Ilerda, una ciutat romana. Del 201 aC. al 375 dC.

Parlar de la Ilerda romana és parlar d’hipòtesis. Tot i els grans esforços de la Secció d´Arqueologia Municipal de l´Ajuntament de Lleida i el seu meravellós treball, la ciutat de l’època encara ens amaga molts dels seus secrets.

Tanmateix et pot dir que durant la urbanització andalusina de la ciutat al segle X, es varen aprofitar diverses construccions romanes com a materials de construcció, a part de les remodelacions urbanístiques que varen destruir aquesta part del nostre passat.

El fet és que a la Suda i a la Plaça Sant Joan s’han trobat restes que ens indiquen la presència romana a finals del segle II aC. Tanmateix es constata a mitjans del segle II aC. la construcció i fortificació del pont (Junyent, 1994, 86; Junyent, Perez 1995, 237-238).

Si ens cenyim estrictament a les dades arqueològiques, sembla ser que la Iltirda-Ilerda del segle I aC, ocupava la zona compresa entre la Plaça Paeria i el final del carrer Bafart. Les construccions eren típicament ilergetes amb petites incorporacions romanitzades. Sembla ser, a diferencia d’altres poblacions amb fundació romana a l’època, no existia a les hores cap muralla. Tot i que la descripció de Cèsar amb motiu de la Batalla d´Ilerda l’any 49 a.C, es prou significativa, ja que es refereix a unes muralles que unien la part baixa i alta de la ciutat (Cèsar, b.c. 1,40).

La ciutat va obtenir en època d´August la categoria de municipium. Existeixen emissions numismàtiques amb la llegenda (MUN-ILERDA o MUNICIP/ ILERDA) (Perez, Soler 1993, 156). Aquesta seria segurament la data de partida de la monumentalització de la ciutat, del seu embelliment. Tot i que les característiques geogràfiques específiques de la ciutat ens allunyi dels esquemes clàssic de la ciutat romana. (Marc Vitruvi Pol•lió.) Com era doncs? Quin tipus de distribució tenia? Quins edificis singulars posseïa? Entrem de nou en la zona de les hipòtesis sustentades per les dades arqueològiques.

Trobem com a estructures singulars les edificacions de la Paeria i del carrer Aiguardent. La creació d’un vial al carrer Bafart. L’extensió de la ciutat amb la construcció de Costa Magdalena. Els capitells i bases de columna trobat a la Plaça Sant Joan. Realitats arqueològiques que hem datat en època d´August i dels primers anys del segle I aC. Però sobre totes les demés en destaquen les termes públiques de la ciutat romana d´Ilerda.

Entre els actuals carrers de Remolins i Democràcia hi havia unes de l’època flavia (segle I dC.) que ja eren emprades a l’època augustea, quan la ciutat obtingué la categoria de municipium. Ocupa la cantonada de dos dels principals eixos viaris d’Ilerda, prop de les muralles del sud-est i de l’antic curs del Noguerola. La via de l’oest seria el possible Kardo de la ciutat, la del sud del complexe el decumanus.

D’una superfície aproximada de 1800 m2 i planta ortogonal, es diferencien dos ambients: la palestra i el cos de bany. Separats per un cos central, subdividit en tres habitacions rectangulars alineades que obligaven als usuaris a travessar-les a l’anada i a la tornada d’un a l’altre extrem de les termes. La palestra, a l’oest del recinte era d’uns 625 m2, al costat oposat s’hi trobaven els serveis (praefurnia, conduccions, etc). Al nord una basílica rectangular o apodyterium unia la façana oest del complex amb el frigidarium (125m2 aprox.) al temps que tancava pel nord la palestra. La piscina del frigidarium tenia unes dimensions interiors de 3´10 x 3´5 metres i un metre de profunditat. Adossat al frigidarium (nord-est) hi trobem el primer hipocaustum (49,5m2 aprox.) pertanyent al tepidarium. Sota el hipocaustum hi havia el sistema de pilae que suportaven la coberta de la cambra de calor d’una alçada aproximada d’un metre. Al costat del tepidarium i amb planta quadrada, una sudatio (4´8 x 4´8 m). El caldarium, de planta rectangular (7´10 x 9 m) està rematat per una prolongació absidal de 3´9 metres de diàmetre interior al seu oest. Sota hi havia altre hipocaustum de similar construcció. La paret oest que tancava l’ apodyterium donava a un carrer que abans de fer les termes tenia una amplada de nou metres i sengles porxades amb els corresponents basaments de columna i que ja havia patit importants abans de construir els murs de mamposteria reutilitzats per les termes. Adossada al mur sembla ser que hi havia una taberna d’uns 15 m2, fet habitual ja que comptem amb abundants exemples que la bibliografia ens ofereix de conjunts termals rodejats per tabernae que donen a espais públics i, des de les quals, fins i tot s’accedia a l´interior de les termes, com en el cas de les Centrals a Pompeia o les de Neptú a Ostia (Bargellini 1991, 119). Les termes de la ciutat romana d´Ilerda reprodueixen un model de planta anomenat de tipus "pompeià" (complex de bany de tipus lineal-axial).

Les característiques principals d’aquest model de planta o complex termal són:

1- La divisió del complexe en dos àmbits paral.lels: palestra i cos de bany.
2- Distribució sobre un eix de les estances del bany (Figidarium, tepidarium, caldarium).
3- Una única possibilitat de circulació (retrògrada).
4- Normalment, es tracta d’edificis rodejats de tabernae o localitzats en àrees d’intens tràfec comercial.

Les termes varen estar utilitzades durant el periode andalusi, de fet es té constància d’elles fins el segle XII. ACL, Llibre Vert, fol. 187v-188r. Document de l´any 1171 "Affrontat autem ipsum casallum quod vobis dono ex una parte in carriera de villa et que tendit ad maçel et de alia in flumine Siccoris et de occidente in dono Iordani Carnicer et ab oriente in loco nostro que iam fuerunt balnei..." publicat por F. Castillón "El maestro de coro de la Seu Vella de Lleida" a Ilerda, núm. XLVII, p.294-373. Texto 10 p. 313-314.

Ja al segle II dC. entrem en un moment de gran vitalitat constructiva. A les noves edificacions, s’han de sumar el canvis significatius que presenten els edificis abans esmentats. La ciutat s’estendria fins el curs de l’antic Noguerola. Amb una planta força irregular i dividida en dos grans espais. El Turó i les seves vessants sud i est amb una extensió de 12 hectàrees, i la part compresa entre els rius Segre i Noguerola i el començament del pendent del Turo amb una superfície de 11,5 hectàrees. Possiblement aquesta, o molt semblant fou la ciutat heretada pels Visigots...

Notes.

Adaptat de l’article: Evolució espacial i cronològica de l'antiga ciutar d'Ilerda. Xavier Payà, Isabel Gil, Ana Loriente, Angel Lafuente i Marta Moran, de la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida. Revista d´Arqueologia de Ponent núm. 6. Lleida 1996, 119-149.

Adaptat de l’article: Les termes públiques de la ciutat romana d´Ilerda. Xavier Payà i Mercè Lleida, juny de 2000., de la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida.