FILLS DE TRENTO

Comunicació de Jordi Roca i Rovira per al Centre d'Estudis de Setmana Santa.

Publicada al programa de la Junta de Confraries de la Procesó de Girona. Any 2008

FILLS DE TRENTO

Després del cisma que va suposar l'excomunió de Martin Luther (1521), l'Església romana va haver d'afrontar la seva pròpia reforma i al llarg de vint anys i durant tres papats, al Concili de Trento (1545-1563) es van posar les bases que superaven el cristianisme medieval i que van portar l'Església ben bé fins al concili Vaticà II.

Les crítiques de Luther contra la mala organització de la institució, contra la venda d'indulgències, contra la conducta poc edificant dels responsables eclesiàstics, van tocar de ple la línia de flotació de la nau de Sant Pere; tant, que la depuració de l'organització eclesiàstica va ser un dels temes estrella del concili, al qual va participar personalment el bisbe de Girona Gonzalo Arias Gallego. La reforma que l'Església va emprendre, des de dintre, va durar dècades i al cap de cent anys encara es prenien disposicions que desenvolupaven les línies mestres del concili. És el llarg període que hom coneix com la Contrareforma.

Les confraries medievals

L'associacionisme medieval s'articula a l'entorn dels gremis. Aquestes entitats, però, no només tenen una funció laboral i social, sinó que el gremi assumeix també col·lectivament les funcions religioses pròpies dels seglars i que vinculen l'Església amb la societat. Col·laboren al sosteniment del culte, dels temples, moltes vegades amb esforç personal i econòmic; també en la organització de les festivitats del calendari litúrgic, amb les seves processons, misteris i altres rituals; així com en altres funcions més de caire assistencial com l'assistència als pobres, als malalts, als presoners etc.
A mitjans del S. XVI, en ple Concili de Trento , es registra la fundació de les confraries de la Sang , de la Minerva , etc. a les principals ciutats catalanes (Girona, Tarragona, Reus...) i gairebé sempre és tot el gremi en pes el que passa a formar part de la nova confraria. Què ha canviat? Doncs que la confraria no és una institució laica sinó religiosa i des d'ara controlable per la jerarquia eclesiàstica.
Poc a poc aquest control va arribant a tots els pobles i poblets com podem comprovar al registre de lletres de l'Arxiu Diocesà de Girona, on a partir del s. xvii comencem a trobar múltiples anotacions que feien constar que es concedia llicència per fer tota una sèrie d'actes rituals religiosos, dins i fora dels temples, en processons o bé al cementiri, que recordem que en aquell temps solia ser ben bé al costat del temple. Per al detall, remetem al lector a un acurat estudi de Josep M. Marquès i Pep Vila intitulat Llicències i Permisos De Representacions Teatrals en Les Comarques Gironines de la Contrareforma (dins ATCA, 2000, p. 481-502.) . Per al nostre escrit ens centrarem en les llicències concedides per al Dijous Sant, on hi veurem que en molts i molts pobles de la diòcesi (Besalú, Calonge, Corçà, Cornellà, Lladó, Palamós, Palol, Verges, etc.) s'hi representaven diversos tipus de misteris i actes parateatrals religiosos com el Davallament de la Creu , el Departiment de Jesús i Maria, La Presa , l'Entrada a Jerusalem etc. En aquestes manifestacions hi destacava sobretot l'element evangèlic, més propi de la religió medieval, més pedagògic si voleu; que no pas l'element devocional, ja més del gust de la Contrareforma.
En algunes d'aquestes llicències es fa constar que els qui organitzaven tals actes eren de la Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist, però en altres simplement “jurats i obrers”, la qual cosa ens fa entendre que moltes vegades les confraries, encara medievals, no estaven ni registrades ni tan sols constituïdes com a tals o que hi estaven en procés.
Exemplificarem la situació a partir de la processó de Verges, sobre la qual el dr. Pere Barril fa constar en la llicència atorgada l'any 1666, a petició dels jurats i obrers de la parròquia, “se dóna facultat y llicència als reverends curats y preveres y demés parrochians de dita vila per a què, sens incórrer en ninguna pena ni censura, la nit del Dijous Sant pròxim vinent pugan y los sie licit, ab la modèstia, compostura y devoció que·s deu, fer la professó que en semblant nit se acostuma de fer per los llochs acostumats de dita vila”. Aquests costums, com diu la llicència, ben segur que s'endinsaven en la rutinària nit dels temps i mai no n'hauríem tingut constància si no fos perquè un dia, en aplicació de les directrius de control de l'organització eclesiàstica emanades del concili de Trento, els va arribar el torn a les confraries, congregacions i semblants associacions de seglars. Elles tenien cura d'organitzar tots aquests actes de devoció popular que, contràriament al que se sol creure, la contrareforma no va prohibir massivament, però sí que hi volia posar ordre i sobretot controlar-los, d'aquí la insistència en la compostura, modèstia i devoció.

La refundació tridentina

  Haver de demanar permís per fer actes que s'havien fet tota la vida sense haver de dir res a ningú, és el primer tastet d'un projecte més ambiciós que es venia desplegant progressivament des d'alguns anys enrere: l'adscripció de totes les confraries a la seva homònima romana que les acolliria com a casa mare. Aquesta adscripció comportava tota una reglamentació de drets i deures dels confrares entre les que volem destacar dos dels temes que més preocupaven l'autoritat eclesiàstica, sobretot des de les crítiques del protestantisme, la qüestió de les indulgències i de la adequació i dignificació dels temples al servei que havien d'oferir. Així doncs es construeixen i/o s'adeqüen capelles per a les confraries, s'estableixen les jerarquies convenients per al seu bon funcionament, s'estableixen les obligacions de servei i suport a la funció religiosa parroquial i sobretot es reglamenten les indulgències que rebrà cadascú segons les activitats i mèrits que hagi fet. Cada confraria o congregació tenia en la seva regla unes obligacions especials; així doncs la del Santíssim, era la que s'encarregava de la Processó de Corpus; la congregació dels Dolors, de la processó del Divendres dels Dolors; la confraria de la Puríssima Sang , de les processons dels Dijous i dels Divendres Sant... També hi constaven altres activitats més assistencials que no pas religioses com el fet que els confrares de la Sang s'encarreguessin de l'assistència als condemnats a mort, cosa que als ulls d'un lector modern segurament pot sorprendre, però que segles enrere era una tasca imprescindible i que algú havia de fer: A cada ciutat i a cada vila que fos centre d'una batllia, hi havia un tribunal de justícia i les condemnes a mort sovintejaven més del que ara podríem pensar. Fer companyia als reus en les hores prèvies al compliment de la sentència, i enterrar-los cristianament eren obres de caritat que complien devotament els membres de la confraria de la Sang a canvi de les indulgències establertes en la regla de la confraria. Un testimoni excepcional d'això el trobem en la deliciosa lectura del Calaix de Sastre , del Baró de Maldà, (Barcelona, Curial, 11 vol. 1987-2003) que ens il·lustra sobre la vida quotidiana de la Barcelona del s. XVIII i on podem observar encara la profunditat de la implicació social de les confraries i dels gremis.
Així doncs podríem dir que Trento comporta una refundació i una vinculació de les associacions gremials en confraries i aclareix el seu paper dins de l'organització eclesiàstica. A més, les fa dependre d'una prelatura personal radicada a Roma, cosa que lamina un xic l'autoritat local i diocesana sobre la confraria i n'augmenta el control vaticà. Per ajudar a comprendre aquesta filiació podríem pensar en l'organigrama actual de l'Opus Dei, que des de fa unes dècades depèn també d'una prelatura personal vaticana.
Un cop ordenades les confraries i adscrites a l'arxiconfraria romana, tornem al son i a la pau dels segles. Ja no caldrà tornar a demanar permisos per fer processons i altres actes devocionaris o evangèlics, perquè a partir d'ara seran obligacions dels confrares perfectament estipulades per Roma i contra les quals els rectors i els bisbes només podran actuar sota sospita d'incompliment de les regles d'ortodòxia.
Ja hem dit que la idea que la contrareforma carrega fort contra les manifestacions teatrals i parateatrals religioses és en part falsa, sobretot pel que fa a les tradicionals i populars. El concili de Trento fa constar expressament la religiositat popular com una font bàsica de la revelació de la paraula i tot sovint la ortodòxia cedeix davant del pes de les tradicions. L'Església dóna el nihil obstat a episodis teatrals que contenen personatges i fets que no surten als evangelis sense que ningú s'estripi els vestits ni clami al cel per tal gosadia, mentre tot es faci dins de l'ordre establert i sense moure cap mena d'enrenou. Dit d'una altra manera, les manifestacions parateatrals prohibides a les festivitats religioses no ho són pel fet de ser teatre, sinó per ser escandaloses als ulls de la religiositat imperant. Ara bé, si no és gens menyspreable el nombre de prohibicions que registren els arxius eclesiàstics, tant abans com després de Trento, tampoc no ho és el nombre de llicències que s'atorguen i això que són només la punta de l'iceberg, perquè la majoria de les obres que s'anaven representant al llarg dels segles, no devien demanar mai permís o bé no consta per escrit que ho fessin.
El que sí que s'observa és la desaparició progressiva de moltes de les obres que hem citat abans i no pas perquè les prohibís ningú sinó perquè van ser substituïdes per altres pràctiques més d'acord amb la mentalitat barroca dels temps que corrien. Les representacions teatrals, fins i tot les que es fan dintre de les processons, són encaminades cap a manifestacions més devocionals, més del gust de l'època i que comptaven amb més simpatia per part de l'autoritat eclesiàstica.
Algunes de les processons de Setmana Santa que encara podem veure per terres gironines combinen amb diferents graus l'element pedagògic propi dels misteris, heretat del teatre medieval i assumit per la tradició, amb la funció penitencial, més personal i més barroca. Altres processons, catalanes també, com la de Perpinyà, Tarragona o la de Girona mateix han anat assumint una forma gairebé del tot penitencial i han deixat l'element teatral reduït a alguns personatges caracteritzats, com és el cas del maniple de manaies.
Les idees liberals del segle XIX i primers anys del XX van fer la resta. Amb la crítica més o menys radical contra la religió i especialment carregant les tintes contra els excessos que sovint es detectaven en les processons de Setmana Santa, van aconseguir que moltes de les manifestacions documentades en els segles anteriors deixessin de fer-se definitivament o que procuressin allunyar-se de l'escàndol per no ser objectiu de les crítiques.
I fins aquí han arribat les tradicions de la nostra Setmana Santa i les confraries que les han fet possibles. Confraries que han anat complint els seus deures, que han anat fent les processons de cada Dijous o Divendres Sant, i que han anat passant les tradicions de pares a fills. Les confraries de la missa en llatí i de la confessió i comunió setmanal fins a l'arribada del concili Vaticà II, fa quatre dies.
Però aquí comença un altre capítol d'aquesta història encara ben viva. Ningú no dubta que hi ha un abans i un després del concili Vaticà II i que els temps i la religió han canviat moltíssim en aquestes darreres dècades. Ha estat un canvi fins i tot superior al de la Contrareforma i en molts aspectes contrari a ella. Les confraries també han anat buscant el seu espai i s'han establert noves relacions amb els responsables eclesiàstics que no tenen gaire a veure amb les que hem explicat abans. Nous temps, noves funcions, una altra manera d'entendre i viure la religió, però això és ja matèria per una crònica que encara s'està vivint i seria temerari per la meva part voler-ne fer una síntesi abans d'hora.

Jordi Roca i Rovira