Paisatges tecnològics al llarg del Temps. La Seu Vella de Lleida. Dominació Àrab. Medina Larida. Els àrabs a les terres de ponent. Cronologia d’una estada. La Lleida andalusina a la Marca Superior.

Cronologia d’una estada. De l'any 720 al 1149.

Cronologia d’una estada. La Lleida andalusina a la Marca Superior.
al-Tagr al-A ‘là o al-Aqsâ.

L’any 713 Musa ibn Nusair i Tàriq ibn Ziyad conqueriren Saragossa. Poc desprès iniciaren les ofensives contra Lleida. Al voltant del 713 i 714, la ciutat de Lleida és assetjada pels exercits sarrains. La seva situació geogràfica i el fet de constituir-ne un nus de comunicacions important dins les antigues vies de comunicació romanes, cap a Tarragona i Barcelona la fa del seu interès. Finalment cau a les seves mans. La Lleida visigoda de l’època era francament decadent, amb una regressió urbanística més que evident respecte a temps anteriors. Tot i això continua essent un centre urbà de capitalitat regional, on es mante un reduït grup de l'elit social urbana que pactarà la capitulació davant els caps invasors, acords que varen ser respectats pels sarrains.

A la ciutat, sembla que no passes res, els costums canvien molt poc. Es permet el culte cristià (els religiosos no hauran d’abandonar la ciutat, tot i que la seu episcopal es traslladarà a Roda) i el lliure cultiu de les terres (s’hauran de pagar impostos en diners o en part de les collites recollides). Continua el mateix règim municipal, tot i que els nous regidors seran els “muladies” (renegats de la fe cristiana que abraçaren la fe musulmana).

La conquesta musulmana pretenia fer-se amb el poder de tot el regne visigot de la Hispània i afegir-ne la Septimània. Amb la conquesta de Narbona, Lleida formarà part del seu valiat, que s’estenia sobre tot l’espai nord-oriental de l’antic regne visigot. Les terres es repartiran entre els cabdills àrabs iemenites i les tropes berbers de manera poc equitativa. Aquests darrers reclamaran el que creuen que els correspon com a dret de conquesta i sota el comandament de Munússa es faran amb el control de tot el valiat. Els iemenites els combatrien amb força arraconant-los fins a Llivia, on Munússa acabaria suïcidant-se. La pèrdua de la Narbona sarraïna (752) a mans cristianes farà que l’emirat es replantegi el territori fronterer de l’al-andalùs. Saragossa començarà a tenir una posició preeminent sobre aquesta zona, on Tarassona, Osca i Lleida seran poc després les zones extremes.

Junt als Banú Samala (llinatge àrab tugíbida) i a les valls de l'Ebre, del Cinca i del Segre alguns muladies (antics terratinents visigots i hispanoromans), acabaran convertint-se en els veritables senyors de les terres de la frontera de l’al-andalùs i els reines i comtats cristians. Destaquen entre ells els Banú Qas.si que dominarien Saragossa i en temporades Lleida, així com els Banú Amrús - Xabrít establerts a Osca i Lleida. Aquests senyors de frontera, a més a més, de lluitar contra els cristians lluitaven entre si per l’hegemonia de la zona, amb un clar objectiu d’independitzar-se del poder central. De fet varen estar varis els que cercaren a Carlemany oferint-li vassallatge a canvi del reconeixement dels seu regnes.

Al 752 va estar Sulayman al-Arabi fill del destronat Emir Yusuf i valí de Barcelona i Girona el que ho va fer.

Annales Francorum Metenses (tom. 3, pág. 275)

Al 777 van estar els de Barcelona, Girona i Osca, els que oferiren el pacte.

Annales Francorum auctiores (tom. 2, pág. 15)

Amb ells anava Amrús-al-Laridí-ibn Yus.suf, un muladí parent dels Fortún de Saragossa que desprès seria el famós valí toledà de la nit dels fossats... Doncs era el seu llinatge el que governava en aquells temps les terres de Lleida, després d’assassinar a Matruh ibn Sulayman ibn Yaqzan al-Arabi (fill de Sulayman) el 791 i desfer-se’n de Abu Twar senyor de Lleida i Osca.

És a les hores (791) que Amrús-al-Laridí-ibn Yus.suf s’enfrontà als exercits de Lluís I dit el Pietós, que en una de les seves incursions al nord de l’Ebre, arribà fins el Segre i finalment fins la ciutat de Lleida, la qual arrasà...

España: sus monumentos y artes, su naturaleza e historia Piferrer, Pau (1818-1848) Pi y Margall, Francisco (1824-1901),. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 1999

Als pocs dies, Amrús, torna ha fer-se amb el control de la ciutat, tot i que no la restaurarà mai. Per contra va expulsar els mossàrabs com a represàlia.

Al poc temps, l’any 801, en Lluís I el Pietós, reconquistaria Barcelona. Lleida la “llunyana” passaria d’aquesta forma a ésser frontera extrema d’al-andalùs.

L’emir Muhàmmad I, davant de les continues revoltes en la marca va prendré consciència del poder dels clans que les dominaven i potencià els Banú Qas.si (en català, fills de Casi) per tal de controlar-la. Aquests com els seus antecessors alternarien èpoques de submissió i rebel•lió enfront els Emirs. Per a Lleida la “llunyana” va significar un període de reconstrucció i creixement ...

Al l'any 870 el net d’Amrús es revolta contra Mús.sà ibn Galindo i el derrotà. Des de Còrdova s’enviaren dues expedicions de càstig, una contra Osca i l’altra contra Lleida, que seria conquerida per l’exèrcit d’Àdmad ibn Sa’id. Els Banú Qas.si no desaprofiten l’ocasió i es faran amb el control de la marca, primerament de forma parcial i finalment de manera abassegadora. És a les hores quan el clan s’adona de que per a controlar la vall de l’Ebre cal posseir Lleida, que ja és una ciutat prou cohesionada dins el món islàmic i amb una clara i important projecció. Al voltant del 880 en Isma’íl ibn Mús.sà ibn Qas.si és fa amb la ciutat, desprès d’algunes disputes amb el seu nebot Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà

Als voltans del 883/884 el nou senyor de Lleida, Isma’íl ibn Mús.sà ibn Qas.si reconstruí la ciutat i començà les obres de la seva fortificació. A les hores és quan Guifré el Pelós assetjà la ciutat. Ens relata Ibn al Atír que els musulmanes mataren un gran nombre d’atacants i que finalment deposaren el setge.

L’historiador Ibn Hayyan, (segons els escrits del també historiador Isa al-Razi) ens diu que al 888 estant Isma’íl ibn Mús.sà ibn Qas.si malalt, es feren càrrec de Lleida els seus fills. Com que el senyor d’Osca, Muhàmmad 'Abd al-Màlik al-Tawíl, pretenia part dels seus territoris van partir a defensar-los. En el camí Muhàmmad els para una emboscada. Un morí i l’altre va ser fet presoner. Poc després al morir Ismail Musa ibn Lub, Muhàmmad 'Abd al-Malik al-Tawíl va reclamar la possessió de Lleida, però Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà, nebot de Ismail s’enfrontà a ell. Finalment arbitraria en la disputa l’emir de Còrdova fallant a favor d’en Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà. Aquest va estar un cap molt combatiu.

Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà atacà Barcelona el 897. En la batalla ferirà de mort a Guifré el Pilós.

“A propos de la date du décès de Wilfred le Velu," in Études Roussillonnaises, II, 132-134. P. Ponsch

Va estar Lubb (Llop “el lleidatà” – al-Laridí-) el que va acabar de fortificar la muralla andalusí. Tant mateix construí l’alcassaba (la suda) i la mesquita major d’alt la Roca Sobirana, i fortificà Balaguer i Monsó.

Coneixem la data de la fundació del castell de Balaguer gràcies a l'historiador Ibn Hayyan, que recull el relat d'Isa b. Ahmad al-Rasi referent als fets que passen a la Marca Superior l'any 284 de l'Hègira (897-898 dC). El text diu així:

Any 284 de l'Hègira. La Frontera.
Isa b. Ahmad informa: en aquest any el senyor de la Frontera Superior Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà va atacar el castell d'Aura, a la demarcació de Barcelona, seu de l'usurpador franc. Lubb va prendre el castell, el cremà i va ocasionar danys a l'enemic. En trobar-se amb el comte d'aquesta regió, Anqadid ibn al-Mundir (Guifré el Pelós), pare de Sunyer, l'obligà a fugir, dispersà les seves tropes i aquest dia, en lluita, va donar a l'usurpador Anqadid un cop del qual va morir pocs dies després. Déu va posar de manifest en ell el gran favor que té cap als musulmans! El fill d'Anqadid, Sunyer, al qui Déu maleeixi va heretar la dignitat del seu pare.
En aquest any, en el mes de Ramadà (octubre del 897dC), va començar Lubb b. Muhammad la construcció del hisn Balagî (castell de Balaguer), en els districtes de la llunyana Lleida.

La mort de Llop l'any 907 és aprofitada per Muhàmmad 'Abd al-Màlik al-Tawíl que conquesta Lleida el mateix any.

Els anys 908, 909 i 910 Muhàmmad 'Abd al-Màlik al-Tawíl arrasà el comtat de Pallars.

See the accounts of Moslem historians in. J. Millás-Vallicrosa, Els textos d'historiadors musalmans referents a la Catalunya carolingia, in Cuaderns d'Estudi, XIV, 151-155

A la mort de Muhàmmad a l'any 813 és el seu fill 'Abd al-Màlik ibn. Muhàmmad al-Tawíl qui governarà Lleida, però ells lleidatans descontents del seu govern lliuraran la ciutat a Muhàmmad ibn Lubb ibn Muhàmmad ibn Muhàmmad ibn Lubb ibn Mús.sà ibn Mús.sà ibn fortún ibn Garsíya l’any següent. El que ens constata que el poder civil de “la gent de Lleida” augmenta amb el temps.

Al 912 Abd ar-Rahman ibn Muhammad conegut com Abd al-Rahman III, va estar proclamat emir a Cordovà.

Durant el període que va del 916 al 922 els tugíbides entren en escena. Serà en Muhàmmad ib ‘Add ar-Rhahmàn ibn ‘Add al-‘Azíz at-Tujíbi el que en aquest temps es farà amb el control de Lleida i Osca. Però la ciutat de Lleida no tolerà la seva política i lliurarà la ciutat a Muhàmmad ibn Lubb ibn Muhàmmad, tot i que més tard, al 927 li passaria el mateix, quan els poders locals lliuraran de nou la ciutat als tugíbies.

El 929 Abd al-Rahman III es proclamà primer Califa Omeda de Cordovà. Comença de una sèrie de campanyes per a recuperar tot el control de l’Al-andalùs. Lleida serà governada per un seguit de governadors fidels al Califat, que eren substituïts amb molta freqüència evitant d’aquesta manera cap tipus de rebel•lions: 935. Abd al-Rahmàn ibn 'Abd Allah ibn Waddàh. 939. Yahyà ibn Hàxim, germà de Muhàmmad ibn Hàxim governador de Saragossa i net de Yahyà al-Ankar és proclamat governador de Lleida i Balaguer. 940. Muhàmmad ibn Abd Allàh ibn Abi Isà. 952. Hudayl ibn Yahyaà ibn Hàsim governador de Larida y Balagi. 972. Ahmad ibn Muhammad ibn 'Abbàs. 974. Muhàmmad ibn Rizq al-Ja’fari. 975. Haxím ibn Muhàmmad ibn Hàxim al-Tujîbí és nomenat governador de Lleida i Monsó i dels seus districtes en substitució de Raxíq al-Bargawati.

Les expedicions de Muḥàmmad ibn Abd-Allah ibn Abu Amir dit Almansor i del seu fill Abd al-Malik al-Muzaffar dit Almuzzàfar, partiren de Lleida, rebent l’ajut dels tugíbides i d’altres caps berbers. Aquesta serà una època de gran i bona relació entre la ciutat i el califat, eren temps de Hixàm II (976-1009).

La mort de Hixàm II provoca una lluita per la seva successió. Són temps de revolta i lluites internes pel poder que son aprofitades en la marca superior.

Al voltant del 1017, els iemenites Banú Hud fomenten aldarulls a Lleida i Monsó per tal d’enderrocar al governador Abú-l-Mutàrrif at-Tujîbí. Quan ho aconsegueixen anomenen governador a Sulaimàn ibn Hud, que actua amb absoluta independència com a senyor de Lleida. Són els inicis dels Regnes de Taifes.

Al principi Sulaimàn es manté fidel a la dinastia omeia, havia de vigilar molt, era l’únic a la vall de l’Ebre que no era tugíbi i Saragossa era poderosa. El desencant amb l’emirat és gran i comencen les associacions entre els regnes de taifes. Tortosa el 1019 s’ofereix a Múndir de Saragossa. El poderós Mujàid de Denia es fa amb les Balears el 1013 i aconsegueix un cogovern de Valencia entre el 1019 i el 1022. És a les hores i per problemes d’entesa que aquest regne s’ofereix a Sulaimàn ibn Hud rei de Lleida, que haurà de vèncer l’oposició de Mujàid de Denia. Tot i això quant els fatàs de Xàtiva li reclamen els hi cedeix, ja que no vol enfrontar-se amb Múndir, molt influent en la zona.

El 1036 mor a Lleida, on s’havia refugiat, el destronat califa cordovès Hixem III.

El 1039 comença la dinastia Hud. En Saluyman ibn Hud al-Mustain, famós general i rei de Lleida es fa amb el poder a Saragossa enderrocant els tugíbides (immersos en una lluita fratricida pel poder) i mantenint el seu llinatge (Banú Hud) fins que varen arribar els berbers almoràvits. Comença doncs l’època del protagonisme de Medina Larida dins l’Al-andalùs. Lluny queda la desastrosa ciutat llegada pels visigots. Durant els segles IX i X s’ha mantingut un creixement, lent però continuat i sense pauses. El districte s’ha fet gran, amb multituds de petits castells i nuclis importants convertits en petites Medines com ara: Monsó, Fraga, Balaguer, Mequinensa, que paguen tributs a Lleida. Tot i que es pugui pensar que hi havia un clar predomini militar a la zona (no hem d’oblidar que era una frontera extrema) la base econòmica era agropecuària, i que estava sustentada per petits clans de pagesos, amb lligams tributaris vers el seus senyors, que responen de manera comuna davant els conflictes, i d’origen molt divers: iemenites, berbers, qays.sis i els antics habitants visigots o hispanoromans. Així doncs, l’entorn de Lleida estarà format per una multitud de agrupacions de petits nuclis habitats que conreen i pasturen les terres amb pràctiques col•lectives i conreus comunals. Els habitatges, que estaven encerclats per un mur exterior, donaven a un pati central. Les torres de “guaita” servien de protecció, de persones i de bens (A la zona de la Mascança proliferen refugis subterranis). La ciutat creix i augmenta la seva demografia. Les seves muralles són solides i fortes (resisteixen els setges cristians) i envolten els barris de nova creació que acolliran les gents vingudes principalment de Saragossa i en segon terme d’Osca.

Segons ens diu Ibn al-Jatib, en Saluyman ibn Hud al-Mustain poc abans de morir el 1046 repartí el reialme entre els seus fills. Al major d’ells Yús.suf al-Muzàffar Sayf al-Dawla, li deixà les terres de Lleida, i al seu germà Abú Ga'far Àhmad al-Muqtadir, les de Saragossà.

Durant el mandat de Yüsuf al-Muzaffar, Larida va viure una època de gran creixement , social, cultural, econòmic. Durant el seu regnat es van refer els palaus de Lleida i Balaguer de manera ostentosa, lluny d’altres corts més poderoses, però molt per sobre del que hi havia fins les hores.

El 1079 Àhmad al-Muqtadir dit al-Muqtadir prendrà la ciutat de Lleida al seu germà Yús.suf.

Al 1081 Àhmad al-Muqtadir mor i deixa Lleida, Tortosa i Denia al seu fill al-Múndir i Saragossà i la zona occidental a Àhmad Yús.suf Abú ‘Àmir dit al-Mu'tamin.

El 1082 Yús.suf al-Mu'tamin amb el recolzament del Cid Campeador, derroten a al-Múndir recolzat per Sancho I d’Aragó i Berenguer Ramon II de Barcelona, a la batalla d’Almenar. Des de Lleida es pagarà el rescat d’al-Múndir i Berenguer Ramon II que varen caure presoners.

Al 1086 quan al-Múndir recolzà el poble de Valencia que li va oferir el regne si els ajudava a desfer-se’n del seu governador al Cadir posant setge a la ciutat. A les hores, en Yús.suf al-Mu'tamin de Saragossà i el Cid varen arribar en suport del valencià (i per conquistar-lo després). A la Batalla de Tevar el Cid fa presoner a Berenguer Ramon II de Barcelona, tot i que el alliberaria poc després. Al poc temps moriria al-Múndir. El seu fill Sulaimàn Sayyid tot i ser un nen passarà a ser el rei de Larida.

THE LIBRARY OF IBERIAN RESOURCES ONLINE. A History of Aragon and Catalonia H. J. Chaytor

Durant el periode que va del 1090 al 1110 en Sulaimàn Sayyid o Sa’d al-Dawla, fill d’al-Mundir tot i ser un nen serà el darrer mandatari dels Banu Hud.

L’any 1086 arriben a la Península els almoràvits, musulmans d’origen berber magribí. L’any 1110 ja dominaven l’Alandalús que resta en mans del seu Emir Yús.suf ibn Tâxfín.

1106. Ermengol VI d'Urgell i Ramon Berenguer III reconquisten Balaguer.

1114, El governador almoràvit de Lleida, Muhàmmad ibn al-Hajj ibn 'A'ixa organitzà una expedició contra Barcelona, en la que va morir a la batalla del Bruc al congost de Martorell

1114. Abú Bark ibn Ibrâhím ibn Tifilwít cunyat de l’emir es anomenat governador de Lleida.

1118. ‘Abd Al•lahn ibn Mazdalí es desplaça des de Granada a la mort d’Abú per fer-se càrrec de Lleida. L’ajudarà en Tamín governador general d’Alandalús.

El rei d'Aragó Alfons I el Batallador conquerí Saragossa i poc després l’accés al Mediterrani per l’Ebre.

1120. El governador almoràvit de Lleida, ‘Abd Al•lahn ibn ‘Iyad (l'Avifelel de les fonts llatines) pactà amb el comte Ramon Berenguer III de Barcelona (que venia victoriós de Tortosa, on havia aconseguit que la ciutat restes tributaria seva) una treva i l’ajut per tal de que la seva ciutat no caigués a mans dels aragonesos. Va aconseguir entre d’altres els castells de: Serós, Aitona, Alcoletge, Castelldans, Escarp, Lebriol, Albesa...

1123. Els aragonesos assetgen Lleida des del castell de Gardeny.

1124. Els almoràvits derroten a Ramon Berenguer III a Corbins, que anul•là el seu pacte amb ‘Abd Al•lahn ibn ‘Iyad.

1133. En començar l’any, Alfons I inicià les operacions contra Fraga i Mequinensa. L’avanç el feu riu Ebre avall amb barques i tramades que conduïren homes i pertrets de guerra des de Saragossa. Entrà fàcilment a Mequinensa però en atacar Fraga sorgiren dificultats i hagué d’acampar un any i mig davant els murs de la ciutat. L’any 1134 Muhammad ben Sad Ibn Mardanis, senyor de Fraga i desprès rei de Murcia, dit el rei Llop en aquelles contrades, demana ajut davant el Setge. Respongueren en Yahya Ibn Ganiya Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya, governador de Valencia, Zumbayr el Lantuni general de l’Emir cordovès Ali ibn yusuf ibn Taxufin, i el governador de Lleida ‘Abd Al•lahn ibn ‘Iyad. Atacaren l’exèrcit tot donant mort al rei de Navarra i Aragó Alfons I el Batallador. Després reconquistarien Mequinensa al 1136

1137. L'11 d'agost de 1137, amb l'edat de 23 anys, Ramon Berenguer IV de Barcelona es prometé a Barbastre amb la princesa Peronella d'Aragó, una nena d’un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l’agost del 1150 Aquest prometatge li permeté de passar a governar immediatament aquest país amb el títol de príncep: quedava constituïda la confederació catalano-aragonesa. Des de 1043 Aragó incloïa la Ribagorça (amb la Vall d’Aran).

1145-1147. Ishaq ibn Alí ibn Yús.suf, serà el darrer emir almoràvit.

1148. 30 de desembre. Tortosa va capitular davant el nou comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Poc abans el comte va conquerir el castell d’Ascó impedint l’arribada d’ajut des de Lleida.

1149. 24 Octubre. Ermengol VI d'Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona reconquisten Lleida. Es signaren capitulacions de manera que els àrabs varen conservar terres i bens on romandrien uns quants uns segles més, en pacífica convivència amb els cristians vencedors.

Al mateix temps cavallers del regne d'Aragó assetjaven simultàniament Mequinensa i Fraga. Per això a la primera d’aquestes dues poblacions li fou donat el fur de Saragossa i a la segona el d'Osca.


Tàriq ibn Ziyad.


La Suda de Lleida segons Enric Garsaball, Museu d'Art Jaume Morera.


Detall de la planta de la Suda de Lleida segons plànol de setge del Mariscal Suchet al 1810.


Dirham de plata. Yusuf al-Muzaffar, Medina Larida. Fotografia: Servei de Reproducció d'Imatge UdL. Xavier Goñi.


 Medina Larida, intervencions arqueològiques d'epoca Andalusí. Servei d'Arqueologia, l'Ajuntament de Lleida.


 Medina Larida, intervencions arqueològiques d'epoca Andalusí. Servei d'Arqueologia, l'Ajuntament de Lleida.


 Medina Larida, intervencions arqueològiques d'epoca Andalusí. Servei d'Arqueologia, l'Ajuntament de Lleida.


 Medina Larida, intervencions arqueològiques d'epoca Andalusí. Servei d'Arqueologia, l'Ajuntament de Lleida.


Ramon Berenguer IV.



Bibliografia.

Lladonosa i Pujol, J.; Història de la ciutat de Lleida. Barcelona. 1980.

Sabate i Cucurull, Flocel; Història de Lleida. Volum 2. Lleida, 2003. Pagès editors.

Balaguer musulmana. L'Escola a casa L'Escola a casa | Ara sortim! Generalitat de Catalunya (Departament d'Educació)

Balaguer musulmana és una proposta de recorregut per les restes sarraïnes de la ciutat, que inclou una visita al castell i al Museu Comarcal i una representació que reprodueix l'ambient de la ciutat a l'època musulmana.


Restes Arqueològiques al tercer soterrani de l'Auditori Municipal Enric Granados de Lleida.