La societat dels Ibers.
L'urbanisme dels poblats era elemental, formant un carrer central i un aglomerat de carres irregulars al voltant d’aquest. Les cases de pedra, fusta i fang, i teulades de troncs, canyís o palla arrebossada amb fang. Eren cases de planta baixa, d’una sola sala amb la llar al mig a les que posteriorment es podien agregar altres petites cambres quadrades o rectangulars. En ocasions tenien també forn i magatzems per a guardar aliments.
L’activitat dels pobladors era bàsicament agropecuària (blat, hortalisses, vinya i olivera) que complementaven amb una ramaderia de porcs, ovelles i cabres. Es domestiquen els bòvids i s’empra el cavall.
Tenien un cap que els regia membre de alguna de les famílies aristocràtiques dominants, que formaven un consell o Senat que governava la comunitat que solia viure en poblats fortificats (emmurallats amb torres de vigilància) d’alt de turons situats estratègicament prop de les rutes més freqüentades. Era comú que varies poblacions d’una zona formessin una tribu governada per un Rei.
Tenien una religió politeista amb influències fenícies i gregues. Practicaven la incineració i enterraven les cendres dins d’urnes de terrissa monocroma de color gris formant camps d’urnes que anaven acompanyades d’objectes de ferro que pertanyien als difunts.
Art característic manifestat tant en arquitectura i pintura, com a l’escultura, joieria i arts decoratives.
Als textos clàssics grecollatins podem trobar una llarga llista de cites i descripcions dels pobles que habitaven la Península abans de l’arribada dels romans.
Els historiadors els anomenen pobles pre-romans i els agrupen per àrees geogràfiques. Tot i que sempre s’ha parlat d’una raça ibèrica la historiografia actual ha desfet aquest mite. És evident que existien trets comuns entre tots els pobles, però també moltes i grans diferencies segons la regió habitada. La zona del Llevant agrupa les tribus que vivien en el territori on avui en dia es parla català.
La Catalunya de l’època estava poblada per diverses tribus ibèriques, les de l'interior (ilergets) representaven la població més pura, derivada dels primers assentaments neolítics. La resta de tribus (contestants, indigets, edetans, ilercavons, laietans, ausetans, ceretans, laietans, bergistans, cossetans, etc.) presentaven una certa iberizació, encara que eren una mica més influïdes per les migracions indoeuropees i les colonitzacions gregues, especialment a la zona marítima, tant culturals com ètnicament. Aquestes diferències entre les tribus de l'interior i les del litoral, van marcar divisions i enfrontaments que es traduirien posteriorment, en el moment de la conquesta romana, en diferents aliances amb cartaginesos i romans respectivament.
A Ullastret (el Baix Empordà) hi ha un dels poblats més ben conservats i a Calafell (el Baix Penedès) s’ha reconstruït totalment el que hi havia.
Comercien amb els pobles mediterranis (s’han trobat peces de ceràmica grega i romana) als que compraven oli i vi i exportaven matèries primeres (minerals) i mà d’obra guerrera (mercenaris ibers van lluitar en exercits grecs, fenicis i cartaginesos i romans)
Els Cartaginesos (segle III aC. - 218 aC.) Els cabdills de les tribus ilergets van establir aliances amb els cartaginesos.
Des de la fundació de Cartago (colònia fenícia del nord d'Àfrica) l’any 814 aC. i Roma en el 750 aC., es va iniciar una cursa per l’hegemonia a la Mediterrània que va portar a ambdós pobles a comerciar, colonitzar i establir zones d’influència per tot el Mare Nostrum. Són èpoques de disputes i tractats delimitadors d’àrees d’incidència. A diferència de l’activitat comercial i marítima cartaginesa, Roma anava conquerint gran part de la península itàlica, basant la seva economia principalment en l’agricultura.
Els interessos d’ambdues civilitzacions van topar a l’illa de Sicília a la Primera Guerra Púnica (264-241 aC.), que va suposar per als romans l’adquisició dels primers territoris fora de la península itàlica (Sardenya i Sicília).
Desprès de la derrota, Cartago va sofrir nombrosos problemes interns que van desembocar en una nova orientació política entorn d'Amílcar Barca. Amílcar va desembarcar a la península ibèrica l’any 237 aC., ocupant tot el territori andalús abans de morir dos anys més tard. Li va succeir el seu gendre Asdrúbal que va fundar Carthago Nova (Cartagena) i l’any 226 aC. va pactar amb Roma l’acord conegut com a "Tractat de l'Ebre", que establia el riu com a frontera de les dues potències: Cartago al sud i Roma al nord.
Asdrúbal mor assassinat a Cartagena per un cèltic l’any 221 aC., i el succeeix Aníbal, fill d'Amílcar Barca. La ciutat de Sagunt, d’influència romana, va provocar l'inici de les hostilitats com a conseqüència de l’intervenció d'Aníbal ocupant-la després d’un setge de vuit mesos. Aquest fet va representar el començament de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC.), dirigint-se Aníbal cap a Itàlia travessant els Pirineus, amb un exèrcit de cent mil homes, evitant la ruta costanera, on les colònies gregues d’Empúries i Roses eren aliades de Roma.
Publi Corneli Escipió (cònsol de Roma), davant de l'imminent arribada d'Aníbal va organitzar la defensa d'Itàlia mentre enviava al seu germà Gneo Corneli Escipió amb dues legions a desembarcar a Empúries (estiu del 218 aC.). Aquest fet marcà l’inici de la conquesta de la Península. Molt ràpidament establiren el seu domini per la costa catalana on fundaren, entre altres ciutats, Tàrraco.
La conquesta romana (218 aC. - 201 aC.)
A partir de la desembarcada a Empúries (218 aC.) d'Escipió, va començar la conquesta de la zona costanera entre els Pirineus i l'Ebre, tenint el primer xoc amb els cartaginesos a prop de la ciutat de Cissa (Tarraco) Les tribus ilergets de l'interior de Catalunya van lluitar al costat dels cartaginesos, amb qui tenien una aliança establerta pels seus cabdills Indíbil i Mandoni. També els laquetans i ausetans es van aliar amb Cartago, mentre que els grecs emporitans, laietans i cossetans seran aliats de Roma. Desprès de la victòria de Roma a Cissa (Tarraco), van ocupar la ciutat i la van establir com a caserna general.
A l’any 215 aC. es produeix la Batalla de l'Ebre, on l’exèrcit cartaginès al comandament d'Asdrúbal, germà d'Aníbal, perd contra els romans. La batalla resultarà a la fi decisiva, ja que si els cartaginesos l’haguessin guanyat haguessin avançat cap als Pirineus unint-se com a reforç a Itàlia amb Aníbal, la qual cosa hagués canviat el curs de la història.
La mort dels dos Escipions (Publi i Gneo) contra els cartaginesos en el 211 aC. va provocar el replegament de l’exèrcit romà a la zona al nord de l'Ebre fins a la desembarcada a Tarraco de Claudi Neró amb un nou exèrcit. Elegit el fill de Publi Corneli nou cònsol, va desembarcar a Empúries en el 210 aC., apoderant-se un any més tard de Cartagena davant d’uns cartaginesos disminuïts d’influència i recursos, sent expulsats definitivament de la península l’any 201 aC. després de la Batalla de Zama.
A l’any 206 aC. la dominació romana sobre els ilergets també va arribar a ser definitiva, al reprimir el seu aixecament contra Roma, que estava recolzat per ausetans i lacetans. La fi de la segona Guerra Púnica va significar per a Catalunya el pas a una nova fase històrica de gran transcendència: la romanització, amb la consegüent assimilació per part de les estructures indígenes de la cultura romana.
Al segle I aC. August dominà definitivament tota la Península que fou anomenada des de les hores com a Hispània i que va estar dividida en dos grans regions administratives: la Citerior (terres al nord de l’Ebre) i l’Ulterior (al sud de l’Ebre). A la província de Citerior van tenir lloc diferents batalles de les guerres civils entre el romans essent coneguda la batalla de Ilerda (Lleida) entre Cèsar i Pompeu. Tot seguit arribà la coneguda Pax Romana que duraria tres segles i que portaria com a conseqüència una fase de creixement econòmic i desenvolupament de la vida urbana.
Indivil i Mandoni.
Moneda Ilerget.
Falcata i casc Ilergets.
Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) 1914.
Habitatge del Barranc de Gàfols. Col·lecció Ilercavonia
Tesor de Villena, Alacant.
Aixovar funerari.
