Enllaços

"Fitxa tècnica"

Comentari de Lluís Flaquer, 1983.

 

"Fitxa tècnica"

John Stuart Mill (Londres, 20 de mayo de 1806 - Avignon, Francia 8 de mayo de 1873)

Filósofo y economista inglés representante de la escuela económica clásica y propagandista del utilitarismo, teoría ética propuesta por su padrino Jeremy Bentham.

John Stuart Mill nació en la casa de su padre sita en Pentonville (Londres). Fue el mayor de los hijos de James Mill. Mill fue educado por su padre, con el consejo y la ayuda de Jeremy Bentham y Francis Place. Le dieron una educación extremadamente rigurosa y fue deliberadamente apartado de los chicos de su misma edad. Su padre, un seguidor de Bentham y un adherente del asociacionismo, tenía como objetivo explícito el crear un genio intelectual que pudiera continuar la causa del utilitarismo y su puesta en práctica tras la muerte de Bentham y la suya propia.

Sus hazañas como niño eran excepcionales. A la edad de tres años le enseñaron el alfabeto griego y largas listas de palabras griegas con sus correspondientes traducciones al inglés. Alrededor de los ocho años ya había leído las Fábulas de Esopo, la Anabasis de Jenofonte y todas las obras de Herodoto; al mismo tiempo ya conocía a Lucian, Diógenes, Isócrates y seis diálogos de Platón. Para entonces ya había leído mucha Historia en inglés.

A la edad de ocho años empezó a estudiar Latín y álgebra. Fue designado como profesor de los niños más pequeños de su familia. Su principal lectura continuaba siendo la Historia, pero estudió también a todos los autores latinos y griegos comúnmente leídos en las escuelas y universidades de aquel entonces. No le enseñaron a escribir en latín ni en griego y nunca fue exactamente un erudito: todo estaba orientado hacia el fin por el cual le hacían leer. A la edad de diez años ya leía a Platón y Demóstenes con facilidad. La Historia de la India de su padre fue publicada en 1818; inmediatamente después, a los doce años, John comenzó el cuidadoso estudio de la lógica escolástica al tiempo que leía los tratados lógicos de Aristóteles en su lengua original. Al año siguiente lo introdujeron en la economía política y el estudio de Adam Smith y David Ricardo.
Mill trabajó para la Compañía de las Indias Orientales y fue al mismo tiempo miembro del Parlamento por el partido Liberal. Mill abogó por aligerar las cargas sobre Irlanda y básicamente trabajó por lo que él consideró oportuno. En Consideraciones sobre el gobierno representativo, Mill propuso varias reformas del Parlamento y del sistema electoral, especialmente trató las cuestiones de la representación proporcional y la extensión del sufragio.

En 1851 Mill se casó con Harriet Taylor (Harriet Taylor Mill) tras 21 años de amistad. Taylor fue una importante influencia sobre su trabajo e ideas tanto durante su amistad como durante su matrimonio. La relación con Harriet Taylor inspiró la defensa de los derechos de las mujeres por parte de Mill.

Legado

Un libro fundacional sobre el concepto de libertad fue Sobre la libertad, acerca de la naturaleza y los límites del poder que puede ser legítimamente ejercido por la sociedad sobre el individuo. Un argumento al que Mill dio forma fue el Principio de indemnidad, esto es: que toda persona debería ser libre para comprometerse a realizar las conductas que desee siempre y cuando no dañe a los demás.

Mill habla solamente de la libertad negativa en Sobre la libertad, un concepto formado y bautizado por Isaiah Berlin (1909-1997). Isaiah Berlin sugiere que la libertad negativa es la ausencia o escasez de impedimentos, obstáculos o coerción. Esto contrasta con su otra idea de libertad positiva, la capacidad de comportarse, y la presencia de condiciones para ejercer tal libertad: sea por la existencia de recursos materiales, cierto nivel de claridad o la oportunidad para la participación política.

Así Mill puso en tela de juicio que el único papel del Gobierno fuera eliminar barreras, tales como las leyes, a los comportamientos que no dañan a otros.

La obra maestra de Mill fue Sistema de la lógica inductiva y deductiva la cual fue editada en numerosas ocasiones. En ella evalúa las categorías aristotélicas y expone su propio sistema. Da su teoría de términos y proposiciones y se centra en el proceso inductivo. La reputación de esta obra es enorme debido a sus analisis de la prueba inductiva en contraste con los silogismos de Aristóteles, los cuales son deductivos. Mill formula cinco métodos de inducción: el método del acuerdo, el método de la diferencia, el método común o doble método de acuerdo y diferencia, el método de residuos y el de variaciones concominantes. La caracterísitca común de estos métodos, el verdadero método de la investigación científica, es el de la eliminación. El resto de métodos están, por lo tanto, subordinados al método de la diferencia.
[editar]

Obras principales

• Sistema de la lógica inductiva y deductiva 1843
• Principios de economía política (Principles of Political Economy) 1848
• Sobre la libertad (On Liberty) 1859
• Consideraciones sobre el gobierno representativo (Considerations on Representative Government) 1861
• Utilitarismo (Utilitarianism) 1863
 

Comentari de Lluís Flaquer,1983

JOHN STUART MILL

John Stuart Mill fou un dels pensadors britànics més importants del segle XIX. Malgrat l’enorme influència que exercí en el seu temps i la vasta audiència que tingueren les seves idees a l’època victoriana, avui dia és un filòsof força desconegut i la seva producció intel•lectual és a penes estudiada només pels historiadors del pensament. Amb l’excepció noble de l’assaig “Sobre la llibertat”, les seves obres ja no es publiquen en col•leccions populars i estan confinades a l’àmbit dels estudis erudits.

Hereu de l’utilitarisme setcentista Bentham i del seu pare James Mill, en representa la culminació més acabada, tot i que arribà gairebé a desvirtuar-lo. Fidel a l’economia política clàssica d’Adam Smith i de David Ricardo, Mill n’és l’exponent més complet en una època en què aquesta era objecte d’una dura arremesa per part del marxisme incipient i quan ja es començaven a perfilar les línies mestres de l’anàlisi marginalista.

En el camp de la lògica, les investigacions de Mill han perdut també bona part de la seva actualitat. Capficat com estava en la resolució del problema de la inducció, no sabé preveure l’immens desenvolupament de la lògica deductiva que s’inicià amb la publicació de les “Lleis del pensament” (1854) de George Boole.

Tanmateix, Mill fou un pensador original i les contribucions que féu a la filosofia del seu temps foren notables. El seu “Sistema de lògica” (1843) fou el llibre de text més usat en l’especialitat a les universitats angleses durant tot el segle XIX. Mill fou sens dubte el representant més destacat de l’empirisme britànic al seu temps, continuador de la tradició de pensament de Locke, Berkeley i Hume. En el camp de l’economia política no es limità a reproduir les teories de Ricardo i del seu pare, sinó que hi féu innovacions realment importants. En l’àmbit de la filosofia política, fou un dels primers pensadors que aportà un correctiu a la voluntat general de Rousseau, que defensa aferrissadament els drets de les minories i la llibertat individual i que donà a conèixer en el seu país l’obra dels liberals continentals com Tocqueville. El seu al•legat a favor del feminisme i del socialisme, en un temps en què aquestes causes no eren gaire populars, li conferiren un gran de modernitat remarcable. Igualment fou l’introductor als països anglosaxons del positivisme de Comte i un dels primers filòsofs que tractà d’assentar els fonaments d’una ciència social.

Nogensmenys, a desgrat de la innegable actualitat d’alguns aspectes de la seva obra, aquesta, en el seu conjunt, és avui àmpliament superada. Fou un pensador que visqué a cavall entre el racionalisme de la Il•lustració i la filosofia contemporània. Mill no aconseguí de transcendir la seva condició victoriana i resta en gran part un pensador del segle XIX.

John Stuart Mill nasqué el 20 de maig de 1806 a Londres. Era fill de James Mill, escocès d’origen modest que havia tingut l’oportunitat d’estudiar teologia a la Universitat d’Edimburg mercès a la liberalitat d’un noble del rodal i que s’havia traslladat a Londres feia quatre anys. John Stuart Mill aviat féu mostra del seu talent precoç. Tot i que mai de la vida no assistí a l’escola ni formalment a la universitat, en complir els dotze anys posseïa uns coneixements propis d’un home de trenta d’extensa erudició. Aquest resultat fou obra de l’aplicació dels principis de Jeremy Bentham sobre l’educació, de qui James Mill havia esdevingut fervent adepte poc després de la seva arribada a Londres. Als tres anys John Stuart començà a estudiar grec, als vuit llatí, als dotze lògica i als tretze economia política, tot això sota la mirada vigilant i severa del seu pare, educat en el presbiterianisme escocès, que mai no li permeté de tenir amics d’infància ni altre esplai que no fos passejar amb ell parlant de temes erudits o fer experiments científics. L’únic interval en aquesta enfarfegadora dieta fou l’estada d’un any a França quan en tenia catorze a casa del germà de Bentham. Llavors viatjà àmpliament per Occitània i quedà meravellat d’aquell país, que exerciria una gran fascinació en etapes posteriors de la seva vida. Tanmateix, no deixà d’aprofitar el temps al llarg d’aquests dotze mesos. Aprengué francès, assistí a alguns cursos de la Universitat de Montpeller i sojornà a casa de Jean-Baptiste Say, eminent economista que divulgà les idees d’Adam Smith al continent.

El 1823 entrà a treballar a la Companyia de les Índies Orientals, on el seu pare s’havia procurat una bona posició arran de la publicació de la seva monumental “Història de l’Índia britànica”. És en aqueta mateixa època, quan tenia uns disset anys, que començà a col•laborar assíduament en diversos diaris i revistes.

No és gens estrany, donats aquests antecedents, que John Stuart anés covant una revolta secreta i callada contra el seu pare, per qui, d’altra banda, sentia una gran admiració i respecte. No sabem gairebé res de les relacions del jove Mill amb la seva mare, car a la seva “Autobiografia”, que ens fa conèixer els detalls de la infantesa, ni tan sols l’esmenta. Aquesta situació culminaria en una crisi mental i moral, quan tenia 20 anys. Des de l’hivern de 1821, quan Mill llegí Bentham i des de l’inici de les seves col•laboracions a la “Westminster Review”, òrgan del “radicalisme filosòfic”, moviment que aplegava els seguidors de Bentham i del seu pare, tenia traçat clarament un objectiu en la seva vida, com ens explica vívidament en la seva “Autobiografia”: reformar el món. A més, creia que la seva pròpia felicitat s’identificava plenament amb aquest objectiu. De sobte, però, a la tardor de 1826 es despertà com d’un somni i s’adonà que la seva benaurança no li vindria donada per la realització dels ideals que s’afanyava tant d’aconseguir. Aleshores s’enfonsà en una greu depressió de la qual no sortiria fins que, tot llegint les “Memòries” de Marmontel, mogut per l’escena en què relata la mort del seu pare, esclatà en sanglots. En adonar-se que podia plorar, descobreix els seus sentiments, reprimits durant tants anys i comença a interessar-se per la poesia i per l’art. Llegeix àvidament els poetes Wordsworth i Coleridge i s’interessa pel moviment romàntic, encarnat sobretot a les Illes Britàniques per Carlyle, amb qui mantingué correspondència durant molts anys i hi arribà a nuar una bona amistat, malgrat les seves diferents concepcions. A partir d’aquesta crisi l’objecte de Mill ja no serà la felicitat en si, a través de la reforma social, sinó que cercarà el gaudi de les petites coses que la vida ens presenta a cada instant, sense renunciar però als seus ideals superiors. Mill tractà d’harmonitzar des d’aquest moment el conreu de les passions i dels sentiments amb l’utilitarisme mecanicista el seu pare i de Bentham, i a aquesta tasca dedicarà la resta de la seva vida.

Un dels altres episodis que el marcà pregonament fou la coneixença de Harriet Taylor, dona casada amb dos fills, amb qui molt aviat féu una gran amistat. Quan Mill es començà a relacionar amb Harriet, ella tenia 23 anys i ell 25. Aquesta intima amistat durà uns 20 anys, fins que l’abril de 1851 –dos anys després de la mort de Mr. Taylor- es casaren. Durant aquest període es freqüentaren sovint, feren llargs viatges junts i fins i tot Mill arribà a passar caps de setmana a la residència campestre de Harriet Taylor. Malgrat la intimitat de llurs relacions, segons ens confessa el propi Mill, sempre procuraren mantenir una “actitud correcta” que impedís de suposar que llur tracte anava més enllà d’una simple amistat, per tal de no perjudicar el bon crèdit de Mr. Taylor ni l’honor de Harriet. Tanmateix, la veritat és que aquest estat de coses creà una situació tensa entre familiars i amics i nodrí xafarderies malèvoles. El casament de John Stuart i Harriet, que malauradament només durà set anys i mig, a causa de la mort prematura de la muller, no millorà la deterioració progressiva de les relacions entre el matrimoni Mill i el seu cercle i determinà el tancament progressiu dels dos esposos durant aquesta etapa.

La influència de Harriet sobre Mill fou considerable. Mill no estalvia cap mena d’elogis envers la seva amiga i companya que, segons el seu propi testimoni, era una “dona de sentiments forts i pregons, d’una intel•ligència penetrant i intuïtiva i d’una natura eminentment meditativa i poètica”. No sols Harriet el féu inclinar cada cop més vers el socialisme, exercí un notable influx sobre el to de molts escrits, l’empenyé a abraçar la causa del feminisme naixent, sinó que fins i tot li inspirà directament capítols sencers i la concepció d’algunes de les seves obres més importants. Precisament l’assaig “Sobre la llibertat” es troba en aquest darrer cas.

La mort de Harriet el 1858 trasbalsà profundament Mill. Fou justament poc després que aquest obtingués una pensió de jubilació arran de la dissolució de la Companyia d’Índies, on havia arribat a ocupar la posició del seu pare. Quan l’”East India Company”, que monopolitzava tot el comerç amb les colònies orientals, fou nacionalitzada pel govern, Mill preferí retirar-se abans d’acceptar un lloc d’assessor al Consell de Lord Stanley, primer secretari d’Estat d’Afers Indis, i marxà amb Harriet vers el sud d’Europa. La seva muller, però, morí a Avinyó, de pas cap a les Illes de Ieras (a la Costa Blava), d’un atac sobtat de congestió pulmonar. A partir d’aquest moment, Mill comprà una propietat prop del cementiri on ella reposava i anà a passar a Avinyó sis mesos cada any amb la fillastra Helen.

Després del traspàs de Harriet, Mill tornà a reprendre algunes de les seves antigues amistats, començà a publicar un seguit d’obres que havien estat fruit del seu període de matrimoni i fins i tot acceptà un oferiment –que havia rebutjat anteriorment- de presentar-se com a candidat al Parlament de Westminster. L’elecció com a membre de la Cambra dels comuns el 1865 serví a Mill per a defensar públicament, des de la plataforma del Parlament, idees i propostes que ja havia formulat anteriorment. Tot i que la seva tasca fou sobretot testimonial, aconseguí alguns èxits polítics notables. L’al•legat de Mill a favor dels nacionalistes fenians probablement els salvà la vida, i qual el 1866 presentà una petició a favor del sufragi femení –que no seria concedit fins al 1918- obtingué una vuitantena de vots, davant la sorpresa general. En altres causes, com la de la representació proporcional, la reforma agrària irlandesa i l’intent de processament del governador de Jamaica per les seves brutalitats contra la població negra no fou tan afortunat.

En ésser derrotat a les noves eleccions de 1868, Mill es retirà una altra volta a la seva vida més tranquil•la d’escriptor i publicista engatjat, fent la llançadora entre Londres i Avinyó. És en aquesta darrera ciutat on morí el 7 de maig de 1873.

Malgrat la infinitat de temes que Mill tractà i els múltiples camps en què s’endinsà, en la seva obra es repeteixen una sèrie de constants que li confereixen una profunda unitat i coherència. Tot i que Mill mai no es preocupà de desenvolupar un sistema filosòfic propi, és possible de fer-ne la reconstitució. Essencialment, el sistema inductivista de Mill pretén d’establir una teoria correcta de l’explicació científica, de l’acció humana i de la ciència social per tal de fornir la base d’una ètica racional.

En aquest sentit, massa sovint Mill és només conegut com el continuador i difusor de l’utilitarisme, el sistema ètic que havia estat formulat per Jeremy Bentham i pel seu pare, tot fent-hi solament certes modificacions sense importància. L’utilitarisme és una teoria ètica que tracta de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs conseqüències bones o dolentes. Tanmateix, hom pot interpretar aquesta formulació com un intent de descripció dels criteris de la reflexió moral satisfactòria o com un manifest a favor d’una nova moralitat, sentits que es barregen sovint en els pensadors utilitaristes. Tant Bentham com James Mill foren philosophes racionalistes del segle XVIII, que creien en un millorament de la humanitat mitjançant l’educació i la legislació i que pensaven que la utilitat de les accions i el principi de la felicitat del més gran nombre havien d’ésser els criteris rectors del reformador social. Aquest cèlebre principi no era nou. Expressat per primer cop per Francis Hutcheson, fou recollit per Josep Priestley el 1768 en el seu “Assaig sobre els primers principis de govern”, d’on Bentham l’adoptà, i professat igualment per pensadors continentals com Claude Helvetius i el baró d’Holbach. Jeremy Bentham, en la seva “Introducció als principis de la moral i de la legislació” (1789) proposava un sistema hedonista segons el qual els homes sempre desitgen només el plaer i són contraris al dolor o, si desitgen o són contraris a altres coses, és perquè han après per experiència que comporten o eviten el dolor. Així, definia la utilitat d’una acció com la seva tendència a causar plaer i a impedir dolor i, per consegüent, una bona acció no era altra que la susceptible de procurar el grau més gran de plaer sobre el dolor a les persones afectades per ella.

El jove Mill discrepava d’aquests postulats tan simplistes i ja el 1833 escriví dos assaig sense signar en els quals criticava aquesta mena d’utilitarisme ingenu. A Bentham li reprotxa d’haver negligit el sentiment del deure i la consciència moral i al seu pare li retreu el fet d’haver estat incapaç de copsar les diferències individuals de caràcter, que queden diluïdes en una natura comuna a tots els homes. El 1838, un cop ja morts Bentham i el seu pare, torna a insistir sobre aquests punts en un nou article sobre Bentham emfasitzant la importància de la vida interior en l’establiment de les bases de la moral i retraient a l’ètica de Bentham l’oblit de les fonts profundes del comportament, tot això en consonància amb la influència que rebé de Goethe i del moviment romàntic anglès. Al final de la seva vida, en el seu opuscle sobre “L’utilitarisme”, Mill separa la quantitat de la qualitat dels plaers, fa la distinció entre felicitat o satisfacció, segons que es refereixin a la complaença de les facultats superiors o inferiors i crea la figura del jutge competent que discrimina entre els plaers de qualitat baixa o elevada. Com diu Isaiah Berlin tot intentant d’establir la diferència entre el vell i el nou utilitarisme, si a Bentham o a James Mill els haguessin ofert una píndola de la felicitat que garantís la possessió de la benaurança probablement l’haurien acceptada de bon grat. En canvi, Mill s’hi hauria negat en rodó, al•legant que l’home es diferencia dels animals en tant que és capaç d’anar a la recerca de fins propis.

L’obra de Mill es pot dividir en tres grans apartats. D’una banda, desplegà la seva activitat en el camp de la lògica i de la filosofia i de la ciència. De l’altra, escrigué obres importants d’economia política. En tercer lloc, una part considerable de la seva producció intel•lectual cau dins de l’àmbit de la teoria política i la sociologia.

Mill se situa de ple dins la tradició empirista britànica. En el camp de la lògica i de la psicologia esmerçà tota la seva vida en la lluita contra les idees intuïcionistes, representades sobretot a l’època pel Dr. Whewell, basades en una visió a priori del coneixement i de les facultats humanes, influïda principalment per la filosofia idealista alemanya. La professió de l’intuïcionisme tenia, segons Mill, uns resultats que anaven molt més enllà d’unes meres conseqüències teòriques. Com confessa en la seva “Autobiografia”: “La noció que les veritats externes a la ment puguin ésser conegudes per la intuïció o la consciència, independentment de l’observació i de l’experiència, estic convençut que és, en els temps que corren, el gran suport intel•lectual de doctrines falses i d’institucions dolents. Amb l’ajut d’aquesta teoria, qualsevol creença inveterada i qualsevol sentiment intens són dispensats de l’obligació de justificar-se per mitjà de la raó i són erigits en pròpia garantia i autojustificació ben suficients. Mai hom no havia creat un instrument tan apte per a consagrar tota mena de prejudicis profundament arrelats.

El “Sistema de lògica” (1843) és la primera obra d’una certa entitat de Mill, en la qual treballà més de deu anys i que al final de la seva vida considerava una de les més importants. Bàsicament les seves contribucions més notables foren una teoria de la inducció i una metodologia de les ciències socials. Mill sosté que fins i tot les veritats aparentment necessàries com les de les matemàtiques i de la geometria s’expliquen en termes inductius. El seu gran esforç rau a mostrar que, si bé la llei de la causalitat universal constitueix el moll de la inferència causal, tot i això es tracta d’una llei que descobrim empíricament i que provem per inducció. Mill estableix quatre mètodes d’indagació experimental: el de les concordances, el de la diferència, els dels residus i el de les variacions concomitants.

La lògica de la deducció i de la inducció són universalment aplicables. Com que creu que tots els fenòmens pertanyen a un sol món natural, i que els mateixos procediments científics són vigents en tots els camps, la mecànica newtoniana, la part de la ciència més desenvolupada, en constitueix el model per antonomàsia. Les ciències morals, però, es basen en la psicologia, ciència inductiva de les associacions dels fets elementals de la vida psíquica. Tanmateix, la psicologia ha d’anar acompanyada de dues altres ciències deductives per tal de completar el quadre de la ciència social. La primera, que Mill anomena etologia, és una mena de psicologia social que té per objecte el coneixement de la formació del caràcter individual, nacional i de grup. La sociologia, d’altra banda, terme que Mill manllevà a Comte i que introduí als països anglosaxons, està destinada a estudiar les grans tendències del desenvolupament social. La sociologia de Mill és, doncs, bàsicament psicologista en la mesura que tracta de derivar les lleis socials de la psicologia de la naturalesa humana. Pel mateix fet és individualista metodològica, car només reconeix entitat real als individus i no pas als fets o institucions socials. Aquesta postura ha estat criticada per alguns autors com Popper, que considera que la combinació d’aquests ingredients condueix a l’historicisme, o sia, a la tendència a englobar totes les ciències socials dins la història i a considerar com el seu principal objecte la predicció del futur mitjançant la formulació de lleis històriques universals.

La influència del positivisme de comte sobre Mill és indubtable. La seva amistat, avalada per una llarga correspondència, venia refermada per una sèrie de coincidències ideològiques. Tant l’un com l’altre creien en la possibilitat i en la necessitat d’una ciència social i Mill tenia en gran estima la llei de l’evolució social de Comte, així com les seves aportacions a la filosofia de la ciència, algunes de les quals incorporà a la pròpia obra en el camp de la lògica. Tanmateix, la relació entre els dos homes es refredà progressivament, sobretot arran de la publicació del “Sistema de política positiva” de comte (1851-1854), una obra, segons Mill, carregada d’extravagàncies, que denunciaria en “Auguste Comte i el positivisme” (1865).

Mill féu contribucions importants al camp de l’economia política, ciència del capitalisme triomfant. L’obra que condensa tots els coneixements de Mill sobre el tema són els seus “Principis d’economia política” (1848). Per tal de valorar adequadament la significació d’aquest llibre, cal tenir en compte que s’inscriu plenament dins l’escola clàssica de David Ricardo, vinculat al moviment utilitarista, bon amic del pare de Mill i de qui ell havia après economia de jove. Així, l’economia política de Mill és encara una ciència del desenvolupament, del creixement i del canvi, a diferència de l’economia de l’escola neoclàssica d’Alfred Marshall, centrada en l’estudi de l’equilibri. Això vol dir que en l’obra de Mill hi tenen cabuda disquisicions que serien considerades supèrflues en un manual d’economia moderna, com era la necessitat d’una legislació per a la protecció del treball infantil i la controvèrsia entre l’ensenyant públic i privat. Malgrat la fidelitat ricardiana de Mill, són dignes d’atenció les seves innovacions en els camps de la teoria de l’oferta i la demanda, la política monetària, el comerç internacional i el càlcul de costos. Una de les novetats dels “Principis “ és la distinció que Mill fa entre les lleis de la producció i les lleis de la distribució. Les primeres són lleis naturals reals i tenen el caràcter de veritats físiques. En canvi, la distribució de la riquesa és una institució purament humana que té per objecte els sistemes de propietat i de socialisme. En aquest sentit, el capítol sobre “El futur probable de les classes treballadores” és una argumentació a favor del socialisme, sobretot a causa de la influència creixent de Harriet. El “Socialisme” de Mill i de la seva muller, nogensmenys, no té res a veure amb el marxista, sinó que es basa més aviat en la creació de societats cooperatives gestionades pels propis treballadors, sense suprimir del tot, per això, la iniciativa i la intervenció estatals ni, encara menys, el sistema de mercat.

Per tal d’entendre les aportacions de Mill a la teoria política i a la sociologia, cal considerar-les en la perspectiva de la seva reacció contra les idees obre el govern representatiu vigent a la primeria del segle XIX i que havia après de llavis del seu pare. En el seu “Assaig sobre el govern” (1829) James Mill afirma que la causa de la democràcia ja estaria assegurada des del moment que el govern fos responsable davant una assemblea representativa dels interessos de la comunitat. Així, a mesura que s’estengués la franquícia electoral, ja no caldria mantenir les garanties dels ciutadans contra les actuacions d’un govern opressiu i deixaria de tenir sentit llur desconfiança ancestral envers els governants. Mill, en canvi, discrepa de la idea que la nació no hagi de ser protegida contra la seva pròpia voluntat, lliurament expressada. En primer lloc, podria succeir que la identitat d’interessos entre governants i governats no fos més que una il•lusió. Igualment, tot i produir-se idealment una harmonia entre el govern i els ciutadans, en una societat heterogènia, els interessos de la comunitat són els de la majoria, la part més nombrosa o activa del poble. Per tant, cal prendre precaucions per a limitar els poders del govern contra les minories i contra els mateixos ciutadans individuals. La “tirania de la majoria”, expressió cara a Tocqueville és, doncs un dels pitjors mals amb què s’enfronten les institucions democràtiques modernes.

La defensa dels drets de les minories és una de les tasques que Mill s’imposà i que es traduí en els seus repetits esforços a favor d’una reforma electoral basada en el mètode de la representació proporcional, més respectuós amb les opcions polítiques no dominants que no pas el sistema majoritari vigent a Anglaterra. D’altra banda, la seva defensa de les minories discriminades i oprimides i de la dissidència religiosa comportà igualment, influït per Harriet,una actitud decidida a favor de la causa feminista i del vot de les dones, temes que es plasmaren en “La subjecció de les dones” (1869).

La seva ferma militància a favor de la dissidència en tots els camps i aquesta prevenció contra el despotisme de la societat el portà, però, a una posició clarament elitista. El seu reconeixement de la importància de les idees com agents del canvi social i de les pressions a què es veu sotmesa la intel•ligència en el món modern, el féu aferrar a la noció d’una élite intel•lectual –una idea que manllevà a Coleridge- que servís de revulsiu i, al mateix temps, de salvaguarda de la llibertat. El pes excessiu que Mill concedeix a la intelligencija, la seva defensa del vot plural i la seva por de les masses fan que la visió milliana de la democràtic sigui un xic ambivalent i que hagi rebut interpretacions no gaire progressistes (Mill defensava que un sistema de vot plural, qualificat segons el grau d’instrucció, per tal de temperar el sufragi universal, només era acceptable amb l’existència d’un sistema educatiu gratuït, a l’abast de tothom i d’altra banda, rebutjava qualsevol mena de sufragi censitari clàssic).

Les idees de Mill sobre la sociologia política, expressades sobretot a les “Consideracions sobre el govern representatiu” (1861), constitueixen un excel•lent rerefons introductori per a l’estudi del seu assagis “Sobre la llibertat”.

No hi ha dubte que “Sobre la llibertat” (1856) és l’obra més coneguda de John Stuart Mill, la més llegida avui dia i la que planteja qüestions de l’actualitat més roent.

La concepció de l’obra és remunta a l’agost de 1853, quan Mill, en una carta que escriu a la seva dona, al•ludeix a un volum d’assaigs sobre temes d’importància crucial que condensarien llurs millors idees. Mesos més tard torna a referir-se-hi, emprant ara la imatge d’”una mena de comprimit mental, amb el qual els pensadors, si és que n’hi ha després de nosaltres, es puguin nodrir, per a difondre’l més tard a altres persones en forma diluïda”. Com hom pot veure, Mill parla en plural, car, com reconeix en diversos llocs, tant la gestació, com l’execució i la revisió d’aquesta obra és conjunta. Dels onze temes inicials que havien de constituir el volum, l’assaig sobre la llibertat fou probablement un els pocs que fou escrit. De tota manera, en el curs del viatge que Mill efectuà el 1854-1855 pel sud d’Europa per tal de recuperar-se d’una greu malaltia, se li acut publicar-lo separadament i així ho comunica a Harriet, que s’havia quedat a Anglaterra, car “és també una necessitat creixent, ja que l’opinió tendeix a violar cada cop més la llibertat i gairebé tots els projectes dels reformadors socials dels nostres dies –i en particular el de Comte- són realment lliberticides”. Malgrat aquest entusiasme, el projecte es va anar endarrerint i l’assaig no aparegué fins al febrer de 1859, quatre mesos després de la mort de Harriet, a qui Mill dedicà el llibre.

D’acord amb aquesta idea de “comprimit mental”, “Sobre la llibertat” és una obra de tesi. El mateix Mill, sense embuts, exposa els objectius de l’assaig, al final del capítol introductori. L’objecte de l’obra no és d’establir un principi regulador dels tractes entre l’Estat i l’individu, com alguns han volgut interpretar, sinó, d’una forma molt més àmplia, entre la societat global, incloent-hi l’Estat, i l’individu. Aquest criteri és ben senzill. La societat com a tal, en forma de pressió de l’opinió o de la xafarderia o a través de les autoritats jurisdiccionals de l’Estat, per mitjà de sancions socials o jurídiques, només té el dret d’intervenir per a coartar la llibertat dels individus a fi d’impedir el dany als altres. “L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual aquesta és responsable davant la societat és la que afecta els altres. En la part que només l’afecta personalment, la seva independència és, per descomptat, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, l’individu és sobirà.

Aquesta formulació representa algunes dificultats. En primer lloc, suposa una distinció clara i tallant sobre dues menes d’accions: les que només concerneixen un mateix (selfregarding actions) i les que concerneixen els altres (other-regarding actions). Les primeres quedarien incloses dins l’esfera privada, lliure d’interferència de la societat, mentre que les segones formarien part de l’esfera pública, subjecta a la regulació social i jurídica. Ara bé, la barrera entre les dues esferes és molt tènue i, per més que Mill, en el capítol V sobre les aplicacions del principi, s’esforci a distingir unes accions de les altres segons els casos, no hi reïx del tot, car qualsevol acte, directament o indirecta, sempre afecta els altres i el grau en què ho fa depèn de les circumstàncies i és una qüestió d’apreciació. Però Mill afirma, sorprenentment, car es passà tota la vida lluitant contra l’intuïcionisme, que: “Representa una gran diferència tant en els nostres sentiments com en la nostra conducta envers ella (una persona) el fet de si ens desplau en coses en les quals nosaltres creiem que tenim el dret de sotmetre a control o en coses en les quals sabem que no el tenim”. Així, en el fons, es veu obligat a acceptar que la divisió entre els afers públics i els afers privats no depèn d’una regla intemporal, sinó que cal situar-la dins d’un sistema de moralitat determinat,, que pot variar d’un temps a un altre. Per tant, la inclusió d’un acte dins de la categoria de self-regarding o other-regarding està sotmesa a les nostres nocions morals prèvies sobre allò que és públic o privat en un temps determinat.

En segon lloc, cal observar que Mill empra dues concepcions de la llibertat, segons els contextos, que no són plenament idèntiques. Si bé el concepte que marca la tònica al llarg del llibre és el de llibertat negativa, o sia, l’absència de coacció o de restriccions de què gaudeix un individu, sobretot en el capítol III insisteix en la noció de llibertat com a capacitat d’elecció, que condueix al ple desenvolupament de totes les facultats humanes. En aquest segon sentit la llibertat es manifestaria mitjançant l’espontaneïtat, l’excentricitat de caràcter i l’originalitat, car, en paraules del propi Mill, “aquell que fa quelcom perquè segueix el costum no fa cap elecció”. Sembla que Mill suposi que aquestes dues condicions són equiparables i que, per tant, la manca d’interferència de la societat en els afers de l’individu hagi de conduir necessàriament al desenvolupament de la individualitat. Aquesta pretensió és sens dubte excessiva, perquè no sols en la societat moderna teòricament lliure i amb un marge de privacitat força elevat assistim al naixement d’individus molt poc desenvolupats i no gaire lliures, sinó que, com ha assenyalat encertadament Isaiah Berlin, la integritat, l’amor a la veritat i un individualisme ferotge floreixen tan sovint en comunitats severament disciplinades com ara, per exemple, els calvinistes puritans d’Escòcia o de Nova Anglaterra, com en societats més tolerants o indiferents.

En tercer lloc, Mill, seguint la línia traçada per Tocqueville, situa la seva interpretació del món social dins la perspectiva que se sol anomenar de la societat massa. El problema de la llibertat és plantejat en termes de l’antinòmia entre uns individus aïllats, atomitzats i esmaperduts i una societat global totpoderosa, sense que hi càpiguen entre aquests dos pols grups intermedis que engalzin els primers dins la segona. La manca de referència de Mill als grups primaris, a les comunitats, a les associacions i a les subcultures parcials, característics de la societat moderna, que fan de pont entre l’individu i la societat, fa que el seu plantejament de la qüestió de la llibertat resulti incomplet. És veritat que en la societat moderna tots aquests grups intermedis coarten la llibertat dels individus en la mesura que constitueixen fonts d’integració i de regulació de la vida dels individus, però, al mateix temps, donada la seva multiplicitat i heterogeneïtat, permeten un grau major de tria entre diverses opcions que en societats anteriors. Com observa Mill, un dels efectes no previstos de la proliferació de sectes religioses, integrades per fanàtics enemics de la llibertat, és, a la llarga, la institucionalització de la tolerància religiosa i la creació d’una possibilitat de tria més àmplia. El mateix passa, doncs, en els altres àmbits de la societat. El grau de llibertat de què gaudeixen els membres d’una societat ve donat certament per l’absència d’intrusió de l’Estat i dels organismes socials en els afers privats i per l’efectivitat de les garanties reconegudes a la constitució, però també i sobretot per la possibilitat i la realitat de l’elecció entre diverses preferències, tot i que, d’altra banda, dins de cada opció hi pugui haver un marge més gran o més petit de maniobra, que sovint se sol reduir a mesura que hom avança vers grups de caire minoritari i dissident, malgrat declaracions verbals en sentit contrari.