EL PENDÍS
Jo deia ahir:
ésser i sentir,
fortuna rara.
Per què la gent -rosec mesquí-
no se n'amara,
d'ésser i sentir?
I era per mi
goig pur. Mes ara,
per un pendís
rodoladís
jo faig ma via.
Un pas amunt i en lIisco siso
Si defallia,
per mon pendís
tan dret i llis
rodolaria.
Si em vull salvar,
bé cal pujar,
no mirar enrere.
Enlaire sols puc esguardar,
que en la vorera
I'herba es seca
i es revoIta
sa cabellera.
I els arbres són
d'un son pregon
la immòbil presa;
tot el brancatge acota el front,
i gran feresa
dins mi es difon,
Sóc no sé on,
re no es palesa.
Res ni ningú
no se m'enduu.
La mà amorosa,
l'esguard serè i el pas segur,
la remorosa
parla d'algú
que al cor tan nu
fos venturosa,
tot, lentament,
sens frisament,
fuig de ma ruta.
Pel món tingués com el morent
l'anima eixuta,
i aquell frement
deseiximent
que res no immuta!