EL BALL:
UN CONJUR A LA MORT?
Comentari del llibre de Francesc Massip i Lenke Kovács
El Baile: Conjuro Ante La Muerte
Publicat
a País Petit, juliol-2005.
MASSIP, Francesc i KOVÁCS, Lenke. El baile: conjuro ante la muerte. Ciudad Real, Ed. CIOFF. 2004. (El llibre ha estat publicat en castellà, malgrat que l’original sigui en català, perquè cap editorial i/o institució catalana no ha mostrat, fins avui, interès per publicar-lo.)
Francesc Massip i Lenke Kovács, incondicionals admiradors des de fa molts anys de la Processó de Verges i en especial de la Dansa de la Mort, han col·laborat amb nosaltres diverses vegades per difondre la nostra tradició més enllà del nostre país petit. A part de les moltes publicacions i conferències que han fet arreu d’Europa, potser els identificarem més perquè en Francesc va fer una de les locucions de la darrera transmissió de la processó per TVE-2, i la Lenke ens va escriure els fulls informatius que destinem al públic alemany que ens visita.
Però si parlem d’ells en aquest espai és perquè a finals de l’any passat van publicar el llibre El baile: conjuro ante la muerte, on la Dansa de la Mort vergelitana assumeix un ampli protagonisme al costat d’uns magnífics estudis dels frescos de la Dansa de la Mort de Morella, al País Valencià, i d’un capitell esculpit amb una dansa de la mort, probablement procedent del convent de St. Francesc de Girona.
La primera virtut que observem en el llibre és la de posar en relació diferents cultures, que massa vegades considerem distants, davant del fet comú de la mort i les seves manifestacions culturals. Alguna vegada quan es parla de danses de la mort els estudiosos contrasten elements de cultura cristiana amb d’altres de cultura islàmica, però mai fins ara no havíem vist referències a altres cultures més allunyades de nosaltres com les orientals. A partir d’ara qualsevol estudi sobre el fenomen de la mort i la seva cultura haurà de tenir en compte que és universal de veritat, de fets i de formes.
Els frescos del convent de St. Francesc de Morella, restaurats de fa pocs anys, ens presenten una de les danses de la Mort més primerenques que existeixen. És una dansa en cercle o ball rodó, amb uns textos a la part inferior i unes bafarades, com si d’una vinyeta de còmic es tractés, en boca d’un cadàver eviscerat que n’és el personatge central. Els qui dansen són els vius, personatges de tota condició social, entorn del mort, però els missatges van destinats a terceres persones, als espectadors que miren i llegeixen les figures i els textos de les pintures. Potser la descoberta més sorprenent de tot el conjunt sigui el text que a manera de contrafactum imita la cançó Ad mortem festinamus del Llibre Vermell de Montserrat.
El segon estudi del llibre va dedicat
al capitell que, provinent del castell de Cartellà, es troba avui
a la casa Estorch de la ciutat de Girona. Per la seva semblança
amb d’altres capitells perfectament conservats i catalogats es pot
deduir que aquest que és objecte d’estudi prové originàriament
del claustre del convent de St. Francesc de Girona, desamortitzat al S.
XIX i destruït poc després per necessitats urbanístiques
de la ciutat.
Fins fa poc temps es creia que el ball rodó que s’hi troba
esculpit seria un precedent de la sardana, però l’anàlisi
de Massip-Kovács demostra que, malgrat el relleu deteriorat pel
pas del temps, s’hi veu el personatge central de la Mort i els representants
dels principals estaments de la societat en una mateixa dansa.
Però per als lectors de País Petit segurament la part més atractiva serà la que es dedica a la Dansa de la Mort vergelitana. Els autors inicien el capítol amb la presentació de la tesi La Dansa de la Mort de Verges: Una tipologia Barroca. sostinguda per diferents arguments que anirem desgranant i comentant a continuació.
En primer lloc cal dir que aquesta afirmació no prejutja que la Dansa de la Mort sigui o no anterior al barroc, sinó que de l’anàlisi del que ha arribat fins avui dia se’n desprèn la conclusió que la dansa, com la veiem en l’actualitat, va ser construïda al gust de la Contrareforma i que tota ella presenta les característiques ideològiques i estètiques del barroc.
Algunes de les raons que sostenen
aquesta tipologia es basen en les diferències de la dansa vergelitana
amb les imatges conservades d’altres danses de la Mort europees
anteriors al Concili de Trento. Els morts són esquelets, no pas
cadàvers eviscerats i no apareixen personatges vius a la dansa.
A més, la dansa és d’una major complexitat, tal i
com correspon al gust barroc. Ja no és un ball rodó o en
línia com els de Morella o de Casadei (Alvèrnia), sinó
que d’uns moviments oscil·lants, gairebé com si es
tractes d’una maquinària de rellotgeria –després
parlarem de l’instrument del rellotge- en surt un desplaçament
lineal. Si a això hi afegim que ja no és només la
Mort sola, sinó que l’acompanyen quatre esquelets més,
amb la seva corresponent multiplicació de símbols i de missatges,
tindrem una coreografia allunyada ja de la simplicitat medieval i de l’equilibri
auster del Renaixement.
I són també aquests símbols els que confirmen el gust barroc de la nostra dansa. La Mort porta dalla i no pas arc i fletxes, o bé llança. Les armes antigues han estat substituïdes per una eina agrícola, i amb ella el triomf de la mort es canvia per la lògica recollida del sembrat madur i ple de fruit que ha de ser la vida del catòlic.
La bandera, que si fem cas de la representació litúrgica que feia la dansa els Dimecres de Cendra, seria un personatge incorporat tardanament al grup, presenta una iconografia de calavera i tíbies creuades que no és utilitzada fins al S.XVII.
L’associació de la cendra dels platets amb la mort, ja vaig explicar en el meu llibre sobre la Processó de Verges que té l’origen en l’adopció del ritual romà que va substituir els antics rituals locals de cada arxidiòcesi o província eclesiàstica; però és en el barroc, com demostren els autors, que la cendra per sobre del significat penitencial serà símbol de la descomposició total del cos.
El darrer dels esquelets del grup porta el rellotge, però no és un rellotge de sorra o una clepsidra medieval, sinó que es tracta de l’esfera d’un rellotge mecànic. Els rellotges mecànics comencen a ser populars a les torres i campanars durant el S.XVII i no serà fins al S.XVIII quan apareixen els rellotges personals. Això a més comporta una variació en el missatge de l’instrument: El tempus fugit de la sorra que s’escola rellotge avall serà un missatge a la bandera Lo temps és breu, i quedarà per al rellotge sense broques el missatge de la mort imprevista i sorpresiva que si bé era conegut en èpoques anteriors, no se solia associar a l’instrument del rellotge.
Els arguments més definitius, però, són els de natura religiosa i que filien la dansa de la Mort vergelitana com un producte més de la Contrareforma per al control religiós de la societat.
La Mort es rendeix davant del sagrari en el moment que el Crist crucificat guanya amb la seva pròpia mort la redempció per al gènere humà. Des d’aquests moments la Mort deixa de ser triomfant i tots els missatges de temor es converteixen en esperança per als creients. Podríem dir que el quadre de la mort ideològicament transmet un conjunt d’idees per a la preparació per al bon morir, en consonància a les Ars bene moriendi, que tan difoses van ser en aquesta època.
No voldria acabar aquestes ratlles
sense disculpar-me davant dels lectors i als autors mateixos per una recensió
tan poc habitual, on les idees del llibre és barregen amb les meves
pròpies. Espero que l’amistat sabrà perdonar l’apassionament
que condueix a tals excessos.
Jordi Roca i Rovira