La societat.
La Lleida reconquerida és una ciutat acostumada a una oligarquia urbana, que els darrers temps han pagat molts diners per tal de satisfer les paries que els governadors musulmans lliuraven als comtes cristians. Ràpidament aquest grup es fa amb el poder de la ciutat. Resta la ciutat en mans de poderosos mercaders i grans propietaris de la terra cultivable dels voltants. Són aquests (junt amb els de la resta de Catalunya) els que varen finançar el gran període d’expansió de la Corona, evidentment a canvi de beneficis propis i com no de certs privilegis. El primer que varen aconseguir a les acaballes d’aquest segle va estar la Carta de Consolat (1 d'abril de 1197). Amb ella, les famílies lleidatanes al poder, s’asseguraven la perpetuació, ja que restava a les seves mans la designació de les persones que havien de governar la ciutat. (Sistema de cooptació: El membres al govern són els únics que poden anomenar nous membres pel govern de la ciutat.) Tanmateix aconseguiren altres privilegis, com per exemple la capacitat per a imposar i cobrar tributs als lleidatans, a les mercaderies...
El 1149 es conquereix el regne de Lleida, en poder musulmà fins a les hores, completant-se així l'unificació del territori del principat, sumant als territoris ja heretats de la Catalunya Vella els nous conquerits anomenats la Catalunya Nova.
El 1150 al Castell Reial de la ciutat de Lleida (Castell de la Suda) van tenir lloc les esponsalles (cerimònia real un cop que Peronella va tenir l’edat legal, les esponsalles se signaren l'11 d'agost de 1136 a Barbastre) del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb Peronella.
Al tractat de Tudellén (1151) es repartiran les zones d’influència a la península entre els regnes de Castella i Aragó.
El 1162, després de la mort de Ramon Berenguer IV, el seu fill Alfons és proclamat el primer Comte-Rei, casant als 20 anys amb Sancha de Castella. Aquest monarca va consolidar l'incorporació a la corona de la Provença i el Rosselló.
Per una altra part, des del Concili herètic del 1167, es van formar els bisbats càtars que van anar difonent una nova doctrina, atractiva per la seva simplicitat i per la pobresa dels seus membres, molt contrastada amb la vida opulenta d’una part del clericat catòlic.
Establerts a l'Occitània francesa i en algunes àrees de Catalunya, van causar recel a les institucions catòliques, desembocant la situació que el successor del Rei Alfons, Pere II, pressionat políticament pel papa Inocenci III, els expulsés i perseguís enmig d’una dualitat personal, morint a la Batalla de Muret (1213) i perdent els dominis occitans.
Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó.
Liber Feudorum Maior.
Batalla de Muret.
