COMENTARI
SOBRE LA

SUITE
DE
VERGES
DE
JORDI RODRÍGUEZ-AMAT

PUBLICADA AL CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ FETA A VERGES DURANT LA SETMANA SANTA DE L'ANY 2002

Dedicatòria que ha versificat l'autor per al seu amic Jordi Rodríguez -Amat, amb motiu de l'exposició

SUITE DE VERGES

Rodri-Amat,
company preuat,
que has vingut
com la put put
de primavera,
au falaguera
de bell plomatge
i llarg viatge,
per admirar,
i no és en va,
la Processó;
amb la intenció
de recrear-la
i projectar-la
al món de l'art.
El teu esguard
ha estat prolífic,
i tan magnífic
el resultat
que has admirat
no sols profans,
jueus..., romans...,
sinó també
qui coneix bé
tots aquests móns.

Va per tu, doncs,
el meu escrit,
amb el delit
més desitjat
de ser-te grat.
Per ço et dic:

Per tu, amic!

UNES PARAULES SOBRE
LA SUITE DE VERGES

Vagi per endavant que no sóc gaire entès en el món de l'art, per això em disculpareu si en aquest comentari no faig referències a aspectes tècnics o artístics que encriptats en belles paraules seductores solen aparèixer en les eufòniques crítiques artístiques de qualsevol mitjà que es valori una mica.

I em preguntareu: Per què ens vols parlar d'art si tu mateix dius que no hi entens? Bé, no ho faria si no tingués res a dir, però conec un xic la Processó, conec també l'artista i em guanyo la vida xerrant; així doncs us faré partícips de les meves reflexions i opinions, i us suggeriré allò que la Suite de Verges m'ha fet meditar.

Conec i m'estimo les paraules perquè m'acompanyen en la meva tasca d'ensenyant; de la mateixa manera que acompanyen Rodríguez-Amat, col·lega meu en aquest art quotidià; però ell, a més de les paraules, sap fer servir les imatges i a través d'elles es comunica amb perfecció i precisió. Gosaria doncs començar aquest text amb una afirmació contundent: La Suite de Verges és una obra didàctica, una obra amb voluntat d'ensenyar a l'espectador tot el procés creatiu, des de l'emoció primera fins a l'abstracció final.

Algunes de les seves sèries són comparables a una narració. Rodríguez-Amat ens guia a través del procés de creació talment com si d'un narrador es tractés. Ens explica la història del despullament de la forma, de la imatge, amb l'objectiu d'arribar a la idea que concentra tota la força, tota la bellesa concretada en unes línies, en unes ombres, en unes taques, que fora de la sèrie difícilment ens portarien la riquesa de l'abstracció intel·lectual de la qual gaudim, per deixar-nos en una simple empatia sensorial.

Com l'infant d'aquell memorable poema de Jordi de Sant Jordi que es mira el retaule i queda embadalit per l'or que brilla, però que no pot traspassar aquesta bellesa superficial.

No ho dubteu i amb ànima de bon deixeble deixeu-vos conduir per les sèries de dibuixos que passen de la imatge a l'abstracció; en sortireu més rics i amb la satisfacció d'haver entès el valor d'unes obres que moltes vegades no gosem valorar perquè en desconeixem les regles del joc.

Però no tot són narracions. Hi ha també unes sèries de dibuixos i pintures que són purament descriptives d'un estat d'ànim i que sovint no tenen res a veure amb la intenció de la imatge que els ha generat.
En podria posar molts exemples, però em permetreu que il·lustri aquesta idea amb una sèrie concreta que trobo molt divertida i en la qual en Jordi Rodríguez-Amat, paradoxalment, fa servir la dansa de la mort per descriure sentiments de seducció, d'amor i d'erotisme: La sèrie dels balls.

No és pas nou que un artista fes servir la dansa de la mort per a descriure emocions positives, per comunicar optimisme o simplement per jugar amb ella. Michael Wolgemut il·lustra la Cronica Mundi de Hartman Schedel amb un gravat d'una dansa de la mort en la qual tres esquelets ballen una dansa que sembla més una tarantel·la o fins i tot un rock & roll "avant la lettre", que no pas totes aquelles danses tibades i serioses que en forma de ball rodó o de danses cortesanes il·lustren dotzenes i dotzenes de frescos i llibres de tota l'Europa medieval, renaixentista i barroca.

En una cultura com la mexicana, que comparteix amb l'Europa de segles enrere aquesta obsessió per la mort, el gravador Guadalupe Posada,(s. XX), fa ballar la mort entre gerres de cervesa i intruments de mariachi.

Valguin doncs un parell d'exemples per entroncar i donar carta de natura a la sèrie de Jordi Rodríguez-Amat. Les mateixes idees que altres artistes van comunicar en el seu moment per aportar un alè fresc a la societat del seu temps i per contrastar una visió massa monolítica de la vida i la mort, són servides per Rodríguez-Amat al ritme de tango, pasdoble o vals. No s'ha de llegir doncs com un fet irreverent, com una "boutade" d'artista, sinó com un producte de la familiaritat, de la convivència de més de dos anys del tema de la Dansa de la Mort i de Jordi Rodríguez-Amat. Si durant aquests dos anys de seducció no hi hagués hagut una mica de tot, si no haguessin passat per la ment i per l'obra de l'artista situacions de tota mena, no estaríem veient la cara humanitzada de la Mort.

Deixeu-me acabar aquestes mínimes reflexions amb el reconeixement de la feina de l'artista al taller. Acostumats com estem a les emocions fortes i a la idea d'artista romàntic, bohemi i una mica eixelebrat; no deixa de ser sorprenent que hi hagi artistes que basin tota la seva producció en un ofici ben après, en el domini de les tècniques més acadèmiques del dibuix i la pintura, i sobretot en un procés de creació d'allò més clàssic.

Jordi Rodríguez-Amat reinterpreta les vivències que ha tingut un cop el temps les ha matisat. Treballa a través del record, més o menys estimulat per esbossos i fotografies; però és en la solitud de les hores de taller que l'artista guanya el monstre de les emocions, tal i com deien els noucentistes. I això no vol dir que un artista sigui fàcilment etiquetable, perquè en el món de l'art com en la vida no hi ha ni antics ni moderns sinó gent amb coses per dir i gent sense.

Jordi Roca i Rovira