Medina Larida, una ciutat andalusina.

Lleida, la llunyana
Quan abatut arribis a Lleida la llunyana,
la medina cabdal del Zugr-al-Aqsa,
gaudiràs al punt del goig inefable
dels amants.
Beure l’aigua delitosa del seu riu
d’ones agitades,
feliç i ressonant entre les ribes,
és com abeurar els llavis
de la meva Itimad
quan acluca les parpelles.

Abd al-Malik ibn Rizq (1132 -1133)

Llibre de La Frontera, p. 161. de Musa Ibn al-Tubbi; [traducció:] Jaume Pont.

Barcelona : Proa, 2000

Poc es sap de la ciutat d’aquesta època, tot i haver moltes referències escrites de la ciutat, d’arqueològiques no hi trobem pas gaires.

Tot sembla indicar que la ciutat andalusina del segle VIII i gran part del IX tenia el seus límits restringits a la zona del Turo. De fet no s’han trobat restes arqueològiques d’aquesta època, cosa que explicaria el fet de que al turo la roca es trobi gairebé a la vista o el fet de la destrucció que va patir la zona després de la Guerra de Successió i en concret desprès de l’any 1707. Així que tot apunta a una ciutat de caire militar situada durant molt de temps en la frontera extrema de l’al-Andalùs.

Ens diu el cronista i geògraf Al-Himyari:

“Larida és una ciutat antiga que fou edificada al costat a la vora del curs del riu Shikar (Segre) que ve del país de Gillikia, d’aquest s’extrauen partícules d’or pur. La ciutat domina una extensa plana anomenada Mashkican (Mascançà). Té un territori fèrtil, tot i que la regió veïna sigui força estèril, posseeix nombrosos jardins i fruits en abundància i es famosa pels seus cultius de lli, molt abundants i que exporta a totes les regions de les marques. Al pla de Mascançá, hi ha nombrosos cultius, granges i terres de pastura. Cada granja té una torre o refugi subterrani, on es protegeixen els pagesos en el cas de necessitar-ho."

El que és cert, és que l’orografia de la ciutat (que l’ha marcada al llarg de la seva història) s’adequa extraordinàriament a un dels tipus bàsics de ciutat andalusina: la ciutat acròpoli.

MAZZOLI-GUINTARD, Ch., Villes d'al-Andalus. L'Espagne et le Portugal à l'époque musulmane (VIII-XV siècles), Presses Universitaires de Rennes, Rennes. p.51

Aquest tipus de ciutat sempre és desenvolupava al peu d’un turó. Al capdamunt d’aquest es situava la ciutadella, fàcil de separar de la resta de la ciutat convenientment emmurallada. Aquesta ciutadella, convertida en una petita ciutat, dins de la veritable ciutat, és l’espai de poder polític i militar. De les muralles de la ciutadella, partiran les urbanes que encerclaran el nucli urbà, per tal de defensar-lo. Si ens avenim a que la ciutat va canviar molt poc després de la reconquesta, les muralles andalusines haurien de trobar-se gairebé en la seva totalitat sota, o formant part de les muralles medievals. Paral•lela a l’alcassaba i tot seguit en direcció nord-oest, la muralla descendiria perpendicularment fins l’alçada de l’actual església de Sant Martí. Des d’aquí, fins l’edifici d’Hisenda, i el Portal de Boters, la muralla seguiria el traçat que coneixem com a medieval. (probablement aquest portal ja seria una entrada de la ciutat en època sarraïna) A la banda del riu Segre, des de l’antic cinema Catalunya (on segur que hauria altra porta, ja que era el començament del vell camí de Gardeny) fins la Paeria, existia un mur de contenció front les possibles crescudes del riu Segre. De ben segur que la porta d’entrada en la zona de l’arc del pont, era plenament funcional, tot i que no es descarta que hi hagués d’altres de cara al riu. La muralla seguiria fins el final del carrer del Carme (on trobaríem altra porta) Continuaria fins el final del carrer Magdalena, on trobaríem altra porta d’entrada coincidint amb el camí vell de Corbins. Per tancar-la, des de la cantonada del carrer Anselm Clavé i la plaça Mossèn Jacint Verdaguer fins l’alcassaba.

Bé, aquest és el seu perímetre, (unes 30 hectàrees) una ciutat petita (sagirat segons la denominació d’al’Idrisi)

Dins, la ciutat s’allunya del estereotip de ciutat plena de carrers estrets i sinuosos. Ben al contrari. La Larida andalusina és una ciutat correctament estructurada en barris (cinc), amb un equilibri d’espais públics i privats ben definits que s’adapten perfectament a l’orografia de la ciutat.

Del barri de la Suda, on es trobava la ciutadella andalusina, en queden poques dades, però es pot dir que en ell es trobava l’alcassaba, la mesquita major i les residencies dels alts càrrecs i afins a les famílies regidores de la ciutat.

El barri de Sant Martí probablement estaria ocupat per artesans, donat que en ell s’han trobat restes que indicarien que en aquest es produïa ceràmica.

De la zona que en època cristiana es denominaria Sant Llorenç (cantonada de l’antic cinema Catalunya) no es sap res, així com del barri de Sant Joan.

És el barri de Magdalena el que més ens diu de la ciutat de l’època. La Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida en va documentar 12 carrers que seguien la topografia de la ciutat. Amb dues vies principals paral•leles a les corbes de nivell amb direcció nord-sud. Els actuals carrers de Pi i Margall i la seva prolongació al carrer Magdalena, així com el Carrer del Carme, serien els eixos vertebradors de la ciutat, i als seus extrems, com ja s’ha dit és trobarien dues portes d’àcces. Els carrers perpendiculars a les línies de nivell serien de caràcter secundari (aquests carrers recollien el clavegueram de les cases i el transportaven fins el principals). Les 17 illes de cases que es van definir són de dimensions variades (adaptades al treçat dels carrers i per tant a la topografia de la zona). La llargada de les cases varien, no així l’amplada que generalment correspon a la unió de dos patis de cases. Algunes de les cases tenien varis nivells interiors i amb independència del tamany i de la zona sempre tenen una distribució semblant. Les seves dependencies s’articulaven al voltant d’un pati interior. Amb construcció de pedra seca (blocs més o menys regulars amb filades de peces més petites) es construïa un sòcol, que es continuava amb tovots o tapia. Les paret restaven arrebossades o simplement emblanquinades amb calç. (Com és pot observar és la construcció típica andalusina.)

Notes i Imatges.

Adaptat de l’article: Com era la ciutat de Lleida en època andalusina? Com era Medina Larida?. Lleida, 14 de Maig de 2000, 55-59 d’Ana Loriente Pérez, de la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida.