Presentació: figura de l'intel·lectual Costumisme Realisme
Naturalisme Narcís Oller Altres narradors
UNA NOVA FIGURA: L’INTEL.LECTUAL
Al
llarg del segle XIX, els escriptors i artistes van anar prenent actituds
publiques compromeses (Heine, Émile Zola…) o, simplement, de revolta i en
contra de qualsevol sistema (Baudelaire, Rimbaud…). Això va ser degut, en
part, als ideals romàntics de llibertat, però també a una presa de consciència
del paper crític que havien d’exercir davant les injustícies socials o les
trifulgues polítiques. De vegades es manifestaven per mitjà de les obres de
teatre, però amb l’aparició del realisme, també van utilitzar el renovat gènere
de la novel·la. Aquest procés va arribar a un dels seus punts culminants en la
dècada dels noranta, precisament a París, arran del conegut procés Dreyfus
(1894). Alfred Dreyfus (1859-1935), capità d’ascendència jueva, va ser
acusat de passar informació als alemanys. De seguida, a França, es van formar
dos blocs: un d’esquerres, a favor de la innocència de l’acusat, i un altre
de dretes i nacionalista, que volia que se li apliqués un càstig sever. El
1906 es va arribar a una declaració d’innocència. Mentrestant, les tensions
creades van ser múltiples i greus. El procés, però, va fer que Émile Zola
(1840-1902) escrivís una carta oberta, una mena de manifest, titulat
“J’accuse” (1898), a favor de la revisió del procés en què Dreyfus
havia estat condemnat. Zola també va ser processat, i amb la seva presa de
posició crítica davant el poder es convertia en el primer intel·lectual (terme
que es va començar a usar aleshores) de la història.
La literatura de costums és la que s’elabora a partir dels costums
d’una societat en un temps històric determinat. Gràcies a la influència
dels costumistes espanyols i a l’aparició de les revistes El Mole
(1837), a València, Un tros de paper (1865), a Barcelona, i La Ignorància
(1879), a Palma de Mallorca, es va començar a conrear en català aquest tipus
de literatura.
El quadre de costums va
constituir la manifestació més genuïna i representativa de la literatura
costumista catalana del segle XIX. Tenia un conjunt de trets que el distanciaven
de la ficció novel·lesca:
-
Manca d’argument.
-
Descripcions
minucioses i estàtiques.
-
Intromissions
del narrador (exclamant-se o dirigint-se al lector).
-
Diàlegs freqüents
i espontanis.
Un
dels autors més prolífics i sòlids del Costumisme va ser Emili Vilanova
(1840-1905). La seva obra en prosa, que partia de la llengua col·loquial de la
menestralia barcelonina, barrejava l’humorisme amb la nostàlgia i la tendresa.
Vilanova va assolir en alguns moments uns resultats esplèndids. De la seva obra
destaquen els títols Del meu tros (1879), Escenes barcelonines
(1886) i Gent de casa (1889). A partir del 1891 es va dedicar també al
teatre i va escriure sainets de costums que van assolir un gran èxit.
Entre els autors més destacats cal esmentar els barcelonins Robert Robert
(1830-1873), iniciador del gènere en català, el mallorquí Gabriel Maura
(1842-1907), amb Aiguaforts (1892), i el valencià Salvador Guinot
(1866-1944), amb Capolls mustigats (1900).
Les tècniques costumistes van contribuir al conreu de la narrativa
realista, juntament amb el model dels grans narradors realistes europeus
(Balzac, Stendhal, Flaubert...). L’estètica realista, apareguda pels volts de
1830, es caracteritzava per considerar l’art com la representació de la
naturalesa, pel tractament de temes de la més absoluta actualitat, l’interès
pels canvis històrics que es produïen i la descripció exacta dels ambients i
la psicologia dels personatges.
A partir del 1872, a França, el Realisme es va veure superat per un nou
corrent, el naturalisme, encapçalat per Émile Zola. Als naturalistes, a més
de la realitat física de l’entorn, els interessava tenir en compte tant la
genètica de l’individu com la realitat personal. Així, l’art es va
sotmetre als principis científics, a l’evolucionisme de Darwin i, en
definitiva, a la distinció entre l’observador que només descriu el que veu (realisme)
i l’experimentador que burxa, secciona i analitza el que veu per trobar-ne les
causes i explicar-se-les (naturalisme). Les propostes estètiques naturalistes
van ser introduïdes en la literatura catalana pels crítics Josep
Yxart
(1852-1895) i Joan Sardà (1851-1898) i pel novel·lista Narcís Oller.
Narcís Oller (1846-1930) va néixer a Valls, ciutat que en les seves obres
prendrà el nom de Vilaniu, però aviat es va traslladar a Barcelona, primer per
estudiar la carrera de Dret i, després, definitivament, per a treballar-hi de
procurador dels tribunals.
Les primeres obres literàries d’Oller estaven lligades al Costumisme i
van ser fruit de la insistència d’amics i parents (especialment Sardà i
Yxart) perquè es dediqués a la narrativa.
Després
de guanyar un premi en prosa als Jocs Florals del 1879, Oller va publicar, el
mateix any, Croquis del natural, el seu primer llibre de contes. Després van
seguir altres títols, primer des del costumisme i després des del realisme,
que reflectien la realitat amb el màxim de matisos i precisió: Notes de colors
(1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916)
i Al llapis i a la ploma (1918).
Oller expressa moltes vegades en el llibre Memòries literàries
(1962) que l’origen d’algunes de les seves novel·les van ser contes que
abans ja havia publicat. Així, La papallona (1882), que va representar
la superació de la novel·la històrica i de les proses costumistes, van tenir
com a apunt de partida el conte Un estudiant. Gairebé sempre, però, partia
d’històries reals que elaborava literàriament.
La van seguir L’Escanyapobres (1884), una de les novel·les més
imaginatives, amb el tema de l’avarícia com a eix; Vilaniu (1885), la història
romàntica d’un triangle amorós; La febre d’or (1890-1892), el
retrat d’una Barcelona en procés de modernització i enriquiment; La
bogeria (1898), que amb l’estudi psicològic d’una malaltia – la demència-
és la novel·la amb una tesi més naturalista, i Pilar Prim (1906), que
va representar un acostament a les noves formes del Modernisme.
Narcís Oller també va traduir obres en prosa i teatrals (Tolstoi, Goldoni,
Dumas...) i va escriure un magnífic llibre de memòries, publicat pòstumament
per voluntat de l’autor.
A
banda de Narcís Oller, entre els autors més destacats de narrativa realista
cal esmentar Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), gran escriptor de la
natura en Records d’un excursionista (1887) i que va defensar
l’estructura familiar tradicional en L’hereu Noradell (1889); Josep
Pin i Soler (1842-1927), autor de la trilogia formada per La família dels
Garrigas (1887) on va tractar la dissolució d’una família tradicional de
Tarragona, Jaume (1888) i Niobe (1889) que narra la trajectòria
d’una família en un marc urbà i hi aplica ja alguns elements del Naturalisme
(influència de l’ambient, pes de l’herència...); Dolors Monserdà
(1845-1919), que en La fabricanta (1904) va exposar el protagonisme de la
dona en la nova societat industrial i, finalment, Marià Vayreda (1853-1903),
que amb La punyalada (1904) va tramar una història d’amor emmarcada en
la darrera guerra Carlina i que té certs punts de contacte amb la variant rural
de la novel·la modernista.
tornar inici pàgina anar índex