presentació concepte de Renaixença Jocs Florals
poetes romàntics catalans Jacint Verdaguer
La
Renaixença i el
Romanticisme
Al
final del segle XVIII, i com a reacció al racionalisme neoclàssic, a Alemanya,
especialment en el vessant del pensament, i a Anglaterra, en el de la poesia ,
es van manifestar els primers símptomes de canvis estètics del Romanticisme. Aquest moviment no es pot deslligar
de les conseqüències de dues revolucions: la Revolució Industrial, amb canvis
socials i culturals de gran transcendència, i la Revolució Francesa (1789),
que va posar les bases del que després serien les democràcies liberals.
Els
escriptors, com poques vegades havia passat abans , van prendre posicions
compromeses a favor de la llibertat de les persones i dels pobles. Les
monarquies de l’Antic Règim van tancar fronteres a les noves idees que,
malgrat tot, progressivament, es van anar introduint en totes les arts i als països
a banda i banda de l’Atlàntic.
L’estètica
romàntica es caracteritza pels trets següents:
-
El protagonisme de la fantasia i la
imaginació per sobre de la raó i la lògica i el predomini de l’idealisme i
la fe cega en les utopies.
-
El rebuig de les normes literàries clàssiques
i l’exaltació de la llibertat artística i l’individualisme de l’artista,
cosa que afavoria el subjectivisme i l’exaltació del Jo.
-
La recerca de les arrels col.lectives
pròpies, la presa de consciència de poble i la defensa de les llibertats
nacionals.
-
La valoració de l’individu i de
conceptes com la lletgesa, el grotesc, les situacions escabroses, el
primitivisme, l’orientalisme… en contra de les normes socials i els dogmes
religiosos.
-
La valoració dels estats d’ànim
malencònics, dolorosos, depressius, de solitud i de suïcidi com a sortida als
problemes vitals.
A
continuació fem un breu recorregut pel panorama literari català del
segle XIX, el segle conegut literàriament amb el nom de Renaixença, on
s’expliquen els punts clau d’aquest període literari i es fa referència a
alguns dels noms més representatius de la literatura catalana d’aquest moment.
La
Renaixença i el Romanticisme
Després
de tres segles de decaïment social i cultural, amb les noves idees del
Romanticisme, la cultura escrita en català va prendre una nova embranzida que,
al llarg del segle XIX, va donar algunes de les figures més importants de la
literatura catalana.
La
burgesia va endegar la Renaixença,
un moviment de recuperació nacional que va
impregnar d’ideals romàntics tots els àmbits : social, cultural, polític i
cultural. Social, perquè va afavorir l’ascensió de la nova classe burgesa;
econòmic, perquè va anar molt lligat a la Revolució Industrial; polític, pel
sorgiment del nacionalisme, i cultural, perquè va suposar la recuperació del
català com a llengua literària.
Aquests
canvis van fer que Catalunya sortís dels tres segles de crisi en què havia
viscut i que, almenys en l’aspecte lingüístic i cultural, la Renaixença
tingués incidència en la resta dels Països Catalans.
La
primera generació de poetes romàntics
El
1833, Bonaventura Carles Aribau
(1789-1862)
va publicar en la revista El Vapor l’oda La pàtria, que es va convertir en la
primera mostra de poesia romàntica en català. El seu exemple va ser seguit per
Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), Manuel
Milà i Fontanals (1818-1884) i Víctor Balaguer (1824-1901), que,
conjuntament amb altres poetes, van posar les bases per al restabliment dels
Jocs Florals (1859), sobretot amb dues publicacions: Los trobadors nous (1858) i
Los trobadors moderns (1859).
Els
Jocs Florals
van ser fundats seguint el model del Consistori de la gaia Ciència,
del segle XIV. Juntament amb altres institucions com l’Acadèmia de Bones
Lletres van ser la plataforma de recuperació del català coma a llengua d’ús
culte i el trampolí perquè apareguessin els grans noms de la Renaixença.
Seguint
el lema “Pàtria, FIDES (Fe) i Amor”, en els Jocs Florals s’atorgaven tres
premis ordinaris: l’englantina d’or, a la millor poesia de tema patriòtic;
la viola d’or i argent, al poema que cantés millor la fe, i la flor natural,
a la millor poesia que gloses l’amor.
Els
Jocs Florals van aconseguir algunes de les fites bàsiques de normalització
cultural:
-
Van crear un públic assidu al fet literari.
-
Al voltant dels Jocs Florals va aparèixer la
primera infrastructura editorial en català.
-
Van donar un prestigi social a la llengua.
-
Van crear una poètica i van propulsar els generes
literaris.
Jacint
Verdaguer i Àngel Guimerà hi van guanyar premis de poesia el 1877 i Narcís
Oller, de prosa el 1879.
Guimerà
i Oller, juntament amb altres escriptors com Emili Vilanova, van tenir, a més,
un paper determinant en la Renaixensa (1873-1905), revista quinzenal que
preconitzava les idees bàsiques del moviment.
La
segona generació de poetes romàntics va ser encapçalada per Jacint Verdaguer,
sense deixar de banda les aportacions de poetes com les del mallorquí Josep lluís
Ponz i Gallarza (1823-1894) i les del valencià Teodor Llorente (1836-191).
Jacint
Verdaguer, nascut a Folgueroles i mort a Vallvidrera, va començar a escriure
poesia als quinze anys, i després d’algunes provatures de temàtica amorosa,
el 1865 va publicar Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcia,
on ja es troben dos dels grans temes verdaguerians: la fe i les arrels col·lectives
de Catalunya. També del 1865 daten els primers esbossos de L’Atlàntida (1877),
poema èpic que narra l’enfonsament del continent dels atlans i la premonició
de Cristòfor Colom de la descoberta d’Amèrica.
L’interès
per la temàtica històrica i religiosa el va portar a redactar Canigó (1886),
l’altre gran poema èpic de l’autor, que consta de dotze cants i un epíleg
i que indaga i enalteix l’origen de la nació catalana. La història és
protagonitzada pel jove cavaller Gentil que s’enamora de Flor de Neu, la reina
de les fades del Canigó.
Després
van seguir els llibres Montserrat (1889) i Aires del Montseny
(1902), amb els quals va tancar la seva atenció als tres cims que ell
considerava sagrats. També cal destacar l’Oda a Barcelona (1883), cant
de lloança dedicat a la capital de la nació.
Verdaguer,
com a capella que era, va dedicar bona part de la seva obra a cantar les excel·lències
de la fe cristiana en Idil·lis i cants místics (1879) i Lo
somni de Sant Joan (1887), entre altres. Lo somni de Sant Joan el va
escriure de tornada del seu viatge a Terra Santa, fet que el va influir de tal
manera que tota l’obra posterior va estar marcada per un canvi d’actituds
humanes i espirituals. A partir d’aleshores va conrear una poesia ascètica i
mística en què va abocar totes les penalitats que havia sofert per la seva
oposició a les jerarquies eclesiàstiques i socials. Cal destacar poemes com Sant
Francesc (1895), Flors del Calvari (1896) i el recull d’articles
periodístics En defensa pròpia (1895).
En
prosa també va confeccionar dos volums més: Excursions i viatges (1887)
i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889).
Pòstumament,
van ser recollits en dos volums els seus escrits sobre material popular: Rondalles
(1905) i Folklore (1907).
A
partir del 1874, amb la restauració borbònica, es va iniciar una substitució
del programa de la Renaixença per un altre, el de la modernitat, que
diversificarà l’estètica dels nous poetes: Àngel
Guimerà
(1845-1924), autor de poesies que van ser recollides en volum el
1887, Miquel Costa i Llobera
(1854-1922),
autor del romàntic El Pi de Formentor (1875) i que després va
evolucionar cap al classicisme, i Apel·les Mestres
(1854-1936), entre altres. Apel·les Mestres, amb Idil·lis (1884), obre les
portes a les influencies naturalistes i classicitzants i, amb Odes serenes
(1893), a l’esteticisme dels prerafaelites, els representants d’un dels
corrents que caracteritzarà el nou moviment, el Modernisme, a partir del 1892.
tornar inici pàgina anar índex