Documento sin título

Havia llegit només contes de Pere Calders; m'agradaven, eren divertits i, com deien els avis, «hi toquen prou!». Ara tenia a les mans una novel·la: L'ombra de l'atzavara (1). Confesso que abans de llegir-la ja em va fer bona impressió. No es tractava d'una novel·la de dues-centes planes -el mínim que demanen la majoria dels premis literaris, i el màxim que solen tenir la majoria de les novel·les d'aquest país- i això m'agradava; perquè quan es tracta de passar una bona estona, encara que sigui amb una novel·la, m'agrada que ni ella ni jo no tinguem pressa. Tampoc no m'agrada llegir res sobre literatura abans de la literatura; trobo que seria com si omplís de prejudicis un acte íntim i net com és el de llegir. Només em calia trobar, doncs, un recer adequat; confortable i solitari essencialment.
Després del preàmbul inicial, del primer tempteig, va començar a descobrir-se'm amb tota la seva seducció. Les hores se n'anaven lentes i dòcils que semblava com si ni se n'adonessin. La intimitat i la comprensió eren profundes, tot i que hi havia aspectes que no compartíem; però, és clar, era sempre jo qui cedia, en un intent de deixar que es mostrés, per això, encara més seductora. Tot primer em va descobrir el seu món, un món que per a mi era nou però que m'era pintat amb pinzellades que ja m'eren familiars. Llavors he llegit que aquest món era real, que havia existit, i tot el que em participava era fruit de l'experiència personal, com si algú volgués marcar-li molt bé les fronteres i el seu valor. Jo, en canvi. n'hi buscava de noves, comparava (això sí, sempre en secret) els seus conreus amb altres que havia conegut abans. i així arribava a capir la intemporalitat que hi havia darrera d'ells. Naturalment, aquesta intemporalitat feia que els llocs fossin només casualitats.
Tot seguit, i quan ja em tenia guanyat -ho confesso-, em va presentar un home. Jo no m'ho esperava; i per si fos poc, més que un home semblava un babau. Em vaig rebel·lar, potser amb aire de superioritat, contra ell; a cada acció semblava que volgués deixar l'espècie malament amb un exemple dedicat a altres móns.
Això va provocar que perdés l'interès per a ella en la mateixa mesura que el suplia per una vinculació, cada cop més forta, amb ell. No, no era pas sol a viure en el món que ella m'havia cedit, l'hi acompanyaven altres homes. però menys humans que ell, i en general també més llestos. No el podia censurar en la seva impotència perquè si no, no hauria estat ell. No hi podia fer res, l'havia d'acceptar tal com venia i això no em feia pas gens de gràcia. Em va explicar la seva història, i es va detenir d'una manera molt especial en el present, en un present que el turmentava i que volia superar. Havia idealitzat el seu passat i volia fer-ne el seu futur. Però el present era cíclic i no donava mai pas a res més que no fos present. Si quan va acabar d'explicar-me tot allò que li passava. els seus ideals, les seves il·lusions i defalliments, hagués volgut continuar... segur que s'hauria repetit. De fet ho tenia força fotut, i l'únic que podia fer era continuar igual. De totes maneres això ho tenia gairebé assegurat si la mort no l'empaitava. Aquest era el seu problema, el problema de tants; de tants que el lloc era només una pura casualitat i el temps pura intemporalitat.
La seva història la vaig acabar amb un «encara rai, te n'has en sortit ben baratet», sobretot perquè planejava sobre el final l'ombra del començament, que augurava un final més malastruc per a ell, com si li avancéssim un paral·lelisme amb el seu amic que havia començat com a protagonista, encara que sense futur ni en el món dels homes ni en la novel·la.
M'adono que no us he parlat de moltes circumstàncies que en un terreny més real i menys literari tindrien molta importància. Són les circumstàncies que han ajudat a explicar i a explicar-se la literatura. Voluntàriament no en parlo, perquè destruirien aquests moments íntims. Ens hauríem d'acostumar al plaer per si mateix i no hauríem de cercar excuses que no li fessin referència a l'hora de judicar els resultats de l'acció de lectura. Espero que comprendreu la meva postura si no us faig avinents aquests detalls. No vull trencar l'encís d'haver viscut unes hores, sol, a l'Ombra de l'Atzavara

(1) CALDERS, Pere: L'ombra de l'atzavara. Col. El balancí nº120. Barcelona. Ed.62. 1983.


A L'OMBRA DE L'ATZAVARA Nota de lectura de JORDI ROCA i ROVIRA dins de la revista GRA DE FAJOL -Nº10- en homenatge a PERE CALDERS Olot, abril del 1984		Havia llegit només contes de Pere Calders; m'agradaven, eren divertits i, com deien els avis, «hi toquen prou!». Ara tenia a les mans una novel·la: L'ombra de l'atzavara (1). Confesso que abans de llegir-la ja em va fer bona impressió. No es tractava d'una novel·la de dues-centes planes -el mínim que demanen la majoria dels premis literaris, i el màxim que solen tenir la majoria de les novel·les d'aquest país- i això m'agradava; perquè quan es tracta de passar una bona estona, encara que sigui amb una novel·la, m'agrada que ni ella ni jo no tinguem pressa. Tampoc no m'agrada llegir res sobre literatura abans de la literatura; trobo que seria com si omplís de prejudicis un acte íntim i net com és el de llegir. Només em calia trobar, doncs, un recer adequat; confortable i solitari essencialment. Després del preàmbul inicial, del primer tempteig, va començar a descobrir-se'm amb tota la seva seducció. Les hores se n'anaven lentes i dòcils que semblava com si ni se n'adonessin. La intimitat i la comprensió eren profundes, tot i que hi havia aspectes que no compartíem; però, és clar, era sempre jo qui cedia, en un intent de deixar que es mostrés, per això, encara més seductora. Tot primer em va descobrir el seu món, un món que per a mi era nou però que m'era pintat amb pinzellades que ja m'eren familiars. Llavors he llegit que aquest món era real, que havia existit, i tot el que em participava era fruit de l'experiència personal, com si algú volgués marcar-li molt bé les fronteres i el seu valor. Jo, en canvi. n'hi buscava de noves, comparava (això sí, sempre en secret) els seus conreus amb altres que havia conegut abans. i així arribava a capir la intemporalitat que hi havia darrera d'ells. Naturalment, aquesta intemporalitat feia que els llocs fossin només casualitats. Tot seguit, i quan ja em tenia guanyat -ho confesso-, em va presentar un home. Jo no m'ho esperava; i per si fos poc, més que un home semblava un babau. Em vaig rebel·lar, potser amb aire de superioritat, contra ell; a cada acció semblava que volgués deixar l'espècie malament amb un exemple dedicat a altres móns. Això va provocar que perdés l'interès per a ella en la mateixa mesura que el suplia per una vinculació, cada cop més forta, amb ell. No, no era pas sol a viure en el món que ella m'havia cedit, l'hi acompanyaven altres homes. però menys humans que ell, i en general també més llestos. No el podia censurar en la seva impotència perquè si no, no hauria estat ell. No hi podia fer res, l'havia d'acceptar tal com venia i això no em feia pas gens de gràcia. Em va explicar la seva història, i es va detenir d'una manera molt especial en el present, en un present que el turmentava i que volia superar. Havia idealitzat el seu passat i volia fer-ne el seu futur. Però el present era cíclic i no donava mai pas a res més que no fos present. Si quan va acabar d'explicar-me tot allò que li passava. els seus ideals, les seves il·lusions i defalliments, hagués volgut continuar... segur que s'hauria repetit. De fet ho tenia força fotut, i l'únic que podia fer era continuar igual. De totes maneres això ho tenia gairebé assegurat si la mort no l'empaitava. Aquest era el seu problema, el problema de tants; de tants que el lloc era només una pura casualitat i el temps pura intemporalitat. La seva història la vaig acabar amb un «encara rai, te n'has en sortit ben baratet», sobretot perquè planejava sobre el final l'ombra del començament, que augurava un final més malastruc per a ell, com si li avancéssim un paral·lelisme amb el seu amic que havia començat com a protagonista, encara que sense futur ni en el món dels homes ni en la novel·la. M'adono que no us he parlat de moltes circumstàncies que en un terreny més real i menys literari tindrien molta importància. Són les circumstàncies que han ajudat a explicar i a explicar-se la literatura. Voluntàriament no en parlo, perquè destruirien aquests moments íntims. Ens hauríem d'acostumar al plaer per si mateix i no hauríem de cercar excuses que no li fessin referència a l'hora de judicar els resultats de l'acció de lectura. Espero que comprendreu la meva postura si no us faig avinents aquests detalls. No vull trencar l'encís d'haver viscut unes hores, sol, a l'Ombra de l'Atzavara (1) CALDERS, Pere: L'ombra de l'atzavara. Col. El balancí nº120. Barcelona. Ed.62. 1983.