Piquers i Picapedrers.

Tot i la importància del gremis a l’Edat Mitja els piquers i els picapedres eren un món apart. Tenien molta mobilitat, sempre en la cerca de feina, el que els feia difícil pertànyer a un gremi localitzat en una ciutat (sempre hi havia excepcions, sobretot a les grans ciutats on mai faltava feina). Els obres de la construcció de l’època es consideraven membres d’una fraternitat internacional, on anessin segur que algun company d’ofici els procuraria ajuda. Els secrets professionals que compartien eren el passaport per ésser reconeguts.

Els pedrers solien marcar les pedres que treballaven per tal de controlar el seu treball (així es sabia qui l’havia treballada, però també s’informava de la pedrera d’origen i fins i tot quin era el seu destí a l’obra)

Un cas específic dels pedrers són els escultors o imatginers. Tot i ser uns excel•lents piquers eren considerants artesans... amb el que això significava...

De l'any 1361 al 1500 treballaren a la Seu o per la Seu (a les pedreres, a la llotja o a l’obra) 212 pedrers i 8 picapedrers.

A les pedreres:

Per a bastir les obres de la Seu, així com de qualsevol catedral de l’època, calia pedra, i molta. Així que calia trobar-ne canteres adients. Al cost de l’extracció i adequació, s’havia de sumar els trasllat de les peces fins l’obra. La distància de les pedreres a l’obra era fonamental, ja que el cost del transport podia fer fracassar l’empresa. A Lleida i de fet a tot Europa, es cercaven pedreres el més properes possible a l’obra. Les comarques del Segrià i les Garrigues són riques en pedra arenisca.

La pedra generalment es va transportar per terra (només un cop, l’any 1363 , el capítol va llogar un sarraí de Mequinensa, perquè transportes fins a la Seu 50 pedres grans pel portal dels Apòstols i altres 6 fr carretals, amb la barca del batlle de Mequinensa.) S’empraren bastaixos (homes que transportaven la carrega a sobre seu), animals de càrrega (mules, aquestes podien transportar tranquil•lament un 125 Kg) i carretes.

Es la pedrera de la Cogullada, situada entre els termes de Lleida, Artesa i Torregrossa, prop del torrent de la Femosa, la que es va emprar durant més temps, i de la que es va extrauré més pedra. Són emprades també les pedreres d’Alfés, d’Aspa, d’Astor (prop d’Aspa), d’Arbeca, i en menor manera les de Torrefarrera. Cal mencionar que el rei Jaume II l’any 1310 dona 6000 pedres “somaldals” procedents de la pedrera de gardeny.

A la pedrera els picapedrers i pedrers arranquen la pedra de la paret. Primer de tot s’havia de extraure la terra fins arribar la veta de pedra. Calia observar molt bé la pedrera i cercar el sentit de les vetes, per tal d’obtenir uns blocs de qualitat. Mitjançant regles es marcaven les divisions, s’obrien forats on s‘introduïen falques de ferro que tot seguit es colpejaven amb grans malls fins que la pedra es desprenia de la seva base. Si era necessari es feien servir perpals per tal d’ajudar en l’operació de despreniment de la pedra. Quan es podia s’emprava el mètode del tomb, consistent en buidar un estrat inferior al bloc de pedra a extraure. Calia falcar-lo amb pilars de fusta. Es marcava, s’introduïen les falques, es picaven i quan es treien els pilars de suport el bloc queia pel seu propi pes. Un cop obtingut el bloc es picava (es a dir, la preparava segons indicacions del mestre de l’obra) per a ser transportada fins a l’obra. De vegades, segons les necessitats o els encàrrecs, per estalviar diners o temps, les pedres s’escairaven, obraven i desgastaven en la pròpia pedrera.

A la llotja:

A l'obra de la Seu era una dependència allargada, d’una sola planta, amb compartiments per a menjar, dormir, desar eines... però sobre tot, per a treballar a peu d’obra. Aquí era on es desgastava i obrava la majoria de pedres extretes a les pedreres. També s’emprava per a reunions gremials i més tard com magatzem del plànols de l’obra. De fet es va convertir en una autèntica escola de mestratge i saviesa constructiva que malauradament es va perdre amb el temps.... maleït secret gremial... Estava totalment prohibit transmetre coneixements a ningú fora del gremi... de fet fins i tot entre membres d’un mateix es guardaven gelosament... A mitjans del segle XIV, la llotja de la Seu es trobava dins l’hort del claustre i durant els mestratge d’en Jaume Cascalls va ser força emprada, tot i que no pas al hivern, tal i com es solia fer arreu d’Europa. Els pedrers dibuixaven sobre el bloc de pedra -ajudats per patrons en escala real i fets segons indicacions del Mestre d’Obra- la peça a produir. Ajudats per Galgues, Sentenelles i Sentenells obtenien els carreus i altres peces.

A l’obra:

No només, de pedra viu l’home... Els piquers i picapedrers a la Seu, varen fer de tot: de piquers evidentment, però també de paleta i de vegades feines reservades al manobres. Varen fer fosses i fonaments, aixecaren parets i les derruïren, van adobar camins i ponts, fins i tot espolsaren algun que altre retaule.

Els seus subordinats:

No solien portar deixebles, (potser no tenien) només 10 dels 220 que treballaren a la Seu Vella ho feren.

El sou:

Generalment cobraven per jornal diari (aproximadament i de mitjana, 28 diners al voltant de l’any 1361 i 40 sobre el 1410). Segons la feina també podien cobrar per peça produïda (El preu depenia de la dificultat de la peça, a tall d'exemple per escairar arquets d’ornamentació es pagaven 48 diners). Altres cops ho feien per una feina específica prefixada ( a preu fet).
El piquers que treballaven a la pedrera podien tenir una compensació alimentaria. (el Capítol els pagava el menjar)

Que podien comprar?

0,60 faneques de forment el 1361.
1,03 faneques de forment el 1400.
(El forment o blat comú es considera l’element d’alimentació bàsica de l’època).

Bibliografia.

• Preu i salaris a la Lleida dels segles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu. Tesí Doctoral de M. Caterina Argilés i Aluja. ISBN: 84-89727-64-3. Depósito Legal: S. 54-98. servei de Publicacions, Universitat de Lleida.