Pregó per a la inauguració de la setmana PIC (Participació, Imaginació, Creativitat) de Manlleu, 20 d’abril del 2012.

Il·lustríssim senyor alcalde, senyores i senyors regidors, senyores i senyors presidents de les associacions i de les agrupacions diverses que feu Manlleu, manlleuenques i menlleuencs. Moltes, moltes, moltíssimes gràcies. De fet tres, tres moltíssimes gràcies!

Les primeres perquè sou aquí, perquè la vostra participació en totes i cadascuna de les diverses entitats que constitueixen l’entramat institucional i associatiu de la vila fan de Manlleu una ciutat d’acollida; un teixit de carrers on la vida no s’esmuny sota l’asfalt, no s’amaga rere les parets, ni es difumina per sobre de la lluminària il·lusòria de les antenes ni dels satèl·lits del no res.

Gràcies perquè el vostre pas atrafegat i apressat per aquests carrers, recorreguts mil i una vegades amb fred i calor al llarg de tot l’any per anar i tornar, una vegada i una altra, amb nocturnitat i al·levosia, a tantes i tantes reunions inacabables, dibuixen un circuit imprès de petjades exemplars i modèliques; tant com el simbolisme del lloc on estem reunits, a Can Puget, a Dalt Vila, i a la volada que voldria insuflar a aquestes humils paraules perquè no desmereixessin l’honor que heu tingut l’amabilitat de concedir a l’entitat que represento.

És en nom seu, en nom de la Big Band de Manlleu, que us dono les gràcies per haver-la escollida per encetar, amb aquest pregó, aquesta setmana lloable de Participació, Imaginació i Creativitat, que no són sinó les tres Gràcies modernes.

Voldria, emparant-m’hi, que aquelles divines filles dels Déus mitològics, l’Alegria, la Bellesa i l’Ardor, baixessin del seu Olimp mil·lenari i a llom de les meves paraules es dignessin a sobrevolar la ciutat que ens acull. Estigueu segurs que per damunt del Ter estant, s’hi veurien emmirallades.

Per entre aquests carrers que serpentegen i s’escampen per la falda i la cresta del turó on ens trobem ara mateix, l’alegria de PARTICIPAR, la bellesa de IMAGINAR i l’ardor de CRERAR tenen, des de fa segles, una tradició que avui concretem en una setmana de festa grossa. Humil, senzilla, sense fer gaire soroll, que són les maneres de fer-la encara més grossa, la Setmana PIC de Manlleu.

I com que es diu que les paraules se les enduu el vent, ja acabo. No sóc de gaires paraules, jo; més aviat sóc de bufera, com els meus companys i companyes de la Big Band –i que no se m’empipin ni els teclats, ni les bateries, ni les cordes; apel·lo a la seva imaginació, com he apel·lat a la vostra; perquè sinó, si no fóssim capaços de fer volar aquest senderi, què en seria, de nosaltres? Si no fos pel vostre exemple, què en trauríem d’observar per la finestra la carcassa d’una carrossa amb una data de caducitat irreversible? Com el carro de la Ventafocs, no hi ha plàstic ni electrodomèstic que no tingui la seva darrera campanada. Allò que vosaltres feu, en canvi, el so que escampeu en la vostres corregudes pels carrers d’aquesta vila, només s’apagarà si deixeu de córrer.

No caduqueu, doncs, i continueu acceptant-nos-hi, en aquest recorregut conjunt per rescatar de les urpes de l’oblit l’ardor de la bellesa de viure.

I ara sí que acabo.

Gràcies, moltes gràcies, moltíssimes gràcies. En nom de la Big Band de Manlleu, gràcies per la tradició que ens heu llegat. Manlleu, ens ho diuen els avis i la nostra història, ha estat poble de músics i bandes; d’agrupacions musicals que s’hi han sentit com a casa. Em vénen al cap uns quants noms, des del Joan Viladomat antic fins al Jordi Domènech d’ara; i unes quantes experiències, els Amics de la música, l’Escola de Música i tantes i tantes envejables empentes musicals que seria bo que algú les recollís per evitar, si més no, que un pobre pregoner com un servidor s’hagués de fer perdonar la falta de memòria.

I entremig la Big Band de Manlleu, una agrupació musical que va començar de la mà de Marcel.lí Druguet amb l'únic afany d'aconseguir un grup estable dedicat, exclusivament, al jazz de gran orquestra. I per bé que ho va aconseguir. 10 anys després la Big Band de Manlleu continua tocant, ha gravat un disc, han passat pel grup més de 80 músics i de moment, té futur.

El futur de la música és una incògnita com ho és tot. Potser venim d'un plantejament on el que escolta vol grans grups i famosos, però això té un cost i no ajuda massa a que els músics de la zona puguin potenciar-se. Hi ha un esglaó molt prim entre el músic professional i el músic amateur. La gran diferència és el posicionament del que escolta. Si tots hem de ser grans esportistes, grans escriptors, grans pintors i grans cuiners, ningú jugaria a futbol, ni correria curses atlètiques ni disfrutaria jugant a tennis. Tampoc hi hauria concursos de poesia, ni grups de lectura, ni concursos de narració. Ni molt menys exposicions com les que s'han fet aquí a can Puget de gent del poble. I no parlem dels cuiners, tots hauríem de reservar taula 2 anys abans.

Creiem en el retorn a la proximitat. En l'esport per diversió, en l'art pel goig de fer-lo i contemplar-lo i en la música com a factor de felicitat, aglutinador de gent de totes les edats i sense diferències. Un món on tothom mostra el que sap i arriba fins on vol. Un món on tots els sons són originals i on les paraules cantades es barregen amb els colors de la pintura, amb l'esforç humà per seguir avançant i sobretot, sobretot, amb la felicitat.

La música és felicitat i com a tal ha de ser molt preuada, valorada més que mai i sobretot APROFITADA.

Deixeu i potencieu que la gent es reuneixi, als barris, a les colles, als grups d'amics, a les Festes, on calgui, però que qualsevol excusa sigui motiu de reunió, de plaer, de visió de futur. Amb un únic objectiu, ser feliços.

En fi, nosaltres seguirem tocant; que és el que ens pertoca. Perquè, sabeu, tocant i bufant és la manera més alegre, bella i ardorosa que se’ns acut d’agrair-vos ben sincerament l’honor que ens feu de deixar-nos celebrar el nostre 10è aniversari pregonant al vent que PARTICIPANT, IMAGINANT i CREANT és la manera més sàvia de fer poble i de fer viure Manlleu pels segles dels segles, Amén.

Can Puget, el 20 d’abril de 2012

Escrit per Xevi Coromina i Quico Prat, trombonista i saxofonista, respectivament, de la Big Band de Manlleu.

Llegit per Gil Casals, trombonista i representant de la Big Band en qualitat de President.