La Catalunya dels anys d'adolescència de Maria Perpinyà, a la segona dècada del segle XX, acabava d'estrenar un règim polític especial: La Mancomunitat de Catalunya. Des de 1714 que no hi havia cap institució d'autogovern d'àmbit català i el catalanisme polític va aconseguir un mínim d'autonomia administrativa en ajuntar les quatre diputacions catalanes. La Mancomunitat no tenia pràcticament competències polítiques, però sí que les tenia en l'àmbit cultural i les va exercir amb la suficient empenta com per crear l'IEC, promoure la normativització lingüística de la nostra llengua, expandir pel país una xarxa de biblioteques modèlica etc. I per fer tot això calia que hi hagués una política cultural perfectament definida i amb unes bases ideològiques coherents i sòlides. Es pot ben dir que per tenir una política cultural nacional, Prat de la Riba i Eugeni d'Ors es van haver d'inventar el NOUCENTISME.

Certament que en els anys del canvi de segle el MODERNISME va arribar al seu moment més àlgid; però el Modernisme encarnava revolta, individualisme, rebuig de col·laboració amb la burgesia i això no servia per fer una política cultural per un país, i menys encara per un partit conservador com La Lliga. És per això que surt el moviment noucentista, que defensa els valors de:
Classicisme
Civilitat
Mediterranisme
Paisatge humanitzat... etc...

I dintre d'aquest paisatge destaca sobretot Barcelona, la ciutat d'Ivori, model de civilitat, mediterrània i exuberant. La Barcelona que enlluernarà aquella noia de poble que no es resistia a viure de prop i de primera mà, tota la transformació del país.

Amb alts i baixos, pensem en Primo de Rivera i en el bienni negre republicà, la Catalunya que es troba la Maria quan es trasllada a Barcelona és país al qui ja li queda curta la Mancomunitat i que busca anar un pas més enllà en l'autogovern: la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Finalment el País disposarà d'un poder polític en molts altres àmbits i Maria Perpinyà serà allí per col·laborar en tan temptadora empresa.

Maria Perpinyà s'integra directament a l'òrbita Noucentista, a la nova fornada d'intel·lectuals que propiciaran el pas de la Mancomunitat a la Generalitat i que ja l'estaven esperant: Josep M. Capdevila, Tomàs Roig i Llop, Octavi Saltor i tants d'altres noms que influeixen sobre la societat barcelonina dels anys 30.

En arribar a la ciutat, Maria entra a treballar al diari El Matí , diari que avui definiríem com de tendència democristiana i catalanista i s'ocupa de seccions que en aquell moment podríem dir que són emergents: La de la dona, la dels infants i també de les pàgines literàries que a primers de segle la majoria de diaris tenien. Amb la fundació d'UDC lidera dins el partit la secció de política de la dona i forma part de la junta d'Acció Femenina, que presidia Carme Karr, i que va destacar per les reivindicacions del vot femení, de la igualtat d'oportunitats, de la millora laboral de la dona etc.

Però per damunt de tot, Maria Perpinyà era escriptora, i a la seva tasca com a artista va destinar els seus millors dots: la sensibilitat i la finesa intel·lectual. Tot i la filiació noucentista, té una gran admiració per autors modernistes com Joan Maragall i Víctor Català, amb qui l'unia a més una amistat personal; i fins i tot reconeix i admira la feina d'autors més propers a l'avanguardisme, com J. M. Junoy, tot i que el Junoy que ella va conèixer ja no era el menjacapellans que havia estat. Però, Maria reconeix la vàlua per damunt de les afiliacions i classificacions. Els millors artistes són els més difícils de classificar perquè s'escapen dels enquadraments dels crítics, per això una bona lectora com la Maria no feia diferències entre els bons, simplement els admirava.

És en aquest ambient cultural que Maria Perpinyà publica els seus dos primers llibres: Poemes (1931) i Terra de Vent (1936) i que són, en definitiva, la base de la nostra antologia i l'objecte del nostre estudi. I hem decidit organitzar l'antologia en tres parts, atenent més la temàtica que no pas la cronologia. Potser per deformació professional didàctica, hem cregut que la complementarietat de les lectures de tema proper faria més fàcil al lector entrar dins l'univers poètic de Maria Perpinyà i, perquè no dir-ho?- També al qui us dirigeix aquestes paraules li seria més fàcil d'explicar les virtuts de la seva poesia.

Voldria dir però, abans d'endinsar-me al món poètic de la Maria , que la seva poesia no és pas difícil d'entendre i que segurament el meu estudi només aportarà matisos a la comprensió. Certament, jo mateix, abans de llegir els poemes de la Maria també estava espantat i ho estava perquè l'Enciclopèdia la definia com una autora post-simbolista, i per raó dels meus estudis i les meves aficions sabia quin pa i donen amb aquests poetes, seduïts per la metàfora i amb l'anhel d'aconseguir la poesia pura i la bellesa absoluta. I és veritat que a la nostra poetessa li agradaven Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé i potser d'una manera especial Carles Riba, també és veritat que pren i aprèn coses d'ells, com les estances de Riba o la musicalitat poètica de Verlaine: Escolteu sinó el claquetejar dels talons d'una noia que passeja a :

Les hauts talons luttaien avec les longues jupes.

I compareu-lo amb la musicalitat de Terra de Vent:

Terra del bell reposar i de frisances despertes

Una poesia per llegir amb veu alta i per deixar-se seduir per la sonoritat i el ritme dels seus versos, però per damunt de tot una poesia propera, que parla de sentiments, percepcions, ideals, temors i altres matèries d'una manera gairebé confidencial, de tu a tu, com si busqués la complicitat del lector i el guiés pels camins de la sensibilitat i la saviesa. La poesia de la Maria ens parla de la vivència, però sempre filtrada per la raó; cosa que fa les emocions més suaus i per tant més comprensibles i assumibles per la majoria dels lectors que si es presentessin en estat pur i amb tota la seva força. És l'aplicació del classicisme Noucentista que proposava Xenius i que tan bons seguidors va tenir a la Catalunya de preguerra: Carner, Liost, Riba etc.

1a. PART DE L'ANTOLOGIA

I hem començat el llibre per una agrupació de poemes amb molta frescor, molts d'ells ens parlen de la terra, de la gent i del paisatge, com aquest Terra de vent que tan magníficament han interpretat els cantaires de la Coral Vergelitana i d'altres corals de l'entorn (Cor País Meu, Cor Indika i Coral Anselm Viola). El paisatge no només és la terra, també és la gent i la història: “mel i sal de Grècia antiga”, “terra de l'ampla abraçada”. Allò que dèiem del noucentisme: Civilització, mediterranitat, paisatge humanitzat.

Però també hi ha poemes que parlen de les seves experiències personals, de la seva vida. I hem triat aquells que destil·len optimisme còsmic, frescor.....en definitiva joia.

No és però una joia estrident i forassenyada, sinó la que resulta de l'equil·libri entre emoció i reflexió.

És de destacar també la visió de l'amor que ens ofereix la Maria, sempre des del punt de vista femení; que encara que dit així sembla una obvietat, no ho és gens. Durant segles i segles moltes escriptores ens han explicat un amor masculí però simplement vist des de l'altre cantó. En aquests poemes veurem com la dona és qui porta el rol dominant, conscient, madur.

2A. PART DE L'ANTOLOGIA

El segon dels blocs conté aquells poemes més introspectius, aquells en què l'exploració interior despulla els sentiments fins a fer-ne una dissecció.

La racionalització del sentiment per entendre'l i dominar-lo fa que l'amor esdevingui madur, gens passional, mesurat. Deixa de ser obsessiu i comparteix espai amb altres afectes com la poesia.

3A. PART DE L'ANTOLOGIA

Semblant a la secció anterior, aquesta tercera és també una secció reflexiva on l'intel·lecte domina les emocions; però la temàtica és més espiritual i fins i tot religiosa.

Podríem dir que és l'antítesi del segon bloc; ja que si aquell ens parlava de les interioritats de la persona, aquest ens parla de la mort i del més enllà. I amb tot els dos blocs es complementen i no només en el tema sinó també en el mètode. La dissecció de la qual parlàvem esdevindrà ara una recerca dels límits. La manera d'enfrontar-se amb la mort, d'acceptar-la, i de fer-la amiga passa per llocs comuns de la literatura com la negació de l'oblit, l'amor després de la mort o per la confiança en un més enllà millor; però no per fer servir tòpics deixa de ser interessant. Segurament, si ens hi aturem a pensar, arribarem a la conclusió que en aquest món ja tot és escrit i que l'única diferència rau en les paraules dels poetes.

 

He començat les meves paraules amb una referència a la Mancomunitat de Catalunya i voldria encaminar el final parlant de com Prat de la Riba i Pompeu Fabra, amb qui Maria havia coincidit a la Comissió Editorial Pedagògica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, entitat privada fundada el 1899 que es dedicà a organitzar l'ensenyament i que fou clausurada després de la Guerra Civil; van guiar la manera de fer de la nostra poetessa. I com no podia ser d'altra manera ho faré parlant de la nostra Processó, aquí entre aquests murs que n'han vist ja uns quants centenars i que gràcies a la Maria i al seu germà Carles, encara la veuen avui.

Hi ha un paral·lelisme entre el que va fer Fabra per la llengua catalana i el que la Maria Perpinyà va fer per la Processó de Verges:

•  Fabra amb la normativització de la llengua reviu definitivament la nostra llengua i li fa un lloc entre les llengües de cultura (la morta viva de Constantí Llombart 1879 de gran èxit entre els autors de la Renaixença, es pot considerar salvada des d'aquells moments) Maria concep per a la Processó una proposta dignificadora i per extensió salvadora d'una tradició que s'anava morint.

•  Fabra és el seny ordenador de la llengua. Maria ordena i concreta el fil argumental de la Processó (defineix els personatges, reelabora els quadres i dóna a l'obra una cohesió plena)

•  Fabra modernitza i dignifica el llenguatge amb els mateixos criteris que ho fa la Maria en la Processó

•  N'elimina gran quantitat de castellanismes

•  Reelabora part dels textos a la recerca de més qualitat literària

•  Però es manté fidel a la tradició, sempre inspirada en els textos de la Processó Vella

Naturalment que l'obra de Fabra va tenir el suport i la força del president Prat de la Riba i de tota la Mancomunitat, sinó no hagués passat de ser una reforma més de tantes com se n'havien proposat al llarg del segle XIX, i el nostre braç executor no va ser altre que el germà de la Maria, en Carles Perpinyà, que amb les seves condicions de líder, la gran capacitat de treball que va demostrar i sobretot amb la seva gran generositat de temps i d'esforç va aconseguir que rebrotés una tradició que més d'un ja havia donat per morta.

Sigui doncs el vostre aplaudiment un sentit homenatge a la Maria i al seu germà Carles que jo ja estic content d'haver pogut contribuir a fer que les noves generacions puguin conèixer la seva aportació als més de mil anys de cultura vergelitana.

Moltes gràcies

Jordi Roca i Rovira