Documento sin título

Sens dubte, l'etapa de la postguerra ha estat una de les més difícils per a la història de la llengua catalana, i en conseqüèn-cia per a la seva literatura. No cal, però, explicar al lector quines eren les dificultats del temps, prou recents són encara i de vegades encara vives. La nostra tasca es dedicarà més aviat a fer constància que hi havia gent que tot i la dificultat, usaven la llengua catalana com a vehicle d'expressió en un àmbit públic com és la publicació de llibres de poesia.
Hem de considerar que els vint-i-cinc anys posteriors al conflicte bèl·lic no van pas ésser uniformes en la repressió, i que per tant les formes de burlar-la també van canviar. Fins als anys cinquanta la censura és molt intolerant, tant pel que fa a la llengua com pel que fa a les idees, i la majoria dels poetes d'abans de la guerra han de restar en silenci o exiliar-se. S'obren, però, dues escletxes en el sistema repressor, que a la llarga seran la punta de llança de la recuperació, i són la religió i el paisatge. EI règim havia decidit de tolerar la llengua catalana només en els àmbits familiars i íntims de la persona, i la religió venia a ocupar aquest espai; a més, no entrava en contradicció amb la ideologia en el poder i encara aquest s'hi podia sentir afalagat.
La terra, entesa com un cant localista als costums o al paisatge, tampoc fou massa problema per passar la censura estricta dels primers temps de postguerra. De fet, ara ens pot semblar que la poesia publicada en els primers anys de la postguerra era de molt baixa qualitat en referència a la d'abans de l'any quaranta, però les circumstàncies no donaven per a més; sobretot a Catalunya, on la censura era d'idees i de llengua, i per tant censura doble.
La limitació de l'article a les comarques de Girona, i a l'obra poètica publicada entre 1940 i 1965, fa que hàgim de tenir en compte a més a més les limitacions editorials de les seves ciu-tats, així com la dificultat accessòria dels poetes de viure en un ambient cultural més aviat pobre i aïllat del gran centre neuràlgic de la cultura catalana que és Barcelona.
Així doncs, deixarem fora de la nostra atenció aquells poetes que, tot i havent nascut a les terres gironines, van integrar-se al nucli cultural barceloní. Això farà que quedin fora del treball poetes de gran vàlua, com Salvador Espriu o Joan Teixidor, però si el que volem és constatar què es feia a Girona i entorns, no ens queda més remei que referir-nos només a les persones que feien poesia des d'aquí.
Finalment, cal advertir que ens hem volgut limitar a estudiar la producció poètica dels tres centres neuràlgics de la regió: Olot, Figueres i Girona. Queden fora per tant alguns esforços de persones que escrivien de manera aïllada en petits pobles i viles, en benefici de l'activitat de poetes que, per la seva relació de veïnatge, formaven nuclis poètics més o menys organitzats.

La Biblioteca Olotina

És una col·lecció bilingüe, però amb un percentatge molt majoritari de publicació en català, que fou el canal d'expressió d'un nucli d'escriptors de diversos gèneres relacionats amb Olot. Servia per editar textos d'autors locals, de temes relacionats amb la comarca, i d'algunes de les obres premiades en els concursos locals.
Joan Casulà fou l'aglutinant dels esforços creadors a l'entorn de la col·lecció, i l'acceptació popular fou satisfactòria, com ho demostren el gran nombre de títols publicats i la persistència en tots ells de tots de la voluntat de fer de la Biblioteca Olotina una col·lecció de divulgació.
Un altre canal de publicació per als autors d'Olot fou la revista Pyrene, que encara sorprèn per la qualitat de les seves col·laboracions i que sens dubte va arribar a ser una de les revistes literàries de més renom de tot el país.
Els poetes d'Olot que editaren les seves obres en aquests temps difícils a la Biblioteca Olotina són:

CONCEPCIÓ CARRERAS

Poetessa d'inspiració noucentista, mediatitza la relació autor-poema a través de la ironia, civilitza la natura, i en multitud de fragments recorda Carner. Quan el tema de les poesies deixa de ser extern a ella i esdevé íntim, ja sigui en el sentit religiós, com a dona, mare, etc., perd aquestes característiques per ser una poesia molt més romàntica. Amb tot, es veu que és una poetessa amb ofici.

ROSA SACREST I CASELLAS

Poetessa que tracta fonamentalment les seves experiències religioses, d'una manera íntima i no gens mediatitzada. És un fidel reflex de l'efecte de la postguerra sobre els poetes, sobretot si comparem els poemes dels anys 50 amb els molt més frescos dels anys 20.

JOSEP Ma. DE VAYREDA

Poeta poc interessant en la seva part lírica, ja que es limita a recrear tòpics de la poesia romàntica i popular, naturalment amb la seva religiositat militant sempre present. Té, però, un extens poema narratiu de to popular que destaca sobre la resta.

JOSEP PUIG I BOSCH

Com la majoria dels poetes olotins del temps, se sent atret pel tema religiós i per la terra, però en el cas de Josep Puig, la terra domina per damunt de tot. Amb abundants recursos de la poesia popular i de la mitologia clàssica, aconsegueix de fer una poesia llegidora i molt propera a la cançó.

AGUSTí PUIGCERVER

És autor de poesies de tema religiós; domina el vers i les formes de la poesia d'arrel clàssica. La poesia mostra una certa qualitat, però el temps ha passat i ho nota.

Poetes Figuerencs

Menys prolífic en quantitat és aquest grup de poetes de Figueres, potser perquè allí no hi havia cap esforç editorial que permetés el descobriment de poetes que, si hi són, no han tingut la possibilitat de veure publicades les seves obres. Els poetes que ara veurem van haver de publicar fora de la seva ciutat, i no pas sempre els va ser fàcil. Constitueixen, però, un grup força homogeni, tant de temàtica com d'expressió.

CARLES FAGES DE CLIMENT

EI patriarca d'aquests poetes empordanesos és Carles Fages de Climent, ja prou acreditat abans de la guerra amb Les bruixes de Llers, una de les seves obres cabdals. Durant el període estudiat publicà El Poema dels tres Reis i la famosa Balada del Sabater d'Ordis, que connecta amb la temàtica de la seva obra inicial i interpreta un cop més amb lirisme, ironia i gran rigor formal els principals trets tel·lúrics de l'Empordà.

Mª ÀNGELS VAYREDA

Domina les formes de la poesia clàssica, el vers, la rima, etc. Extreu els temes del món de la literatura popular i els adapta, els embelleix, i els amplia. És autora d'un ampli poema narratiu recreat sobre la cançó popular El testament d'Amèlia.

MONTSERRATVAYREDA

És una poetessa amb ofici i sensibilitat, domina les formes de la poesia i sap situar-se en el punt just entre la descriptiva i la lírica perquè els poemes no siguin massa transcendents ni massa prosaics. Jo diria que conscientment se situa en un to menor i és precisament això el que dóna dignitat a l'obra.
Els temes principals de la seva poesia són la mort i la terra, tot i que sovint la religió hi té un paper destacat.

CARME GUASCH

Ella i les dues germanes Vayreda van ser qualificades per Fages de Climent com «les altres cariàtides de l'Empordà». Carme Guasch s'ha d'incloure, doncs, en aquest grup per la seva edat i pel seu estil, tot i que la publicació de la seva obra es produeix força més tard. Domina a fons les regles i els recursos de la poesia clàssica i els aplica amb intel·ligència i gran sensibilitat a l'àmbit de la seva intimitat i del seu món personal.

JAUME MAURICI

Destaca d'entrada per la senzillesa que presenta, una senzillesa que l'acosta a la lírica popular, sobretot quan treballa amb versos curts. La simplicitat que adduïm no va, però, gens renyida amb el domini de les formes del vers, que ben segur que té molt a veure amb la gran sonoritat que tenen la major part de les seves cançonetes breus. El gran mèrit, però, de Jaume Maurici és la seva discreció; és discret quan expressa elements personals i intimitats, és humà en el tractament de la natura, i tot plegat fa que la seva poesia pugui ser encara llegida tot i el gran canvi d'idees i de gustos dels vint darrers anys.

Poetes de Girona

Dels tres nuclis poètics que tractem, el de Girona sembla el més descoordinat. No crec que es pugui tractar els poetes de Girona com a grup amb afinitats, però sí que com a mínim uns quants d'aquests poetes van decidir publicar plegats en un mateix llibre. De tota manera, resulta difícil relacionar poetes que l'únic vincle ferm que tenien en comú era la llengua; i tot i així, poetes que avui ens semblarien col·laboracionistes amb el poder i poetes contraris a la ideologia imperant van lluitar junts, potser sense saber-ho, perquè no morís el principal signe d'identitat de la gent d'aquest país.

CAMIL GElS

El nom de mossèn Camil Geis és històric, perquè la seva obra Rosa mística és el primer llibre que es publicà en català a Catalunya després de la guerra civil, l'any 1942. Això s'explica si es té en compte que la seva poesia és un fidel exponent de les idees del clergat col·laboracionista de la postguerra. Avui la perspectiva històrica ens fa estranya aquesta simbiosi de catalanitat i ideologia. Format com a literat abans de la guerra, Camil Geis presenta, com és lògic, una millor qualitat tècnica que els poetes que s'hauran hagut de formar en temps més difícils.

MARIA CASTANYER

L'any 1950, l'obra de Maria Castanyer Cançons del color del temps és el primer llibre de creació editat en català a Girona després de la guerra Civil. La poetessa filtra el món des de la seva intimitat. És una poesia emotiva que aprofita qualsevol anècdota, per petita que sigui, per bastir un poema de caire personal. Els temes que tracta són els mateixos que la majoria de poetes del temps, però potser cal fer una remarca especial en els poemes que parlen de la mort.

JOSEP TARRÉS

Fa una poesia d'elaboració simple. Usa versos curts, sovint amb una voluntat imitadora de la poesia popular i més que res de la cançó. Quant als temes, s'hi veu un rebuig radicalitzat de tots els símbols que signifiquin el poder; econòmic, político social, del món capitalista,etc. Són posicions que surten espontànies, sense dialèctica, però és important de fer notar l'aparició de temes que poc temps abans hagués estat impensable que sortissin publicats.

Mª ANTÒNIA MORERA

La seva poesia és encara molt més romàntica que la dels companys de llibre; l'emotivitat és pràcticament el cànon de tota la seva poesia. Pot ser per això alguns dels poemes noten ja el pas del temps.

CARME PONS

La seva obra publicada es redueix pràcticament a la poesia amorosa, amb ben poca presència d'altres temes. Es fa difícil de conjugar avui dia els paràmetres amorosos tradicionals amb el progressisme dels joves d'una societat que s'adonava que alguna cosa s'estava innovant; ells van haver-ho de fer de grat o per força i la seva poesia nota ja el curs del temps.

MIQUEL PERPINYÀ

La seva poesia és sonora, de lèxic seleccionat, difícil però generalment no pas indesxifrable. Possiblement el seu gran mèrit és el d'haver aconseguit fer poesia sense haver de desenvolupar teòricament o d'una manera massa personal els temes dels quals ens parla. Fins i tot la crítica social, que en aquells moments era molt propera a la consigna, és feta amb bona distància poètica a partir del desenvolupament d'anècdotes que li treuen transcendència. És molt més escèptic que els seus companys de publicació i això fa que doni una poesia més distant, que entra al lector sense que aquest se n'adoni.


ELS POETES DE LA POSTGUERRA ARTICLE DE JORDI ROCA I ROVIRA dins la REVISTA DE GIRONA Nº 121 març-abril del 1987		Sens dubte, l'etapa de la postguerra ha estat una de les més difícils per a la història de la llengua catalana, i en conseqüèn-cia per a la seva literatura. No cal, però, explicar al lector quines eren les dificultats del temps, prou recents són encara i de vegades encara vives. La nostra tasca es dedicarà més aviat a fer constància que hi havia gent que tot i la dificultat, usaven la llengua catalana com a vehicle d'expressió en un àmbit públic com és la publicació de llibres de poesia. Hem de considerar que els vint-i-cinc anys posteriors al conflicte bèl·lic no van pas ésser uniformes en la repressió, i que per tant les formes de burlar-la també van canviar. Fins als anys cinquanta la censura és molt intolerant, tant pel que fa a la llengua com pel que fa a les idees, i la majoria dels poetes d'abans de la guerra han de restar en silenci o exiliar-se. S'obren, però, dues escletxes en el sistema repressor, que a la llarga seran la punta de llança de la recuperació, i són la religió i el paisatge. EI règim havia decidit de tolerar la llengua catalana només en els àmbits familiars i íntims de la persona, i la religió venia a ocupar aquest espai; a més, no entrava en contradicció amb la ideologia en el poder i encara aquest s'hi podia sentir afalagat. La terra, entesa com un cant localista als costums o al paisatge, tampoc fou massa problema per passar la censura estricta dels primers temps de postguerra. De fet, ara ens pot semblar que la poesia publicada en els primers anys de la postguerra era de molt baixa qualitat en referència a la d'abans de l'any quaranta, però les circumstàncies no donaven per a més; sobretot a Catalunya, on la censura era d'idees i de llengua, i per tant censura doble. La limitació de l'article a les comarques de Girona, i a l'obra poètica publicada entre 1940 i 1965, fa que hàgim de tenir en compte a més a més les limitacions editorials de les seves ciu-tats, així com la dificultat accessòria dels poetes de viure en un ambient cultural més aviat pobre i aïllat del gran centre neuràlgic de la cultura catalana que és Barcelona. Així doncs, deixarem fora de la nostra atenció aquells poetes que, tot i havent nascut a les terres gironines, van integrar-se al nucli cultural barceloní. Això farà que quedin fora del treball poetes de gran vàlua, com Salvador Espriu o Joan Teixidor, però si el que volem és constatar què es feia a Girona i entorns, no ens queda més remei que referir-nos només a les persones que feien poesia des d'aquí. Finalment, cal advertir que ens hem volgut limitar a estudiar la producció poètica dels tres centres neuràlgics de la regió: Olot, Figueres i Girona. Queden fora per tant alguns esforços de persones que escrivien de manera aïllada en petits pobles i viles, en benefici de l'activitat de poetes que, per la seva relació de veïnatge, formaven nuclis poètics més o menys organitzats. La Biblioteca Olotina És una col·lecció bilingüe, però amb un percentatge molt majoritari de publicació en català, que fou el canal d'expressió d'un nucli d'escriptors de diversos gèneres relacionats amb Olot. Servia per editar textos d'autors locals, de temes relacionats amb la comarca, i d'algunes de les obres premiades en els concursos locals. Joan Casulà fou l'aglutinant dels esforços creadors a l'entorn de la col·lecció, i l'acceptació popular fou satisfactòria, com ho demostren el gran nombre de títols publicats i la persistència en tots ells de tots de la voluntat de fer de la Biblioteca Olotina una col·lecció de divulgació. Un altre canal de publicació per als autors d'Olot fou la revista Pyrene, que encara sorprèn per la qualitat de les seves col·laboracions i que sens dubte va arribar a ser una de les revistes literàries de més renom de tot el país. Els poetes d'Olot que editaren les seves obres en aquests temps difícils a la Biblioteca Olotina són: CONCEPCIÓ CARRERAS Poetessa d'inspiració noucentista, mediatitza la relació autor-poema a través de la ironia, civilitza la natura, i en multitud de fragments recorda Carner. Quan el tema de les poesies deixa de ser extern a ella i esdevé íntim, ja sigui en el sentit religiós, com a dona, mare, etc., perd aquestes característiques per ser una poesia molt més romàntica. Amb tot, es veu que és una poetessa amb ofici. ROSA SACREST I CASELLAS Poetessa que tracta fonamentalment les seves experiències religioses, d'una manera íntima i no gens mediatitzada. És un fidel reflex de l'efecte de la postguerra sobre els poetes, sobretot si comparem els poemes dels anys 50 amb els molt més frescos dels anys 20. JOSEP Ma. DE VAYREDA Poeta poc interessant en la seva part lírica, ja que es limita a recrear tòpics de la poesia romàntica i popular, naturalment amb la seva religiositat militant sempre present. Té, però, un extens poema narratiu de to popular que destaca sobre la resta. JOSEP PUIG I BOSCH Com la majoria dels poetes olotins del temps, se sent atret pel tema religiós i per la terra, però en el cas de Josep Puig, la terra domina per damunt de tot. Amb abundants recursos de la poesia popular i de la mitologia clàssica, aconsegueix de fer una poesia llegidora i molt propera a la cançó. AGUSTí PUIGCERVER És autor de poesies de tema religiós; domina el vers i les formes de la poesia d'arrel clàssica. La poesia mostra una certa qualitat, però el temps ha passat i ho nota. Poetes Figuerencs Menys prolífic en quantitat és aquest grup de poetes de Figueres, potser perquè allí no hi havia cap esforç editorial que permetés el descobriment de poetes que, si hi són, no han tingut la possibilitat de veure publicades les seves obres. Els poetes que ara veurem van haver de publicar fora de la seva ciutat, i no pas sempre els va ser fàcil. Constitueixen, però, un grup força homogeni, tant de temàtica com d'expressió. CARLES FAGES DE CLIMENT EI patriarca d'aquests poetes empordanesos és Carles Fages de Climent, ja prou acreditat abans de la guerra amb Les bruixes de Llers, una de les seves obres cabdals. Durant el període estudiat publicà El Poema dels tres Reis i la famosa Balada del Sabater d'Ordis, que connecta amb la temàtica de la seva obra inicial i interpreta un cop més amb lirisme, ironia i gran rigor formal els principals trets tel·lúrics de l'Empordà. Mª ÀNGELS VAYREDA Domina les formes de la poesia clàssica, el vers, la rima, etc. Extreu els temes del món de la literatura popular i els adapta, els embelleix, i els amplia. És autora d'un ampli poema narratiu recreat sobre la cançó popular El testament d'Amèlia. MONTSERRATVAYREDA És una poetessa amb ofici i sensibilitat, domina les formes de la poesia i sap situar-se en el punt just entre la descriptiva i la lírica perquè els poemes no siguin massa transcendents ni massa prosaics. Jo diria que conscientment se situa en un to menor i és precisament això el que dóna dignitat a l'obra. Els temes principals de la seva poesia són la mort i la terra, tot i que sovint la religió hi té un paper destacat. CARME GUASCH Ella i les dues germanes Vayreda van ser qualificades per Fages de Climent com «les altres cariàtides de l'Empordà». Carme Guasch s'ha d'incloure, doncs, en aquest grup per la seva edat i pel seu estil, tot i que la publicació de la seva obra es produeix força més tard. Domina a fons les regles i els recursos de la poesia clàssica i els aplica amb intel·ligència i gran sensibilitat a l'àmbit de la seva intimitat i del seu món personal. JAUME MAURICI Destaca d'entrada per la senzillesa que presenta, una senzillesa que l'acosta a la lírica popular, sobretot quan treballa amb versos curts. La simplicitat que adduïm no va, però, gens renyida amb el domini de les formes del vers, que ben segur que té molt a veure amb la gran sonoritat que tenen la major part de les seves cançonetes breus. El gran mèrit, però, de Jaume Maurici és la seva discreció; és discret quan expressa elements personals i intimitats, és humà en el tractament de la natura, i tot plegat fa que la seva poesia pugui ser encara llegida tot i el gran canvi d'idees i de gustos dels vint darrers anys. Poetes de Girona Dels tres nuclis poètics que tractem, el de Girona sembla el més descoordinat. No crec que es pugui tractar els poetes de Girona com a grup amb afinitats, però sí que com a mínim uns quants d'aquests poetes van decidir publicar plegats en un mateix llibre. De tota manera, resulta difícil relacionar poetes que l'únic vincle ferm que tenien en comú era la llengua; i tot i així, poetes que avui ens semblarien col·laboracionistes amb el poder i poetes contraris a la ideologia imperant van lluitar junts, potser sense saber-ho, perquè no morís el principal signe d'identitat de la gent d'aquest país. CAMIL GElS El nom de mossèn Camil Geis és històric, perquè la seva obra Rosa mística és el primer llibre que es publicà en català a Catalunya després de la guerra civil, l'any 1942. Això s'explica si es té en compte que la seva poesia és un fidel exponent de les idees del clergat col·laboracionista de la postguerra. Avui la perspectiva històrica ens fa estranya aquesta simbiosi de catalanitat i ideologia. Format com a literat abans de la guerra, Camil Geis presenta, com és lògic, una millor qualitat tècnica que els poetes que s'hauran hagut de formar en temps més difícils. MARIA CASTANYER L'any 1950, l'obra de Maria Castanyer Cançons del color del temps és el primer llibre de creació editat en català a Girona després de la guerra Civil. La poetessa filtra el món des de la seva intimitat. És una poesia emotiva que aprofita qualsevol anècdota, per petita que sigui, per bastir un poema de caire personal. Els temes que tracta són els mateixos que la majoria de poetes del temps, però potser cal fer una remarca especial en els poemes que parlen de la mort. JOSEP TARRÉS Fa una poesia d'elaboració simple. Usa versos curts, sovint amb una voluntat imitadora de la poesia popular i més que res de la cançó. Quant als temes, s'hi veu un rebuig radicalitzat de tots els símbols que signifiquin el poder; econòmic, político social, del món capitalista,etc. Són posicions que surten espontànies, sense dialèctica, però és important de fer notar l'aparició de temes que poc temps abans hagués estat impensable que sortissin publicats. Mª ANTÒNIA MORERA La seva poesia és encara molt més romàntica que la dels companys de llibre; l'emotivitat és pràcticament el cànon de tota la seva poesia. Pot ser per això alguns dels poemes noten ja el pas del temps. CARME PONS La seva obra publicada es redueix pràcticament a la poesia amorosa, amb ben poca presència d'altres temes. Es fa difícil de conjugar avui dia els paràmetres amorosos tradicionals amb el progressisme dels joves d'una societat que s'adonava que alguna cosa s'estava innovant; ells van haver-ho de fer de grat o per força i la seva poesia nota ja el curs del temps. MIQUEL PERPINYÀ La seva poesia és sonora, de lèxic seleccionat, difícil però generalment no pas indesxifrable. Possiblement el seu gran mèrit és el d'haver aconseguit fer poesia sense haver de desenvolupar teòricament o d'una manera massa personal els temes dels quals ens parla. Fins i tot la crítica social, que en aquells moments era molt propera a la consigna, és feta amb bona distància poètica a partir del desenvolupament d'anècdotes que li treuen transcendència. És molt més escèptic que els seus companys de publicació i això fa que doni una poesia més distant, que entra al lector sense que aquest se n'adoni.