La societat dels Romans.
Els ibers van abandonar els seus poblats als turons per establir-se a les terres baixes formant un hàbitat dispers de cases de pagès.
La institució bàsica del govern urbà era el Consell municipal (Cúria)
Les ciutats romanes, evidencien influencies gregues. D’estructura generalment quadrada o rectangular i emmurallades, són ordenades, amb carrers paral•lels que s’entrecreuaven en angle recte ( mostrant una clara influència dels campaments militars romans) i dues vies principals: el cardo màximus i el decumano màximus. Al creuament d’aquestes vies principals es trobava el Fòrum, plaça porticada que era el veritable nucli de la vida social, política i religiosa de les ciutats romanes. En ell s’erigien els temples, la basílica i les termes.
A les grans ciutats també hi havia grans edificis destinats als espectacles: circs, teatres i amfiteatres sempre a prop d’una de les portes de sortida de la ciutat per tal de facilitar la seva evacuació en cas de que fos necessari. Les classes populars vivien en insulae, cases de varis pisos d’alçada.
Els rics ho feien en residencies d’una sola planta anomenades domus, amb l’estructura típica de la casa mediterrània. Un pati central a cel obert amb un compluvium i un impluvium (cisterna on es recollia l’aigua de la pluja). Aquest pati era envoltat d’una galeria porticada des de la que s’accedia a les habitacions principals de la casa. Aquestes presentaven rics mosaics al terra i pintures al fresc a les parets.
L’agricultura es basa en la trilogia mediterrània: blat, vinya i l’olivera.
Els romans enterraven els seus morts (per inhumació o incineració) en necròpolis o tombes monumentals a banda i banda de les vies d’accés a les ciutats. Un dels sepulcres més importants a Catalunya el trobem a la Torre dels Escipions a Tarragona.
Després de la penetració romana a la península es va delimitar dues províncies, l'Ulterior i la Citerior, que incloïen tota la costa mediterrània peninsular (197 aC.). Una nova i important insurrecció de les tribus de l'interior (ilergets, lacetans i ausetans), va ser sufocada de nou pels romans amb l'intervenció del cònsol Marco Porcio Catón i va suposar la mort dels cabdills Indíbil i Mandoni (195 aC.).
A partir de llavors comença un lent període de transformació interna del país( canvis econòmics, administratius, polítics, culturals i artístics...) , on al cap de quatre o cinc generacions s’extingeix la cultura indígena. Els ibers van abandonar els seus poblats als turons per establir-se a les terres baixes formant un hàbitat dispers de cases de pagès, que quan eren de propietat estaven gravades amb forts impostos a l’Estat. Amb el temps va anar desapareixent la llengua, l’alfabet i moneda autòctona. La llatinització fou ràpida a la ciutat però molt lenta al camp, on el llatí vulgar no es present fins l’edat mitjana. (El més probable és que les llengües ibèriques es mantinguessin fins aquesta època, sobretot al Pirineu) Aquest llatí vulgar, en evolucionar la seva fonètica i simplificar la morfologia i la sintaxi, adquirí característiques que el diferenciaren del de la resta de l’Imperi i que són la base del castellà, gallec i català.
A l’any 49 aC., la ciutat d'Ilerda (Lleida) és testimoni de la batalla decisiva, al costat del riu Sicoris (Segre), de la Guerra Civil romana entre Juli Cèsar i el generals de Pompeu. Quatre anys després Juli Cèsar concedeix a Tarraco la categoria de colònia (Colònia Urbs Triumphalis Tarraco).
La transformació rural comença a ser destacada i el panorama urbà de la Catalunya romana girarà entorn de les ciutats, sense existir pràcticament poblats o viles de transició entre aquestes i les villae (cases rurals) situades en zones agrícoles que ocupaven gairebé tot el territori. L’agricultura es basa en la trilogia mediterrània: blat, vinya i l’olivera i la seva producció s’exportava gairebé en la seva totalitat a la gran metròpoli, Roma.
L’assentament i la consolidació de la civilització romana es fa patent a Catalunya amb les construccions de l’aqüeducte i el teatre de Tarraco (26-24 aC.), l’obtenció de la condició de Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino de la ciutat de Barcino (24 aC.), la construcció de l'Arc de Barà (117 dC.) i multitud de manifestacions arquitectòniques i artístiques.
La institució bàsica del govern urbà era el Consell municipal (Cúria), assembla consultiva formada pels decurions. Aquest eren elegits, amb caràcter vitalici, per votació pels homes lliures de la ciutat. Cada any, el consell elegia de 2 a 4 magistrats que s’ocupaven del govern municipal amb l’ajut dels edils.
El poble estava format per artesans d’oficis ben diversos, tot i que bona part de les activitats productives estava a càrrec d’homes sense drets, els esclaus, comprats als mercats. Dins els esclaus troben categories. Els que treballen al camp, als tallers, al servei domèstic i una minoria amb grans coneixements que feien d’homes de confiança dels seus amos i que podien arribar a comprar la seva llibertat, convertint-se així en lliberts.
L’abastiment d’aigua el procuraven els aqüeductes, una de les millors mostres de l’enginyeria civil dels romans, que dominaven a la perfecció l’arc de mig punt i l’ús del morter (barreja de calç, sorra i aigua)
Per tal de facilitar les activitat militars i com no comercials es va construir una xarxa de vies, les quals es marcaven amb fites (miliaris, mil passes) La via Augusta, prolongació de la Via Hercúlea que naixia a Roma, travessava el Pirineus i seguint tot el litoral mediterrani arribava fins a Cadis (passant pel costat del que ara és l’autopista A-7). De Tàrraco es podia anar a Astorga i a Toledo passant per Lleida i Osca. Va caler construir molts ponts per tal de travessar rius i salvar desnivells i fins i tot ornaments com els Arcs de Triomf erigits per a commemorar alguna victòria militar o el nomenament d’un alt magistrat o alguna altra necessitat (Arc de Barà a la Via augusta, prop de Tàrraco).
El dret romà continua avui en dia essent el fonament del dret vigent a l’Estat espanyol sobretot pel que fa al dret civil. Inicialment només era un privilegi dels habitants de Roma, però al 74 dC. es va concedir a tots els habitants de l’Imperi.
Roma tingué una posició eclèctica en matèria religiosa. Respecta els cultes autòctons i introdueix les seves creences. El cristianisme arriba a Roma a meitat del segle I, i s’evidencia la seva presència a Catalunya des de l’any 257, sent perseguit cruelment sota l'Emperador Dioclecià i fent màrtirs a les incipients diòcesis catalanes (Sant Fruitós bisbe de Tarraco -259, Santa Eulàlia, Sant Cugat, Sant Feliu, Sant Sever, Sant Medir, etc.). A l’any 313 l'Emperador Constantí es converteix al cristianisme i promulga l'Edicte de Milà sobre la llibertat religiosa, i un any més tard se celebra el primer concili de l'Església hispana a Il•liberis (Granada). Al 314 començà l’organització de l’Església a terres catalanes. Al S. IV ja comptava amb els bisbats d’Osona, Empúries, Tarragona, Girona, Barcelona i més tard al s. V es van crear els d’Egara (Terrassa) i Mallorca.
S’edifiquen les primeres basíliques paleocristianes (llastimosament no queden moltes restes ja que varen ser la base d’edificacions posteriors) Tot i això a Constantí podem admirar el mausoleu de Centelles i La basílica paleocristiana del Bovalar, en la comarca del Segrià, al terme municipal de Seròs.
L’any 330, l'Imperi romà es divideix en quatre prefectures: Orient, Iliria, Itàlia i Galia, amb catorze diòcesis o districtes i cent disset províncies.
Ciutat romana protegida dels vents segons Marc Vitruvi Pol·lió.
Casa di Diana, Insulae, Ostia Antica.
Àtrium d'un Domus romà.
Boveda romana segons Viollet le Duc.
Arc roma de Bara.
Possiblement antiga frontera terriotial entre ilergetes i cossetans.
