LA DANSA DE LA MORT DE VERGES I ELS DRAMES LITÚRGICS DE QUARESMA

Dins el programa del
IV FESTIVAL DE MÚSIQUES RELIGIOSES DEL MÓN

Girona, juny del 2003

La Dansa de la Mort de Verges, única dansa macabra vivent de totes les que van proliferar a l'Europa cristiana a partir de les grans epidèmies de la baixa Edat Mitjana, també ha estat utilitzada per l'Església com a mitjà de transmissió de les consignes en ús per a la preparació del bon morir. És, per tant, una dansa didàctica, que comunica els missatges a l'espectador a través de símbols i sobretot a través de l'impacte visual que produeix el grup d'esquelets ballant acompassadament al ritme d'un tabal sord.
Per tradició oral, ha arribat l'explicació d'un petit drama litúrgic que la Mort representava dins del temple parroquial de Verges i en el qual, amb un llenguatge parlat, directe i planer, s'explica a la gent el significat dels símbols que porten els dansaires. En aquest drama, l'oficiant en l'ofici del Dimecres de Cendra pregunta als elements de la dansa qui són i ells responen pel nom que tenen i per què porten el símbol que porten. Aquesta petita obra, drama litúrgic tant per la integració a l'ofici litúrgic com per la intervenció en ell del prevere oficiant, ja no és en llatí, sinó en català. No sabem si en temps més reculats ho havia estat, només sabem que els records d'haver-lo vist o d'haver-lo sentit explicar i que es remunten a la segona meitat del segle XIX ens el presenten tal i com us l'oferim ara.
EI capdanser, la Mort, és el primer de respondre i diu: -Jo sóc la Mort i amb la dalla sego vides.
La dalla, instrument útil i arxiconegut en una societat rural que fonamentava la seva subsistència en l'agricultura, servia per dir a l'assistent a l'ofici que així com ell segava les espigues quan arribaven a la maduresa i per tant al final del seu cicle, la Mort faria igual amb ell i amb tothom, ja que amb el seu salt de volt rodó sega arreu.
Seguidament l'oficiant es dirigia al Rellotge i aquest li responia: -Jo sóc el Rellotge. Qualsevol hora podem morir.
Efectivament, amb els seus salts de mitja volta el Rellotge presenta en un pas el rellotge sense broques, signe d'una mort imprevisible, ja que qualsevol hora és bona per morir; i al salt següent marca aleatòriament una hora a l'atzar, gairebé com una imprecació personal que digués aquesta és la teva hora. Idees molt pragmàtiques i de bon entendre, lluny de les reflexions filosòfiques dels savis i els seus UBI SUNT?
Finalment el prevere pregunta a un dels platets i aquest li respon:
-Jo porto un plat amb cendra, que és com hem de quedar tots!
Ja en les Cobles de la Mort, obra anònima del s. XVI s'esmenta la cendra com a sinònim de pols quan la Mort s'adreça a la Donzella:
La vostra tendra cameta Pols i cenra serà feta ...
Tot i que en el seu origen la cendra era només un símbol penitencial ("vestit de sac i cendra ... "), amb el temps i probablement per influències dels rituals del Dimecres de Cendra ha anat esdevenint també sinònim de la descomposició del cos i de la mort.
A més d'aquests que hem esmentat, hi ha un cinquè personatge a la Dansa que no intervé directament en els diàlegs, probablement perquè l'instrument que porta no presenta uns missatges tan visuals i directes com els altres, sinó que són dos escrits, un en llatí i l'altre en català antic. No hem de pensar que la bandera sigui un personatge afegit a la Dansa, ja que tota la dansa gira entorn d'aquest personatge i n'esdevé una peça de referència i imprescindible. Segurament trobarem l'explicació d'aquest "oblit" en els missatges de les màximes inscrites en el símbol: Nemini parco i Lo temps és breu.

La inscripció Nemini parco, no perdono a ningú, que ve inscrita també a la dalla, fa referència a la universalitat de la mort. Potser és el missatge més destacat en la majoria de les danses de la Mort literàries i pictòriques, ja que en totes elles la Mort convida els membres dels distints estaments socials a la dansa. EI sol fet que sigui una referència escrita i que a més sigui en llatí la converteix en un missatge no tan impactant i de significat desconegut per molta gent, tant d'abans com d'ara.
La inscripció catalana Lo temps és breu és la vulgarització del concepte llatí Tempus fugit. La brevetat de la vida i el temps que s'escola de manera irremeiable són idees que conviden més a una reflexió, lluny de la immediatesa del missatge del rellotge, més relacionat amb una mort imprevisible, imminent i real en una hora concreta i propera.
Certament, el fet que la bandera no participi en els diàlegs del drama litúrgic pot ser degut a un oblit involuntari en la transmissió, però és poc probable que sigui així; més aviat caldria buscar l'explicació en la difícil interpretació dels missatges per part de gent que no sabia llegir ni escriure i que no tenien la capacitat d'abstracció i de reflexió necessària per entendre'ls. És evident que darrere de tots els missatges de la Dansa de la Mort de Verges hi havia la mà d'algun eclesiàstic coneixedor de les màximes habituals en les danses macabres d'arreu, però els missatges que no s'entenien, difícilment es podien explicar de pares a fills i a això és deuria el lapsus que observem en el drama
Amb tot, aquest petit drama litúrgic del Dimecres de Cendra que ens explica en pla català la simbologia de la Dansa, no és la única presència de la Parca que rebien els habitants de Verges. Encara ara, cada Dijous Sant, la Mort balla pels carrers de la vila, pels quals senyoreja fins que al final de la Processó es rendeix davant de l'Altíssim
La Mort surt del temple i adapta els seus moviments al carrer. La Dansa de la Mort té uns moviments basats en el cercle i que en principi són poc pràctics per a recorreguts lineals com els d'una processó, i no obstant això, avança amb oscil·lacions i gran esforç per part dels seus components.
Tota la comunicació simbòlica agafa gran força quan l'espectador es troba els esquets cara a cara, que li presenten els símbols a uns pocs centímetres de distància. Són només uns moments, perquè la Mort s'allunya tot seguit amb els seus salts metòdics, mantenint sempre la forma de creu, per oferir a tothom els missatges al llarg de tot el recorregut.
Un cop s'acaba la Processó del Dijous Sant, la Dansa de la Mort entra de nou al temple per acabar la seva actuació. És l'únic quadre de la Processó que fa servir aquest espai com si volgués enllaçar els orígens del teatre dins de l'església amb les evolucions que ha anat fent pels carrers. Un cop dins, es dirigeix a l'altar lateral on es guarda la custòdia a la reserva fins al dia de Pasqua. Mentrestant a fora, al carrer, els jueus estan crucificant Jesús. En el moment que Jesús expira, la Mort fa una reverència al sagrari i s'acaba la dansa.
I si bé en moltes danses de la Mort, sobretot en frescs italians, la Mort esdevé triomfant, la Dansa de Verges és vençuda per la redempció. Tornem al que dèiem al començament: l'Església és la creadora del teatre occidental modern per la necessitat de transmetre a través d'ell els missatges evangelitzadors al poble petit; missatges embolcallats de música, gestualitat, encens, llum de foc i sobretot de suggestió i de misteri.

Jordi Roca i Rovira