LA NATURA
I
GUERAU DE LIOST

ARTICLE DE
JORDI ROCA I ROVIRA
dins del
PROGRAMA COMMEMORATIU DEL CINQUANTENARI DE LA MORT DE
JAUME BOFILL i MATES

OLOT 1983

Habitualment quan hom parla de la natura en les obres dels nostres escriptors del començament del segle XX, s'afanya a contraposar noucentistes i modernistes i a marcar-ne bé les diferències. Així ho fa Xènius quan prologa el llibre de versos de Guerau de Liost que porta per nom La Muntanya d'Ametistes, i així ho ha fet pràcticament tothom des d'aleshores ençà. Amb tants arguments que suporten aquesta teoria, els simples lectors no podem fer res més que creure'ns-la. De totes maneres una inconformitat radical amb les consignes i una lectura neta de l'obra de Guerau de Liost fan que ens n'adonem que les diferències entre uns i altres no són pas absolutes.
Guerau de Liost, model de noucentisme, quan parla de natura per ventura no parla de la natura lliure, de la natura que creix espontània i que no ha estat mai profanada en tota la seva dimensió virginal? Qualsevol lector que sàpiga fer tants per cents indicarà que la gran majoria dels paisatges que surten a Guerau de Liost no deixen ni entreveure la mà de l'home -el cap ja és una altra cosa-.
Hauríem de concloure reivindicant la unitat del paisatge en modernistes i noucentistes? Jo m' atreviria a dir que fins i tot hi podríem afegir-hi els ja més llunyans representants de la Renaixença. Segurament que el primer autor d'aquest segle que trenca aquesta única identitat de paisatge és Josep Pla. Sí, el paisatge cultivat que surt tan ben descrit en la lletra i en l'ànima de l'escriptor empordanès, sí que és contrari als paisatges verges -més o menys monstruosos- de modernistes i de noucentistes. Per tant haurem de convenir que Guerau de Liost i el moviment noucentista no se separen pas del moviment modernista en una única seducció per part del mateix tipus de natura. La diferència rau en la transformació mental, humanització i civilització de la natura en uns i la presentació, en altres, d'una natura viva i independent de qualsevol influència racionalitzadora, que surt pura al paper des dels ulls -amb un xic de col·laboració del subconscient si voleu- però que el cervell no pot ni vol sotmetre a la mesura humana.