odacatbartra

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
d'ulls immobils i lentes llagrimes que necessita orfeons i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial ...Vigoria del vol de la meva sang sense dialeg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Patria!
El món m'oculta l'uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament...

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aquí on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d'un palúdic àngel de madrepora.

Estrany dins l'aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d'un continent d'agulles,
comprenent el rictus d'aquestes roques tan fabulosamentalIunyades dels pins ...

Oh Patria que tant se t'ha estimat flautejant,
què faig aquí, fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arc iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nomades ...
Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
Com podria enyorar-te si no t'has despres de mi,
si ets tan forta d'existència com l'amor en el refugi dels cossos?

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners
del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes ...