Localitzar punts: Consisteix en situar al mapa el punt on et trobes i identificar els elements geogràfics que t’envolten. En molts casosens podem servir dels topònims (per exemple, ens trobem a un refugi o a una font de les que coneixem el nom i trobem el seu nom al mapa). Però en moltes situacions no tenim una referència tan clara. Ens podem trobar, per exemple,al mig d’una vall i descobrir una font que no surt al mapa. Els signes convencionals, que representen rius, pistes forestals, carreteres, edificis, etc., resulten de gran ajuda. També les formes de les corbes de nivell, que ens indiquen carenes, fons de vall, etc., són elements importants . Convé, per realitzar més fàcilment aquesta tasca,orientar el mapa: es a dir, fer coincidir el nord del mateix amb el nord geogràfic de la realitat. Moltes lectures incorrectes dels mapes s’originen per una incorrecta orientació del mateix. Podem orientar el mapa amb l'ajuda d’una brúixola o de mitjans més intuïtius ( per exemple, a partir de punts que podem reconèixer a la realitat, com el cim d’una muntanya, el Sol, etc.). Un mètode molt clàssic i bastant exacte per calcular la nostra posició es la triangulació. Aquest mètode, però, requereix reconèixer en el nostre entorn dos o més punts (un turó, una casa, una torre d'alta tensió). Una vegada identificats, es calcula amb la brúixola el seu azimut i seguidament es tracen línies sobre el mapa amb la mateixa direcció que la línia que ens uneix ambels punts identificats. El punt on conflueixen les línies correspon ala nostra situació. També existeixen mètodes més sofisticats per determinar la nostra posició, com el GPS (aparell que rep senyal de satèl·lits), que ens dona directament les coordenades.
Calcular azimuts de punts de una ruta o d’elements del paisatge (muntanyes, cingleres, etc.). Una vegada identificada la nostra posició ens pot interessar conèixer la direcció que hem de seguir per arribar a una altre punt. Amb el limbe de la brúixola o un transportador d’angles i un cordill resulta una operació senzilla. No és necessari que el mapa o la brúixolaestiguin orientats: es suficient amb que el nord del mapa i el del limbe o transportador coincideixen. Amb el cordill unim el punt on ens trobem amb el punt que volem identificar, i fàcilment podem trobar l’angle corresponent. Amb aquesta operació podem elaborar una taula d’orientació per un punt determinat.
Calcular distàncies. Sabem que l’escala d’un mapa coincideix amb el número que hem de multiplicar una distància al mapa per conèixer el valor d’aquesta distància a la realitat. Per tant, calcular distancies al mapa consisteix en mesurar-les al mapa i multiplicar-les per l’escala. En el cas que es tracti de línies restes,resulta una operació fàcil, que es pot fer amb un regle. No obstant és mésfreqüent que ens interessi conèixer distàncies de línies no rectes. Llavors podem fer servir un cordill o el corbímetre. De tota manera, hem de tenir en compte que les distàncies que calculem obvien els desnivells, i per tant sempre seran més curtes que a la realitat.
Conèixer cotes , desnivells, pendents . La cota altimétrica d’un punt es la diferencia del nivell del punt amb un nivell de superfície establert (cota zero). En el cas del mapes espanyols la cota zero és la que marca el nivell mig del mar d'Alacant. Per conèixer la cota d'un determinat indret ho podem fer de dues maneres: directament, si apareix indicada al mapa amb un número (com passa amb alguns cims), o indirectament i amb aproximació, utilitzant les corbes de nivell. A partir de la determinació de la cota podem calcular el desnivell entre dos punts (diferència de cota). Per calcular la pendent mitja d'un recorregut. Es divideix el desnivell per la distància. El pendent es pot expressar en % o en graus. En el primer cas, el mes senzill i útil per el nostres propòsits, ho calculem multiplicant la quantitat anterior per 100. Una distància de un 10 % significa que el terreny guanya 10 metres cada 100. Si volem expressar el pendent en graus, ho podem fer mitjançant una representació gràfica i l’ajuda d’un transbordador d’angles, o bé amb la calculadora i la funció arctangent de l’angle ( també expressada com tang-1). Una eina per conéixer el pendent directament sobre el terreny és el Clinómetre.
Elaborar perfils topogràfics i perfils de ruta. El perfil topogràfic ens pot servir per dibuixar perfils de vegetació, talls geològics, etc.
Determinar els límits i àrees d'espais determinats (municipis, parc naturals,zones urbanitzades, etc.). Calcular l'área d' una zona amb exactitud pot ser una tasca molt complexe, sobretot si l'àrea és molt irregular. Si volem tenir una bona aproximació, una forma relativament fàcil de fer-lo es col·locar paper quadricular transparent sobre el mapa y dibuixarels límits de la zona amb retolador. Es calcula el valor a la realitat d’un quadret (utilitzarem l’escala, però tenint en compte que treballem amb superfícies, no amb línies). Es contabilitzen els quadrets que hi caben dins del límit i es multiplica pel valor de cada quadret. L'àrea es pot expressar en m2, en àreas (100 m2), o Ha ( 10.ooo m2). Hi ha programes que permeten mesurar directament àrees, com el Lector de mapes Miramon. Abans,però, has de tenir el mapa en format adequat (mmm o mmz), i no sempre resulta fàcil d'obtenir.
Determinar les formes del relleu , com cims, colls, vessants, i altres elements que configuren un paisatge. Les formes de relleu que hom observa en l'actualitat són el producte de l'acció contínua i conjunta de les forces terrestres internes: processos orogènics- tectónica, vulcanime, metamorfisme- i epirogènics, que donen com a resultat les formes primàries, i dels grans agents externs-aigua, vent, temperatura, èssers vius- que originen els processos morfogènics- fluvials, glacials, eòlics, etc- modeladors o erosionados de l'orografía primària.
La disposició de les corbes de nivell a un mapa topogràfic presenten unes formes típiques per a cada tipus d'accident del relleu. El coneixement de les formes que prenen les corbes de quins són els accidents del relleu associats facilita la interpretació de l'orografia representada.
Quan el terreny té un relleu molt abrupte o pronunciat, les corbes estan molt juntes. Si el terreny és pla o de pendent suau, les corbes estan molt separades.
El cim és la part més alta d'un turó o muntanya. les corbes de nivell es disposen d'una manera concèntrica, disminuint el seu perímetre i augmentant el seu valor altitudinal cap a l'interior. Sovint, una cota indica la seva altitud.
El Coll (Cast: collado) és la part més baixa, que es troba entre dos cims, alhora que separa dues valls oposades.En el mapa topogràfic es mostra com una clariana on el parell de corbes de la base dels cims tenen el mateix valor d'altitud, al igual queles corbes que indiquen l'inici de les valls.
Un vessant (ladera) : Les corbes de nivell segueixen una direcció regular.
Un fons de vall (vaguada)
Una carena o divisória d'aigues (divisoria)
