Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Esquemes
Introducció
Els presocràtics
Sofistes i Sòcrates
Plató
Aristòtil
Hel·lenisme
Roma
Activitats

 

Enllaços

ACTIVITATS PRESOCRÀTICS

Període Físic

Pitagòrics
Període antropològic
Test
Apologia de Sòcrates

Idees fonamentals

Ànima Aparença Apeiron Areté
Arkhé Aristocràcia Àtom Buit
Canvi Caos Coneixement racional Coneixement sensorial
Contradicció Convencionalisme Cosmos Democràcia
Element Escepticisme Escola d’Èfes Escola d’Elea
Escola de Milet Esdevenir Esdevenir Essència
Essència Ésser Ésser Esperit
Explicació mítica Explicació racional Filosofia Filòsof monista
Filòsof pluralista Intel•lectualisme ètic Ironia Logos
Maièutica No-ésser Nomos Nous
Orfisme Permanència Physis Pitagorisme
Presocràtic Principi Problema socràtic Purificació
Realitat Reencarnació Relativisme Retòrica
Sofista Transmigració Virtut (Areté)  


Principis o arkhé. El quadre següent és una sopa de lletres amb set possibles principis o arkhé aportats pels presocràtics. 

N B U J O A N
O A F N T A O
R R S O P I M
I R G M C G E
E E O B S U B
P T E R I A I
A C F E A L J



Associa les idees exposades en cadascun dels textos següents amb un pensador presocràtic.

1. “Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc, i el foc, al seu torn, es canvia amb totes les coses, com les mercaderies amb l’or i l’or amb les mercaderies.”
a) Tales de Milet
b) Heràclit
c) Anaxímenes.

2. “Es van arribar a fer especialment famoses les manifestacions següents: en primer lloc, la seva afirmació que l’ànima és immortal; en segon lloc, que es canvia en altres classes d’éssers vius, que, a més, tornen a ocórrer cada certs períodes, i que no hi ha res d’absolutament nou; finalment, que totes els éssers vius han de ser considerats parents. Sembla, en efecte, que va ser (...) el primer a introduir aquestes creences a Grècia” (Text de Porfiri).

a. Pitàgores.
b. Anaxímenes.
c. Demòcrit.

3. “Queda un sol discurs com a via: és; en aquest hi ha molts signes que allò que és ens és no engendrat i imperible, ja que és complet, immòbil i sense fi. No va ser en el passat, ni ho serà, ja que és ara tot alhora, u, continu. Ja que, quin naixement li buscaries? Com, d’on hauria nascut? No permetré que diguis o pensis “d’allò que és no-ens”, ja que no és decible ni pensable que no és. . Perquè, quina necessitat l’hauria impulsat a néixer després més aviat que abans, si procedís del no-res?”.

a) Heràclit
b) Pitàgores
c) Parmènides

4. “I com que les porcions d’allò que és gran i d’allò que és petit són iguals en nombre, també les coses estan en tot. Tampoc no és possible que existeixin separades, sinó que totes tenen una part de tot. Ja que no és possible que existeixi la part més petita, res no pot ser separat ni arribar a l’ésser per si mateix, sinó que totes les coses han d’estar juntes com ho van estar originàriament.”

a) Anaxàgores.
b) Heràclit
c) Demòcrit

5. “Aquest Cosmos no l’ha fet cap home i tampoc cap Déu, sinó que sempre és, fou i serà foc etern que s’encén segons mesura i s’apaga segons mesura”.

a) Heràclit
b) Pitàgores
c) Anaxàgores.

 

 

Pitagòrics

NUMEROLOGIA PITAGÒRICA.

Els nombres perfectes.
Els pitagòrics celebraven com un gran esdeveniment la troballa d’un nombre perfecte. Mosterín, en la Història de la filosofia (vol. 3), defineix així els nombres perfectes: “Un nombre és perfecte si, i només si, és igual a la suma dels seus divisors propis. Un nombre n és divisor propi de m si, i només si, hi ha un nombre natural x tal que n’x=m i n>m. És a dir, els divisors propis d’un nombre són els nombres distints d’ell pels quals es pot dividir sense residu. Doncs bé, si resulta que la suma de tots els divisors propis de m és igual a m, diem que m és un nombre perfecte. Així, 6 és un nombre perfecte, ja que els divisors propis de 6 són 1,2 i 3 i 1+2+3=6. El 28 també és un nombre perfecte: comprova-ho. Pitàgores en conegué dos més: mira de trobar-los.

Els quadrats màgics.
Els pitagòrics, com hem vist, són els qui van iniciar l’anomenada mística dels nombres, considerant que aquests tenien poders ocults, propietats terapèutiques, etc. Durant l’edat mitjana es van posar de moda els anomenats quadrats màgics. A continuació en tens un de ben senzill.

Mira de descobrir-ne les propietats numèriques: què passa, per exemple, si sumes els nombre de cada fila, els de cada columna o els de cada diagonal? ¿I si els divideixes en quatre quadrats i sumes els quatre nombres de cada un?
 

13 3 2 16
8 10 11 5
12 6 7 9
1 15 14 4


El descobriment del nombre irracional.
La teoria pitagòrica de l’univers va sofrir una gran crisi quan es va descobrir que hi havia nombre irracionals, és a dir, que hi ha parells de línies tals que no hi ha cap unitat que les pugui mesurar totes dues: són incommensurables i, per tant, no en podem expressar una com a fracció de l’altra. Això contradiu, d’entrada, el suposat poder dels nombres: hi ha quelcom que no poden fer. Però, a més, entra en contradicció amb l’afirmació que feien, segons la qual la realitat és feta de punts materials. Per què? Segurament que aquest fet va suggerir o, com a mínim, va reforçar la teoria eleàtica del continu (recorda les paradoxes de Zenó). Per què?


 


Heràclit.

Des de l’any 546 aC tota la Jònia havia quedat sotmesa als perses; a principis del segle V, l’any 498, les ciutats jòniques –excepte Efes- es van revoltar contra la dominació persa. Les ciutats insurrectes foren vençudes i castigades molt cruelment pel rei de Pèrsia, Darios. La capdavantera de la rebel•lió fou Milet, que també va rebre la repressió més forta. Heràclit va viure totes aquestes catàstrofes; potser per això les críptiques sentències heraclitianes s’han interpretat sovint com una expressió de la seva visió pessimista de la realitat: “La guerra és pare i rei de totes les coses...”

ºHeràclit va viure vers la segona meitat del segle VI aC. Se situa, en el temps, entre Pitàgores, a qui Heràclit va criticar, i Parmènides, que sembla que el criticà a ell. Era fill de la família aristocràtica més distingida de la ciutat d’Efes, una família que havia heretat la dignitat reial (basileus) i la sacerdotal de la Demèter d’Eleusis. Va renunciar als seus drets reials a favor del seu germà per arrogància. Era de caràcter taciturn, solitari i elitista. Ja des de l’antiguitat se’l coneix amb el sobrenom de l’Obscur a causa de l’aspecte enigmàtic del seu pensament.

“És el mateix la vida i la mort, estar despert i dormir, joventut i vellesa; aquelles es canvien en aquestes i aquestes en aquelles.” (fr. B-88)

“Una sola cosa és la veritable saviesa: conèixer la intel•ligència que guia totes les coses a través de totes les coses”. (fr. B-41).

“Per a les ànimes, convertir-se en aigua és la mort; per a l’aigua, la mort és convertir-se en terra; tanmateix, de la terra neix l’aigua, i de l’aigua l’ànima” (fr. B-36).

“El camí cap amunt i cap avall és un i el mateix” (fr. B-60).

“Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, fartada-fam; canvia com el foc, el qual, quan es barreja amb perfums, s’anomena segons la fragància de cadascun d’ells.” (fr B-67).

“Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc i aquest, al seu torn, amb totes les coses, com les mercade4ries amb l’or i l’or amb les mercaderies.” (fr. B-90)



Aquí tens dos aforismes d’Heràclit. A cadascun l’acompanyen dues interpretacions possibles; quina et sembla que s’hi ajusta més?

Als qui entren en els mateixos rius, els corren pel damunt aigües diferents cada vegada.
a. El llit del riu no canvia
b. No hi ha dos instants iguals.

L’aigua del mar és la més pura i la més contaminada: per als peixos és potable i saluda ble; per als homes, impotable i mortífera.
a. Tot és relatiu.
b. Tot és el seu contrari.

CANVI O PERMANÈNCIA?

1. Què en dius? Estàs més a prop de les idees d’Heràclit o de les de Parmènides? Per tal de facilitar la contestació, reflexiona al voltant d’aquests exemples:
a. Si cada dia et creixen els cabells, si cada hora et creixen les ungles, si cada minut varien les teves cèl•lules..., en quin sentit pots dir que continues essent tu mateix?
b. Si vas canviant els components d’un ordinador (el disc dur, la disquetera...), en quin moment pots dir que tens una màquina nova?
 

PERÍODE ANTROPOLÒGIC

Col•loca la paraula que falta en el text:

“L’home és la....................... de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són.” (Protàgores)

Explica el significat d’aquesta frase. Estàs d’acord amb l’autor? Penses que el llenguatge comú és apte per a expressar adequadament les nostres experiències, sentiments i desitjos? Justifica la resposta.

“Res no existeix. Si existís alguna cosa, no podríem conèixer-la. I si existís alguna cosa i fos cognoscible, el coneixement adquirit no podríem comunicar-lo als altres.” (Gòrgies).

En aquests dos textos sofistes hi apareixen visions diferents sobre els déus. Quin dels dos textos reflecteix un pensament agnòstic i quin ens mostra una perspectiva atea? Justifica la resposta.

“Pel que fa als déus, no estic en disposició de saber si existeixen o no existeixen, ni a què s’assemblen o com són pel que fa a la seva forma, ja que hi ha moltes coses que impedeixen de saber-ho: l’obscuritat de l’assumpte i la brevetat de la vida humana”. (Protàgores)

“Aleshores, com que les lleis impedien que els homes cometessin accions violentes en públic, si bé continuaven cometent-les en secret, crec que un home de ment sagaç i subtil va introduir en els homes la por als déus perquè pogués haver-hi alguna cosa que espantés els malvats fins i tot quan actuessin, parlessin o pensessin d’amagat. Per aquest motiu, va introduir la concepció de la divinitat. Existeix, deia, un esperit que gaudeix d’una vida eterna, que sent i veu amb la seva ment, que ho sap tot i que ho domina tot, posseïdor d’una naturalesa divina. Ell sentirà tot el que es parli entre els homes i podrà veure tot el que es faci. Encara que estiguis tramant alguna cosa en silenci, no estarà amagada dels déus, de tant intel•ligents que són.” (Crities).

Visió dels sofistes. Indica si cadascuna de les afirmacions següents és vertadera o falsa:

Assenyala-ho amb una (X). V -  F

    V F
1 Els sofistes, de la mateixa manera que Sòcrates, pensaven que era indigne cobrar per ensenyar    
2 Pensaven que els conceptes morals no tenien una definició única i universalment vàlida, ni podien tenir-la, ja que obeïen al que s'estableix en cada cultura    
3 Van ser mestres en les arts de la retòrica, l'oratòria i la persuasió.    
4 Van desenvolupar el mètode de la maièutica com a tècnica per a fer aflorar la veritat de les definicions morals    
5 Un dels termes filosòfics que va centrar el seu interès fou la divisió physis/nomos.    
6 La majoria van rebutjar que existís alguna cosa semblant a la "noblesa de sang", és a dir, que uns homes fossin millors que els altres per naturalesa,ja que ells pensaven que la virtut era una excel·lència que s'adquiria per mitjà del'educació.    
7 Van ser uns pensadors que van criticar durament el govern democràtic    
8 En general, van rebutjar la possibilitat de la seguretat en el coneixement    
9 Van proclamar com a teoria moral l'intel·lectualisme ètic    

 

La democràcia d’Atenes era efectiva i directa, proclamava la igualtat (iso) en quatre àmbits:
- Isonomia: igualtat davant la llei
- Isogoria: igualtat a l’àgora, és a dir, igual dret de parlar.
- Isoteleia: igualtat d’impostos.
- Isoc`racia: igualtat d’accés als càrrecs públics.

Ara, compara la nostra democràcia amb la democràcia atenesa.




“La paraula és un poderós sobirà que amb un cos petitíssim i del tot invisible duu a terme obres realment divines, ja que és capaç de dissipar la por, eliminar el dolor, generar alegria i inspirar compassió.”.

(Gòrgies)

Gòrgies escrigué un llibret titulat Elogi d’Helena, en el qual parlava de la capacitat persuasiva del llenguatge. Selecciona una idea de cadascun dels paràgrafs següents i expressa el teu acord o desacord recolzant-te en un exemple.

-
El poder de la paraula té la mateixa relació amb la disposició de l’ànima que la regulació de les medecines amb la naturalesa del cos. Ja que, així com els diversos fàrmacs eliminen del cos diversos humors, i alguns fan cessar la malaltia, i d’altres la vida, de la mateixa manera els discursos, els uns produeixen dolor, d’altres goig, d’altres terror, d’altres disposen els oients a la gosadia, d’altres enverinen i fetillen l’ànima amb alguna persuasió malvada.
- La persuasió mitjançant el discurs equival al segrest per la força, de manera que ella (Helena) es veié obligada a acceptar allò que es deia i a consentir en el fet. En aquest cas fou el seductor, i no Helena, el qui cometé el greuge i cal que, per això, sigui culpat.


La paradoxa de Protàgores.

Un estudiant, Euatle, volia assistir a les lliçons de retòrica de Protàgores a fi de poder exercir d’advocat, però no disposava de recursos econòmics. Protàgores l’acceptà a les seves classes amb la condició que quan guanyés el seu primer plet, li pagaria tots els honoraris. Euatle, encantat, acceptà el tracte i assistí a les lliçons de Protàgores fins a acabar la seva formació; després, decisió no dedicar-se a la advocacia i, consegüentment, no pagava. Protàgores reclamà els honoraris, però l’estudiant no es veia en l’obligació de pagar: encara no havia guanyat el seu primer cas! Davant l’amenaça d’un plet judicial. Euatle, espavilat, argumentava:
- No cal que anem a judici, Protàgores; si jo el guanyo, per aquest manament judicial no t’hauré de pagar; si el perdo, com que encara no hauré guanyat el meu primer plet, i aquesta era la nostra condició, tampoc no t’hauré de pagar. Així, doncs, Protàgores, no anem a judici: segur que el perdràs.

Però Protàgores, expert a veure les dues cares de tot, argumentava:

- Si anem a judici, Euatle, i jo guanyo, per aquest manament judicial m’hauràs de pagar; si el perdo, tu hauràs guanyat el teu primer plet i per raó del nostre antic pacte, m’hauràs de pagar.

Exercici:
1. Esbrina per què és una paradoxa.
2. Quina és, al teu parer, la sortida al cas plantejat en aquesta paradoxa?


NATURALESA O CONVENCIÓ?


“L’home és la mesura de totes les coses” (Protàgores).



Fa temps un home que viatjava en tren cap a Plovdiv (ciutat búlgara) preguntà, amb el llenguatge dels gestos, si la pròspera ciutat era Plovdiv, els altres viatgers respongueren decidits amb un moviment vertical del cap i l’home es preparà per a baixar del tren;M però el tren s’aturà i el lloc no era Plovdiv. Molt sorprès, s’assabentà que, a Bulgària, el moviment vertical del cap vol dir “no” i el moviment horitzontal vol dir “sí”.

-
Aquest llenguatge gestual, és natural o convencional? Si crec que és natural, puc afirmar, alegrement, que no em cal estudiar idiomes, que en tinc prou amb el llenguatge dels gestos? Què en penses?



Exercici. Introdueix, en cadascun dels buits de les frases següents la paraula adequada:

- Per .......................... és impossible que una dona tingui més de 500 fills; per .................. és impossible casar-se amb més d’una dona al nostra país, però és possible de fer-ho a l’Aràbia Saudita.
- El territori peninsular espanyol està unit al portuguès per .............. i separat per ........................, a més, està separat per ...................... de les illes Canàries i unit per................ .
- Les lleis de la ciència enregistren necessitats.................., les de l’Estat necessitats .................

(J. Mosterín: Grandes temas de la Filosofía actual).

 

TEST


1. L’origen de la filosofia se sol emmarcar en el pas de:
a) el monoteisme al politeisme
b) el mite al logos
c) totes són correctes.


2. L’ideal aristocràtic se centra en:
a) la solidaritat
b) excel•lència
c) la tolerància
d) cap de les anteriors

3. Els mites:
a) expliquen fets i actuacions extraordinàries i significatives.
b) busquen un principi comú a tot el que existeix.
c) perduren en la memòria col•lectiva d’una comunitat
d) totes són correctes.

4. Els milesis:
a) intenten explicar racionalment la realitat
b) busquen un principi comú a tot el que existeix
c) qüestionen la validesa dels mites
d) totes són correctes


5. Segons Anaximandre, el principi a partir del qual
sorgeixen i s’expliquen totes les coses és:
a) l’aigua
b) l’aire
c) indeterminat
d) el foc.

6. Per als pitagòrics, l’estructura del cosmos és:
a) caòtica
b) matemàtica
c) incognoscible
d) cap no és correcta

7. L’afirmació radical del canvi com a element constitutiu de la realitat física és una aportació de
a) Parmènides
b) Heràclit
c) Zenó d’Elea
d) Aquil•les

8. Segons els pluralistes:
a) no hi ha canvis constants
b) el que és no pot venir del que no és
c) hi ha més d’un principi inherent a tota la realitat
d) totes són correctes

9. En el segle V aC, l’ordre democràtic:
a) era comú a Atenes i esparta
b) proclamava la igualtat de drets davant la llei
de tots els ciutadans
c) va desaparèixer amb l’arribada de Pèricles
d) era efectiu i indirecte.

10. Els sofistes:
a) investiguen la natura
b) rebutgen el convencionalisme
c) consideren que la veritat és relativa
d) manifesten una escassa habilitat retòrica

11. Sòcrates:
a) rebutja l’escepticisme
b) declara que és una posició sàvia reconèixer
la pròpia ignorància
c) utilitza la maièutica
d) totes són correctes.

12. En la seva teoria ètica, Sòcrates considera que La moral es fonamenta en:
a) la raó
b) la noblesa de sang
c) d’opinió pública
d) totes són correctes



APOLOGIA DE SÒCRATES


L’Apologia de Sòcrates és la primera obra que va escriure Plató. Aquesta obra de joventut narra la defensa que va dur a terme el seu mestre davant el tribunal d’Atenes.

Aclarim que el sistema judicial atenès funcionava de la manera següent:

- En primer lloc, els acusadors exposaven els seus motius, a continuació hi havia l’intent de rèplica per part de l’acusat (primera defensa), i a continuació es feia una primera votació. Si havia resultat culpable, parlava un altre cop l’acusació per tal de justificar la pena que havia proposat.
- Després, l’acusat tenia de nou la paraula (segona defensa): podia proposar, si ho desitjava, una pena alternativa a la que demanava l’acusació i fer un últim al•legat de la seva innocència. Tot seguit, es feia una segona votació i el seu resultat era definitiu.

A continuació presentem un resum del més fonamental que apareix en aquesta obra.

Primera defensa.

Sòcrates demana a l’auditori que no es fixi en l’estil de la seva exposició, sinó que atengui únicament si diu o no diu la veritat (condició real que ha de complir un bon orador). D’aquesta manera, intenta desmarcar-se del que era la pràctica comuna dels sofistes.

En aquesta primera defensa adverteix que en la ment del tribunal pot haver-hi tota una sèrie de prejudicis contra ell, ja que des de fa temps alguns estan tacant el seu nom amb calúmnies. Sòcrates considera que s’ha de defensar tant dels càrrecs imputats com d’aquells altres no esmentats pels fiscals però que poden pesar en contra seu. Així, distingeix entre acusadors antics i acusadors nous.


Calúmnies antigues Calúmnies noves
- S’ocupa en excés d’allò que és subterrani i d’allò que és celeste. - Corromp els joves.
- Converteix en fort l’argument dèbil. - No reconeix els déus
- Ensenya a d’altres aquestes mateixes pràctiques - Té estranyes creences relacionades amb genis


Sòcrates planteja, doncs, dos grups d’acusacions, i presenta una defensa davant de cada grup. Respecte de les calúmnies antigues, Sòcrates acusa Aristòfanes d’haver-li procurat una mala fama entre els atenesos i d’haver-lo presentat com un sofista més. Però Sòcrates rebutja que tot això sigui cert i afirma que no cobra per ensenyar, tal com fan d’altres (els sofistes).

També assenyala que no posseeix la saviesa sobre la ciència de fer homes bons i ciutadans bons, malgrat que rep l’acusació de presumir de savi. Pel que fa a això, ens explica que un amic seu va rebre la revelació per part de l’oracle de Delfos que Sòcrates era l’home més savi que existia. Després de notificar-li-ho, Sòcrates explica que es va dedicar a investigar quin sentit tenia aquesta revelació, ja que no es considerava ell mateix savi. Així, continua dient, va començar a entrevistar els homes amb una certa reputació amb la finalitat de valorar en la seva justa mesura les paraules dels déus. D’aquesta investigació (la qual es va centrar en els seus diàlegs sobre diversos temes amb polítics, poetes i artesans), en va obtenir que certament sí que era el més savi, però que la clau del seu saber i el fet pel qual avantatjava els altres no era res més que ser capaç, a diferència d’altres, de conèixer la mesura de la seva pròpia ignorància.

Seguidament, la referència a l’odi que s’ha guanyat amb aquesta tasca (ja que els homes, quan no mostren amor al saber, sinó solament amor er si mateixos, en comptes d’agrair que els mostrin els seus errors, s’enutgen molt). De totes maneres, indica que perseverarà en aquest encàrrec, ja que entén que el fet d’ocupar-se d’aquesta tasca és una cosa que li han encomanat els déus.

Pel que fa a la primera de les calúmnies noves, l’acusació de corrompre els joves, Sòcrates al•ludeix al fet que sempre és una minoria la qui domina bé qualsevol art i, curiosament, diuen els seus acusadors que tots eduquen bé els joves i només ell els corromp, consideració que no sembla gaire normal i que seria una sort per a ells si fos certa.

Respecte d’aquesta qüestió, Sòcrates planteja astutament aquesta disjuntiva al tribunal: els corrompo voluntàriament o involuntàriament? A continuació, argumenta que la primera resposta seria absurda, ja que conviu amb ells i ningú que sigui assenyat no voldria tornar dolenta la gent que l’envolta. I, si es tracta del segon cas, diu que no mereix cap càstig.

Pel que fa a la segona i tercera acusacions, Sòcrates respon que ell sí que creuen en déus, però no en els de la ciutat. “O creieu que no crec en cap?”, pregunta als fiscals. Aquests li aclareixen que se l’acusa de no creure en cap classe de déus. Davant d’això, Sòcrates fa notar hàbilment que és absurd que se l’acusi alhora de no creure en déus i , tanmateix, de creure en genis, ja que aquests són, segons la tradició, déus o fills de déus, i ningú no pot creure en els fills sense creure en els pares.

Comenta que, sobre aquestes segones acusacions, n’hi ha prou amb el que s’ha dit, i declara que no li fa por posar-se en perill de mort per continuar la seva tasca filosòfica. “Em faria més por”, apunta, “faltar als meus principis”. A més, en suport del que s’ha dit, considera que témer la mort és pretendre ser savi sense ser-ho, ja que... qui sap què comporta la mort?

Tan convençut es mostra Sòcrates de la seva tasca, que declara que no acceptarà del tribunal l’absolució si és a condició de deixar de filosofar i investigar, i d’exhortar els ciutadans a tenir cura més de l’ànima que no pas del cos. Si en condemneu, ve a dir, us danyeu vosaltres mateixos. Sòcrates es presenta a si mateix com el tàvec d’Atenes, que ve a despertar la població amb un molest però necessari missatge per tal de regenerar així l’esperit atenès.

Destaca a continuació la confessió que fa del fet que sobre ell sent la influència d’algun geni, en forma de veu que el guia (aquesta veu el va avisar fa un temps que, a causa de les seves idees, era millor per a la seva persona no dedicar-se a la política activa).

Diu que no demanarà clemència en favor seu, ni ploriquejarà o presentarà els seus fills per reblanir l’ànima del tribunal i despertar-ne la compassió. La seva consciència li diu que va fer el que havia de fer i no té sentit retractar-se de res. En aquest sentit, recorda passatges de la vida atenesa per mostrar la seva fidelitat a la seva consciència per damunt d’imposicions i pressions de règims tant democràtics com oligàrquics i fins i tot amb risc de la seva vida. Diu que tot el seu interès consisteix a mantenir una conducta justa i virtuosa.

Finalment, nega un altre cop el càrrec de no creure en els déus, ja que diu que hi creu més que no pas els seus acusadors, i s’encomana a la divinitat abans de la votació. El resultat de la votació és: a favor de Sòcrates, 220; en contra, 281.


Segona defensa


Disposat a acceptar la decisió del tribunal, es planteja quina pena podria proposar com a alternativa a la pena de mort. Mostra les reflexions següents:

- Si demano la que em mereixo, és la següent: que se m’enviï al Pritaneu, lloc reservat per a les altes celebritats d’Atenes, com ara els vencedors en les Olimpíades, on eren mantinguts amb tota mena de luxes.
- Podria proposar l’exili, però si els meus conciutadans no són capaços de suportar les meves converses i argumentacions, molt menys ho faran uns estranys.
- Potser podria pagar una multa. Una mina de plata o, atès que alguns amics m’ajudarien, trenta mines, ja que ells m’insten a proposar aquest pagament i s’ofereixen com a fiadors.

Després d’aquestes consideracions, es produeix la segona votació: ara demanen la pena de mort 360 membres de l’Assemblea.

En els seus comentaris finals, Sòcrates adverteix que, malgrat la seva mort, continuarà havent-n’hi d’altres que critiquin la mala vida que duen a terme la majoria dels atenesos i el seu allunyament de la moral.

Ofereix, finalment, una reflexió sobre si morir és un bé o és un mal. De fet, apunta que la seva veu interior no l’està avisant que li hagi de sobrevenir cap mal i, per tant, es pot suposar que pot ser un bé per a ell. Al cap i a la fi, exposa, la mort només pot ser o l’anihilació absoluta (i si no hi ha cap sensació, no ens pot comportar cap mal) o un viatge d’aquí a un altre lloc on resideixen tots els morts. I en aquest cas, afegeix, “seria fantàstic i vull morir mil vegades si això és així, ja que podria parlamentar amb els grans savis del passat”. Diu que estar en la seva companyia i interrogar-los seria el súmmum e la felicitat, ja que, a més, seria immortal. Afirma que, segurament, això és el que ens oferiran els déus, ja que no es desentenen dels assumptes humans i l’home bo ha de rebre alguna mena de bé en la mort.

Finalitza la seva exposició dient que veu clar que morir ja era el millor per a ell i que la seva hora de partir ha arribat. Ell va a la mort i els altres a la vida. Qui va a un destí millor? Confessa que ningú no ho sap, tret de la divinitat.



Qüestions
1.En quina part del judici es fa referència a la cèlebre expressió “només sé que no sé res”? Què et sembla que vol dir Sòcrates?

2. Per què s’anomena a si mateix “el tàvec d’Atenes”?

3.Quina posició adopta davant els déus?

4.Com concep la mort? Quines opcions exposa?
 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es