La societat.
Aquest segle encetarà un llarg període de calamitats per la ciutat. Ja des de 1373 que es registra el primer i fins 1448 es registraran un seguit de 17 terratrèmols, essent força important el de l’any 1428.
A les calamitats geològiques hauran de sumar-se: la fan provocada per collites pobres, o per les devastadores plagues de llagostes, o per la guerra. Els habitants quedaran reduïts a 7000 el 1413, tot sumant els ciutadans dels pobles de la contribució (annexionats). Això farà que la Paeria prengui mesures especials, aconseguint un redreçament durant el primer terç de segle, en el que es tornarà a tenir al voltant de 12000 habitants. (1430)
L’abocament vers una economia agrària, motivada pel millor repartiment de les terres en l’època de la reconquesta i els posteriors moviments propietaris afavorrirà aquest rebot econòmic. Tot i això, lluny queda la bonança econòmica-industrial viscuda en la manufactura de draps tant important al segle XIII.
Sembla ser que aquest millor repartiment de terres i dels lligams a aquestes del seus conreadors, va fer que el conflicte de remença que va patir la resta de Catalunya no tingués gaire transcendència en les terres de ponent.
La segona meitat de segle encetarà el flagell de la guerra.
Conflictes locals pel poder i la Guerra Civil. A finals d’abril de 1464 el rei Joan II posa setge a la ciutat, que finalment capitularà el 6 de juliol després de durs i cruels bombardejos. Muralles enrunades, torres caigudes, cases derruïdes, els monestirs extramurs incendiats, els pilars del ponts malmesos, les hortes arrasades, les eres destruïdes... aquest era l’aspecte de la ciutat, que a més a més va d’haver de pagar “el preu de la concòrdia amb Joan II” 300 florins d’or i el sou dels homes enrolats ala força en el seu exercit.
Al 1490 la pesta torna a matar ciutadans, el que unit a la desfeta de la Guerra, el bandolerisme i la rapinya que fan fugir de la ciutat els seus habitants, rebaixarà el nombre a 4000 l’any 1497 .
Els Trastàmara (1409-1492)
El 1409 l’únic fill viu del Rei Martí l'Humà va morir a l’edat de 25 anys creant un problema successori que portarà a la fi de la Casa de Barcelona a la mort de l'Humà el 1410.
Catalunya serà governada per la Generalitat en un període d’interregne de dos anys.
El 1412 les corts confederades dels tres regnes de la corona aragonesa escullen al candidat Ferran d'Antequera, nét de Pere el Cerimoniós i de la dinastia castellana dels Trastàmara com a futur Rei en el Compromís de Caspe. Això va generar una revolta de l’altre candidat, Jaume d’Urgell, que havia estat lloctinent general de Martí l'Humà, sent derrotat a Caspe el 1413.
La situació d’inestabilitat següent a l’arribada del nou monarca va continuar amb les diferències entre aquest i les classes dirigents catalanes, forçant pactes i contribuint a formar la institució de la Diputació General de Catalunya (1413), la Reial Audiència i l’acord de redactar la versió catalana dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya, autoritzant els advocats a utilitzar el català en els plens.
Aquesta política pactista es va trencar quan el monarca va aconseguir assegurar-se la corona, preparant el terreny al seu descendent Alfons V el Magnànim que apareixia amb una idea més imperialista (1416). El monarca va traslladar la seva cort a Nàpols, que era el nou centre de la política imperial, fent la seva esposa, Maria de Castella, de lloctinent del principat català en la seva absència trobant-se, a la seva tornada el 1423, que la reina havia cedit a algunes reivindicacions dels estaments de Catalunya.
Al deixar Alfons Catalunya el 1439 per fer la campanya de Nàpols i Tunísia, ja existia un substrat de tensions i descontents socials a Barcelona, que va culminar amb l’aparició dels partits antagònics de "la Busca" (reformadors dels sectors més humils de la ciutat) i "la Biga" (conservadors, dels sectors més benestants). Ambdós partits discrepaven en l’organització del règim municipal i en els models de comerç i producció.
Una vegada que "la Busca" va arribar al poder (1453 - 1460) va aplicar les seves mesures proteccionistes en un programa a llarg termini que va perdre popularitat per l'impaciència d’obtenir resultats, que unit a les tensions provocades per la monarquia del nou Rei Joan II, van desembocar en una Guerra Civil (1462 -1472).
Mentre , al camp tindria lloc el conflicte de remença. La conflictivitat social en el camp va estar protagonitzada pels remences, pagesos sotmesos a servituds feudals que s’havien agrupat en un sindicat per aconseguir la seva llibertat. Com a conseqüència d’aquesta crisi les rendes dels nobles varen disminuir, i acabaren pressionant més als pagesos, que finalment esclataren agredint-los. Finalment tot va degenerar en una confrontació oberta l’any 1462 que va coincidir amb l’esmentada Guerra Civil (1462 -1472).
Durant aquests deu anys la Generalitat va declarar enemic públic al Rei Joan II, jurant com a reis a Enric IV de Castella (1462 -1463), a Pere de Portugal (1463 -1465) i a Renat d'Anjou (1466 -1472). Amb la capitulació de Pedralbes i la rendició de la ciutat de Barcelona al Rei Joan II el 1472, es va posar fi a la Guerra Civil, havent perdut també els comtats de Rosselló i Cerdanya.
El 6 de juliol de 1464, després de sis mesos de setge i de devastadors i continuats atacs a la ciutat de Lleida, Joan II d’Aragó, va aconseguir que aquesta capitules. La magnitud dels atac fou devastadora, les hortes properes a la ciutat foren arrasades, desaparegueren alguns dels seus ravals i al voltant de 400 cases foren derruïdes.
L’Infant Ferran s’havia casat amb Isabel de Castella en 1469, la qual va ser proclamada reina el 1474, passant Ferran el 1479, després de la mort de Joan II, a ser Rei d'Aragó i de Castella amb el sobrenom del Catòlic. Aquest casament va comportar que els dos regnes més forts de la península Ibèrica establissin vincles per mitja d’una unió dinàstica o personal dels seu respectius reis. És a dir, cada regne va conservar les seves pròpies institucions, lleis, identitat, etc. fins a principis dels segle XVIII i només tenien en comú la figura dels monarques.
El nou monarca Ferran II va adoptar una política de cautela i prudència quant a concessions i atorgaments, però el braç militar i eclesiàstic, es va aixecar contra aquesta política de concòrdia i va aconseguir establir de nou els drets senyorials, provocant l’alçament armat d’un sector de la pagesia en la segona Guerra anomenada dels Remences (1482).
Desprès de moltes negociacions i posicionaments el 1486 es posarà fi a la qüestió remença amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia reglaments jurídics i socials al camp català.
Des de la bula del papa Sixte IV el 1478, s’havia establert l'Inquisició castellana, que posteriorment s’introduiria als territoris de la corona d'Aragó (1487), ordenant Ferran II l’admissió dels inquisidors en el Consell de Cent barceloní.
Edició de les Constitucions de Catalunya, incunable del 1495.
Guerra anomenada dels Remences.
Ferran II el catòlic.
Inquisició castellana.
