LA CONFRARIA DE JESÚS CRUCIFICAT MANAIES DE GIRONA

Alguns autors opinen que els manaies i armats es generalitzen arreu de Catalunya, sobretot a la segona meitat del s. XVII. Així podria haver estat a Girona, però la primera dada documental i, per tant, fiable sobre l'existència dels manaies a Girona és de l'any 1751. En aquesta data sabem que quatre manaies custodiaren el "misteri" de St. Sepulcre a l'Església del Carme durant tot el Dijous Sant i que obriren també la processó.Des d'aquest moment, els manaies participen, tot encapçalant-les, en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant (organitada per la Reial Confraria de la Puríssima Sang, fundada a Girona el 1568) i la del Divendres Sant (organitzada per l'Arxiconfraria de la Passió i Mort, fundada el 1684).

Els manaies, doncs, no formaven part d'una confraria exclusiva durant els segles XVIII i XIX, al revés del que succeeix avui. El seu número oscil·lava entre una vintena i una quarantena; vestien aleshores cuirassa i casc amb cimera, una capa que era vermella per la processó del Dijous i blava per la del Divendres i, a més, feréstegues barbes postisses per amagar la seva identitat. Colpejaven a terra amb la llança, característica que s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura de l'"estrella". A més d'encapçalar les dues processons, anaven a buscar els pendonistes respectius, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho prohibí el 1851. S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyà per als desplaçaments ràpids fins a mitjan s. XIX, quan sembla que s'amplià el nombre de flabiols i es composà, potser, el que avui és la "marxa ràpida". El que coneixem com a "marxa lenta" es composà segurament a finals del s. XVIII, sense que quedi clar quin és l'origen d'aquesta antiga melodia.

En aquest primer període, sembla que la condició de manaia va anar esdevenint com hereditària i de forma més o menys tàcita el "càrrec" anava passant de pares a fills, amb el temps molts dels manaies van acabar procedint de la vall de St. Daniel, prop de Girona. Conten diverses anècdotes que algunes vegades el comportament dels Manaies en el decurs de la processó havia estat un xic irregular i, alguns d'ells, ja coneguts de tothom per la seva afició a la disbauxa, havien arribat a assistir-hi beguts. Potser per això, en l'imaginari popular gironí (tal com en altres poblacions de les nostres terres) el mot "Manaia" esdevingué, amb una injusta generalització, sinònim de "tronera". Pensem, de totes maneres, que l'element lúdic en les processons religioses d'època moderna en general és un fet freqüent i gairebé indestriable, que les fonts ens testimonien abastament.

Aquest estat de coses es mantingué, amb les lògiques transformacions corresponents al pas del temps, fins a la vigília de la Guerra Civil (1936-1939), durant la qual, evidentment, cessaren totes les activitats religioses públiques. Immediatament després de l'entrada de les tropes franquistes a Girona (febrer del 1939) hi hagué la iniciativa de restaurar la processó de Setmana Santa, però això no fou possible per la penúria del moment. No obstant això, l'entusiasme dels vint-i-sis manaies "refundadors" i el suport episcopal van permetre que la processó sortís de nou el 1940, manaies inclosos: els primers equips es llogaren en un magatzem de teatre de Barcelona. Per a la processó de 1941 s'elaboraren ja uns equips nous, de moment de llauna, que volgueren inspirar-se en els relleus de la Columna Trajana, a Roma (113-117 dC), però conservant l'esperit estètic tradicional del manaia gironí. El 1942 ja hi havia 35 manaies.

La dinàmica del grup de manaies havia canviat: d'un grup de famílies que conservaven unes funcions exercides de forma més o menys mecànica, els manaies havien esdevingut un grup de joves creients amb ganes de reformar la figura del manaia i dotar-la d'un nou sentit. Fruit d'això, i deslligant-se de la tutela inicial de la Confraria de la Puríssima Sang durant la immediata postguerra, els nous manaies es constituïren primer en Pia Unió (1942) i després en Confraria (1947) sota l'advocació de Jesús Crucificat. El 1944 es creà la secció de penitents o vestes.

El Maniple de Manaies experimentà, a partir de llavors, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'èquites (cavalleria), etc., fins assolir les característiques de l'equip i l'estructura del Maniple actual, amb una plantilla de 114 efectius l'any 1999. La Confraria ha ocupat diversos locals: des de l'Església del Carme, en un primer moment, passant pels soterranis de la Catedral i el primer pis de Casa Carles (actual seu de les oficines del Bisbat), fins l'actual Castrum, l'Església de Sant Lluc (temple de la primera meitat del s. XVIII, avui desafectat al culte), inaugurada el 1991 en coincidència amb el 50è aniversari de la Confraria. A partir de 1956, i de manera ininterrompuda, la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona s'encarrega també de l'organització anual de la Cavalcada de Reis.

Malgrat les petites dificultats que tingué la processó gironina en general, lligades als nous corrents immediatament posteriors al Concili Vaticà II (1962-65), la Confraria s'estabilitzà definitivament, es consolidà en el seu paper dins de la processó del Divendres Sant i celebrà els seus XLV (1985) i L (1990) aniversaris totalment integrada en la Girona actual. Avui dia, les darreres Juntes s'han proposat d'implicar-se cada cop més en l'activitat cultural gironina, donant a conèixer els manaies i el seu patrimoni a tots els racons possibles i assumint la responsabilitat que correspon, dins la vida ciutadana, a una associació que agrupa ja prop de 1.300 confrares. Amb aquest esperit complim enguany també el nostre LX aniversari, cosa que juntament amb la celebració dels 300 anys de la Venerable Congregació dels Dolors de Besalú constitueix doble motiu de joia en aquesta trobada a la Vila Comtal.

Marc Sureda i Jubany
VOCAL DE PATRIMONI HISTÒRIC I CULTURAL DE LA
CONFRARIA DE JESÚS CRUCIFICAT-MANAIES DE GIRONA

[Bibliografia: ALEGRET i TAULER, J.; PÉREZ i MORATONES, S. (eds.): Els Manaies de Girona (1751-1990). Ajuntament de Girona, Girona 1990.]