de pau) es varen repartir de la següent manera:

1. L’Estat es va quedar una cinquena part en concepte de botí.

2. El territori que no era propietat de l’Estat es va repartir entre els clans àrabs i amazics (berebers sotmesos i islamitzats pels àrabs). Aquest darrers practicaven la ramaderia transhumant i els van donar les pitjors terres, per això tot sovint es revoltaven contra els altres.

Les capitulacions davant els musulmans. Els convenis pactats varem estar de dues classes: el pacte de capitulació i el tractat de pau. En tots els casos, la població hipano-goda havia de pagar l’impost personal i el territorial generalment en espècies amb productes de les collites.

1. El pacte Suhl significava la submissió total a les autoritats de l’Islam i segons que fossin unes o altres les condicions pactades, el lliurament de béns determinats i la conservació dels donats per la propietat dels seus feus o finques, o d’un dret d’usdefruit molt ampli que permetia la venda i la transmissió hereditària.

2. El tractat del tipus Cahd implicava una certa autonomia política per als que pactaven amb l’Islam, els quals restaven en situació de protegits-aliats i garantits en la pràctica lliure de la seva fe religiosa, en les seves llibertats econòmiques i en el respecte de les seves propietats.

L’organització ètnica dels nous súbdits sotmesos a l'Islam es va constituir en quatre grans grups:

1. Els àrabs i berebers (amazics), establerts amb la conquesta. Organitzats jeràrquicament i de forma tribal. Van mantenir la seva identitat ètnico-cultural i controlaven el país.

2. Els fidels al cristianisme, als quals es diu mossàrabs, provinents de l’antic estatus hispà-gòtic i que varen mantenir la seva estructura política. Encara que la presència islàmica no va impedir la pràctica del catolicisme, sí va suposar la destrucció de la majoria de les basíliques de l’església visigoda.

3. Els muladís, que van adoptar la nova religió i es van integrar econòmicament i culturalment a l’Islam.

4. Els jueus i altres minories com els esclaus, procedents o no de l’època anterior. Els primers gràcies a la seva millor preparació, van ocupar càrrecs de responsabilitat en els governs; els esclaus, tenien càrrecs a l’administració de l’exèrcit.

La distribució social també estava formada per quatre grans grups:

1. La noblesa, formada bàsicament pels àrabs conqueridors (noblesa de sang) i en un segon nivell per alguns berbers i esclaus (noblesa de servei)

2. La petita burgesia urbana: artesans, comerciants, funcionaris i oficis liberals.

3. La pleb urbana, que era mà d’obra de totes les ètnies.

4. Els camperols muladís i els esclaus.

La cultura musulmana va tenir també la religió com a base fonamental. La imposició del àrab com a llengua va permetre que Al-Andalus pogués relacionar-se amb altre potències culturals com ara Bagdad, el Caire o Damasc. Averroes és una mostra prou important. Filòsof que va treballar Aristòtil tot interpretant-lo des del dogma islàmic.

El domini Carolingi (732 - 800)

Els intents àrabs d’expansió cap al nord van quedar tallats l’any 732 a la batalla de Poitiers, augmentant el progressiu apogeu del regne franc. El domini musulmà mai va arribar a controlar completament les zones pirinenques i el veïnat amb l'Imperi Carolingi va accentuar la inestabilitat contra la dominació sarraïna a la zona nord de les terres catalanes. El Rei carolingi Pipí el Breu va recuperar la Septimània al 759 amb la capitulació de Narbona, caient també el Rosselló al 767 i restablint als Pirineus l’antiga frontera romana que encara resultava insuficient per impedir les contínues incursions sarraïnes. Aquestes revoltes van ser aprofitades per Carlemany per crear un estat de vassallatges i pactes amb els sarraïns a les fronteres entre el seu imperi i el musulmà.

A les àrees més occidentals del Pirineu, també sota l’influencia política franca, els bascs formen el Regne de Pamplona, amb els incipients comtats del Sobrarbe i la Ribagorça (756).

A Catalunya van contribuir els pactes establerts a una aproximació entre els indígenes francòfils i el regne franc propiciant el lliurament de la ciutat de Girona als monarques carolingis (785) i l'Urgellet i la Cerdanya (789). També els comtats del Pallars i de Ribagorça es van posar sota la protecció dels comtes francs de Tolosa.

El lliurament de Girona va representar també la caiguda dels territoris circumdants que ràpidament van formar els comtats de Girona, Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries. El dia de Nadal de l’any 800 Carlemany és coronat emperador pel papa Lleó III.

La Marca Hispànica (800 - 814)

Els esdeveniments i les contínues incursions i disputes a la zona Pirinenca van convèncer Carlemany (Rei des del 768) de la necessitat de crear un ampli districte fronterer al sud del Pirineu (una Marca Hispànica), encomanant aquesta tasca a la cort que presidia a Tolosa el seu fill Lluís el Piadós (Rei d'Aquitània).

El Comte Borrell del Urgell i de la Cerdanya rep l’any 799 l’encàrrec de fortificar i repoblar Osona, Cardona i altres llocs, en un pas previ per conquerir Barcelona els musulmans.

La campanya de Lluís d'Aquitània dóna els seus fruits al 801, capitulant la Barcelona sarraïna i pactant amb els indígenes hispà-gòtics garanties i acords de capitulació.

Aquesta actitud pactista va propiciar l’atorgament per Carlemany als barcelonins del precepte de defensa i immunitat i el nomenament de comtes indígenes per als comtats d’aquesta fase de domini carolingi a Catalunya.

El primer objectiu de Carlemany era situar la frontera del seu imperi a la línia de l'Ebre. Per això va fer multitud d’expedicions contra Tortosa que resultaren infructuoses, renunciant-hi finalment a causa d’aquests fracassos i concentrant posteriorment el seu interès a Navarra i el Pirineu aragonès on ja havien sorgit dos nuclis independents profrancs, el regne de Pamplona i el comtat d'Aragó.

Al 814 mor Carlemany havent fracassat en el projecte de crear una Marca Hispànica entre el Pirineu i l'Ebre, havent de conformar-se amb una frontera, una mica més al nord, amb límit als rius Llobregat, Cardener, el Segre Mitjà i la Conca de Tremp, territori que posteriorment s’anomenaria la Catalunya Vella (812).

Els comtats catalans (814 - 1131)

Desprès de la conquesta o establiment dels francs, a l’anomenada Catalunya Vella existien districtes administratius anomenats comtats: Pallars-Ribagorça, Osona-Girona-Barcelona, Urgell-Cerdanya, Empúries i Rosselló. . L’origen d’aquestes demarcacions és incert encara que la documentació demostra que sota el domini sarraí ja havien comtes indígenes, anteriors a francs i a sarraïns, regentant districtes territorials anomenats “comitatus” en època visigoda. Alhora, aquests comtats estaven dividits en districtes menors anomenats “pagi”, tals com Berga, Vallespir, Besalú, Conflent, i Peralada.

Els comtats catalans van dependre del regne d'Aquitània fins passat l’any 814 en el qual la direcció de l’imperi va ser assumida per Lluís el Piadós en morir Carlemany. Així van continuar fins a l’any 878 els comtats marítims (Barcelona, Girona, Empúries i Rosselló), i la Ribagorça i el Pallars en el període 833-848 (llevat d’aquest període i fins el 872 estaven vinculats al comtat de Tolosa).

L’any 878, en el concili de Troyes, el Rei franc Lluís el Quec (el Tartamut) va atorgar els comtats de la Marca Hispànica a integrants d’una mateixa família com a compensació per la fidelitat que havia demostrat a la monarquia: Sunyer II e va fer càrrec del comtat d’Empúries, Miró I del Rosselló, i Guifré el Pelós dels de Barcelona, Girona i Osona i Urgell-Cerdanya. Tot i continuar el seu vassallatge al Rei franc van gaudir de certa autonomia. El Comte més rellevant de tots va estar Guifré el Pelós, - fill del Comte Sunifred d’Urgell i net del Comte Belló de Carcassona- Guifré va dirigir el repoblament de les zones de l’actual Berguedà, el Lluçanès, el Bages, Osona i el Ripollès. Al morir el Comte els seus dominis van esdevenir hereditaris, sense l’oposició del Rei franc, consolidant així el domini de la anomenada Casa de Barcelona i naixent d’aquesta manera la dinastia nacional de Catalunya.

A la mort del Comte Ramon II (920) del Pallars - Ribagorça, es van separar ambdós comtats entre els seus dos fills. L’afirmació de les cases comtals se’n va anar fent major amb les successions dels hereus de Guifré el Pilós, mentre els francs anaven entrant en decadència a partir de la formació de l’imperi germànic.

Al 947, Borrell II, Comte de Barcelona, va donar un canvi complet a l’orientació política de Barcelona amb l’allunyament progressiu de França, tot i que la por que tenia a la fortalesa dels musulmans el va fer firmar tractats de pau i fixació de fronteres amb el califa cordovès. Així va anar desapareixent el domini franc a Catalunya. Tot i els tractats, al 985 l’exèrcit musulmà de Al-mansur va saquejar la ciutat de Barcelona. El Comte Borrell demana llavors ajuda al Rei franc Lotari que no complirà el pacte de mútua ajuda. Tres anys desprès quan els normands van atacar el regne franc, el Comte Borrell va aprofitar per a trencar els vincles de vassallatge amb el amb el seu Rei Hug Capet, aconseguint, de fet, la independència dels seu comtats. Aquest fet marcarà l’origen polític del futur Estat Català. L’any 992 encunyava moneda pròpia.

Com a conseqüència del concepte patrimonial de sobirania imperant, es van produir algunes divisions dels territoris comtals (Empúries i Rosselló al 911, Pallars Jussà i Pallars Sobirà al 1011). Amb el regnat de Ramon Berenguer I (1035) es va accentuar encara més la preeminència del comtat de Barcelona obtenint jurament de vassallatge dels comtes d’Urgell i d’Empúries. D’altra banda el comtat de Ribagorça, que durant un temps va oscil•lar entre la vinculació a la Casa de Barcelona i al Regne d'Aragó, va acabar per unir-se a aquest últim.

Ramon Berenguer I va promulgar al 1068 el Codi dels Usatges, primer codi jurídic conegut, que donava validesa legal a usos judicials ja en vigor i els complementava amb nous preceptes. El codi representa una idea pactista de les relacions de poder, en el qual l’actuació del Comte queda limitada pels costums i drets del país.

Ramon Berenguer III va emprendre al 1114 una important expedició a Mallorca la qual va conquerir, encara que els sarraïns la van ocupar de nou un any més tard. D’aquest any daten els primers documents escrits on apareixen les formes "Catalania" i "catalanenses".

Coincidint amb l’extinció d’algunes dinasties comtals, els comtes de Barcelona van incorporar el de Besalú (1111), el de la Cerdanya (1117), el del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192).

La unió amb Aragó (1131 - 1213)

A la mort sense descendència d'Alfons el Batallador (1134) Rei d'Aragó i Navarra, es va plantejar una important crisi successòria, ja que el Rei en el seu testament deixava els seus regnes a les ordres militars del Sant Sepulcre, l'Hospital i el Tremp. La noblesa i la família real aragonesa es van manifestar en contra de les últimes voluntats del seu monarca i van buscar el familiar més proper a la figura del seu germà Ramir el Monjo, bisbe de Roda (Ribagorça), que va haver d’abandonar els seus vots i casar-se amb Agnès de Poitiers (néta del Comte de Tolosa), naixent la seva filla Petronella en 1136. A partir d’aquest moment tant el Rei de Castella, com el Comte de Barcelona van iniciar gestions diplomàtiques per obtenir la mà de la princesa i unir-se a Aragó. Finalment l'11 d’agost del 1137 es van celebrar les esposalles del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb Petronella, obtenint el Comte el títol de príncep d'Aragó, sense renunciar al títol comtal. La confederació catalano-aragonesa no implicava una uniformitat política, econòmica social ni cultural. Tant Catalunya com l’Aragó mantenien les seves pròpies institucions, identitats, lleis, governants, etc. Només compartien Rei i no les estructures de poder.

En 1147 Ramon Berenguer IV, conjuntament amb el Rei de Castella, realitzen diverses expedicions per terres andaluses fins a Almeria, i també incursions pel regne de Múrcia.

En 1148 conquesta el regne de Tortosa, amb ajuda de les milícies genoveses, un any després conquereix el regne de Lleida, també en poder musulmà, completant així l'unificació del territori del principat, sumant als territoris ja heretats de la Catalunya Vella els nous conquerits anomenats la Catalunya Nova.

Al tractat de Tudellén (1151) es repartiran les zones d’influència a la península entre els regnes de Castella i Aragó.

En 1162, després de la mort de Ramon Berenguer IV, el seu fill Alfons és proclamat el primer Comte-Rei, casant als 20 anys amb Sancha de Castella. Aquest monarca va consolidar l'incorporació a la corona de la Provença i el Rosselló.

Per una altra part, des del Concili herètic del 1167, es van formar els bisbats càtars que van anar difonent una nova doctrina, atractiva per la seva simplicitat i per la pobresa dels seus membres, molt contrastada amb la vida opulenta d’una part del clericat catòlic.

Establerts a l'Occitània francesa i en algunes àrees de Catalunya, van causar recel a les institucions catòliques, desembocant la situació que el successor del Rei Alfons, Pere II, pressionat políticament pel papa Inocenci III, els expulsés i perseguís enmig d’una dualitat personal, morint a la Batalla de Muret (1213) i perdent els dominis occitans.

Tàriq ibn Ziyad.