ACTIVITATS PRESOCRÀTICS
Període Físic
Pitagòrics
Període antropològic
Test
Apologia de Sòcrates
Idees fonamentals
Ànima |
Aparença |
Apeiron |
Areté |
Arkhé |
Aristocràcia |
Àtom |
Buit |
Canvi |
Caos |
Coneixement racional |
Coneixement sensorial |
Contradicció |
Convencionalisme |
Cosmos |
Democràcia |
Element |
Escepticisme |
Escola d’Èfes |
Escola d’Elea |
Escola de Milet |
Esdevenir |
Esdevenir |
Essència |
Essència |
Ésser |
Ésser |
Esperit |
Explicació mítica |
Explicació racional |
Filosofia |
Filòsof monista |
Filòsof pluralista |
Intel•lectualisme ètic |
Ironia |
Logos |
Maièutica |
No-ésser |
Nomos |
Nous |
Orfisme |
Permanència |
Physis |
Pitagorisme |
Presocràtic |
Principi |
Problema socràtic |
Purificació |
Realitat |
Reencarnació |
Relativisme |
Retòrica |
Sofista |
Transmigració |
Virtut (Areté) |
|
Principis o arkhé.
El quadre següent és una sopa de lletres amb set possibles principis o
arkhé aportats pels presocràtics.
N |
B |
U |
J |
O |
A |
N |
O |
A |
F |
N |
T |
A |
O |
R |
R |
S |
O |
P |
I |
M |
I |
R |
G |
M |
C |
G |
E |
E |
E |
O |
B |
S |
U |
B |
P |
T |
E |
R |
I |
A |
I |
A |
C |
F |
E |
A |
L |
J |
Associa les idees
exposades en cadascun dels textos següents amb un pensador presocràtic.
1. “Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc, i el foc, al
seu torn, es canvia amb totes les coses, com les mercaderies amb l’or i
l’or amb les mercaderies.”
a) Tales de Milet
b) Heràclit
c) Anaxímenes.
2. “Es van arribar a fer especialment famoses les manifestacions
següents: en primer lloc, la seva afirmació que l’ànima és immortal; en
segon lloc, que es canvia en altres classes d’éssers vius, que, a més,
tornen a ocórrer cada certs períodes, i que no hi ha res d’absolutament
nou; finalment, que totes els éssers vius han de ser considerats
parents. Sembla, en efecte, que va ser (...) el primer a introduir
aquestes creences a Grècia” (Text de Porfiri).
a. Pitàgores.
b. Anaxímenes.
c. Demòcrit.
3. “Queda un sol discurs com a via: és; en aquest hi ha molts signes que
allò que és ens és no engendrat i imperible, ja que és complet, immòbil
i sense fi. No va ser en el passat, ni ho serà, ja que és ara tot
alhora, u, continu. Ja que, quin naixement li buscaries? Com, d’on
hauria nascut? No permetré que diguis o pensis “d’allò que és no-ens”,
ja que no és decible ni pensable que no és. . Perquè, quina necessitat
l’hauria impulsat a néixer després més aviat que abans, si procedís del
no-res?”.
a) Heràclit
b) Pitàgores
c) Parmènides
4. “I com que les porcions d’allò que és gran i d’allò que és petit són
iguals en nombre, també les coses estan en tot. Tampoc no és possible
que existeixin separades, sinó que totes tenen una part de tot. Ja que
no és possible que existeixi la part més petita, res no pot ser separat
ni arribar a l’ésser per si mateix, sinó que totes les coses han d’estar
juntes com ho van estar originàriament.”
a) Anaxàgores.
b) Heràclit
c) Demòcrit
5. “Aquest Cosmos no l’ha fet cap home i tampoc cap Déu, sinó que sempre
és, fou i serà foc etern que s’encén segons mesura i s’apaga segons
mesura”.
a) Heràclit
b) Pitàgores
c) Anaxàgores.
Pitagòrics
NUMEROLOGIA PITAGÒRICA.
Els nombres perfectes.
Els pitagòrics celebraven com un gran esdeveniment la troballa d’un
nombre perfecte. Mosterín, en la Història de la filosofia (vol. 3),
defineix així els nombres perfectes: “Un nombre és perfecte si, i només
si, és igual a la suma dels seus divisors propis. Un nombre n és divisor
propi de m si, i només si, hi ha un nombre natural x tal que n’x=m i
n>m. És a dir, els divisors propis d’un nombre són els nombres distints
d’ell pels quals es pot dividir sense residu. Doncs bé, si resulta que
la suma de tots els divisors propis de m és igual a m, diem que m és un
nombre perfecte. Així, 6 és un nombre perfecte, ja que els divisors
propis de 6 són 1,2 i 3 i 1+2+3=6. El 28 també és un nombre perfecte:
comprova-ho. Pitàgores en conegué dos més: mira de trobar-los.
Els quadrats màgics.
Els pitagòrics, com hem vist, són els qui van iniciar l’anomenada
mística dels nombres, considerant que aquests tenien poders ocults,
propietats terapèutiques, etc. Durant l’edat mitjana es van posar de
moda els anomenats quadrats màgics. A continuació en tens un de ben
senzill.
Mira de descobrir-ne les propietats numèriques: què passa, per exemple,
si sumes els nombre de cada fila, els de cada columna o els de cada
diagonal? ¿I si els divideixes en quatre quadrats i sumes els quatre
nombres de cada un?
13 |
3 |
2 |
16 |
8 |
10 |
11 |
5 |
12 |
6 |
7 |
9 |
1 |
15 |
14 |
4 |
El descobriment del nombre
irracional.
La teoria pitagòrica de l’univers va sofrir una gran crisi quan es va
descobrir que hi havia nombre irracionals, és a dir, que hi ha parells
de línies tals que no hi ha cap unitat que les pugui mesurar totes dues:
són incommensurables i, per tant, no en podem expressar una com a
fracció de l’altra. Això contradiu, d’entrada, el suposat poder dels
nombres: hi ha quelcom que no poden fer. Però, a més, entra en
contradicció amb l’afirmació que feien, segons la qual la realitat és
feta de punts materials. Per què? Segurament que aquest fet va suggerir
o, com a mínim, va reforçar la teoria eleàtica del continu (recorda les
paradoxes de Zenó). Per què?
Heràclit.
Des de l’any 546 aC tota la Jònia havia quedat sotmesa als perses; a
principis del segle V, l’any 498, les ciutats jòniques –excepte Efes- es
van revoltar contra la dominació persa. Les ciutats insurrectes foren
vençudes i castigades molt cruelment pel rei de Pèrsia, Darios. La
capdavantera de la rebel•lió fou Milet, que també va rebre la repressió
més forta. Heràclit va viure totes aquestes catàstrofes; potser per això
les críptiques sentències heraclitianes s’han interpretat sovint com una
expressió de la seva visió pessimista de la realitat: “La guerra és pare
i rei de totes les coses...”
ºHeràclit va viure vers la segona meitat del segle VI aC. Se situa, en
el temps, entre Pitàgores, a qui Heràclit va criticar, i Parmènides, que
sembla que el criticà a ell. Era fill de la família aristocràtica més
distingida de la ciutat d’Efes, una família que havia heretat la
dignitat reial (basileus) i la sacerdotal de la Demèter d’Eleusis. Va
renunciar als seus drets reials a favor del seu germà per arrogància.
Era de caràcter taciturn, solitari i elitista. Ja des de l’antiguitat
se’l coneix amb el sobrenom de l’Obscur a causa de l’aspecte
enigmàtic del seu pensament.
“És el mateix la
vida i la mort, estar despert i dormir, joventut i vellesa; aquelles es
canvien en aquestes i aquestes en aquelles.” (fr. B-88)
“Una sola cosa és la veritable saviesa: conèixer la intel•ligència que
guia totes les coses a través de totes les coses”. (fr. B-41).
“Per a les ànimes, convertir-se en aigua és la mort; per a l’aigua, la
mort és convertir-se en terra; tanmateix, de la terra neix l’aigua, i de
l’aigua l’ànima” (fr. B-36).
“El camí cap amunt i cap avall és un i el mateix” (fr. B-60).
“Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, fartada-fam; canvia com el
foc, el qual, quan es barreja amb perfums, s’anomena segons la fragància
de cadascun d’ells.” (fr B-67).
“Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc i aquest, al seu
torn, amb totes les coses, com les mercade4ries amb l’or i l’or amb les
mercaderies.” (fr. B-90)
Aquí tens dos
aforismes d’Heràclit. A cadascun l’acompanyen dues interpretacions
possibles; quina et sembla que s’hi ajusta més?
Als qui entren en
els mateixos rius, els corren pel damunt aigües diferents cada vegada.
a. El llit del riu no canvia
b. No hi ha dos instants iguals.
L’aigua del mar
és la més pura i la més contaminada: per als peixos és potable i saluda
ble; per als homes, impotable i mortífera.
a. Tot és relatiu.
b. Tot és el seu contrari.
CANVI O
PERMANÈNCIA?
1. Què en dius?
Estàs més a prop de les idees d’Heràclit o de les de Parmènides? Per tal
de facilitar la contestació, reflexiona al voltant d’aquests exemples:
a.
Si cada dia et creixen els cabells, si cada hora et creixen les ungles,
si cada minut varien les teves cèl•lules..., en quin sentit pots dir que
continues essent tu mateix?
b.
Si vas canviant els components d’un ordinador (el disc dur, la
disquetera...), en quin moment pots dir que tens una màquina nova?
PERÍODE ANTROPOLÒGIC
Col•loca la
paraula que falta en el text:
“L’home és la....................... de totes les coses, de les que són
en tant que són i de les que no són en tant que no són.” (Protàgores)
Explica el
significat d’aquesta frase. Estàs d’acord amb l’autor? Penses que el
llenguatge comú és apte per a expressar adequadament les nostres
experiències, sentiments i desitjos? Justifica la resposta.
“Res no existeix. Si existís alguna cosa, no podríem conèixer-la. I si
existís alguna cosa i fos cognoscible, el coneixement adquirit no
podríem comunicar-lo als altres.” (Gòrgies).
En aquests dos
textos sofistes hi apareixen visions diferents sobre els déus. Quin dels
dos textos reflecteix un pensament agnòstic i quin ens mostra una
perspectiva atea? Justifica la resposta.
“Pel que fa als déus, no estic en disposició de saber si existeixen o no
existeixen, ni a què s’assemblen o com són pel que fa a la seva forma,
ja que hi ha moltes coses que impedeixen de saber-ho: l’obscuritat de
l’assumpte i la brevetat de la vida humana”. (Protàgores)
“Aleshores, com que les lleis impedien que els homes cometessin accions
violentes en públic, si bé continuaven cometent-les en secret, crec que
un home de ment sagaç i subtil va introduir en els homes la por als déus
perquè pogués haver-hi alguna cosa que espantés els malvats fins i tot
quan actuessin, parlessin o pensessin d’amagat. Per aquest motiu, va
introduir la concepció de la divinitat. Existeix, deia, un esperit que
gaudeix d’una vida eterna, que sent i veu amb la seva ment, que ho sap
tot i que ho domina tot, posseïdor d’una naturalesa divina. Ell sentirà
tot el que es parli entre els homes i podrà veure tot el que es faci.
Encara que estiguis tramant alguna cosa en silenci, no estarà amagada
dels déus, de tant intel•ligents que són.” (Crities).
Visió dels
sofistes. Indica si cadascuna de les afirmacions següents és vertadera o
falsa:
Assenyala-ho amb una (X). V
- F
|
|
V |
F |
1 |
Els sofistes, de la
mateixa manera que Sòcrates, pensaven que era indigne cobrar per
ensenyar |
|
|
2 |
Pensaven que els
conceptes morals no tenien una definició única i universalment
vàlida, ni podien tenir-la, ja que obeïen al que s'estableix en
cada cultura |
|
|
3 |
Van ser mestres en
les arts de la retòrica, l'oratòria i la persuasió. |
|
|
4 |
Van desenvolupar el
mètode de la maièutica com a tècnica per a fer aflorar la
veritat de les definicions morals |
|
|
5 |
Un dels termes
filosòfics que va centrar el seu interès fou la divisió
physis/nomos. |
|
|
6 |
La majoria van
rebutjar que existís alguna cosa semblant a la "noblesa de sang",
és a dir, que uns homes fossin millors que els altres per
naturalesa,ja que ells pensaven que la virtut era una
excel·lència que s'adquiria per mitjà del'educació. |
|
|
7 |
Van ser uns
pensadors que van criticar durament el govern democràtic |
|
|
8 |
En general, van
rebutjar la possibilitat de la seguretat en el coneixement |
|
|
9 |
Van proclamar com a
teoria moral l'intel·lectualisme ètic |
|
|
La democràcia
d’Atenes era efectiva i directa, proclamava la igualtat (iso) en quatre
àmbits:
- Isonomia: igualtat davant la llei
- Isogoria: igualtat a l’àgora, és a dir, igual dret de parlar.
- Isoteleia: igualtat d’impostos.
- Isoc`racia: igualtat d’accés als càrrecs públics.
Ara, compara la
nostra democràcia amb la democràcia atenesa.
“La paraula és un
poderós sobirà que amb un cos petitíssim i del tot invisible duu a terme
obres realment divines, ja que és capaç de dissipar la por, eliminar el
dolor, generar alegria i inspirar compassió.”.
(Gòrgies)
Gòrgies escrigué
un llibret titulat Elogi d’Helena, en el qual parlava de la capacitat
persuasiva del llenguatge. Selecciona una idea de cadascun dels
paràgrafs següents i expressa el teu acord o desacord recolzant-te en un
exemple.
- El poder de la
paraula té la mateixa relació amb la disposició de l’ànima que la
regulació de les medecines amb la naturalesa del cos. Ja que, així com
els diversos fàrmacs eliminen del cos diversos humors, i alguns fan
cessar la malaltia, i d’altres la vida, de la mateixa manera els
discursos, els uns produeixen dolor, d’altres goig, d’altres terror,
d’altres disposen els oients a la gosadia, d’altres enverinen i fetillen
l’ànima amb alguna persuasió malvada.
- La persuasió mitjançant el discurs equival al segrest per la força, de
manera que ella (Helena) es veié obligada a acceptar allò que es deia i
a consentir en el fet. En aquest cas fou el seductor, i no Helena, el
qui cometé el greuge i cal que, per això, sigui culpat.
La paradoxa de
Protàgores.
Un estudiant,
Euatle, volia assistir a les lliçons de retòrica de Protàgores a fi de
poder exercir d’advocat, però no disposava de recursos econòmics.
Protàgores l’acceptà a les seves classes amb la condició que quan
guanyés el seu primer plet, li pagaria tots els honoraris. Euatle,
encantat, acceptà el tracte i assistí a les lliçons de Protàgores fins a
acabar la seva formació; després, decisió no dedicar-se a la advocacia
i, consegüentment, no pagava. Protàgores reclamà els honoraris, però
l’estudiant no es veia en l’obligació de pagar: encara no havia guanyat
el seu primer cas! Davant l’amenaça d’un plet judicial. Euatle,
espavilat, argumentava:
- No cal que anem a judici, Protàgores; si jo el guanyo, per aquest
manament judicial no t’hauré de pagar; si el perdo, com que encara no
hauré guanyat el meu primer plet, i aquesta era la nostra condició,
tampoc no t’hauré de pagar. Així, doncs, Protàgores, no anem a judici:
segur que el perdràs.
Però Protàgores, expert a veure les dues cares de tot, argumentava:
- Si anem a judici, Euatle, i jo guanyo, per aquest manament judicial
m’hauràs de pagar; si el perdo, tu hauràs guanyat el teu primer plet i
per raó del nostre antic pacte, m’hauràs de pagar.
Exercici:
1. Esbrina per què és una paradoxa.
2. Quina és, al teu parer, la sortida al cas plantejat en aquesta
paradoxa?
NATURALESA O
CONVENCIÓ?
“L’home és la mesura de totes les coses” (Protàgores).
Fa temps un home
que viatjava en tren cap a Plovdiv (ciutat búlgara) preguntà, amb el
llenguatge dels gestos, si la pròspera ciutat era Plovdiv, els altres
viatgers respongueren decidits amb un moviment vertical del cap i l’home
es preparà per a baixar del tren;M però el tren s’aturà i el lloc no era
Plovdiv. Molt sorprès, s’assabentà que, a Bulgària, el moviment vertical
del cap vol dir “no” i el moviment horitzontal vol dir “sí”.
- Aquest
llenguatge gestual, és natural o convencional? Si crec que és natural,
puc afirmar, alegrement, que no em cal estudiar idiomes, que en tinc
prou amb el llenguatge dels gestos? Què en penses?
Exercici.
Introdueix, en cadascun dels buits de les frases següents la paraula
adequada:
- Per
.......................... és impossible que una dona tingui més de 500
fills; per .................. és impossible casar-se amb més d’una dona
al nostra país, però és possible de fer-ho a l’Aràbia Saudita.
- El territori peninsular espanyol està unit al portuguès per
.............. i separat per ........................, a més, està
separat per ...................... de les illes Canàries i unit
per................ .
- Les lleis de la ciència enregistren necessitats.................., les
de l’Estat necessitats .................
(J. Mosterín: Grandes temas de la
Filosofía actual).
TEST
1. L’origen de la
filosofia se sol emmarcar en el pas de:
a) el monoteisme al politeisme
b) el mite al logos
c) totes són correctes.
2. L’ideal
aristocràtic se centra en:
a) la solidaritat
b) excel•lència
c) la tolerància
d) cap de les anteriors
3. Els mites:
a) expliquen fets i actuacions extraordinàries i significatives.
b) busquen un principi comú a tot el que existeix.
c) perduren en la memòria col•lectiva d’una comunitat
d) totes són correctes.
4. Els milesis:
a) intenten explicar racionalment la realitat
b) busquen un principi comú a tot el que existeix
c) qüestionen la validesa dels mites
d) totes són correctes
5. Segons
Anaximandre, el principi a partir del qual
sorgeixen i s’expliquen totes les coses és:
a) l’aigua
b) l’aire
c) indeterminat
d) el foc.
6. Per als
pitagòrics, l’estructura del cosmos és:
a) caòtica
b) matemàtica
c) incognoscible
d) cap no és correcta
7. L’afirmació
radical del canvi com a element constitutiu de la realitat física és una
aportació de
a) Parmènides
b) Heràclit
c) Zenó d’Elea
d) Aquil•les
8. Segons els
pluralistes:
a) no hi ha canvis constants
b) el que és no pot venir del que no és
c) hi ha més d’un principi inherent a tota la realitat
d) totes són correctes
9. En el segle V aC,
l’ordre democràtic:
a) era comú a Atenes i esparta
b) proclamava la igualtat de drets davant la llei
de tots els ciutadans
c) va desaparèixer amb l’arribada de Pèricles
d) era efectiu i indirecte.
10. Els sofistes:
a) investiguen la natura
b) rebutgen el convencionalisme
c) consideren que la veritat és relativa
d) manifesten una escassa habilitat retòrica
11. Sòcrates:
a) rebutja l’escepticisme
b) declara que és una posició sàvia reconèixer
la pròpia ignorància
c) utilitza la maièutica
d) totes són correctes.
12. En la seva
teoria ètica, Sòcrates considera que La moral es fonamenta en:
a) la raó
b) la noblesa de sang
c) d’opinió pública
d) totes són correctes
APOLOGIA DE
SÒCRATES
L’Apologia de Sòcrates és la primera obra que va escriure Plató. Aquesta
obra de joventut narra la defensa que va dur a terme el seu mestre
davant el tribunal d’Atenes.
Aclarim que el sistema judicial atenès funcionava de la manera següent:
- En primer lloc, els acusadors exposaven els seus motius, a continuació
hi havia l’intent de rèplica per part de l’acusat (primera defensa), i a
continuació es feia una primera votació. Si havia resultat culpable,
parlava un altre cop l’acusació per tal de justificar la pena que havia
proposat.
- Després, l’acusat tenia de nou la paraula (segona defensa): podia
proposar, si ho desitjava, una pena alternativa a la que demanava
l’acusació i fer un últim al•legat de la seva innocència. Tot seguit, es
feia una segona votació i el seu resultat era definitiu.
A continuació presentem un resum del més fonamental que apareix en
aquesta obra.
Primera defensa.
Sòcrates demana a l’auditori que no es fixi en l’estil de la seva
exposició, sinó que atengui únicament si diu o no diu la veritat
(condició real que ha de complir un bon orador). D’aquesta manera,
intenta desmarcar-se del que era la pràctica comuna dels sofistes.
En aquesta primera defensa adverteix que en la ment del tribunal pot
haver-hi tota una sèrie de prejudicis contra ell, ja que des de fa temps
alguns estan tacant el seu nom amb calúmnies. Sòcrates considera que
s’ha de defensar tant dels càrrecs imputats com d’aquells altres no
esmentats pels fiscals però que poden pesar en contra seu. Així,
distingeix entre acusadors antics i acusadors nous.
Calúmnies antigues Calúmnies noves
- S’ocupa en excés d’allò que és subterrani i d’allò que és celeste. -
Corromp els joves.
- Converteix en fort l’argument dèbil. - No reconeix els déus
- Ensenya a d’altres aquestes mateixes pràctiques - Té estranyes
creences relacionades amb genis
Sòcrates planteja, doncs, dos grups d’acusacions, i presenta una defensa
davant de cada grup. Respecte de les calúmnies antigues, Sòcrates acusa
Aristòfanes d’haver-li procurat una mala fama entre els atenesos i
d’haver-lo presentat com un sofista més. Però Sòcrates rebutja que tot
això sigui cert i afirma que no cobra per ensenyar, tal com fan d’altres
(els sofistes).
També assenyala que no posseeix la saviesa sobre la ciència de fer homes
bons i ciutadans bons, malgrat que rep l’acusació de presumir de savi.
Pel que fa a això, ens explica que un amic seu va rebre la revelació per
part de l’oracle de Delfos que Sòcrates era l’home més savi que existia.
Després de notificar-li-ho, Sòcrates explica que es va dedicar a
investigar quin sentit tenia aquesta revelació, ja que no es considerava
ell mateix savi. Així, continua dient, va començar a entrevistar els
homes amb una certa reputació amb la finalitat de valorar en la seva
justa mesura les paraules dels déus. D’aquesta investigació (la qual es
va centrar en els seus diàlegs sobre diversos temes amb polítics, poetes
i artesans), en va obtenir que certament sí que era el més savi, però
que la clau del seu saber i el fet pel qual avantatjava els altres no
era res més que ser capaç, a diferència d’altres, de conèixer la mesura
de la seva pròpia ignorància.
Seguidament, la referència a l’odi que s’ha guanyat amb aquesta tasca
(ja que els homes, quan no mostren amor al saber, sinó solament amor er
si mateixos, en comptes d’agrair que els mostrin els seus errors,
s’enutgen molt). De totes maneres, indica que perseverarà en aquest
encàrrec, ja que entén que el fet d’ocupar-se d’aquesta tasca és una
cosa que li han encomanat els déus.
Pel que fa a la primera de les calúmnies noves, l’acusació de corrompre
els joves, Sòcrates al•ludeix al fet que sempre és una minoria la qui
domina bé qualsevol art i, curiosament, diuen els seus acusadors que
tots eduquen bé els joves i només ell els corromp, consideració que no
sembla gaire normal i que seria una sort per a ells si fos certa.
Respecte d’aquesta qüestió, Sòcrates planteja astutament aquesta
disjuntiva al tribunal: els corrompo voluntàriament o involuntàriament?
A continuació, argumenta que la primera resposta seria absurda, ja que
conviu amb ells i ningú que sigui assenyat no voldria tornar dolenta la
gent que l’envolta. I, si es tracta del segon cas, diu que no mereix cap
càstig.
Pel que fa a la segona i tercera acusacions, Sòcrates respon que ell sí
que creuen en déus, però no en els de la ciutat. “O creieu que no crec
en cap?”, pregunta als fiscals. Aquests li aclareixen que se l’acusa de
no creure en cap classe de déus. Davant d’això, Sòcrates fa notar
hàbilment que és absurd que se l’acusi alhora de no creure en déus i ,
tanmateix, de creure en genis, ja que aquests són, segons la tradició,
déus o fills de déus, i ningú no pot creure en els fills sense creure en
els pares.
Comenta que, sobre aquestes segones acusacions, n’hi ha prou amb el que
s’ha dit, i declara que no li fa por posar-se en perill de mort per
continuar la seva tasca filosòfica. “Em faria més por”, apunta, “faltar
als meus principis”. A més, en suport del que s’ha dit, considera que
témer la mort és pretendre ser savi sense ser-ho, ja que... qui sap què
comporta la mort?
Tan convençut es mostra Sòcrates de la seva tasca, que declara que no
acceptarà del tribunal l’absolució si és a condició de deixar de
filosofar i investigar, i d’exhortar els ciutadans a tenir cura més de
l’ànima que no pas del cos. Si en condemneu, ve a dir, us danyeu
vosaltres mateixos. Sòcrates es presenta a si mateix com el tàvec
d’Atenes, que ve a despertar la població amb un molest però necessari
missatge per tal de regenerar així l’esperit atenès.
Destaca a continuació la confessió que fa del fet que sobre ell sent la
influència d’algun geni, en forma de veu que el guia (aquesta veu el va
avisar fa un temps que, a causa de les seves idees, era millor per a la
seva persona no dedicar-se a la política activa).
Diu que no demanarà clemència en favor seu, ni ploriquejarà o presentarà
els seus fills per reblanir l’ànima del tribunal i despertar-ne la
compassió. La seva consciència li diu que va fer el que havia de fer i
no té sentit retractar-se de res. En aquest sentit, recorda passatges de
la vida atenesa per mostrar la seva fidelitat a la seva consciència per
damunt d’imposicions i pressions de règims tant democràtics com
oligàrquics i fins i tot amb risc de la seva vida. Diu que tot el seu
interès consisteix a mantenir una conducta justa i virtuosa.
Finalment, nega un altre cop el càrrec de no creure en els déus, ja que
diu que hi creu més que no pas els seus acusadors, i s’encomana a la
divinitat abans de la votació. El resultat de la votació és: a favor de
Sòcrates, 220; en contra, 281.
Segona defensa
Disposat a acceptar la decisió del tribunal, es planteja quina pena
podria proposar com a alternativa a la pena de mort. Mostra les
reflexions següents:
- Si demano la que em mereixo, és la següent: que se m’enviï al
Pritaneu, lloc reservat per a les altes celebritats d’Atenes, com ara
els vencedors en les Olimpíades, on eren mantinguts amb tota mena de
luxes.
- Podria proposar l’exili, però si els meus conciutadans no són capaços
de suportar les meves converses i argumentacions, molt menys ho faran
uns estranys.
- Potser podria pagar una multa. Una mina de plata o, atès que alguns
amics m’ajudarien, trenta mines, ja que ells m’insten a proposar aquest
pagament i s’ofereixen com a fiadors.
Després d’aquestes consideracions, es produeix la segona votació: ara
demanen la pena de mort 360 membres de l’Assemblea.
En els seus comentaris finals, Sòcrates adverteix que, malgrat la seva
mort, continuarà havent-n’hi d’altres que critiquin la mala vida que
duen a terme la majoria dels atenesos i el seu allunyament de la moral.
Ofereix, finalment, una reflexió sobre si morir és un bé o és un mal. De
fet, apunta que la seva veu interior no l’està avisant que li hagi de
sobrevenir cap mal i, per tant, es pot suposar que pot ser un bé per a
ell. Al cap i a la fi, exposa, la mort només pot ser o l’anihilació
absoluta (i si no hi ha cap sensació, no ens pot comportar cap mal) o un
viatge d’aquí a un altre lloc on resideixen tots els morts. I en aquest
cas, afegeix, “seria fantàstic i vull morir mil vegades si això és així,
ja que podria parlamentar amb els grans savis del passat”. Diu que estar
en la seva companyia i interrogar-los seria el súmmum e la felicitat, ja
que, a més, seria immortal. Afirma que, segurament, això és el que ens
oferiran els déus, ja que no es desentenen dels assumptes humans i
l’home bo ha de rebre alguna mena de bé en la mort.
Finalitza la seva exposició dient que veu clar que morir ja era el
millor per a ell i que la seva hora de partir ha arribat. Ell va a la
mort i els altres a la vida. Qui va a un destí millor? Confessa que
ningú no ho sap, tret de la divinitat.
Qüestions
1.En quina part del judici es fa referència a la cèlebre expressió
“només sé que no sé res”? Què et sembla que vol dir Sòcrates?
2. Per què s’anomena
a si mateix “el tàvec d’Atenes”?
3.Quina posició
adopta davant els déus?
4.Com concep la mort?
Quines opcions exposa?
|
|