La literatura popular al llarg del temps: des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX
Presentació: què feia el poble? Literatura popular a l'Edat mitjana (teatre i poesia)
Literatura popular a l'Edat moderna (teatre i poesia) Literatua popular al segle XIX
La transmissió de la cultura que
va anar generant el poble ha estat, durant segles, bàsicament oral; la lectura
i l’escriptura són avenços als quals el poble va accedir tardanament. Aquest
és el motiu pel qual molts materials s’han perdut.
D’ençà de l’Edat Mitjana, sempre hi ha hagut autors
anònims que mitjançant la cançó, la poesia, el teatre i, fins i tot, la
novel·la, han transmès l’opinió del poble sobre fets concrets. Tant s’expressaven
sentiments religiosos (nadales, Misteris, Passions, Pastorets…), com amorosos,
històrics i polítics (cançons de pandero, gloses, romanços…), o també
temes mítics (rondalles i llegendes…).
Ja en l’època moderna, a partir del segle XVI, el poble
va manifestar les seves fidelitats i els seus odis a través de romanços que es
van fer populars per via oral (Els segadors) o bé mitjançant cançons
anomenades de cec o de canya i cordill, que es cantaven acompanyades de dibuixos
descriptius de les històries.
Al segle
XIX, els romàntics, com Manual Milà i Fontanals
(1818-1884) i Marià Aguiló (1825-1897), que
es van dedicar a transcriure allò que cantava el poble, van ser figures clau
per a la preservació de moltes d’aquestes manifestacions. Després, Antoni
Maria Alcover (1862-1932), Valeri Serra i Boldú
(1875-1938), Joan Amades (1890-1959), Enric
Valor (1911-2000), etc., van seguir la seva tasca en el camp rondallístic
i llegendari.
Al segle XIX, amb l’arribada dels ideals romàntics i al
Revolució Industrial, Les masses obreres van imprimir i difondre àmpliament
pamflets, novel·les i cançons que denunciaven estats d’injustícia provocats
per guerres o revolucions.
La
literatura popular preindustrial continuava viva. Bona prova d’aquest fet és
que cantants i escriptors actuals la reelaboren i la interpreten, i que
espectacles com el Misteri d’Elx després de segles segueixen mobilitzant
anualment centenars de persones.
a. El teatre.
El teatre medieval va néixer a les esglésies, com una
extensió de les celebracions litúrgiques. La llengua utilitzada en un
principi, com és obvi, va ser el llatí. Lentament, les representacions van
sortir dels recintes sacres i es van traslladar a les places públiques i als
carrers, on van esdevenir aviat espectacles destinats a un públic molt més
ampli.
A l’Edat
Mitjana, el teatre era un espectacle integrat per molts elements, i el text
literari, n’era un més. El text es barrejava i es confonia amb la dansa, el
cant, la música, la tramoia, els decorats i la disposició de l’escenari.
Del teatre profà, el que
es feia al marge de l’església, pràcticament no se’n conserva res; se sap,
però, que es basava en els jocs o entremesos.
Al segle XIV, alguns joglars es guanyaven la vida com a actors professionals a
les festes reials. A partir del segle XVI se’n conserven mostres prou
interessants.
Del teatre
religiós, en canvi, el més popular, se’n conserven mostres ben
variades:
-
El cicle de
Nadal, que tractava de temes derivats dels Evangelis, i del qual es
conserven dues mostres ben actuals: Els Pastorets i el Cant de la Sibil·la,
cantat sobretot als pobles de Mallorca.
-
El cicle
Pasqual, que recollia textos relacionats amb la passió, la mort i la
resurrecció de Jesucrist. En són exemples actuals les Passions, que es
representen a Olesa de Montserrat, Esparreguera, Cervera, Ulldecona..., o la
Dansa de la Mort de Verges, part destacada d’una representació sacra molt més
àmplia.
-
El cicle de
l’Assumpció de Maria, obres basades sobretot en els evangelis apòcrifs.
La mostra més representativa és el Misteri d’Elx, sobre la mort i ascensió
al cel de la Mare de Déu, catalogat com a patrimoni de la humanitat per la
UNESCO, que encara es pot veure cada any el 14 i el 15 d’agost a la ciutat
valenciana.
-
El cicle
hagiogràfic, que tracta de les vides de sants i les tradicions
religioses, com ara el Sermó del bisbetó, o les consuetes, funcions sagrades
representades en festivitats assenyalades a les esglésies i convents.
b. La poesia.
La poesia
popular va tenir una vida completament diferent de la culta. Eren cançons
d’autors anònims, amb un to, un llenguatge i uns referents culturals lligats
al context que les havia vist néixer. Transmeses oralment, van ser objecte de
reelaboracions al llarg del temps i no van ser recollides per escrit, tret
d’algunes mostres contingudes en la traducció catalana del Decameró (1429),
de Boccaccio:
Ai amic, mon dolç amic!
Somiat vos he esta nit.
¿Què em faré, lassa?
Edat moderna (segles XVI-XVIII)
a. El teatre.
A partir
del segle XVI, l’extensió dels entremesos
medievals va ser amplíssima. A Catalunya, van prendre el nom de sainets.
Eren peces dramàtiques breus, escrites en vers o en vers i prosa que se solien
representar com a complement o intermedi d’una obra més llarga i que
descrivien els costums de les classes socials a les quals anaven destinades.
b. L a poesia.
A partir
del segle XVI, la poesia es va manifestar a través d’una gran varietat de gèneres:
els goigs, cants dedicats a sants i marededéus;
les nadales; les cançons
de pandero i les glosses, que tractaven temes amorosos, de treball o
bressol, i els romanços, el més conreat i
popular. Entre els títols més populars destaquen: El comte Arnau; La
presó de Lleida; Catalunya, comtat gran; Bac de Roda; El
mariner i L’hereu Riera. De tots, només els goigs ens han pogut arribar
per escrit. Quant als altres gèneres esmentats, algunes mostres van ser
catalogades i editades a la segona meitat del segle XIX.
La
Revolució Industrial també va afectar la literatura popular, tot i que va
deixar inalterats alguns gèneres de tradició oral. Sobretot la poesia i el
teatre van veure modificades les seves estructures perquè es van adaptar als
nous propòsits de divertir i criticar les formes polítiques i socials i
reivindicar els drets de la nova classe obrera.
A banda de la poesia de temàtica política, la majoria de
cançons populars ens han arribat en castellà i tenen procedència diversa:
d’Europa (jotes, boleros, cant andalús, polques, valsos, masurques, rigodons)
i d’Amèrica (havaneres i tangos). Només l’havanera va crear una tradició
– en català i en castellà- que ha arribat fins als nostres dies.
Ha estat important l’aportació de Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va concebre la idea de
culturalitzar la classe obrera mitjançant la música i el cant coral. Va ser
autor d’una extensa i popular llista de cançons (La Maquinista, Sota de
l’om, Les flors de maig...).
En el teatre, els gèneres preferits van ser els
entremesos ( a les Illes) i els sainets (País Valencià i Catalunya), escrits
amb una llengua dialectal, de gran expressivitat i vivesa, amb l propòsit de
divertir un públic analfabet.
En aquest
segle van néixer dos gèneres nous: el periodisme i la novel·la. La
menestralia, enfront de la burgesia refinada, va produir i consumir unes
publicacions periòdiques escrites “amb el català
que ara es parla”. La primera mostra va ser el Diari de Buja (1812) a
Ciutat de mallorca; després van aparèixer El Mole (1837) i La Donsaina al País
Valencià, i Un Tros de Paper (1865) i El Noi de la Mare (1866), a Catalunya.
Les novel·les
populars van començar a aparèixer en forma de fulletó en diaris i revistes.
Una de les novel·les que va tenir més èxit va ser Història dels amors d’en
Nofre i la Marieta.
tornar inici pàgina anar a l'índex