Personatges

Lluc: Un jubilat amb empenta

Sergi: el fill veterinari

Ramon: el fill antiquari

Lola: la minyona

Pepa: una pagesa

Roseta: la filla de la Pepa

Felícia: senyora distingida

Mireia: la filla de la Felícia

Tonet: el sastre

Gaia: La dona del sastre

Bernat: un actor

Escenografia

Un saló de família benestant. Una porta cap a l’exterior, una cap a l’interior de l’apartament (cuina) i una cap a les cambres.

Objectes d’atrezzo: Taula, cadires, un parell de butaques, un petit sofà, una tauleta, una escrivania amb telèfon.

Algunes notes sobre els personatges

Lluc Vidu, jubilat sobre 65 anys, agut, brillant i afable, de bon veure, ben vestit, segur d’ell mateix, desitjós encara de viure i estimar.

Sergi El fill veterinari, sobre els 25-30 anys, vesteix senzill, de pagès.

Ramon El fill antiquari i restaurador, un xic més jove que el seu germà, sempre va elegant.

Lola La minyona, d’entre 55-60 anys, encara de bon veure, molt devota del senyor al qual serveix d’alguns anys ençà.

Pepa Una pagesa ja granada, simpàtica per la seva parla genuïna, puntejada d’expressions rústegues i amb un parlar estrafet quan ha de parlar amb polidesa .

Roseta La filla de la Pepa, amb poques ganes de treballar, amb molts de fums, poc afable, fàcilment irritable i capaç de qualsevol engany.

Felícia Distingida senyora de mitjana edat, que presumeix constantment i de manera exagerada dels vestits i altres ornaments; es complau del seu estat social cosa que li provoca una certa vanitat .

Mireia La seva filla, presumptuosa com la mare, però més discreta, més aprenent.

Tonet Un sastre que comença a tenir una edat, un xic ingenu, massa confiat en la fidelitat de la seva joveníssima dona.

Gaia La dona del sastre, jove i amb pocs escrúpols morals; aprofita la feina de sastressa per intimar amb els clients més joves.

Bernat Un actor que sàpiga ben encarnar la tasca d’un còmic. Té un deix molt de la Catalunya Nord. S’ha de notar que és estranger amb el parlar, el vestit etc.

ACTE PRIMER

Escena 1ª

Lluc: (entra des de fora amb el diari a la mà. S’asseu. Llegeix la primera pàgina, mentre va comentant per si mateix) No, si la gent viuria millor sense diaris, només diuen notícies tràgiques o bé inútils. I encara sort que podem esborrar del cap les noves d’ahir per poder fer-hi cabre les d’avui, que si no...

Lola: (treu el cap de la cuina, per saludar) Bon dia senyor Lluc!

Lluc: Bon dia Lola.

Lola: Però què barboteja tant de matí? Ja s’ha aixecat amb el peu esquerre?

Lluc: No, no. És aquest coi de diari que em fa posar nerviós. Cada dia dic que no el compraré mai més, però hi estic tant acostumat que quan me n’adono ja el tinc a les mans. (continua fullejant-lo)

Lola: (entra) I fa bé, que vostè és un home instruït i s’ha de mantenir al corrent de tot allò que passa al món.

Lluc: Instruït?, no pas massa...però a la vida me n’he sortit prou bé; això sí, fent servir sempre el magí i no pas la xerrameca dels diaris. (pausa) que són tots dos fora?

Lola: En Ramon no l’he vist, i el doctor, acaba de sortir ara mateix.

Lluc: Haurà anat a ca la senyora Vall-llobera…..(irònicament), va telefonar ahir vespre perquè la Betsi no es trobava bé.

Lola: La Betsi?

Lluc: Sí, la Betsi. No saps qui és la Betsi? És la seva gata. Però... vatua el món! És una sort que avui dia hi hagi gats de falda i gossos peteners per curar, que si no els veterinaris ja podrien canviar d’ofici. Abans tots els pagesos tenien alguna mula, un cavall o un ase, ara... un tractor i amunt.

Lola: És ben veritat, i abans els gossos i gats menjaven les rampoines de la cuina, però ara s’han tornat bocafins i costen més d’un bon bistec!

Lluc: Ah,...i si no se l’acaben del tot..., au vinga correm-hi tots, cap al veterinari: “No menja, ha perdut la gana, estarà malalt?” Cent € i llestos!. He fet bé en Sergi de fer-se veterinari, ha escoltat els bons consells del seu pare!

Lola: Bé, però en Ramon tampoc no s’està amb un braç a sobre l’altre...

Lluc: Sí, sí, considerant que no ha volgut estudiar, no s’ha pas situat malament! Ara hi ha la mania de les coses antigues i la gent està disposada a pagar-ne el que sigui. Li porten cada andròmina per restaurar que jo no la voldria a cap preu: cadires esgavellades, taules coixes, butaques esventrellades....

Lola: És la moda……..Ara qualsevol cosa, quant més antiga més valor té!

Lluc: Ah sí? (irònic) I doncs perquè no em fan més cas les dones? Mira que ja sóc ben bé un trasto vell!

Lola: Però què diu senyor Lluc?, (amb befa) amb el goig que encara fa vostè! I no ho dic així perquè sigui la minyona, que si fos un xic més del seu braç, d’altra manera que me’l miraria, senyor Lluc!

Lluc: (sorprès) De veritat? (rient) Mira, Lola, no m’atabalis, que ja no sóc bo per a res….he perdut l’energia i l’entusiasme…..La cresta del gall és ben pansida, (mímica un xic obscena) ben morta, estimada Lola! (surt, cap a les cambres)

Escena 2ª

Lola: (El timbre sona i va a obrir) Bon dia, què desitja?

Pepa: (entrant) Bon dia, jo venia pel tapissaire.

Lola: Voldrà dir el restaurador!……Miri, ara mateix és fora.

Pepa: Veurà, és que jo tinc una tartana veia llà sota el porxo, i volria que se la güités per sapiguer si paga la pena o no d’adobar-la un xic. Es tractaria de poguer-ne fer algun cèntim, perquè si no, la daré al museu i que s’espavilin. I volria sapiguer com ho veuria el senyor…..

Lola: Ramon!

Pepa: (uns copets al braç)Fa que el senyor Ramon, a més a més de mobles també adoba carros i carretes?

Lola: Em penso que sí, (se’n desentén) però val més que en parli amb el

Sr. Lluc. (cap a les cambres) Senyor Lluc, pot venir un moment sisplau? (quan Lluc entra ella li indica la senyora i se’n vacap a les cambres).

Lluc: (entrant) I doncs…..Bon dia senyora!

Pepa: Bones, m’ha dit la dona que el seu noi no hi és.

Lluc: I li ha dit veritat, però si em vol deixar l’encàrrec, jo ja li faré arribar.

Pepa: Sí miri, jo volia que fes un cop d’ull al meu “Blandó” que està ben fotut!

Lluc: I és una cosa molt urgent?

Pepa: No, no, dia amunt dia avall…..fa tant de temps que està aixís que no vindrà pas d’un dia o dos!

Lluc: Pel que diu, deu ser ja força vell…..

Pepa: Oh sí…..bantes con jo era jove...feia molt de goig però ara...

Lluc: Bé, bé... anem al gra!

Pepa: i que lluger que nava!. El meu pare el preparava per nar a mercat i de vegades se me n’hi duia a mi i tot!.

Lluc: (irònic) Per vendre-la?

Pepa: No, home! Per fer-li companyia!

Lluc: Si és com diu, ja deu estar a les últimes…

Pepa: i tant, per ‘xò vui que el seu fill li venti un cop d’ui. A casa, sempre n’hem tingut de cavall i carro, sap; però ja n’estic fins al capdamunt, i vui desfer-me fins i tot del “blandó”. Si se’l pot adecentar una mica miraré de venre’l, sinó en faré trossets i a la bassa!….

Lluc: Pobre “Blandó”…..li diuen així, no?…..Però quin nom més estrany!

Pepa: El meu marit sempre l’hi ha dit aixís...

Lluc: I quin problema té?

Pepa: Entre atres coses la pell se li comença a malmenar, la té ben clivellada, sap? però per la resta encara està prou bé, Deu n’hi do com es porta encara.…..

Lluc: ……i com respira, ventila bé?

Pepa: Poc ho sé. El meu home sempre diu que té massa aire.

Lluc: Bé... això deu voler dir que la respiració és bona.

Pepa: Però si ja li sóc dit, que el que té fotuda és la pell……especialment la del seient.

Lluc: La de seure….voldrà dir!

Pepa: Miri senyor!, jo no tinc pas tanta lletra com vostè i de parlar no en sé pas gaire, però eh que en hem entès? Se li ha d’adobar la pell i ben poca cosa més.

Lluc: Bé, bé…..així mateix ho explicaré al meu fill.

Pepa: Em sóc explicat bé?

Lluc: I tant! ...més que bé! (li indica la porta)

Pepa: (no se’n vol anar)Tot primer volia fer venir la meua noia, però ben rumiat sóc pensat de venir jo perquè ara dels fills te’n pots refiar ben poc; per lo seu bueno, però per lo dels atres no toquen ni quarts ni hores .

Lluc: Ah, així que té una filla?

Pepa: Sí, és per llà al mas, prò en tot lo dia no fot res……té un os a l’esquena... Sap, li hem fet estudiar un xic de secretaria per veure si fa res de profit…..a propòsit, el seu fill no necessita pas una secretària?

Lluc: No no, si més no mentre jo sigui aquí!

Pepa: Ei, que és ben ensenyada i molt bonica!

Lluc: Així deu retirar la mare!

Pepa: Pot comptar, ara fa sis mesos que està al pairo i tant se li’n fot…..i se’ns ha tornat ben bé una senyoreta.

Lluc: Doncs, més que fer de secretaria, li aniria millor un bon casament!.

Pepa: A veure…..perquè amb les filles una té sempre l’ai al cor!. (pausa, i canvia de to ) així ja ho explicarà tot al seu fill, no fa?

Lluc: No hi pensi més…., a veure, l’adreça?

Pepa: (dicta) “La-Ca-sa-de-la-Font-Ve-ia”, és l’última casa a tocar el pont del rec del molí. Pregunteu per la Pepa, que tothom me coneix!

Lluc: (en pren nota) Cognom?

Pepa: Poch Magí, (dicta, i el sr. Lluc no es pot aguantar el riure) Jo-se-pa-Poch-Ma-gí; o bé pregunteu per ca’n Quim, és el meu home,….encara que últimament ha ‘nat a mal borràs i no es preocupa gens de re.

Lluc: I és a casa ell?

Pepa: A casa?, ...poc hi és pa mai! Sempre em toca d’arreglar-me-les sola o amb algun veí del barri que d’en tant en tant em ve a fotre un cop de mà…(En Lluc s’ho pren amb segones)

Lluc: Vinga doncs, ja li diré al meu fill que passi a fer-li un bon repàs…

Pepa: (rient) Sí, sí que segur que ho farà d’allò més bé!

Lluc: (rient també) segur, segur!

Pepa: No en parlem pa més! (va cap a la porta) siau i gràcies….Au, bon dia! (surt)

Lluc: Bon dia..(per ell) Mira-la….una iaia que tindrà cent anys i…li preocupa la pell clivellada….pobre Sergi…(torna a fullejar el diari).

Lola: (entra vestida per anar-se’n) Senyor Lluc, vaig a comprar, que necessita res?

Lluc: No, amb el diari ja en tinc prou per anar fent.

Lola: (agafa el cabàs de la cuina i va per sortir) Adéu

Lluc: Ah Lola escolta, si passes per l’estanc, porta’m un paquet de purets.

Lola: Ja ho sap que fumar li va malament!

Lluc: Però què dius!…..si només en fumo mig havent dinat….i a més, sempre s’ha dit que el que fa mal és el paper dels cigarrets, no pas el tabac.

Lola: (es deixa convèncer) Sí, sempre s’ha dit així!

Lluc: I doncs, vols privar-me fins i tot els pocs petits plaers que em queden? De l’únic que em puc permetre a la meva edat!… (amb segones) que ja tinc la bateria descarregada i el motor no s’engega.

Lola: (riu, seguint el joc) Doncs l’haurà de fer carregar, no?

Lluc: El que em caldria és una de nova…..

Lola: Però si la bateria és baixa, de vegades amb una petita empenteta el motor s’engega i rutlla que és un plaer.

Lluc: Vols provar-ho tu d’empentar-me un xic?

Lola: I per què no!… Però ara no tinc temps, que he d’anat a fer la compra i faria tard.

Lluc: Què faràs avui per dinar?

Lola: Havia pensat de fer un bon arròs…bullit!

Lluc: Te’n recordes que vénen els nois a dinar?

Lola: Ai sí, és veritat!, doncs el faré aquest vespre per sopar.

Lluc: I per què no em fas unes mongetes?

Lola: tendres?

Lluc: Sí d’aquelles de pa i gra, amb un xic d’ allioli i una botifarreta de perol! (fa l’ullet)

Lola: Ah ja ho entenc….un xic de benzina forta pel motoret! (surt)

Lluc: (torna a fullejar el diari mentre comenta:) Propaganda, propaganda, pàgines plenes de propaganda. Si jo anés a la compra, compraria només allò que no s’anunciés, que a més a més deuen ser els productes més barats. I a més, per què he d’empassar-me tota la publicitat dels diaris i de la televisió si jo pago per saber les notícies i no pas per sentir a parlar d'un mocadoret més fi, d’un paper higiènic més llarg i més suau, o de menjars exquisits per a gossos i gats?

Sergi: (entrant) Ja crides contra els gats? Mira que acabo de visitar-ne un.

Lluc: Ja… la Betsi …..és greu?

Sergi: He fet quatre escarafalls per entrar en situació, però només tenia una indigestió…..una raconada, avui res de carn i…..(esventa un bitllet de 100€)

Lluc: I fes-te fotre, qui et va pelar!… (s’aixeca)

Sergi: I he vingut de seguida per veure si hi havia alguna novetat.

Lluc: Sí, ha vingut una dona…..m’ha explicat un cas que no l’he pas acabat d’entendre,…..però si vols te’n faré cinc cèntims...

Sergi: No, gràcies, m’estimo més fer-hi un cop d’ull i ja veurem de què es tracta. Li has agafat l’adreça?

Lluc: Aquí la tinc! (arrenca el full del bloc i li dóna)

Sergi: (Se’l posa a la butxaca sense ni llegir-lo) Gràcies secretari!... (surt)

Escena 3ª

Lluc: (per si) M’ho podeu ben agrair, tu i el teu germà! I cap dels dos no pensa a buscar-se una dona. És còmode, comodíssim…..el pare de secretari, la minyona a disposar, alguna amiga per sortir als vespres…..i apa. I a mi que m’agradaria tant ser avi i res, res a fer. I si com a mínim pogués anar a fer algun volt, però no! Pare al telèfon, pare aquí, pare allà. Ah, i si alguna cosa es capgira... la culpa sempre meva! (sona el timbre i va a obrir)

Felícia: Bon dia!

Lluc: Passi..., s’acomodi senyora! (li besa la mà i li ofereix el sofà al seu costat)

Felícia: Gràcies, espero de no haver-lo destorbat. He vist a les pàgines grogues: “Veterinari-Antiquari” i cap aquí.

Lluc: Sí, sí som nosaltres..., els meus fills! (se li va acostant)

Felícia: Oh que afortunat, senyor, (es va apartant)……de tenir a casa uns cultivadors de disciplines tan fascinants com els animals i les antiguitats.

Lluc: (agosarat) Si li haig de ser sincer, jo sempre he tingut una veritable passió per un gènere d’animal conegut sota el nom de “dona” i, encara que molt antic, mai no s’haurà de classificar com una antigalla.

Felícia: Bravo…..una manera ben enginyosa de presentar-se…..i molt simpàtica.

Lluc: Gràcies….però jo encara no tinc la fortuna de conèixer-la....

Felícia: És que fa poc temps que visc aquí. Vinc de ciutat i el meu marit ha volgut comprar una torre a l’Empordà per gaudir de la tranquil·litat de la vida de jubilat, fer passejades amb el gosset i…

Lluc: …i enriquir, amb la presència de la bella muller, el nostre paisatge rústec.

Felícia: Oh! que galant el senyor…

Lluc: Lluc, per servir-la en tot allò que desitgi.

Felícia: (s’aixeca,perquè ja és al límit del sofà, veu un retrat d’ell i diu:) Mira, si és un retrat del senyor Lluc. Se’l veu ben en forma!

Lluc: Al retrat sí, però ja no tant senyora meva, han passat els millors temps i ara només anem vivint, sí, i encara de records.

Felícia: Bah, que la seva esposa deu ser ben afortunada …..

Lluc: Era.

Felícia: Oh, perdoni…..(canviant de to) però no voldria fer-li perdre més el temps, ja li explico ja el motiu de la meva visita.

Lluc: Digui’m…..de què es tracta? (seuen)

Felícia: Del meu “Rococó”

Lluc: (interrompent-la) Ah bellíssim el Rococó.

Felícia: L’ha vist?

Lluc: No, però siguent d’una senyora com vostè ha de ser bonic per força!

Felícia: Gràcies,….i bé, ara coixeja, té una cama...

Lluc: Si només és una cama, hi posarem remei aviat! És petit?, vull dir, és fàcil de transportar?

Felícia: I tant, El porto fàcilment jo tota sola. Per què? que pensa que li hauré de portar aquí des de casa?

Lluc: No ho sé, això ho decidirà el meu fill. Algunes intervencions les fa al lloc mateix, d’altres aquí a casa, ...si cal una intervenció més delicada.

Felícia: Ah, però crec que la hi podrà arreglar fàcilment.

Lluc: I com ha estat?

Felícia: Un rodamón…..

Lluc: Un rodamón?….. i com ho ha fet?

Felícia: Només jugava, però el meu Rococó n’ha rebut la pitjor part.

Lluc: (fa veure que ho entén) Oh, diable de rodamón!

Felícia: Sí, l’instint de vegades……

Lluc: Però excusi senyora, el Rococó el tenia a casa o fora?

Felícia: A casa, A casa.

Lluc: I el rodamón, li ha entrat a casa?

Felícia: Sí, però és un bon Jan…….ja ha vingut altres vegades. Des que hem arribat que ha fet amistat amb nosaltres, i tot sovint li donem menjar.

Lluc: (continua sense entendre-hi res) I no us fa por?

Felícia: No, si ja el coneixem bé! Em fa tantes festes quan em veu que de vegades se’m llança al damunt i tot.

Lluc: Valga’m Déu!…..se li llança a sobre? i… i el seu marit?

Felícia: S’ho mira i riu!

Lluc: Ah, bé (s’aixeca,...a part) són ben excèntrics aquests de ciutat!

Felícia: (s’aixeca, també i representa el cas)Doncs aquell dia, potser per massa excitació, va llançar-se massa fort, i tots dos vam caure-li al damunt i crac... (cau sobre del sofà)

Lluc: (li agafa de seguida la mà)…..Crac…..així com ho explica potser serà mal trencada!

Felícia: I bé, senyor Lluc, ...pensarà en mi?

Lluc: No ho dubti.

Felícia: (alçant-se)I si pogués ser, ...amb una miqueta de pressa!

Lluc: Li diré que passi tan de pressa com pugui, com a mínim per veure de què es tracta. Sap què farem?, miraré si el puc localitzar pel mòbil. Un momentet sisplau (al telèfon)…..Ramon, em sents: Hi ha una senyora que té el seu Rococó amb un problema i té una certa urgència. No podries arribar-t’hi per veure de què es tracta? Si va bé d’aquí a un quart?…(Felícia fa que sí amb el cap) sí, sí, és el temps que la senyora necessita per tornar a casa…..ah l’adreça….de seguida….(a Felícia) Em diu l’adreça senyora?

Felícia: Família Bastardes.

Lluc: (al telefono, s’aguanta el riure) Família Bastardes.

Felícia: Carrer ample, 12.

Lluc: (al telèfon) Carrer ample, 12…………Sí? Adéu

Felícia: Moltes gràcies per tot i fins a una propera ocasió, ha estat tan atent i tan amable que no dubtaré a tornar quan ho necessiti..

Lluc: Serà un plaer sobretot per a mi (l’acompanya a la porta) Passi-ho bé!

Felícia: A reveure senyor Lluc (surt).

Lluc: El món és bonic perquè és tan variat! Aquesta deu ser un xic descocada i el seu marit un toca-son. No havia sentit mai una cosa així, deixar entrar un rodamón a casa, que s’agafi tals confiances respecte a ella i encara davant del seu marit! I per si fos poc amb tal ímpetu que se li ha carregat la pota del tresillo!

Lola: (torna de comprar) La botiga sempre plena de gent i encara es queixen que va malament!…..

Lluc: M’has comprat cigars?

Lola: Ai, perdoni …me n’he ben descuidat. M’han fet perdre tant de temps a la fleca i a la carnisseria que em penso que fins i tot hi he perdut la paciència.

Lluc: I la memòria ...i fins i tot hauràs comprat la llet de la marca “Xerradissa”

Lola: (estrafent la veu) No senyor, no, Només he parlat un momentet amb la meva cosina.

Lluc: Bé, no t’hi encaparris, Surto a fer un voltet per estirar les cames i agafar un xic de gana. Ah, i recorda’t de l’allioli i la botifarra.

Lola: I que n’hi hagi! (rient)

Lluc: Tu mateixa! I si ve algun client, li prens nota de l’encàrrec. (Surt).

Escena 4ª

Lola: (Per ella) Pren nota…, …agafa’ls les dades, sí com l’altre dia que en Sergi es va enfadar amb mi perquè no li vaig saber dir si la tortuga era mascle o femella… …I és que em toca de fer cada paper: ...Telefona una dona diu: “La meva Testa perd facultats” I jo que li dic: “miri senyora que si té problemes de cap ha de trucar al metge no pas al veterinari” I ella: “No, no, la testa és la tortuga”, i jo que faig: “A veure, expliquis millor” I ella: “La meva tortuga deu tenir mal als peus perquè fins fa poc feia deu metres cada dia i ara només en fa vuit ” I jo: “molt bé, ja ho explicaré al doctor” (canviant de to) I ell només volia saber si era mascle o femella… …primer de tot no l’he vista mai, la seva mestressa m’ho va explicar tot per telèfon. I a més, encara que l’hagués vista! Si s’hagués tractat d’un cavall podria haver-li dit alguna cosa, perquè als cavalls encara no els posen vestidets; però una tortuga, que té una camisa cuirassada que li volta per terra i tot, ves a veure que hi té a sota! (toca la campana i va a obrir)….Bon dia!

Bernat: (entra amb una maleteta i parlade la Catalunya-Nord) Bon dia, sóc Bernat Trufaire, farmacòleg.

Lola: (sempre a la porta) Si busca el doctor, no hi és, si busca l’antiquari tampoc, i si busca el pare...acaba de sortir (convidant-lo a sortir) Així que ja ha acabat, si no és que em busca a mi.

Bernat: I per què no? Una senyora com vostè sempre crida l’atenció d’un home.

Lola: Au vinga, faci el favor……si és la primera vegada que em veu.

Bernat: Ha fallat!, És ver o no que fa poc acaba de sortir de la bolangeria, i que després se n’ha anat de dret a la vianda... a la carnisseria (rectifica), i encara més, que sortint-ne s’ha aturat a parlamentar amb una dama?

Lola: Sí, la meva cosina!

Bernat: I doncs? Què li sembla ara?

Lola: (sorpresa) Vingui….passi a dintre….segui, segui (el fa seure) Però li dic d’entrada que no necessito de res. Què ven?

Bernat: Que serveixi per vostè , res. Vostè necessita pas cap de les meves especialitats.

Lola: Per què?

Bernat: Me, perquè encara és plena de vitalitat!

Lola: (per si) Què deu portar?….(A Bernat) Però com ho sap? No serà pas una mica endeví!

Bernat: Endevinaire pas, me intuïtiu molt. És part del meu treball.

Lola: Doncs, jo estava ben creguda que veníeu coses i que la maleta seria plena de mil i una andròmines.

Bernat: Jo venc pas re,... me ofereixi Felicitat i joia de viure.

Lola: Llavors vinga, porti, porti, que tal producte em va de primera. No me’n sobra pas gens de tot això.

Bernat: No! No! Volia pas dire ben bé això!.

Lola: I ha dit oferir…..i aquí oferir és com regalar!

Bernat: Jo examini, il·lustri i proposi un test. Si l’experiment reïx i el fortunat protagonista me compra el prestigiós fàrmac….el preu, per molt que sia, compta pas pus.

Lola: Si és una cosa tan miraclera, us deuen sobrar els clients…….

Bernat: Falla altre pic, un!, només un client per cada lloc,...i tres o quatre a les grandes viles. Jo passi desapercebut, arribi al lloc i la intuïció me fa cercar una porta. Si trobi la persona justa, deixí en aquella llar la marca de la fortuna i després….au revoire.

Lola: I la fortuna, aquest cop ha trucat en aquesta casa... m’equivoco?

Bernat: Jo l’he seguida a vostè per estricte sentit de simpatia. Despús, la tarja sur la porta i el desig de parlar amb vostè, m’han convençut de sonar la campana.

Lola: Però s’ha equivocat!

Bernat: Me, per què?

Lola: Ho ha dit vostè, que jo no tinc necessitat del seu producte.

Bernat: Exacte. Me és ben possible que qualcun de la famille ne tingui necessitat.

Lola: El senyor?

Bernat: A veure…….qui són?

Lola: El senyor Lluc i els seus dos fills, l’un veterinari i l’altre antiquari.

Bernat: Casats?

Lola: No, són joves i es diverteixen prou!.

Bernat: I el pare?

Lola: És vidu de ja fa temps…..un home interessant, que ha gaudit de la vida i que ho faria encara, ...si pogués!

Bernat: Ben just és la persona que fa per mi. Que el puc esperar?

Lola: I tant, aquí hi trobarà el diari per si hi vol donar una ullada que jo tinc coses per fer, perdoni (va per sortir però sent el so de la campana i va a obrir la porta)…..encara vostè?

Pepa: (s’aixeca mr. Bernat) Perdoni, però cum que ja havia cabat la feina i abans d’anar cap al mas sóc pensat de passar per ‘quí per si em podien dir re del meu Blandó

Lola: Primer de tot digui’m, és mascle o femella?

Pepa: Ai bonica, és una carreta, aixís que serà femella!.

Lola: Però es diu “Blandó”, per tant podria ser també mascle.

Bernat: (intervenint) Perdó per l’atreviment, me si és una carrossa se dirà “Landó” pas “Blandò”.

Pepa: Sé pas re jo, el meu home en diu “Blandó” ...potser perquè quequeja, però si ell en diu Blandó, serà Blandó!

Lola: No ha parlat ja amb el senyor Lluc abans?

Pepa: Sí, sí, i li sóc ben explicat. Prò volia saber si ja havia parlat amb el seu fill.

Lola: El senyor Lluc ha sortit, però no hi pateixi que quan pren nota ell, de problemes no n’hi ha..... (a part).pocs

Pepa: Aixís, ...me’n puc anar?

Lola: I ben tranquil·la (l’acompanya a la porta) Au, passi-ho bé!

Pepa: Gràcies, però faci el favor de fer-n’hi memòria…..Apa siau! (surt).

Lola: Veu?…….és un continu…..la porta, el telèfon, la feina, la cuina, netejar, portar tres homes…..m’estimen, però en el fons seré sempre una minyona.

Bernat: Si el senyor Lluc respon bé al tractament, veurà que alguna cosa poria canviar fins i tot per a vostè!

Lola: (convida a seure mr. Bernat)De debò?….A veure doncs!

Escena 5ª

Lluc: (entrant) Ja sóc aquí.

Bernat: (alçant-se) Bon dia!

Lluc: (a Lola) I aquest senyor?

Lola: L’espera a vostè.

Lluc: No el podies atendre tu?

Lola: Ja ho he provat, però es veu que jo no li interesso.

Bernat: Senyora….me faci pas quedar malament. Bé que li he fet un diagnòstic i tal com un metge que diu al pacient. “A vostè li calen pas els meus serveis”. Jo us he dit que esteu fresca i sana com una rosa

Lluc: Ah, i em sembla entendre que aquest diagnòstic no va per mi!

Bernat: Si val o no val, encara s’ha de veure.

Lluc: (a la Lola) I tu que en saps d’això?

Lola: Aquest senyor me n’ha informat, i crec que faria bé d’escoltar-lo.

Lluc: Si tu ho dius!….. Vinga doncs, som-hi (seu i fa seure Bernat) Segui, segui.

Lola: Me’n vaig que tinc feina. (surt)

Lluc: Som-hi doncs, de què es tracta? Tinc curiositat per saber la proposta que ha de fer-me, ...de segur que em voldrà encolomar alguna andròmina o alguna assegurança.

Bernat: Primer de tot el verb “encolomar” hi va pas bé en aquest afer. sembla que me vulgui trufar de vostè jo, i ho faria pas per re del món això.

Lluc: Perdoni, no voldria pas ...…..

Bernat: Si m’ho permet, entraré en l’argument amb una qüestió i esperi que això que us demanaré us sembli pas un afer incomóde. Com... com està la seva virilitat? Prova encara algun embroc, alguna escomesa;... té desigs, temptacions de mostrar-se encara valent ...o bé ha abandonat per sempre la batalla?

Lluc: I parla de pregunta incòmoda? (carraspeja) Jo en diria indiscreta, fins i tot desconvenient!.

Bernat: (alçant-se) Si és així, me’n vaig i perdoni… Té tota la raó….li he tocat el voraviu d’una manera ben maldestra. Hauria hagut de començar amb un preàmbul ben discret, com sempre faig per altra part, però he estimat que amb una persona intel·ligent com vostè hi caldrien pas romanços! I sóc encara d’aquest parer.

Lluc: Bé ,bé, us agraeixo el compliment , i perdoneu la meva reacció, però entendreu que una pregunteta així a un home de la meva edat...

Bernat: Cert, ho ben entenc. D’altra part jo vinc per ajudar les persones de la seva edat, que accepten pas la davallada fisíca. I que volen recuperar l’energia i el viure frenetic ja ben perduts.

Lluc: (mira cap a la cuina)...Digui digui, que això m’interessa. En confiança, podem anar al gra, no? A veure, quant em costaria el tractament?

Bernat: Veu, si fos un enganyador poria dir-li una xifra, deixar-li una pastilla inofensiva, cobrar i desaparèixer.

Lluc: I no...?

Bernat: No, senyor meu, no! primer vui restar segur del resultat. Després veurem,... si vol podrà acceptar les meves condicions. Fa ...doncs?

Lluc: Fa ...fa!

Bernat: (Agafa la maleta, en treu una capsa i li dóna una pastilla) Eh voila!, Se faci portar un xic d’aigua.

Lluc: (crida) Lola….sisplau, porta’m un got d’aigua.

Bernat: Se posi comode, tanqui els ulls i pensi intensament en el canvi que està a punt d’experimentar. (el posa en posició)

Lola: (entra) L’aigua.

Bernat: Doni-me-la.

Lola: I doncs, tracte tancat?

Bernat: Estem experimentant i mos cal silenci absolut i que ens distraguessin pas; per tant li prego que mos vulgui deixar sols.

Lola: Ja me’n vaig, si necessiten res ja em cridaran. (per si) Ja m’agradaria veure que dimonis passa per aquí dins (surt).

Bernat: Ara li donaré una pastilleta i vostè l’aguanta amb els dos dits prop del seu cor; i després repeteixi amb mi aquesta frase: “Vull la força, vull el vigor, vull tastar altre cop l’amor”. Vinga, repeteixi amb mi: “Vull la força, vull el vigor, ...”.

Lluc: (repeteix amb ell) “Vull la força, vull el vigor,”.

Bernat: vull tastar altre cop l’amor,

Lluc: (repeteix) Vull tastar altre cop l’amor …..

Bernat: Bé, molt bé, magnific, ara se prengui la pil·lula (la hi acosta a la boca i el fa beure) i ara, amb els ulls encara tancats, repeteixi cinc vegades la frase que li he ensenyada.

Lluc: (segueix amb els ulls tancats) “Vull la força, vull el vigor, vull tastar altre cop l’amor”.

Bernat: (En l’interval treu una ampolleta en tira uns quants esprais sobre en Lluc, sense tocar-li la cara) Bravó….molt bé….poc a poc….concentració….els ulls tancats…..encara una més…..així….magnific…ja està … és finit…Ara pot obrir els ulls ben poc a poc i se va llevant

Lluc: (alçant-se) Uf, tant tant ……si li he de dir la veritat, tenia por que no em volgués hipnotitzar…...

Bernat: I ara se sent tranquil?

Lluc: Sí, millor, em sento més...segur, més... alegre.

Bernat: Pròpiament els simptomes de la terapia. Gradualment sentirà els beneficis fisics e psiquics, dinamisme i entusiasme.

Lluc: Vaja, segons vostè seré un home nou….amb una nova vida per davant?

Bernat: Exactament!

Lluc: (Ben animat) I doncs, brindem! Un aperitiu?

Bernat: Bien sur!

Lluc: (crida) Lola!

Lola: Digui!

Lluc: Porta un aperitiu i dos gots….(amb coqueteria) o millor tres. Que brindarem tots plegats!

Lola: També li portaré alguna cosa per menjar!….ja ho sap que el licor amb el ventre buit...! (surt).

Lluc: Miri amb quina em surt…..te cada cosa la meva Lola, eh?

Bernat: Sí, ja li he fet compliments quan sóc arribat! És pas maridada?

Lluc: No, però fa tants anys que és a casa que és ben bé de la família.

Bernat: Perdoni la indiscreció, però ha pensat mai de maridar-la?

Lluc: Fins fa cinc minuts, no!

Bernat: I ara?

Lluc: (amb entusiasme) Ara em sento un altre!

Lola: (entra i serveix l’aperitiu) Servits, senyors.

Lluc: Txin txin, festegem l’esdeveniment (amb una mà fa una natjada a la Lola) i endavant les atxes!

Lola: (el renya, però no pas massa) Ep, senyor Lluc, què barrina?….Mai no s’havia comportat així.

Lluc: De vegades passa, i sempre hi ha un primer cop, no?

Lola: (a Bernat, amb malícia!) I què? Ha anat bé l’experiment...?

Bernat: Com veu, d’allò més bé!. i com li havia dit... aviat ne veurà els beneficis.

Lola: Ja ho veurem (surt).

Lluc: Vostè és un home admirable….val ben bé una milionada!

Bernat: Va només ... un u per mil.

Lluc: No ho entenc.

Bernat: Mil €!

Lluc: Ah, ara ja ho entenc! És un xic careta aquella pastilla, però què coi!... Una cosa són els diners i l’altra com em sento ara! Així doncs …. mil?

Bernat: Cert... mil!

Lluc: Un moment, un moment, (se’n va però torna) però, quant dura l’efecte?

Bernat: Varia segons el subjecte, però sol ser un periode molt llarg, tot i que alguns han de menester doble dosi d’entrada.

Lluc: Però vostè anirà passant, no?

Bernat: Pas gaire sovint. La meva zona és molt grande, i per visitar-la tota me calen molts mesos. I encara bo que només agafi un sol client per cada zona ... i aquesta vegada vostè ha estat el fortunat!

Lluc: Així serà millor que tingui alguna pastilla de recanvi!

Bernat: Ho senti molt, me... duc el producte comptat. Tot i que aquest cop està de sort. Haig de tornar a casa per una urgènci i tindré oportunitat de reposar-ne abans de continuar el viatge. Excepcionalment, doncs, pot disposar de tota la provisió que porti.

Lluc: Quantes són?

Bernat: (compta les pastilles) Cinc.

Lluc: Les puc adquirir totes?

Bernat: Miri que costen 1000€ cada una!

Lluc: Encara sóc capaç de fer comptes. Cinc, i una que encara funciona són sis. Sis per mil…sis mil, o sigui 1 milió dels d’abans, just?

Bernat: Com?....Ah...Justíssim.

Lluc: Me’n vaig un momentet i torno (surt).

Bernat: (es frega les mans, pren l’esprai) Tot el merit és teu! (el torna a la maleta).

Lola: (entra) L’ha deixat sol?

Bernat: Tal li fa, així podré parlar un pic amb vostè.

Lola: Però ara ens veurem sovint, no? Ja que hi ha fet un client, suposo que passarà més per la casa?

Bernat: Molt sovint no, com a molt un cop l’any!….

Lola: Em sap greu!

Bernat: A mi també, me... estigui tranquil·la que li mancaran pas atencions d’algú altre...

Lola: Per exemple?

Bernat: Per exemple... del senyor Lluc, no?

Lola: Vol dir?

Bernat: Cert, la terapia ha funcionat, l’home és ple de força i de passió i ben aviat n’haurà la prova.

Lluc: (entra amb un feix de bitllets i l’ofereix a Bernat) Compti, compti.

Bernat: Me’n fiï (se’ls posa a l’infern de l’americana) I això és per vostè.

Lluc: (a Lola) Lola, te les confio a tu. Tu en seràs la responsable. Guarda-les amb les joies de la família, que són una joia milionària!

Lola: Ai ai, pobre de mi! (les agafa com si fossin joies valuoses).

Bernat: Ara, haig de partir. Me desplau privar-me d’aital companyia me sóc lluny de la casa i una urgencia m’hi reclama. Senyora……ha estat un plaer de la conèixer….(li besa la mà) Senyor Lluc, li auguri una llarga vida de Felicitat e d’amur.

Lola: Passi-ho bé.

Lluc: I quan passi per aquests verals no dubti de fer-nos una visita, que el convidarem a dinar, eh Lola?

Lola: I tant!

Bernat: A reveure (surt).

Lola: A propòsit de menjar….serà hora d’escórrer les mongetes….

Lluc: Vinga doncs, cap a dinar!

Lola: I encara hi vol allioli i una botifarra?

Lluc: M’és ben igual! Ara sí que ja no em cal!... , però saps què et dic? que una salseta ben picantona sempre ve de gust.

Lola: (rient) Jo ho veurem!….(surt).

Lluc: ….au vinga, anem per feina !