1.- L'ENSENYAMENT A FINALS DEL S XVI I DURANT EL S XVII.

Les paraules mai s'han aprendre separades le les coses.
J.A. COMENIUS. (1592 - 1670)

 

La primera dada escrita que deixa constància de la presència d'un mestre a la vila d'Arbúcies data de 1592 : "Joan Port, mestre de noys". Aquesta primera referència datada el 1883, és la que prenem com a partença aquest estudi sobre el nostre passat històric a nivell d'ensenyament escolar.

Diverses pràctiques habituals en l'ensenyament de l'època:

La primera, el nomenament dels mestres era una responsabilitat assumida pel Consell de comú de la Vila.
La segona, el Consell solament assumia una part del cost del mestre, el que anomena el sou estipulat amb caràcter anyal. L'altra part dels d'ingressos procedien de les mesades, és a dir, dels pagaments mensuals que feien els alumnes. El sou del comú devia servir ?per a cobrir l'ensenyament del nens de famílies pobres, com passava en d'altres indrets. Però, un municipi com Arbúcies amb tanta població disseminada, devia tenir poca assistència de nens de les masies, ja que la distància i les dificultats de desplaçament devien fer-ho impracticable i a més quan sabem que aquest fet s'ha donat en anys més recents fins i tot amb l'ensenyament obligatori.
En tercer lloc, comprovem com l'ensenyament era imparit per un eclesiàstic o un estudiant, però sempre vinculat amb l'Església.
Així mateix constatem que les actes eren escrites en Català, amb alguns aspectes llatinitzats, com per exemple les dates. Això i l'ús del llatí en les celebracions religioses fa suposar que es devien usar les dues llengues en l'ensenyament.
Els mestres ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, que són les matèries instrumentals. També ensenyaven la doctrina i moral cristiana predominant a l'època i tot el model de vida que això comportava en aquells temps. Desconeixem si tractaven temes d'història natural i els fets històrics.
Finalment, veiem que l'ensenyament va adreçat només al minyons, als nois, quedant-ne totalment al marge les nenes.

2.- SOCIETAT I ENSENYAMENT DURANT EL SEGLE XVIII.

Tot es perfecte quan surt de les mans de Déu: Autor de la Naturaleza; però pateix una degenració en contacte amb les mans de l'ésser humà..., es perfeccionen les plantes pel cultiu i els homes per efecte de l'educació.
JEAN JACQUES ROUSSEAU (1712- 1778)


Després de la desfeta de 1714 començà una lenta i progressiva imposició del Castellà en tots el àmbits, i evidentment començant per l'ensenyament. La legislació referent a educació, com la resta de la política del país, estava orientada cap a una visió absolutista i centralista.

La manca de documentació referent a l'escola fa difícil saber en quina llengua s'ensenyava a Arbúcies i fins a quin punt es complien les lleis dictades des de Madrid. Els pocs documents que s'han conservat d'àmbit civil i religiós datats a Arbúcies, apunten a pensar que la implantació del Castellà devia trobar molta resistència. A les esglésies se seguia emprat el Català al costat del Llatí i tenint en compte que sovint els mestres tenien estudis eclesiàstics, es de pensar que habitualment s'utilitzava el Català. L'any 1749 s'havia publicat una obra emblemàtica en el camp de l'ensenyament a les comarques de Girona, es tracta del volum primer de les Instruccions per a l'ensenyança de minyons de Mn Baldiri Reixac on va publicar que "entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber els minyons és la llengua de sa pàtria , i afegia també - i per aquest ordre - que convenia saber el Llatí i el Castellà, donant orientacions de com ensenyar-les. Reixac, en el seus llibres, a més de defensar l'ensenyament en català, també va donar importància a l'educació del món rural i a l'educació de les noies, fet inhabitual en la societat que va viure. No hem trobat cap exemplar que fos emprat a Arbúcies, però és molt probable que fos conegut per alguns dels mestres ja que se'n varen fer set edicions i comptava amb l'aprovació del Bisbat de Girona. Sí trobem en canvi en el fons documental del Museu Etnològic del Montseny una obra editada en català durant el segle XVIII: "Compendi breu de les quatre reglas generals de l'Arismetica practica" l'autor de la qual fou un gironí, el prevere Francesc Ifern , mestre de l'Estudi Major de Girona.

Respecte a l'ús del català en l'àmbit civil tenim alguns documents entre el qual citaré una procura escrita en paper oficial i amb segell reial datada l'any 1789 del que fou mestre a Arbúcies, el Sr. Vicenç Trull i signada pel notari Milans. Encara que no sigui un document escolar, ens informa que el mestre utilitzava el Català en tractar assumptes privats.

L'interès per augmentar el control sobre els mestres i centralitzar l'ensenyament queda palès en una Real Provisió de 1771 de Carles III on es recullen i es generalitzen costums anteriors i s'atorguen privilegis reials pels que haguessin obtingut el títol de mestre.

Més en sabem de Vicens Trull, que segons dades de l'Arxiu Diocesà, era de Figueres i estava casat. Va ser autoritzat per exercir de mestre a Arbúcies l'any 1782 i va acabar el 1801. Per tant el seu període de docència Arbucienc va ser relativament llarg, 19 anys.

La societat arbucienca del temps del mestratge de Trull devia d'estar marcada per la situació política i econòmica d'aquells anys. Des de 1788 regnà Carles IV d'Espanya. A la veïna França es produí la Revolució de 1789. Les conseqüències es deixaren sentir aviat a Catalunya, per una banda amb la difusió de les noves idees, per l'altra amb les intencions expansionistes dels nous governs francesos. Durant els anys 1793 a 1795 es produeix l'anomenada Guerra Gran contra França que torna a tenir com escenari les terres catalanes, i evidentment afectant especialment les gironines.


Arribats a les darreries del S XVIII veiem que els intents de castellanització de l'escola no semblaven haver prosperat gaire. Hem d'entendre que el castellà era una matèria obligatòria, però que els ensenyants no oblidaven el català, ans el contrari, partien del català. Segurament la inspecció, si és que n'hi havia, no era tan forta com en les zones urbanes. De fet, si el control seguia en mans de l'església, més aviat afermar que se seguia la mateixa línia. El que és clar és que s'estava gestant un canvi important: la fi de l'Antic Règim amb totes les conseqüències que comportarà a nivell d'ensenyament. Els postulats de la Il·lustració s'estaven difonent arreu d'Europa.
Respecte l'alumnat, només constatar un augment considerable de població que no es tradueix en un augment proporcional al número de mestres. Hem de comptar amb una escolarització baixa pels residents en masies només fàcilment a l'abast dels habitats de l'entorn del nucli urbà.

3.-L' ORGANITZACIÓ ESTATAL DEL SISTEMA EDUCATIU. PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX.



Tota facultat es desenvolupa pel senzill mitjà del seu ús; la vida és qui desenvolupa. El cor es desenvolupa estimant; l'esperit, pensant; les mans treballant.
J.E PESTALOZZI (1746-1827)



L'ESCOLA A PRINCIPIS DEL SEGLE.

L'Escola encara no disposava d'un edifici propi, com tampoc no el tenia l'Ajuntament. Segons documents de l'any 1808 ambdues institucions havien de compartir una sala en els baixos d'una casa del carrer St Jaume, nº 13, avui anomenada Can Taberna . Ja hem vist que al final del segle passat molts mestres ja no eren capellans i en això veiem una relació amb el fet que no s'utilitzessin locals parroquials.


VICENÇ ROURE I ARMADÀ

Havia nascut el 17 de gener de 1833 a Besalú. Vingué a Arbúcies amb 23 anys i va ser nomenat la vigília de Nadal de 1856 la qual cosa li suposà obtenir la plaça de mestre en propietat. Seguint el procediment regulat per la llei, va ser escollit d'entre una terna de professors aspirants gràcies als mèrits que havia demostrat després d'haver ensenyat a l'escola de la vila una temporada com a interí. Segons el que s'acostumava, va prendre possessió del seu destí de professor en el marc d'un acte solemne, en presència de les autoritats locals i dels seus deixebles. El seu sou era de 5000 rals anuals, incloent en aquesta quantitat els ingressos de les mensualitats dels alumnes de famílies que podien pagar-ho. Es dedueix que la diferència havia d'anar a càrrec de l'Ajuntament en concepte de retribució per a ensenyar els alumnes pobres, els quals no havien de pagar res.

En el Padró parroquial datat el 8 de gener de 1867 consta que el professor Vicenç Roure tenia el seu domicili al carrer de la Rectoria Vella o Carrer Estret nº 1, que estava casat i que tenia una filla de 5 anys d'edat. Onze anys va dedicar-se a l'ensenyament a Arbúcies. Poc temps després va anar a viure i exercir a Palafrugell, lloc d'on era la seva muller.
Els historiadors palafrugellencs diuen d'ell que "Va lluitar per al millorament general de l'escola pública, i per unes millors condicions laborals del professorat" "Li preocupava especialment el tema del magisteri públic en zones rurals, i les precàries condicions que havien de suportar els seus companys de professió. Va escriure articles a la revista d'educació El defensor del Magisterio i en diaris de l'època. Va jubilar-se a l'edat de 74 anys i va morir l'1 d'octubre de 1922.

De l'empenta i compromís que aquest devia tenir durant la seva estada arbucienca ens queda una referència: "En lo temps del Mestre Vicens Roure se edificá de nova planta lo Estudi dels Noys en lo carrer del Estenedor á lo que cooperá mol eficasment lo dit Mestre ab sas gestions y adelanto pecuniari"
Dos aspectes cal aprofundir durant el temps de mestratge de Vicenç Roure a Arbúcies: A nivell general, la implantació de la Llei Moyano; i nivell local: la construcció de les noves escoles públiques.


PRIMERA MESTRA DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENES.

La primera referència en una acta municipal sobre una mestra i una escola de nenes la tenim datada l'any 1860 on s'aprova destinar un pressupost de 2934 rals com a "dotación de la Maestra" que correspon a poc més de les dues terceres parts dels 3700 rals destinats als mestres, segons indicava la llei que hem esmentat anteriorment. La mateixa acta consigna 1457 rals i 11 cèntims per a despeses de les escoles (en plural, sense diferenciar). Es dedueix l'existència d'una escola de nenes en una altra acta de l'any 1863 que es fa després d'una visita de l'inspector. Ja no trobem cap acta més que en faci referència fins l'any 1869. En ella s'esmenta a Doña Josefa Berenguer, una germana Carmelita de la Caritat, com a mestra titular de l'escola pública de nenes i que, per tant, havia obtingut la plaça per mitjà d'oposicions. Posteriorment confirmarem aquest fet i que l'escola de nenes estava situada en l'edifici de l'Hospital i era portada per les monges Vedrunes. No hem pogut documentar si aquesta situació ja es va començar a donar quan la mare Joaquima de Vedruna va fundar la comunitat d'Arbúcies l'any 1845. El que sí podem afirmar és que abans d'aquesta data no hi havia cap institució escolar per a les nenes.

LES NOVES ESCOLES PÚBLIQUES PER A NENS.

A partir de l'any 1860 es comença a parlar de les mancances d'espai i de la necessitat d'un nou edifici escolar destinat als nens. En una acta de la "Junta Local de Primera Enseñanza" reunida amb motiu d'una visita de l'inspector hi consta que aquest va exposar que el local destinat en aquell temps com a escola pública de nens era de dimensions insuficients per l'alumnat que havia
El terreny que havia d'ocupar l'escola no va suposar cap despesa ja que va ser una donació o cessió de la Sra M.Dolors Pasqual, Vda de Roquer, que segons consta "...ha ofrecido otorgar a esta población al objeto de construir una escuela de niños y habitación para el maestro". El terreny tenia una superfície de 18.800 pams quadrats i estava, situat als afores del poble, "en un paraje sano, de buenas luces y
apartado de concurrencia y distracciones".

4.- EL DARRER TERÇ DEL SEGLE XIX.

L'escola ha de recollir la vida, reproduïr-la i comprendre-la. En cas contrari haurà perdut la seva oportunitat, que és funció, de col.laborar en la formació d'un home nou. Crec que l'educació és el mètode fonamental del progrés i la reforma social.
JOHN DEWEY (1859-1952).

Enric Pérez i Soriano.
El mestre Enric Pérez i Soriano va exercir de manera continuada durant molts anys. Era natural de Girona i residia al carrer Magnes amb la seva família. Va ocupar la plaça d'Arbúcies l'any 1869, com a "Professor titular de Instrucción Primaria de la escuela pública de niños". D'ell en tenim força referències ja que, durant el darrer terç de segle es va incrementar el nombre d'actes municipals que fan referència a l'escola i als mestres - especialment les de la Junta Local d'Instrucció Pública -i això fa possible que poder-nos fer una idea de la realitat de l'ensenyament en aquell temps, i concretar-ho en unes persones. Va arribar amb 26 anys i no deixaria d'exercir la seva professió a l'escola fins a la seva mort l'any 1894, quan en tenia 51.

L'escola disposava també d'un ajudant, l'arbucienc Adjutori Bodoy i Rosés que va ocupar la plaça de 1869 fins el 1895. Ell s'encarregava dels parvuls.

La Germana Josepa Berenguer.

Coincidint en el temps, la mestra era Dª Josepa Berenguer i Fugunell, que en el padró de 1867 consta com a resident en el carrer Hospital número 11. Ja hem esmentat abans que era una Germana Carmelita, i segons consta va ser superiora de la comunitat arbucienca. Des de l'any 1869 fins el 1894 que es jubila, les actes municipals l'esmenten com a mestra titular de l'escola pública de nenes. No hi ha documentació municipal anterior que pugui informar-nos de l'any que va ser nomenada per aquest càrrec. Va ocupar la plaça durant molt temps només amb una interrupció d'uns tres o quatre anys

5.-EL CANVI DE SEGLE I ELS INICIS DE SXX (1894-1914 ).



Una ació pedagògica amb nens petits no serà eficaç si no els ajuda a vançar pel camí de la independència, entesa en el sentit d'iniciar-los a aquelles primeres formes d'activitat que els permeten de bastar-se a si mateixos.
MARIA MONTESSORI (1870-1952)



L'any 1898 consten tres escoles a Arbúcies: la pública de nenes, la pública de nens i la privada de les germanes Carmelites. L'any 1903 n'hi consta una de més, que imparteix ensenyament no oficial, el centre compta amb una matrícula de 30 alumnes. S'esmenta com a responsable de la mateixa el Sr Josep Graells(1904) i el Sr Pere Borrell (1905). L'any 1910 trobem una referència als professors del Col.legi Sant Lluis que era una escola parroquial per a nens. Per aquesta època comença a sortir el nom del mestre Emilio Llorella (el senyor "Emiliu") .


ESCOLA D'ADULTS
La primera referència a una escola d'adults la trobem l'any 1898 quan l'inspector durant una visita diu que s'instal.li una escola d'adults durant l'època d'hivern - època que els treballs del camp i del bosc demanen poca activitat - donant una petita gratificació al mestre que se n'encarregui.

 

6.- PERÍODE 1914-1930: DE LA MANCOMUNITAT AL FINAL DEL DIRECTORI MILITAR.



L'educació funcional és aquella que es fonamenta sobre les necessitats; necessitat de saber, necessitat de buscar, necessitat de mirar, necessitat de treballar.
E. CLAPARÈDE (1873-1940).


LES NOVES ESCOLES I EL DR VALENTÍ CARULLA i MARGENAT.

Una persona que durant aquesta època influí de manera notable en l'ensenyament públic arbucienc va ser, sens dubte, el Dr Carulla. La seva acció es va notar no tan sols en l'aspecte d'equipaments sinó també en l'esperit que va transmetre als seus contemporanis. La seva vinculació a les escoles públiques de la Vila prové dels anys que ocupà el càrrec de Rector de la Universitat de Barcelona: des de l'any 1913 fins l'any 1923 quan va morir. Arbúcies formava part de la seva demarcació universitària i, com altres indrets de Catalunya i les Illes, va sortir-se beneficiada de l'interés que mostrà per la qualitat dels edificis escolars i per l'educació primària en general. A més, sovint devia passar per Arbúcies ja que tenia una casa d'estiueig a Viladrau.

Gràcies a la seva promoció, l'any 1916 es van estrenar unes noves escoles públiques, Escoles Nacionals, tal i com les anomenava tothom. Les noves escoles van suposar una notable millora en les instal.lacions dedicades a l'ensenyament públic d'aquell temps.
L'antiga escola dels nens ubicada al carrer de l'Estenedor, s'havia fet vella i petita pel creixement d'alumnat i les nenes encara havien d'estar escolaritzades en el pis de lloguer.

La primera referència al Dr Carulla en el llibre d'actes de l'Ajuntament data del setembre de 1914 on es deixa constància d'una visita.

"... Seguidamente el 1r teniente de alcalde D. Joaquin Canals Buxalleu dió cuenta al Ayuntamiento de la visita verificada el dia primero del actual a las Escuelas Nacionales de esta villa, por los Sres Rector de la Universidad de Barcelona e Inspector provincial de primera enseñanza de esta provincia acompañados por la Junta Local de este Municipio; y resultando de la misma, hallar deficiente el local que actualmente ocupa la Escuela pública de niñas, el meritado Sr Rector expuso la necesidad de que esta fuese trasladada a los bajos del edificio en que está instalada la Escuela nacional de niños; así como la conveniencia de que cuanto antes se procediese al arreglo de los retretes de esta Escuela y se prolongase hasta el techo el tabique que divide la sala principal de clases...".


Es aleshores que els regidors acorden posar en mans d'un arquitecte l'arranjament de les escoles velles. Això va ser l'inici d'un seguit de gestions per adequar l'escola, però van acabar veient que era millor fer un edifici nou. En una acta de l'Ajuntament del mes de desembre del mateix any ja es diu:

"...el informe del Sr Arquitecto emitido en consequencia de la visita girada a las escuelas de niños de ésta villa, e interesa se manifieste si este Ayuntamiento se decide a practicar las obras que hay que realizar en el edificio citado al objeto de habilitar los bajos para escuela de niñas, ó si se prefiere llevar esta escuela a otro deificio; y esta Corporacion acuerda comunicarle (a l'inspector): que actualmente se está procediendo al arreglo de las deficiencias que hace observar en su informe el Sr Arquitecto mencionado, existen en dicho local (l'escola de nens), y por lo que hace referencia a la escuela de niñas, se estan haciendo las gestiones necesarias para ver en que forma podrá este municipio construir un edificio donde poder instalar esa escuela."


El juliol de 1915 l'Ajuntament acordà anar a Barcelona a veure el president de la Mancomunitat de Catalunya, Sr Part de la Riba, per a veure si Arbúcies reunia les condicions per prendre part en un concurs per a la construcció d'edifics escolars. Els recursos de la Mancomunitat eren limitats i per les decisions posteriors es dedueixque aquesta no va ser la via que va portar a les noves escoles.

En concret es comença a parlar d'una recaptació de 50000 ptes que hauran de destinar-se a la construcció d'una escola per a nens i nenes. Les gestions anaven ràpides ja que el 31 d'agost de 1915 es feia un pas més:

" Acto seguido se acordó nombrar una Comisión compuesta de los Concejales Sr Pol, Serra y Pascual para que vayan a inspeccionar el terreno que D. Pablo Garrofa posee en el sitio denominado `Pla de la Capella' y dictaminar si reúne condiciones para establecer en el mismo los locales que se trata de construir para viviendas de los Maestros nacionales de esta villa; a la vez que procure indagar, en caso afirmativo, el importe de dichos terrenos."

"... fueron (es refereix als membres de la comissió) del parecer que, dichos terrenos, reunen las condiciones necesarias para el uso a que quieren destinarse, y cuyo importe , que en un principio pretendia dicho propietario de los mencionados terrenos que fuera de 18500 ptas, fue fijado en 12500 ptas, gracias a las reiteradas instancias y esfuerzos que, tanto el Dr Carulla como los individuos de la citada Comisión, practicaron cerca del referido propietario. El Ayuntamiento, en vista de lo expuesto, acuerda dejar pendiente este asunto hasta la sesión próxima en que, oídos de nuevo los Sres Dr Carulla y Arquitecto D. Luis Planas, procederá más elementos de juicio para su resolución."



La decisió de comprar el terreny es va prendre cinc dies deprés, amb l'informe favorable del Dr Carulla (com a metge i rector) i de l'Arquitecte:

"... acuerda por unanimidad (referint-se a l'Ajuntament), adquirir por la aludida cantidad de doce mil quinientas pesetas los mencionados terrenos que se describen en la forma siguiente: una pieza de terreno cultiva y de regadio situada en el término de la presente villa, detrás de la Capilla de la Piedad, de cabida aproximada cincuenta y nueve áreas ..."


Per tant, la superfície comprada era un terreny més o menys rectangular orientat paral.lelament al carrer. El 29 de març de 1916 es feia el contracte d'adjudicació de les obres de l'edifici per un valor de 34.999 ptes signant-lo l'Alcalde Claudi Pons Rius, el Regidor Josep Pol i Pujató, com a membre de la Junta Municipal d'Instrucció Pública, el Secretari Josep Graells i la contractista Paula Tresserras.

Per cobrir les despeses l'Ajuntament havia aprovat,tres dies abans, les bases per a l'emissió d'un préstec pel sistema d'obligacions per subscripció per un valor de 44,500 ptes, repartit en 178 títols a 250 ptes cada un amortizables en 10 anys. Aquest era un dels sistemes que el Dr Carulla impulsava per a fer possible la financiació d'escoles públiques. Havia arribat a manifestar que els rics estaven obligats a buidar les seves butxaques per contribuïr a l'edificació d'escoles noves ja que creia que la pacificació social neixia en l'escola nacional, per a tothom, per a rics i pobres.

La construcció de l'edifici fou molt ràpida ja que a mitjans de setembre els membres de l'Ajuntament es reuneixen i organitzen la inauguració:

"... se acordó asistir en corporación a la inauguración de las Escuelas nacionales de esta localidad que tendrá lugar el dia 24 del actual, a las 11 de la mañana e invitar a tal acto a las primera autoridades civil i eclesiástica de la provincia, Sres Diputados por este distrito y autoridades y asociaciones locales, como también la prensa diaria de Barcelona."


L'Escola es va inaugurar el dia 24 de setembre de 1916 coincidint amb la celebració de l'aplec de la Capella. Va ser un esdeveniment molt important que va concentrar a la població d'Arbúcies i a molts visitants en torn a les escoles.

L'endemà, el diari La Vanguardia va dedicar dues columnes senceres a la notícia. El periodista ens explica que varen assistir-hi personalitats de Barcelona i Girona: El Dr Carulla, un inspector de Barcelona, el bisbe de Girona, el Sr Ibarz inspector d'ensenyament primari de Girona, el Sr Cassià Costal aleshores director de l'escola Normal de formació de mestres, l'arquitecte Lluís Planas redactor del projecte. També fa esment dels mestres - D. Carme Creus, el Sr Bosom, i el Sr Santaló - i del consistori en ple: Claudi Pons, Francesc Homs, Joaquim Canals, Josep Pol, Manuel Garriga, Martí Pla, Manuel Juny, Juan Ferré, Josep Serra i el secretari Josep Graells.

La festa va consistir en un acte religiós, i posteriorment una comitiva amb banda de música, un acte de benedicció de les escoles i un acte cívic al pati de l'escola amb parlaments de diverses personalitats. El Diari madrileny ABC publicà la foto de l'esdeveniment. Finalment, hi va haver un dinar a Can Torres.

Entre els nombrosos parlaments que es varen fer, destaquen algunes declaracions:
- que les escoles s'havien construit amb l'esforç de la població, sense cap mena de subvenció per part del ministeri,
- es va elogiar l'acció del Dr Carulla en pro de l'ensenyament en l'àmbit del seu districte i es va dir que se'l coneixia com a "apòstol de les escoles"
- el mateix Dr Carulla es va qualificar de gran defensor de l'escola pública, "defensor acérrimo de la escuela nacional", com diu el diari literalment
- el periodista que fa la crònica d'unes paraules del Dr Carulla en forma de consells "la bondad sin la cultura era relativa; la cultura sin bondad era un extravio de la mente y que la una en brazos de la otra era el ideal que todos debían perseguir."

Després, l'Ajuntament segueix pensant en el Dr Carulla per a dotar la nova escola de material i es decideix anar a Barcelona: "... para interesar del Dr Carulla la obtención de material pedagógico para las Escuelas Nacionales y darle las grácias por el conseguido por su mediación...".


En acabar l'any, es decideix dedicar-li un carrer, en concret el passeig on estan situades les escoles:

"...el Excmo Sr Rector de la Universidad de Barcelona D. Valentín Carulla, relativos a la construcción del nuevo edificio escolar recientemente inaugurado en esta población y haciéndose intérprete del unánime sentir de sus administrados , a petición del Sr Canals, por unanimidad acuerda dar el nombre de "Paseo del Dr Carulla" al comprendido entre el puente denominado de La Piedad y la Capilla de Ntª Srª de igual nombre."
El Dr Carulla continuà recolzant a les escoles, com queda reflectit en una carta de l'Inspector en cap de la provincia a l'Alcalde d'Arbúcies:

Mi distinguido amigo: Me dice el Dr Carulla desde Madrid que ha conseguido 10 mesas para esas escuelas y que él se encargará de lo que falte. También me da el encargo de que escriba a V. para que se instruya inmediatamente el expediente de solicitud de la graduación de la escuela de niños. Queda muy poco dinero y el Ministro Sr Andrade ha prometido al Dr Carulla que si se remite pronto el citado expediente podrá complacer a nuestro Rector. ... Signat Manuel Ibarz


La intervenció del Dr Carulla no va acabar aquí, ja que el trobem citat en una acta ordinària del 22 d'agost del 1920, aquesta vegada atribuint-li els mèrits per haver aconseguit que les escoles fossin graduades i agraïnt-li tot el seu interés per les esoles públiques locals:

"... se ha dispuesto (segons un comunicat del Ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes) la graduación con tres Secciones de las dos Escuelas unitarias de niños de este término municipal. Y teniendo en cuenta esta Corporación municipal de que el logro de la mencionada gaduación, obedece pura y exclusivamente a los incesantes trabajos que a tal fin ha venido practicando el Excmo Sr Marqués de Carulla , acuerda testimoniarle en nombre propio y en el de la población cuyos intereses representa , su más profunda gratitud, y transmitirle , a la vez, un expresivo voto de gracias , por las repetidas e inequívocas muestras de aprecio con que distingue a esta localidad, puestas de manifiesto no ya sólo, en las gestiones realizadas para la consecución de la citada mejora docente, sinó que también en los múltiples rasgos de generosidad que lleva efectuados a favor de las Escuelas Nacionales, regalando para las mismas la mayor parte del material con que hoy cuentan,..."


El Dr Carulla va morir el 21 d'octubre de 1923 sense haver volgut deixar la seva intensa activitat fins el darrer moment, malgrat les recomanacions d'altres metges.

Queda palès que l'Ajuntament es va abocar en el projecte de les escoles noves i va anar fent millores en el seu entorn i recolzant gestions per aconseguir la graduació de les escoles. Segons consta a les actes municipals, es van adequar les baranes del pont dels Tres Camins i es va limitar el pati de les escoles. Més tard s'amplia la zona de pati traslladant el cementiri que hi havia al costat de la Capella i es construeix una paret per a nivellar i sostenir les terres eixamplant el passeig del Dr Carulla i el carrer del Molí.
L'any 1927 es construeixen les escales per accedir al pati.

L'inspector, J. Montserrat, en una reunió de la Junta Local de l'any 1923 lloa la tasca de l'Ajuntament:

" ...que esta Corporación continue perfeccionando la obra comenzada para el bién de la enseñanza de la población que comienza a sentir los buenos efectos de la Graduación de la Escuela de niños"


En la mateixa reunió i en d'altres posteriors també proposa graduar l'escola de nenes en tres seccions, acollint-se a subvencions de l'estat. L'any 1929 la situació de l'escola de nenes no havia millorat gens ja que podem llegir les paraules de l'inspector:

"Respecto a la escuela nacional de niñas es indispensable la creación de una auxiliaria municipal con que atender en esta escuela ... y con la cual se podria formar una escuela graduada de hecho."

I per tant finalment el mateix ajuntament serà el que contractarà una mestra ajudant, però només una, continuant així la discriminació respecte les condicions d'escolarització dels nens.

Mentrestant a l'edifici de les escoles velles del carrer de l'estenedor s'hi feien classes o conferències per adults, cursos de costura i brodat, exposicions... conservant-lo així per a desenvolupar serveis culturals.


ELS MESTRES DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENS.

Els mestres varen viure directament l'impuls renovador de l'escola elemental recolzat per la Mancomunitat i per l'Ajuntament de Barcelona. Arbúcies esdevenia una població més oberta, amb el millorament dels mitjans de comunicació, com a centre de vacances i amb cert desenvolupament industrial. També s'incrementà el nombre de mestres, paral·lelament a un augment de l'alumnat i a una millora de les condicions pedagògiques.


En PAU BOSOM i Vidal.
Nascut el 1891, era natural de Puigcerdà i el seu títol era el de Mestre Superior. La vinguda del Mestre Bosom a l'escola d'Arbúcies, l'any 1914, suposà un període d'estabilitat davant la incertesa dels continuats canvis dels darrers anys. Llavors, el nomenament ja venia donat i el primer que havia de fer el mestre en arribar a una població era presentar-se a l'Ajuntament amb el document que l'acreditava com a propietari de la plaça, que havia aconseguit per oposicions lliures:

"...informó se habia presentado D Pablo Busom Vidal con el título de Maestro en Propiedad de la Escuela Nacional de Niños de esta villa expedido a su favor, por lo que debia ponérsele en posesión de su destino...".


Exercí el seu mestratge a la Vila durant dinou anys. En aquest temps, va contreure matrimoni amb l'arbucienca Maria Riera. L'escola de nens va graduar-se a començament dels anys vint i ell va assumir les tasques de direcció. També va fer classes d'adults durant una temporada.

Va participar activament en la Junta Local d'Ensenyament Primari. En una carta del cinc d'octubre de 1921 s'adreça a l'alcalde constitucional:

" ... en contestación a su oficio de hoy, tengo el honor de comunicarle que previa la oportuna elección, el Profesorado de estas escuelas nacionales ha tenido a bien indicar al que suscribe para el cargo de vocal-maestro de la Junta local de Primera ensenñanza de esta villa. P. Bosom Vidal".


L'any 1933 va traslladar-se a Barcelona perquè va ser nomenat per ensenyar a Barcelona, en concret l'Escola Annexa de la Normal de la Generalitat. Havia participat en el concurs de mèrits convocat pel Patronat Escolar de Barcelona per a la provisió de places de 50 mestres per als seus grups escolars. Per tant, acabà el seu període de docència a Arbúcies el 15 de juny de 1933. Va haver d'exiliar-se a causa de la guerra. Després d'uns anys a França va retornar a Catalunya, però no pogué ocupar cap plaça les escoles on havia treballat abans i, després d'un breu temps a Pineda, hagué d'anar a l'escola de Camós, d'on ja no es mogué fins que el moment de la seva jubilació, l'any 1960. Després, ell i la seva muller retornaren a Arbúcies on passaren els darrers anys de la seva vida. Pau Bosom morí a Arbúcies l'any 1970.
Encara en vida va rebre un homenatge d'un grup d'ex-alumnes que li varen dedicar un diploma mural amb les seves signatures. En el record dels arbuciencs quedà el seu nom com un bon pedagog i un bon mestre: "- En Bosom era mestre, el millor que hi havia".

En MIQUEL SANTALÓ i Parvorell.
Definit com a polític i pedagog per la Gran Enciclopèdia Catalana, Santaló ha estat el mestre amb més remom que ha exercit a Arbúcies, encara que ho va fer durant poc temps i d'una manera discontínua. Membre d'una família de mestres, va néixer a Vilaür (Alt Empordà) l'any 1887. Després d'ensenyar uns anys a Girona amb títol de grau superior, va prendre possessió de la plaça d'ajudant de l'escola d'Arbúcies el 8 d'agost de 1915, el mateix any que va ser admés a l'Escola Superior del Magisteri, de Madrid. Quan ell estava absent el seu lloc era ocupat per un suplent, primer Josep Serres Sais i després per Agustí Prat Casademont. Santaló va cessar el 24 de juny de 1918 i va ser substituït per Joan Rodà Cabananch.
En deixar la seva plaça d'Arbúcies, va iniciar la seva etapa com a professor de Geografia a l'Escola Normal de formació de mestres de Girona. Va participar en revistes, destacant El Magisterio Gerundense". Va participar en converses pedagògiques i va donar conferències, una d'elles el 1916 a la Normal de Girona com a mestre d'Arbúcies titulada "Lo que puede hacer el magisterio por la cultura". Va publicar diversos tractats de Geografia entre 1923 i 1934. Va impartir un curs a l'escola d'estiu 1922. L'any 1932 va ser nomenat director de l'Escola de Mestres i Mestresses de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, de la qual n'era professor des de que es va organitzar el 1931.
De manera simultània, va portar una intensa activitat política i va ser elegit primer alcalde del període republicà a Girona i posteriorment diputat a corts per la circumscripció de Girona. Va fer de portaveu de la minoria d'ERC, ministre de comunicacions, conseller de la Generalitat, i va ocupar d'altres càrrecs de manera poc estable, seguint el ritme de la situació política que li va tocar viure. Finalment es va haver d'exilar i va ser donat de baixa com a professor de l'Escola Normal (1939).
Tot i la seva breu estada a Arbúcies devia mantenir el contacte amb els seus mestres, especialment amb Pau Bosom, al qual recolzà com a Professor de la Normal de Girona en el concurs per a la provisió de places del Patronat de Barcelona que ja hem esmentat abans. Com a diputat participava en les gestions per a la creació d'escoles a les comarques gironines.

ANTONI CANALS i Socias.
Va iniciar la seva tasca docent a Arbúcies el desembre de 1920, any que es va graduar l'escola de nens. També el trobem citat a partir de l'any 1924 en documents municipals. Deixà l'escola arbucienca el 30 de setembre de l'any 1934. En una tertulia un ex-alumne seu recorda com ensenyava els nens a fer castells:
"- Els castells,... Això el Sr Canals, ens n'havia ensenyat. Ja feiem el Castell de tres. Això ens ho va ensenyar el Sr Canals, quan jo anava a col.legi, que era l'any 29-30. En Canals se'n va anar a Sabadell, de Tarragona era, estava a la banda de Reus."

En REMIGIO GARCIA i González.
Mestre de Primera Ensenyança, era natural d'Oix, nascut l'any 1988. El 18 de gener de l'any 1921 va ser nomenat com a propietari a l'Escola Pública de nens d'Arbúcies , coincidint amb l'època que va esdevenir graduada. També va fer classes d'adults. Va contreure matrimoni amb una filla de Ca l'Ayats. Com Bosom, va participar el el Concurs del Patronat Escolar de Barcelona, però no obtingué plaça. Entre d'altres mèrits havia fet constar un premi otorgat per la Diputació de Lleida en uns jocs florals de l'any 1919, havia assistit a les escoles d'estiu els anys 1921 i 1922 i poseïa dos certificats de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. En la revista El Magisterio Gerundense hi ha una breu col.laboració seva com a Delegat provincial de la "Unión de Jóvenes Maestros Nacionales", una branca del sindicat dels mestres que lluitava per unes millores laborals.
El Sr Garcia és recordat entre els arbuciencs de més edat per la seva tasca de mestre i per la seva acció política com un dels fundadors i animadors del Casal Republicà de la vila en temps de la República.
Va exercir a Arbúcies fins el final de la Guerra quan va haver de fugir , ja que s'havia compromés activament i havia format part del consistori municipal en temps de la guerra, Va ser expulsat del magisteri per les autoritats franquistes (1939), durant els anys due va ser aplicada la "depuració".

Els noms de Busom, Garcia i Canals configuren un període de treball conjunt de més de dotze anys, remembrat per les persones que varen viure l'infantesa d'aquell temps. Del bon funcionament de l'escola en queda el testimoni que va deixar l'inspector, Sr J. Montserrat Torrent, sol.licitant un premi per als tres mestres que hi ensenyaven durant una visita que va fer el novembre de l'any 1929.



LES MESTRES DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENES.

Na CARME CREUS i Pla.
Va exercir a Arbúcies del 12 de gener de 1912 al 28 de febrer de 1917. D'ella en trobem referències al llibre d'actes de la Junta Local d'Instrucció Pública quan presentava els pressupostos de despeses per als funcionament de l'escola.

N' ENRIQUETA ANJAUMÀ i Boldú.
"Doña" Enriqueta va prendre possessió de la plaça de l'Escola Pública de nenes com a propietària el primer de setembre de 1917 i l'exercí fins el 30 de juny de 1928, any que marxà a Molins de Rei.
Va ser la mestra que va organitzar l'ensenyament de les nenes a les escoles noves, ocupant l'ala més propera a la Capella. L'assistència oscil·lava entre les 70 i les 100 nenes segons els cursos i donat l'elevat nombre i les diverses edats comptava amb una ajudant a càrrec d'ella mateixa.
Una exalumna seva la recorda com a molt bona dona i molt bona mestra i explica que l'ajudant es deia Pepeta i que no era mestra, però que feia llegir les petites i era la que posava ordre quan la mestra estava ocupada ensenyant o preguntant la lliçó en algun grup.
També recorda com a la seva aula varen fer pràctiques de mestra Mª Carmen Masferrer i Montserrat Martí. Va ser ella qui les va orientar i estimular cap a la docència.
"La meva mare contava com Dª Enriqueta feia classes amb experimentació, per exemple per explicar el dia i la nit o les estacions ho feia amb un llum i una bola o una pilota...".

Aquest acord va motivar que l'inspector recolzés els mestres defensant un complement a càrrec de l'Ajuntament. Ja hem llegit abans que el seu sou estava en funció de la categoria de la localitat on impartien les classes. Pels mestres d'Arbúcies anar a un lloc més gran significava una promoció dintre de la carrera docent. Millorant-los-hi les condicions suposava facilitar l'estabilitat de la plantilla en bé de l'escola.

L'observació de l'inspector va ser escoltada i en el llibre d'intervenció de comptes a partir de l'any 1926 hi ha una quantitat anyal consignada com a subvenció a més de la indemnització per pagar la casa-habitació, que s'havia de complir per llei.

 

7.- L'ENSENYAMENT A ARBÚCIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA.

 

Cal comptar amb tot l'element humà que volta l'infant, el que és la raó d'ésser de l'infant, del mestre i de la mateixa pedagogia... el respecte a l'infant vol dir en última instància respecte a l'home: respecte a l'home futur que hi ha en l'infant, respecte a la col.lectivitat humana de la qual l'infantr forma part i respecte a les lleis del desenrotllament humà.
ALEXANDRE GALÍ. (1886-1969)

NOU EDIFICI ESCOLAR: LES ESCOLES DE LA REPÚBLICA.

El dia 16 de juliol de 1933 comença a gestionar-se la construcció d'un nou edifici escolar. El que fou construit l'any 1916 havia esdevingut insuficient. Les disposicions del Govern de la República impulsaven la construcció d'edificis escolars des del "Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes" i l'Ajuntament, presidit aleshores per Josep Pol i Pujató va decidir per unanimitat començar a posar fil a l'agulla començant per fer un estudi sobre les necessitats escolars i de les "possibilitats econòmiques de la Hisenda local". De manera simultània es feu la sol.licitud per fer dues construccions. La primera: un Grup Escolar de quatre graus o seccions per a nenes; segurament es pensava destinar l'escola existent només per a nens. La segona: una Escola unitària mixta, a Joanet.


LES ESCOLES, LES MESTRES I ELS MESTRES.

L'ensenyament durant el període que ara estudiem, fou mixte i per tant els mestres i les mestres compartiren l'alumnat i es repartiren les tasques. En temps de la República, en l'ús públic i escrit del català, s'acostumà a parlar de mestresses d'escola. La mestra titular que va viure l'inici de la República và ser Na Maria Dolors Pons i l'auxiliar Mª Angels Fàbrega.


Na Mª DOLORS PONS i Esteve

El 15 de març de 1929, "Doña" Mª Dolors, va ser nomenada mestra propietària de la plaça de l'escola pública de nenes, plaça que va ocupar fins el 30 de setembre de 1946, quan va obtenir nova destinació. Pocs mesos després de la seva incorporació l'inspector informava dient d'ella " ...cuyas extraordinarias dotes hacen esperar copiosos y exquisitos frutos de educacion."


Del seu fer diari ens en podem fer una idea gràcies als següents testimonis:

"Dª Mª Dolors espavilava les noies, les feia buscar, jugar, cantar, recitar versos catalans. També feien problemes, en deien de razonamiento i Geografia"
"Dª Mª Dolors va ser la meva mestra, una santa dona, soltera, vivia a la plaça de la vila número 7, en el primer pis. Acabada la guerra va tenir problemes. Era molt religiosa però va treure la imatge del Crist de la classe quan la república ho va dir. Acabada la guerra s'ho va passar molt malament. Al final se'n va anar, crec que a Barcelona. Pels matins miràvem el termòmetre i ho escrivíem a la llibreta amb la data, tot en català. Algun dia a la setmana sí fèiem castellà... Com que jo no sabia cantar, em feia recitar moltes poesies, m'agradava molt. Posava els exercicis a la pissarra, els copiavem a la llibreta i els fèiem. Ella tenia la llibreta amb els resultats, a vegades l'havia ajudat a corregir. Pel seu sant li fèiem un regal i ella ens convidava a un refresc. En aquells temps ho fèiem així. Teníem la mateixa mestra molts anys i li agafaves afecte."
" Donya Mª Dolors tenia la classe organitzada en tres seccions segons l'edat i el que estudiaven. Escríviem amb tinta, en pupitres amb els tinters al mig i anàvem sucant. Apreniem les regles, geometria, "quebrats", problemes de raonament. Feiem Història d'Espanya, estudiavem els rius, els mars, les muntanyes, les províncies. A classe hi havia murals dels cos humà, del cor, mapes muts. També cosíem, fèiem labors. Ens ensenyava moral, Història Sagrada, em penso que dijous el matí, perquè a la tarda era festa. Però ens deia: Sobre tot ser bons". Fèiem col.leccions de cuques, però li feia angúnia punxar-les amb una agulla. També de pedres i fòssils. També ens havia fet dibuixar el plànol de l'escola. Anàvem a la bassa del molí, hi tiràvem un roc per veure com es feien les ones... Estudiàvem el llibre Terra i ànima, a la classe n'hi havia 6 o 7 i ens l'anàvem passant. Recordo haver fet algunes excursions a Begur, les ruïnes d'Empúries, St Feliu de Guixols,..."


Va ser mestra directora de l'escola de nenes fins el 1938. Després va patir la repressió franquista essent inhabilitada per a càrrecs directius i de confiança, sense especificar durada de la sanció.

"Quan varen entrar els nacionals va estar uns mesos sense poder ensenyar (entraren el febrer i no va poder començar fins el setembre) Era bona mestra, després de la guerra portava una aula de nens amb ajut de la Sta Canaleta. La denunciaven a l'Ajuntament però estripaven la denunucia. Perquè els de l'Ajuntament, encara que eren els ricatxos, veien que era una bona mestra i que ensenyava bé els seus fills. Fins que no va poder més i se'n va anar a Barcelona. Ella també preparava per fer el batxillerat".


A l'any 1961 se li va fer un emotiu homenatge que va aplegar a algunes companyes i a nombroses ex-alumnes. Morí a Vic el 21 de desembre de 1977, als 86 anys.


Amb l'arribada de Na Mª Dolors Pons tornà a fer-se evident la necessitat de dotar l'escola de nenes amb una altra mestra. L'inspector insistí novament amb el tema, donant tota la responsabilitat a l'Ajuntament:

"es indispensable la creación de una auxiliaria municipal con que atender a las niñas en esta escuela... y con la cual se podria formar una escuela graduada de echo".

Els mestres. Agustí Estañol i Arderiu. Josep Bosch i Rohí.

Els mestres que exercien a Arbúcies a l'inici de la República eren el Sr Pau Bosom, el Sr Remigio Garcia i el Sr Antoni Canals. Constatem que van acollir el nou règim favorablement. Hem pogut llegir anteriorment que el discurs amb motiu de la implantació de la República a nivell local el va fer el Sr Busom. També sabem que el Sr Garcia era membre actiu d'Esquerra Republicana i fundador amb el seu cunyat del Casal Republicà amb el suport del seu sogre Ayats. Aviat però les escoles veurien canviar dos dels seus mestres, el Sr Busom i el Sr Canals, que deixaren Arbúcies l'any 33. Només restà el Sr Garcia, el qual a les eleccions de 1936 fou elegit Conseller de l'Ajuntament pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, éssent membre de la comissió de cultura.


Agustí Estañol Arderiu, va prendre posessió de la plaça de mestre el 15 de setembre de 1934, va ser representant dels mestres en el Consell Local, membre actiu del sindicat UGT va ser empresonat quan tenia 40 anys i expulsat del Magisteri per decisió directa de la comissió depuradora, consta com a baixa definitiva del cos per depuració el 23 de juliol de 1942.

Josep Bosch Rohí, incorporat amb data del 15 de novembre 1934. En el llibre de registre de mestres consta el seu cessament a 3 febrer 1939, a les observacions s'esmenta l'article 171, abandó del servei. Havia anat al front i sembla que va morir a conseqüència de la guerra.


L'ensenyament d'alguns mestres no es limità a l'ensenyament primari. Hi ha testinomis que asseguren que també feien classes particulars a alumnes que tenien interés en continuar estudiant, una vegada acabada l'escolarització obligatòria. Aquesta pràctica era anomenada "fer conferències" i és el cas dels Srs Busom i Garcia i de la mestra Dª Maria Dolors Pons. Per a moltes famílies era l'única manera d'accedir a uns estudis mitjans per als seus fills.

8.- L'ESCOLA DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA 1939-1975.

Ens encanta i ens entusiasma el futur que comparta la creació, la aventura i la vida, i no el passat per més ric que sigui.
L'Escola és un no parar-se. És el camí que s'obre sobre els horitzons que cal conquerir.
Aneu a l'encontre de la matinada.
CÉLESTIN FREINET (1896-1966).

LA REPRESSIÓ I LA REORGANITZACIÓ DE LES ESCOLES.

Per poder inculcar la ideologia del règim, les autoritats franquistes efectuaren una gran repressió que afectà a gran part dels mestres i que es coneix com a depuració.

Es va proposar la separació definitiva del servei a tos els que hagessin militat en els partits del Front Popular o "hayan simpatizado con ellas y orientado sus enseñanzas o actuación professional en el mismo sentido..." i es pot considerar causa suficient per a depuració "la pasividad evidente de quienes pudieron haber cooperado al triunfo del Movimiento Nacional, no lo hubieran hecho" i també les accions o omisions "que implicaran una significación antipatriótica y contraria al Movimiento Nacional". Per aconseguir superar la depuració i poder seguir ensenyant, els mestres havien d'aconseguir un aval signat per persones adictes al règim.

Amb els criteris anteriors i tots els aspectes que permetien una aplicació subjectiva, bona part del professorat patí la repressió. Seguidament exposem els mestres i les mestres arbuciencs sancionats dels quals en tenim constància i el tipus de sanció imposada: Josep Bosch, Remigio García i Agustí Estañol, foren expulsats del magisteri. Motserrat Martí i Mª Dolors Pons foren inhabilitades per exercir càrrecs directius i de confiança. La que havia estat mestra de Joanet durant deu anys, Carlota Orti i Segarra, va ser "baja definitiva por condena" l'any 1939.

Les escoles públiques d'Arbúcies no només vàren quedar afectades pels mestres que van haver de marxar sinó també per d'altres que es varen veure obligats a venir a causa d'un trasllat forçós, que era una altra manera de sancionar els mestres.
Mentre no arribaven uns nous mestres i s'esperava que les monges reobrissin el col.legi privat, l'Ajuntament posà al capdavant de les escoles de nenes a Na Mª Angels Fàbregas i a la de nens el Sr Emili Llorella amb l'ajut de 9 persones del poble que varen habilitar com a mestres i que varen fer classes "las cuales ha reanudado la enseñanza primaria española que se suspendió en 1931", però aviat el "Ministerio" envià nous propietaris i interins.

Els primers anys posteriors al conflicte bèl.lic, durant la dècada dels 40, les escoles públiques visqueren una etapa molt difícil: tingueren molts mestres de pas, alguns desplaçats forçosos, d'altres a punt de jubilar, alguns encara en pràctiques, l'escola de nenes gairebé sense alumnat, ja que la mestra havia patit un descrèdit injust i havien reobert l'escola privada. Els nous plantejaments polítics concedien avantatges a les escoles religioses fins al punt de que moltes escoles públiques no es varen obrir fins que les privades eren ben plenes.

Emili LLORELLA i Fontbernat.
Ja hem parlat d'Emili Llorella en d'altres capítols com a mestre de l'escola parroquial, feina que desenvolupà, segons les actes municipals, durant 32 anys. Després, durant la guerra civil, treballà les escoles públiques un parell d'anys. Durant la postguerra exercí com a interí entrant en les nòmines estatals. Amb 68 anys, cessà perquè no tenia oposicions i aleshores l'Ajuntament el contractà com a auxiliar encarregat dels nens petits que era la feina que va desenvolupar la major part de la seva vida. En els llibres de despeses municipal hi ha pagaments mensuals al seu nom fins l'any 1952. Pel febrer d'aquest any hi ha consignada una despesa per les flors del seu sepeli, durant uns mesos la seva vidua va rebre una petita pensió. Dies abans l'Ajuntament havia decidit "relevarlo de la obligación de asistir a clases en el Grupo Escolar con percepción de una pensión", esmentant el fet de que sobrepassava els 40 anys dedicats a la formació cultural, moral i intelectual de vàries generacions d'arbuciencs. Llorella, també havia fet d'alcalde encara que només durant uns mesos dels anys 1923 i 1924.


El català no es podia emprar en l'àmbit escolar si bé algun mestre ho feia, sempre i quan no en quedés constància escrita que el pogués comprometre davant les visites d'inspecció.

MESTRES DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE NENES.

Les escoles de nenes i el parvulari varen estar regentades durant molts anys per dues mestres amb arrels ben arbucienques: Na Mª Carme Masferrer i la seva filla Maria Riumalló. Fins els curs 1967-68 no es dotà la Vila amb una altra mestra i poder fer dues seccions en aules diferents.

 

LES MESTRES Mª CARME MASFERRER I MARIA RIUMALLÓ

Mª Carme Masferrer i Rovira va néixer a Arbúcies l'any 1906. De petita va estudiar al col.legi Vedruna, però als 12 anys va començar a estudiar amb Dª Enriqueta. Ella va ser qui va orientar-la cap al Magisteri salvant les reticències familiars que en principi no veien gaire bé que una noia estudiés. Els tres primers cursos els va fer amb Dª Enriqueta i l'últim a Barcelona acabant la carrera el juliol de 1925. Aquell mateix any, amb 19 anys, es va casar amb el músic Francesc Riumalló. El 1929 va aprovar les oposicions i el 1933 va iniciar la seva estada docent a Torelló. Allà va impartir classes durant la República, en català. Després de la guerra que haver de sol·licitar la depuració, que va aconseguir gràcies a diverses persones que varen signar a favor seu, i va continuar la seva tasca docent. Va prendre possessió de la seva plaça a Arbúcies l'1 de setembre de 1948, dos anys després del trasllat de Dª Mª Dolors Pons, amb la qual havia tingut una bona amistat i moltes converses de caire pedagògic.

Quan va arribar a l'Escola Nacional de nenes d'Arbúcies, va trobar un panorama dessolador. Després de dos anys d'interinatges amb la conseqüent inestabilitat, la matrícula havia baixat molt. Va començar la seva etapa docent arbucienca amb només 5 nenes a la classe. Progressivament, va guanyar prestigi entre les famílies del poble de manera que l'escola de nenes va recuperar matrícula poc a poc. Quatre anys després un informe de la Inspectora ja parla de 20 alumnes, la major part provinents de famílies dels sectors socials més desfavorits. La Inspectora, Maria A. Rahola, animava i estimulava a la mestra per a superar les dificultats que havia de superar. Va deixar escrit:

"...que las 20 niñas que integran su matrícula no asisten regularmente por diferentes motivos, entre ellos por suma pobreza de algunas, o por pertenecer a famílas desgraciadas o por venir al colegio desde casa de campo lejanas de la población...lo cual hace que en general la clase acusa una gran dificultat para aprender y para expresarse; que a pesar de todos estos inconvenientes D Carmen se arma de paciencia y la Inspección puede apreciar el adelanto manifiesto en las tareas escolares por parte de las alumnas..."

Un any més tard:

" Ahora tiene una matricula de 33 las cuales han respondido a sus desvelos. Toda la clase acusa una mejora intelectual y hasta de presentación. Las niñas contestan a las preguntas y leen conscientemente."

Els informes d'inspecció també són un document testimonial del funcionament de l'escola de nenes i d'allò que institucionalment es pormocionava i valorava.

"La matrícula ha aumentado en esta unitaria. Hoy son 54 las niñas matriculadas de las cuales hay en clase 50. El orden reina en clase y las alumnas divididas en secciones, llevan su cuaderno diario y estudian sus lecciones con mucho interés. He visto también las labores: costuras, encajes de ganchillo, de bolillo y bordado, labores cuidadas y limpitas que ejecutan con mucha ilusión las niñas. La inspectora que suscribe se muestra satisfecha de la tarea realizada por Dª Carmen Masferrer que dia en dia va adquiriendo prestigio en la población y ha colocado en su lugar la Escuela Nacional."

Ja entrada la dècada dels seixanta, els informes de la inspectora reflecteixen una situació ben difererent, i els comentaris d'ànims, es converteixen en felicitacions:

"La matrícula ya es excesiva para una sola maestra, ascende a 65 con una asistencia en el dia de hoy de 57 niñas. Todas trabajan y la Inspección sale satisfecha del orden, disciplina y organización que se aprecia en la escuela..."

"La Inspectora que visita esta escuela vuelve a felicitar a D Carmen Masferrer por la organización de la misma y sobre todo por la eficiente labor y el rendimiento que obtiene, a pesar de la crecida matrícula y asistencia."


Els seus esforços van ser reconeguts quan l'any 1967 es dotà l'escola de nenes amb una altra mestra. Després, durant la implantació de la Llei General d'Educació els anys 70 va adaptar-se a cursos de primera etapa.

Va jubilar-se l'any 1976 i se li va fer un homenatge. L'Ajuntament hi va col.laborar otorgant-li com a reconeixement a la seva tasca un pergamí. Va morir el setembre de l'any 1990 deixant en el record de la població el mèrit d'haver aixecat el prestigi de l'escola pública de nenes després de les penúries i descrèdit de la postguerra.

Una anècdota recordada per diversos testimonis és la que fa referència a la llibreta de la Formación del Espíritu Nacional i que ens dóna una imatge d'una persona que havia de complir les lleis, però també era conscient de la realitat del poble.
Abans hem llegit que una de les assignatures implantades pel règim era la FEN (Formación del Espíritu Nacional) una de les eines per transmetre la ideologia franquista. Aleshores a la classe tenia una llibreta on les nenes anàven escrivint allò que era preceptiu de treballar per ensenyar-la quan venia una visita d'inspecció o de les falangistes. La llibreta sempre es quedava a l'escola i les alumnes, mai tenien res a la llibreta escrit sobre aquell tema ja que sabia que seria desagradós pels pares, molts dels quals havíen patit l'exili o la repressió. "Tenia una llibreta per ensenyar a la inspectora. Les nenes teníem les nostres. Només podíem escriure a la llibreta en net quan ella ho deia, d´una en una".

La seva filla, la mestra Maria Riumalló i Masferrer va néixer el 27 de maig de 1927. La major part de infantesa la va passar a Torelló, fent els seus primers aprenentatges en Català. Estudià ocasionalment amb Mª Dolors Pons, en temps de guerra, quan restava algunes temporades a Arbúcies en temps de classe. Va estudiar fins a quart de Batxillerat amb ajut de la seva mare, examinant-se per lliure. Més tard va acabar-lo a Vic en un internat. Fa fer l'examen d'Estat i estudià les assignatures de Magisteri examinant-se a l'Escola Normal de Mestres de Girona: economia domèstica, labors, pedagogia, organització escolar, religió, música, cal·ligrafia. L'any 1950 aprovà les oposicions i ingressà al cos de mestres. Va donar classes a diverses localitats de Lleida i va esdevenir parvulista exercint a Roses durant 5 anys, fins que obtingué la plaça de pàrvuls a Arbúcies l'1 de setembre de 1958 que ocupà fins la seva jubilació el setembre de 1990.
Ella mateixa explica com es plantejava el treball del parvulari en aquells anys, amb les aules carregades de nens:
"... Treballàvem vocabulari, es tractava d'expressar-se i fer-los parlar, fèiem jocs i cantarelles en català i en castellà, i cantar cançons, i fer ballets, fer la sardana, sobretot molt moviment, conèixer els colors, fer les lletres, alguns aprenien de llegir - més quan hi havia dues mestres per al parvulari, aprenien els hàbits de posar i treure's l'abric, cordar i descordar botons, hàbits a l'hora de berenar, ... Teníem sil.labaris per iniciar en la lectura - eren es castellà però fets a Barcelona que no hi posaven paraules estranyes, també fèiem moltes comedietes perquè la mainada aprengués a saber-se presentar i agafés confiança amb ells mateixos,... A vegades cantàvem les cançons en el Centre, sempre ens convidaven per a que fessim un numeret de mainada. Jo buscava les cançons d'en Llongueras... Com que tenia tanta mainada hi havia una senyora que m'ajudava a vigilar els més petits quan jo estava amb els grans. Com que l'altra mestra era la meva mare i estava encantada que jo ensenyés a cantar, també vaig fer cantar tota la gent de la unitària".

Veiem que la seva afecció a la música, heretada del seu pare, va fer que impulsés moltes activitats en aquest àmbit. L'any 1964 el cor de l'escola d'Arbúcies, dirigit per ella, ser seleccionat en la categoria de menors de 14 anys entre les escoles de la província per la seva participació en el "XVI Concurso Nacional de Coros y Danzas".

Durant dos períodes va tenir el càrrec de la direcció de l'Escola Pública: entre els anys 1969 i 1977 i ,per antiguitat en el centre, de 1980 a 1983. L'any 1974 entrà com a regidora a l'Ajuntament i ocupa la delegació de Cultura.
A finals de 1990 va rebre un homenatge amb motiu de la seva jubilació i pels seus quaranta anys dedicats a l'ensenyament, trentra-dos dels quals foren a Arbúcies.

MESTRES DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE NENS.

El mestre que restà més cursos a Arbúcies durant el període que ara exposem va ser Martí Freixas, impartint classes als alumnes de la 3ª secció que eren els més grans. A la secció dels mitjans, la 2ª, Lluis Anglada i Lloveras va donar clases entre el 1953 i el 1957, substituït després per Joan Riera i Badosa que va ocupar la plaça durant més de 10 anys. Més tard, la primera secció, dels petits, va ser ocupada per diferents mestres Joan Buscató i Ubanell, Galo Mallol i Bosch i finalment Andrés Olmo Orenes (1964) que restà a la Vila uns quinze anys.

ESCOLES

S'encarregà a l'arquirecte municipal Sr Ros la confecció d'un projecte de noves escoles destinat a ensenyament primari dient que l'actual estava en males condicions i arreglar-lo costaria tant com un de nou i es feu una reunió on assitiren membres de l'Ajuntament, el Gobernador Civil, una representació de "los Cabeza de família", l' arquitecte i l'aparejador municipal, l'inspector "Jefe de Enseñanzas Primaria i el secretario: "Se trató de la construcción en esta localidad de una escuela comarcal...".

El desembre de 1971 es va prendre l'acord de comprar un terreny per 1000.000 de pessetes i cedir-los al MEC per ubicar-hi les Escoles d'Ensenyament General Bàsic,com s'anomenarien durant la vigència d'aquella reforma als estudis primaris obligatoris.
Gairebé dos anys més tard es va aprovar un pressupost extraordinari de 1.173.000 pessetes que era l'import que li pertocava aportar al municipi per a la construcció del Col.legi d'EGB de 16 unitats, tenint en compte que era el 5% del cost total: 23.460.480 ptes.

La llei donava la responsabilitat del manteniment i de la neteja als Ajuntaments. Els llibres d'intervenció recullen les despeses per obres i reparacions, per pagar els materials i algun mobiliari, per comprar la llenya per la calefacció o les estufes, per la contractació d'aigua i electricitat, etc, tant de les escoles de la vila com de les rurals. El setembre de 1939 s'aprovà la contractació amb les funcions de conserge i neteja a Francesc Obiols i Pietat Talleda, amb un sou d'una pesseta al dia. El darrer pagament al Sr Obiols com a conserge del Grup Escolar Dr Carulla data de l'any 1970, després finalitzà les seves funcions en ser enderrocat l'edifici.


L'ENSENYAMENT SECUNDARI

A nivell educatiu es feren alguns canvis en la legislació que afectava l'enenyament secundari. El 26 de febrer de 1953 s'aprova la "Ley de Ordenación de la Enseñanza Media" amb la qual l'Estat recuperava part del control que havia cedit a les institucions eclesiàstiques i regulava el seu funcionament. La nova llei dividia el batxillerat en dues parts: elemental - de quatre cursos de durada, entre els 11 i 14 anys- i superior - de dos cursos, entre els 15 i 16 anys. Després de cada part s'havien de fer sengles exàmens anomenats de revàlida. A continuació del batxillerat hi havia un curs pre-universitari. A partir d'aquesta llei es va anar generalitzant l'ensenyament fins els 14 anys i es popularitzà el títol de batxiller elemental, el qual començà a exigir-se en determinades feines.

Arbúcies no va comptar amb una institució que impartís formalment batxillerat fins a finals de la dècada dels seixanta quan es fundà un Col.legi Lliure Adoptat (CLA). Algunes famílies que volien fer estudiar més els fills, i que podien econòmicament, els portaven a estudiar fora de la vila, generalment en internats, com ja s'ha comentat en un capítol anterior. Una altra alternativa era la d'estudiar per lliure i presentar-se als exàmens en un centre oficial. Aleshores la preparació solia fer la algun mestre o alguna mestra de la vila fent classes complementàries, particulars, anomenades conferències. Fins l'any 1946 ho feu Na Mª Dolors Pons ajudada per Na Teresa Canaleta. Després, quan Na Mª Dolors va marxar d'Arbúcies, Na Teresa va impartir, durant alguns anys, classes de primer a quart de Batxillerat en un pis del Carrer Camprodon. Ho feia en conveni amb l'Academia Trilla de Barcelona, amb seu al Passeig de Gràcia, on l'alumnat anava a fer els exàmens.

Pel que fa a la formació professional, el govern comença a legislar-ne algun aspecte partir de 1955 tot i que sense integrar-la plenament en el sistema educatiu, la qual cosa no es farà fins la LGE de 1970. L'inspector va parlar de la creació d'una escola de capacitació professional en una reunió de la Junta Municipal.

En aquest marc i en un moment que els Instituts de Batxillerat en aquest país encara eren molt escassos, l'administració educativa ajudava a la creació del que s'anomenaven colegios libre adoptados. L'Ajuntament s'hi va acollir i va acordar posar a disposició del "Ministerio de Educación Nacional" uns terrenys situats a l'Hort de l'Enveja i es varen iniciar els tràmits per a la concessió. EL MEN (Ministerio de Educación Nacional) ajudaria als costos de construcció d'un edifici i donaria reconeixement oficial al centre. L'Ajuntament pagaria el professorat i els seus costos d'allotjament. Els alumnes haurien de pagar una quota de matrícula i una altra mensual, tot i que podien optar a beques
El curs 1967-68 el col.legi esdevení una realitat tot i que no tindria uns locals propis fins l'any 1971. En un ple municipal de l'octubre de 1967 es va donar la notícia que el "Boletín Oficial del Estado" (BOE) de 19 de setembre havia publicat l'adopció del Col.legi Lliure Adoptat d'Ensenyament Mitjà de grau elemental, expressant l'agraïment a les gestions i recolzament del Dr Agustí Casanovas i Viñas.
Aquell primer curs les classes es desenvoluparen als baixos de la rectoria impartint 1r i 2n de batxillerat elemental tot i que inicialment s'havia projectat fer-ho en unes aules de les escoles públiques. A l'espera de la construcció d'un edifici propi, en cursos posteriors l'Ajuntament llogà al Patronat Fugarolas Mataró unes aules de l'edifici de St Lluís.
El consistori s'abocà al centre cobrint costos d'allotjament i manutanció del professorat i submnistrà material escolar i científic (lupes binoculars, làmines d'anatomia, mapes,...) a més de cobrir despeses de la construcció del nou centre i les seves instal.lacions.
Per a obtenir crèdits fer fer front a les despeses que pertocaven al municipi en la construcció de l'edifici, fins i tot es va recòrrer a avals de persones de la població.

A l'inici del curs 1971-72 ja es va començar a impartir classes en el nou edifici construït en el passeig del Dr Carulla, malgrat que no estava del tot acabat. També va acollir de manera provisional part dels alumnes de l'agrupació escolar quan començava la implantació de l'Ensenyament General Bàsic.


El juny de 1971 va acabar la primera promoció de batxillerat elemental, formada per 25 alumnes. A finals de curs l'Ajuntament i l'aleshores director del CLA, Germán Alvarez, havien sol.licitat autorització per poder cursar també el batxillerat superior i així poder-lo impartir tot complert, de primer fins a sisè.
El centre va funcionar com a CLA fins el curs 1974-75, després passà a denominar-se Col.legi Homologat Montsoriu i va començar a impartir el nou pla d'estudis de batxillerat unificat i polivalent (BUP). El CLA va estar adscrit a l'Institut Jaume Vicens Vives de Girona fins l'any1972, després passà a dependre del de Blanes. La Formació Professional (FP) també va ser una secció delegada del centre de professional de Blanes.


LA FI DEL FRANQUISME

Abans ja hem comentat que el govern de l'Estat, a mesura que passaven els anys, es veié en la necessitat d'obrir-se tot reorientant la política econòmica i en conseqüència adaptar les finalitats de l'educació a la nova situació. Algunes institucions internacionals (OCDE, UNESCO), varen assessorar el Ministeri d'Educació per tal de millorar la qualitat de l'ensenyament i adaptar-lo a les noves exigències socials, econòmiques, polítiques. La conflictivitat social latent i manifesta exigia grans canvis. També calia una millora de les condicions dels mestres, tant formatives com laborals.
El país entrava en vies de desenvolupament i es preparaven alguns canvis a través dels anomenats "Planes de Desarrollo". A Catalunya hi hagué molta immigració de les zones deprimides de l'Estat. Arbúcies, lentament tornava a crèixer però fins el 1970 no tornaria a superar els quatre mil habitats. La indústria de carrosseries consolidaria la seva importància entre la població activa. Arbúcies, tradicionalment aillada per les dificultats de comunicació per carretera, tenia ara un nou mitjà que , com arreu, s'aniria imposant: la televisió. Fins aleshores molts arbuciencs i arbucienques, com en molts indrets, havien conegut els fets i els esdeveniments del món només a través de l'escola, de la ràdio i dels cinema. La petita pantalla iniciava un seguit de grans canvis en les possibilitats de conèixer coses.

Una modificació es donà quan l'ensenyament primari va esdevenir obligatori fins els 14 anys (Llei de 1964), encara que a partir dels 12 continuava havent-hi una doble sortida segons si es passava a batxiller elemental o no. El canvis més importants es va donar arran de l'elaboració de l'anomenat "Libro Blanco" que recollia les necessitats i propostes que varen desembocar en la "Ley General de Educación" (LGE) de 1970. Per una banda, es va donar una empenta a les inversions per apropar el desenvolupament del país al dels estats més avançats . Per l'altra, es va canviar significativament l'estructura del sistema, les orientacions metodològiques i els continguts. Es reinstaurà la coeducació, s'abandonaren les consignes i es reduí la pressió en contra del català. Eren signes de que el règim, a les acaballes, havia de compensar davant la població i davant la comunitat internacional, el que no havia fet ens els 30 anys anteriors. Arran de la LGE l'escola primària començava a impartir EGB (ensenyament general bàsic) a alumnat entre 6 i 14 anys, amb possibilitat d'allargar-ho fins els 16. Canviava l'organització en forma de tres graus per passar a una altre de 8 cursos agrupats en dues etapes, la primera de 1r a 5è d'EGB i la segona de 6è a 8è. Els mestres s'organizaven en forma de Claustre prenent decisions de forma col.legiada i iniciant el treball en equip. Eren temps de creixement demogràfic i de concentració escolar i anava augmentant l'alumnat i en conseqüència el professorat. Entre els mestres i les mestres que varen ocupar una plaça a les escoles públiques i rurals durant la primera meitat de la dècada dels setanta, ens consten: Mª Carme Masferrer, Maria Riumalló, Carmina Espinet, Assumpció Dodas, Maria Morera, Mª Carme Roca, Joan Riera, Andrés Olmo i Ramon Satorra que, uns anys més tard, va ser director del Col.legi Públic Dr Carulla.

L'ensenyament secundari tenia dues opcions:
- El batxillerat, que per accedir-hi calia el graduat escolar, començava als 14 anys i consistia en 3 cursos de BUP (batxillerat unificat i polivalent) i un anomenat COU (curs d'orientació universitària). La finalitat del batxillerat era per a cursar estudis universitaris.
- La FP. Es generalitzaven per primera vegada uns estudis de Formació Professional als quals podia accedir tot l'alumnat que certifiqués els 8 anys d'escolaritat obligatòria, amb o sense graduat escolar. La FP estava orientada a preparar de cares a la incorporació al món laboral.

La reforma es va implantar progressivament a partir de l'any 70, coincidint amb la fi del franquisme i els inicis de la transició a la democràcia i, més tard, el restabliment de la Generalitat. L'àmbit temporal d'aquest treball acaba aquí.

 

* CONCLUSIONS


El que caracteritza la feina del mestre és fer el nen capaç d'utilitzar els llenguatges de la societat on viu... una figura de mestre té uns coneixements de la seva professió molt determinats per tres aspectes: el coneixement del nen i la seva evolució, un afany de cultura general i unes afeccions (avui especialitzacions).
MARTA MATA.


I ja per cloure el treball presentem algunes consideracions que pretenen sintetitzar com ha anat evolucionant l'Ensenyament a Arbúcies.


* Durant el període estudiat, podem establir un paral.lelisme entre l'evolució de l'escola a Arbúcies i l'evolució a nivell català i estatal. Creiem que els canvis generats per les diferents situacions sociopolítiques i, en consequència, de legislació en matèria educativa, generalment es van implantar gradualment però d'una manera lenta i amb un cert desfasament. Aquest, es fa més evident quan més reculem en el temps i ho podem relacionar amb les possibilitats limitades que tenia la vila pel que fa a desplaçament i mitjans de comunicació. De fet el desenvolupament econòmic va comportar una millora del serveis la qual cosa va facilitar l'obertura de la població de la vall d'Arbúcies a les influències externes.

Podem distingir dos grans períodes. Primerament les escoles depenen de les directrius marcades per l'Església i per les autoritats locals: el Comú de la Vila. Després, l'Estat va prenent protagonisme. El primer canvi significatiu es dóna a mitjans del segle XIX quan els organismes estatals centralitzen l'accés dels mestres i les mestres a l'ensenyament públic i regulen el funcionament de les escoles. L'Ajuntament encara conserva les atribucions de pagar els mestres i cobrir les despeses de funcionament. Es creen les Juntes Locals d'Instrucció Primària que seran un organisme amb certes funcions de control de les activitats docents. A nivell d'Estat és el "Ministerio de Fomento" que té les atribucions principals en matèria escolar. Posteriorment, a començaments del segle XX, l'Estat es fa càrrec dels pagaments i a nivell municipal les juntes funcionen amb més o menys activitat segons els períodes en funció de l'interés dels responsables locals i de les visites d'inspecció. Les juntes locals van canviant de nom amb el temps , canvis que els podem relacionar a unes finalitats bàsicament de control o de participació i segons el predomini d'una visió política. Així per exemple de "Junta Local de Instrucción Pública" fins la dècada dels anys 20 es passa a "Junta Municipal de Educación Primaria", canviant els conceptes d'instrucció per el d'educació i el de pública per primària. Després a l'inici de la República s'estableix el "Consejo Local de Primera Enseñanza" però és a mitjans del 1937 quan es catalanitzen les actes, constant aleshores "Consell Escolar de Primer Ensenyament". A nivell català, és la Generalitat la institució que assumeix competències en Ensenyament. En temps del franquisme trobem les expressions "Junta Municipal de Educación Primaria" o "Junta Municipal de Primera Enseñanza", retornant a l'anterior concepte de junta. El Ministerio de Educación Nacional i posteriorment el de Educación y Ciencia, centralitzen totes les competències.
El període de màxima activitat d'aquest organisme l'hem de situar entre 1905 i 1920, època en que es donà un fort impuls a l'ensenyament públic, l'efecte del qual es mantingué gairebé dues dècades més, també gràcies al recolzament a les escoles i als mestres en temps de la República.
Pel que fa a la gestió de l'Ajuntament en matèria d'ensenyament, hi ha dades -amb certa constància- sobre pagaments de despeses de funcionament i de l'allotjament dels mestres i les mestres, obligació que venia donada per llei. Els pagaments, en alguns moments, van portar conflictes fins que l'Estat se´n feu càrrec, ja que la situació - generalizada per altra banda - portava els mestres a condicions bastant inestables.
En diverses etapes, trobem competències que fan referència a l'establiment de certes festes del calendari escolar i en la presa de mesures per reduïr l'absentisme escolar. Més enllà del que venia donat per la legalitat, ocasionalment, des de l'Ajuntament es donà suport a la realització d'activitats complementàries a les escoles públiques, com per exemple excursions, o es compraren llibres i material didàctic.
Durant els anys finals de l'estudi present, les competències exercides per l'Ajuntament en ensenyament es centraren en comprar i cedir a l'administració central els terrenys per a construïr-hi escoles i assumir-ne posteriorment el manteniment. En el cas de l'ensenyament secundari, les despeses dels Instituts van a càrrec de l'administració educativa, però amb el Col.legi Lliure Adoptat, s'assumiren moltes despeses a fi d'acoseguir el reconeixement per part de l'administració central.
No és fins uns anys més tard - ja fora de l'àmbit d'aquest treball, amb la transició i l'arribada dels ajuntaments democràtics - que es sobrepassa la competència legal mínima per a donar suport a activitats complementàries i per cobrir mancances de professorat especialista en algunes àrees previstes per la Llei General d'Educació. També s´ha d'esperar uns anys per a que la Generalitat torni a tenir competències en ensenyament i per a què s'organitzi democràticament la participació de tota la comunitat educativa - no sols dels responsables municipals- en els centres d'ensenyament a través, primer dels Consells de Direcció, i després amb els Consells Escolars.
D'aquesta manera els esforços es poden centrar, a part del que s'ha de complir per llei- en vetllar perquè l'administració educativa doti els centres dels recursos -essencialment els centres públics ja que en comparteixen la titularitat- i en impulsar i recolzar iniciatives que suposin una millora en la qualitat de l'ensenyament.

* Des de l'establiment dels estats moderns, Catalunya mai ha tingut un sistema educatiu propi. Durant el període de l'Antic Règim la societat s'organitzava al voltant de l'Església i era ella, com institució, que exercia el poder de marcar les pautes. Les institucions espanyoles intervenen poc, però posant limitacions en vers l'ús de la Llengua Catalana. Amb la promulgació de lleis en matèria d'ensenyament durant el segle passat, es va perfilant un sistema educatiu que tindrà les seves vessants positives i negatives. Evidentment és positiu facilitar a la població l'accés a llegir, a escriure, al càlcul i a la cultura en general, però per contra es fa en prejudici de la història i la cultura catalana i arraconant intensament l'ús del català fins a intentar extingir-lo. El castellà s'imposa en la vida oficial cosa que queda reflectida en la redacció de les actes de l'Ajuntament i de la Junta Local i també en d'altres documents. Des de començament el segle XX fins els anys quaranta, en el nostre país, hi ha un interés entre els mestres per a fer l'ensenyament més proper a l'alumnat, partint de la realitat més próxima. Podem establir una connexió entre mestres arbuciencs i els moviments de renovació pedagògica catalans. Malgrat els continuats esforços de l'Estat per eliminar la presència del català, La Mancomunitat, juntament amb una base popular, aconsegueixen reintroduir el seu ensenyament a l'escola de manera, diguem-ne, tolerada oficialment, partint dels principis del bilingüisme. Durant la Dictadura dels anys vint es patí una nova frenada a nivell docent, però molts joves ja havien après a escriure en català i a la vila s'editava una revista en la nostra llengua. En temps de la República s´hi dóna un nou impuls que culminà amb l'establiment del Consell de l'Escola Nova Unificada coincidint amb l'inici de la sublevació militar franquista. Aquest és el primer intent per a què Catalunya decideixi el seu propi sistema educatiu, però degut a les circumstàncies adverses i al progressisme que representa no pot reeixir. Amb l'ocupació del territori català i la victòria de "las tropas nacionales", es talla de soca-rel qualsevol indici de catalanitat, tan de llengua com de continguts. Durant la postguerra, el català a les escoles sobreviu clandestinament fins que amb la transició a la democràcia es torna a ensenyar i augmenta progressivament la seva presència a les aules. Dos factors són els que ajuden a que hi hagi resistència a la implantació del castellà: per un costat la voluntat del poble, per l'altra, la presència de mestres d'origen català que, tot i complint la feina que els és encomanada, troben la manera de no renunciar als seus orígens. En el cas d'Arbúcies es donen aquests dos supòsits.


* Un altre aspecte del qual podem seguir el fil és l'enfoc de l'ensenyament diferenciat per raó de sexe. En uns inicis, durant l'Antic Règim, les nenes són totalment discriminades. Després s'inicia una lenta progressió admetent un ensenyament femení de segon ordre i separat del masculí. L'ensenyament mixte s'intenta amb la Segona República, però a la Vila Arbúcies només és un fet durant els anys finals. El franquisme, en aquest aspecte també retrocedeix a situacions pretèrites que no van ser superades fins a la implantació de la Llei General d'Educació, a la dècada dels setanta, que establia l'ensenyament en règim de coeducació. Abans, només s'admetien els nens i nenes barrejats en edat de parvulari. En el cas de les escoles rurals, com el cas de Joanet i Lliors, sí era admès que alumnes d'ambdós sexes anessin junts amb un mestre o una mestra, ja que no hi havia suficient alumnat per a dos mestres. El concepte era d'escola mixta, però sense contemplar el principi de coeducació que s´ha generalitzat posteriorment.


* El concepte d'escola i la seva organització ha anat canviant amb el temps. Primerament els nens anaven a "l'estudi", generalment una aula amb un mestre on hi havia nens de diverses edats. A mitjans del segle passat ja s'utilitza la paraula escola, de manera que es diferencien l'escola de nens de la de nenes. Els mestres solen comptar amb un ajudant el qual generalment s'ocupa dels més petits, mentre que les mestres tardaran molt temps en tenir-ne, al menys de manera oficial.
La graduació de l'escola de nens es va aconseguir l'any 1920. Durant més de quaranta anys, exceptuant el període de la Guerra Civil, l'escola comptà amb tres mestres, un per cada grau o secció. Un d'ells era nomenat Director i s'encarregava de les gestions externes i d'un cert control intern, especialment durant el període del franquisme. Fins l'any 1967 la mestra havia de dividir les nenes en seccions segons nivells d'aprenentatge i edat, però de manera interna, en una mateixa aula. L'ajudant s'encarregava del pàrvuls - nens i nenes - i ajudava amb les més petites quan la mestra havia d'atendre a les més grans. L'Ajuntament assumí el pagament d'una ajudant a partir de l'any 1929, fins que l'Estat creà la plaça per una mestra de pàrvuls 1943. A partir d'aquest any les escoles públiques de la Vila comptaren amb 5 mestres: dos homes i tres dones. S'anomenaren Agrupació Escolar Dr Carulla. El nombre de mestres s'incrementà el 1967 amb l'adjudicació d'una altra mestra per a les nenes, però les nenes no aconseguiren mai una escola graduada complerta, amb tres graus. A partir dels 70, amb la LGE, totes les escoles de la vila s'estructuraren gradualment en dues etapes, la primera de 5 cursos i la segona de 3 cursos. Els mestres, aleshores, s'organitzaren en claustres a fi de prendre decisions de manera coordinada i d'intercanviar informacions. Era l'inici d´un treball en equip que a la llarga havia d'acabar amb el costum de que "cada mestre, el seu llibre". Al principi d'aquest període, la direcció era nomenada per l'Administració Educativa i, uns anys després, elegida pels representants de la Comunitat Educativa. Menstrestant, paulatinament, es varen anar clausurant les escoles rurals i concentrant els alumnes al Col.legi Públic Dr Carulla.
El treball en equip suposa un avenç en la manera d'enfocar l'ensenyament i s'ha de veure com una necessitat de la societat actual. Afavorir que els mestres es coordinin i que es dediquin exclusivament a les tasques escolars fa més efectiu el treball a les aules ja que es redueixen conflictes originats per interessos en classes particulars i s'estimula la formació permanent.


* Respecte els edificis de les Escoles Públiques de la Vila observem una situació molt singular. Només en el segle XX Arbúcies ha vist 4 edificis diferents. El primer, fet a mitjans del segle anterior (1865) ; el segon construït l'any 1916 amb el suport del Dr Carulla, el tercer construït a finals de la República (1937) ,i el darrer, sol.licitat a les acaballes de la dècada dels seixanta i estrenat l'any 1977. El primer edifici, després d'utilitzar-se com a espai municipal, va acondicionar-se com a caserna després del conflicte bèl.lic. La segona construcció va deixar d'utilitzar-se durant la guerra i va ser enderrocat l'any 1959. L'escola del temps de la República, que els dos primers anys es va anomenar "Agrupació Escolar Francesc Macià", va ser enderrocat l'any 1970, després de molts de tràmits per a demostrar estat de ruïna. L'actual edifici del Col.legi Públic Dr Carulla ja és fruit dels plantejaments de la LGE, i va inaugurar-se a principis de desembre de l'any 1976. Per altra banda les nenes no van compartir amb els nens ni l'edifici fins que va fer-se l'escola de 1916. Abans havien estat escolaritzades en dependències de les Germanes Vedrunes (segona meitat del segle XIX) i posteriorment en un pis de lloguer a la plaça de la Vila.

* La desescolaritació i l'absentisme són dos problemes que varen persistir durant molt de temps en bona part de l'alumnat arbucienc. El relleu muntanyós, la gran quantitat de població disseminada , la mancança de mitjans de comunicació i la necessitat de moltes famílies que requerien l'ajut dels fills a casa n'eren les causes principals. En el nucli rural de Joanet hi hagué una escola des de finals de segle XIX que emprà dependències de la parròquia i llogades a particulars fins l'any 1966, quan l'Ajuntament va comprar un edifici. Pocs anys després, en promoure les concentracions escolars a la Vila, l'escola es clausurà. El mateix va passar amb l'escola de Lliors, construida l'any 1960. Durant molt de temps - dels anys vint als quaranta - l'Ajuntament acceptà i fins i tot subvencionà l´exercici de mestres sense títol, anomenats popularment de "sequer" que feren arribar les primeres lletres a masos i veïnats apartats de la vila. Per reduïr l'analfabetisme i augmentar la cultura a persones adultes, tenim referència des de 1898 d'haver-se impartit classes per a persones adultes, activitat que en diverses èpoques va rebre més impuls i que era impartida per algun dels mestres de les escoles públiques.
L'erradicació de l'analfabetisme també va lligat al conceptes d'obligatorietat i gratuïtat, els quals van ampliant-se i generalitzant-se lentament, amb successives lleis.


* Fins l'any 1967, Arbúcies no compta amb un centre reconegut oficialment per a impartir ensenyament secundari. Es tracta del Col.legi Lliure Adoptat, precursor de l'actual IES Montsoriu. Abans, les famíles que volien fer estudiar els seus fills havien de matricular-los a un centre de fora la localitat o bé portar-los a l'escola parroquial (quan existia) o a classes particulars amb algun mestre o alguna mestra de la Vila. Pel que fa a l'ensenyament secundari de nenes, trigà més a plantejar-se ja que moltes famílies creien que el paper que les dones tenien assignat a la societat no passava pels estudis.


* Finalment constatar que l'escola ha jugat la funció que li ha estat encomanada a cada època combinant les indicacions oficials amb la realitat social del poble. Respecte a les imposicions ideològiques s'adverteix una resistència subtil en diferents moments difícils de la història. Pel que fa als aprenentatges instrumentals, entreveiem l'adquisició experiències més efectives que han permès augmentar el nivell cultural de la població.
També fer palès que l'eficàcia educadora de l'escola augmenta quan es veu recolzada per la comunitat educativa, sobretot si l'interés es fa present amb el recolzament d'iniciatives que impliquen una millora de la qualitat de l'ensenyament, la millora d'instal.lacions i recursos, quan es detecten mancances i es busquen mitjans per a corregir-les. Especialment en als centres públics, ja que no es pot oblidar que "la titularitat" és de tots. I, arribats al punt i final, acabem recordant breument unes paraules del Dr Carulla, que es declarava defensor de l'escola pública respectant la privada, el qual deia que la pacificació social neixia en l'escola "nacional", la de rics i pobres, l'única popular.