BREU HISTORIAL: FESTA i PROCESSO DELS DOLORS

La Processó dels Dolors és el màxim exponent de la Congregació dels Dolors de Besalú; per parlar de la processó s'ha de parlar de la Congregació, ja que fa 300 anys que fou fundada a Besalú pel Dr. Jeroni Talavera, prior del Collell, persona molt lligada a l'Ordre dels Servites; l'ocasió foren unes prèdiques quaresmals. El llibre d'actes de la Congregació ens descriu els efectes de la predica quaresmal a Besalú: "El Dr. Talavera deixà plantat un exercici baix invocatio de nostra Senyora dels Dolors tots els Divendres de la setmana, prometent que si en ell es continuava uns quants mesos faria la fundació de la Congregació del Dolors".

El poble va respondre i el 28 d'agost de 1699, un divendres, diada de Sant Agustí, es va establir la Congregació dels Dolors; la imposició d'hàbits a tots els congregats va durar tot el cap de setmana, de tanta gent que ho va demanar. Trobem que els Priors de la Congregació un any són clergues i a l'altra laics; entre els clergues hi ha canonges de Santa Maria, monjos de Sant Pere i capellans de Sant Vicenç, tots participants en la Congregació. Entre els laics hi trobem una sèrie de noms que es repeteixen fins avui dia. Això ens diu que tot el poble, generació rera generació, participa en la Congregació.

Des del primer moment, la Congregació va pensar en la construcció d'una capella annexa a l'església de Sant Vicenç de Besalú. EL 1794 ja estava acabada. Va ser cremada ens els primers dies de la Guerra Civil, perdent-se el retaule fet per l'escultor Vicenç Falcó, de mitjan segle XVIII, i la imatge de la Mare de Déu dels Dolors. La Congregació i la processó van patir en diferents èpoques, la destrucció i l'espoli d'imatges, d'ornaments, etc. però sempre van rebre la fidelitat, l'amor i l'estima dels besaluencs. Per poc que van poder, els nostres avantpassats van seguir, van continuar i van engrandir la devoció a la Mare de Déu dels Dolors.

La Processó dels Dolors de Besalú és la representació de la Passió i la Mort de Crist, centrada en la figura de la Verge i els dolors que va patir quan el seu Fill va morir per a tots nosaltres. La Processó es va fer per primera vegada l'any següent de fundar-se la Congregació, el 1700. La processó doncs, va sortir el 1700, "el dia de la festa de Maria Santíssima dels Dolors". Tots els anys s'ha fet la processó, excepte en temps de guerres o temps conflictius o altres esdeveniments, com les interrupcions dels anys 1749 a 1752 per discussions sobre l'itinerari, i les dels anys 1770 a 1773, quan es van suspendre totes les germandats, confraries i congregacions degut a la política regalista del Govern per a controlar l'acció de l'Església.

A la Processó, la imatge de la Mare de Déu, que és una Pietat (la Verge amb el Fill mort) dels segles XVII-XVIII i que prové de Santa Maria, és escortada per les autoritats, el prior i els seus comissaris, pels manaies (armats, dels quals ja se'n parla des de mitjan segle XVIII en els llibres de comptabilitat), els estaferms (guàrdia popular de la imatge) i per tots els fidels besaluencs, que demostren així la devoció a la Verge dels Dolors.

La Processó correspon al ben definit tipus de processons penitencials del cicle quaresmal. Conté diferents passos o escenes: els escolans de la parròquia porten la Creu processional, els improperis són portats pels nens que faran la primera comunió i la solemne, el pas vivent de Jesús portant la Creu ajudat pel Cirineu i els saions o guàrdia dels jueus, el Sant Crist, les Tres Maries, el penó del Prior, la Verònica, els Apòstols. Pels carrers, el cant del Miserere, les estrofes de l'Stabat Mater, el toc del corneta del qui anuncia la Passió de Crist, el pas dels manaies, el recolliment i el silenci de la gent creen un ambient molt particular. El pas vivent dels apòstols i el de les Tres Maries s'afegiren a la processó dels Dolors en desaparèixer la processó de Setmana Santa, que es feia Dijous Sant.

A la plaça, el Cor d' Apòstols canta la Salve; és el moment més emotiu de la processó...

És l'hora de sentir aquest cant de Remigi Ozcoz de Calahorra, notable músic de l'època, nascut a Villafranca de Navarra, que va fer la seva carrera a Madrid i a les Filipines. Aquí, a les Filipines, és on segurament va compondre la Salve, a mitjan segle XIX, que fou introduïda per l'organista Mn. Antoni Bassols i Ordeix al començament del segle XX. Abans, la Salve era cantada per un cor, però en entrar-hi el pas dels apòstols s'encomanà al grup de cantar-la.

A la Plaça Major, més d' una llàgrima s' endevina en els ulls dels besaluencs quan comencen a sonar les primeres notes d' aquesta Salve barroca amb ritme d' havanera. Hi ha qui diu que en aquest moment tant àlgid, a la plaça de Besalú, s' hi obre una porta al Cel ...

Es considerava que els Estaferms eren com un sometent, meitat pagès meitat soldat, que quan sentien tocar a "rebato" havien d'anar a defensar el castell del Comte o de l'amo. D'aquí ve l'espardenya de beta, la faixa vermella, i la camisa blanca, que no es veu enlloc més; i per l'altra cantó, la llança i el casc. Forma una figura tota especial que recorda molt poc el guerrer. Té més aparença de defensor, d'escolta. Ho podríem assimilar a la Guàrdia Vaticana....

La gent tenia a casa seva el casc i la llança, i d'aquí ve que quan es va fundar la Congregació dels Dolors de Besalú, va triar aquesta guàrdia dels comtes, i de la Mare de Déu més tard, entre la gent del poble. De fet, segons recorden alguns que van actuar fa temps d'Estaferms, fins fa poc, cadascú d'ells guardava la roba i els estris (les espardenyes eren pròpies) i com aquell que diu, sortien equipats de casa seva.

Citem com a curiós que les llances se les feia cadascú amb branques adequades d'acàcia, i al final, a l'extrem que picava a terra, hi posaven una argolla d'aquelles de les galledes de pouar aigua perquè la llança no s'esberlés.

En el programa de la festa dels Dolors de l'any 1992 l'escriptor gironí Joaquim Pla i Dalmau detalla tota una sèrie d'explicacions sobre els ESTAFERMS. Diu que tot i la bona tasca d'alguns investigadors com exemple el Sr. Solà Morales, no es troben notícies sobre ells, ni en l'arxiu parroquial, ni en el municipal, ni en els llibres de la Congregació. Segons ell, hi ha qui diu que originàriament constituïen la guàrdia personal dels Comtes i que, en prova de reverència, aquests, els Comtes, els feien servir d'acompanyament d'honor de la Verge. Si fos així, podria significar que les celebracions en honor de la Mare de Déu dels Dolors a Besalú serien anteriors en molt temps a la mateixa Congregació. També se'ls atribueix una antiguitat dels temps del Comte Tallaferro, tot i que no hi ha qui ho documenti.

El mateix escriptor també busca el significat de la paraula ESTAFERM, que pot provenir de la significació del llatí STAFERMO, que en català vol dir "està ferm" o fort, o ben plantat, o també de l'acceptació del "ninot de fusta rígid, giratori" que servia per a les proves d'entrenament dels cavallers medievals. El diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover, a més del significat anterior, en una accepció nº 2 diu "Centurió de la processó de Dijous Sant (Empordà)".