LA INTEGRACIÓ DE LES DANSES DE LA MORT EN LES PROCESSONS DE DIJOUS I DIVENDRES SANTS

 

Intervenció de Jordi Roca i Rovira a la taula rodona

LA MORT EN EL CICLE PASSIONÍSTIC

dintre les Jornades del
XXV ANIVERSARI DEL MISTERI DE LA SELVA

Tarragona, URV, 4 de maig del 2004

 

 

 

 


LA INTEGRACIÓ DE LES DANSES DE LA MORT EN LES PROCESSONS DE DIJOUS I DIVENDRES SANTS

Les danses de la Mort tenen uns orígens distints de les processons de Dijous i Divendres Sants, tant en el temps com en els objectius, i malgrat tot trobem diversos exemples on les dues manifestacions han compartit escenari en una perfecta simbiosi que els ha permès una llarga pervivència en la història, per damunt de les causes que les van originar i de la necessitat social i religiosa que les va mantenir vives. Tot i que l'única manifestació vivent de la dansa de la Mort que ha pervingut per tradició fins als nostres dies la trobem inserida en la Processó del Dijous Sant de Verges, tenim constància que en diverses poblacions (Perpinyà, Rupià...), la dansa de la Mort es trobava inserida en la Processó de la Sanch i en la Processó del Dijous o Divendres Sants respectivament.

És evident que hi ha entre les dues manifestacions una relació temàtica i d'interessos que en el seu moment va fer possible i desitjable una potenciació mútua. D'aquesta manera algunes danses de la mort van integrar-se, prèvia depuració i adequació dels missatges a les necessitats de l'Església, a un acte tradicional repetitiu, de cicle anual i d'àmplia participació popular.

Escoltem com ens ho explica el folclorista Rossend Serra i Pagès, que acompanyat de Ramon Miquel i Planes i de Lluís Torras i Font, varen veure la Processó de Verges l'any 1924. 1

Precisament el fet de trobarse agermanats en la processó de Verges la Passió de Nostre Senyor Jesucrist ab la Dança macabra, es lo que ho fa fer més interessant perque conserva més bé'l caràcter del final de l'edat mitja y començos de la moderna, ab les dues idees predominants y representades plàsticament: la del sacrifici del Deu fet home, objecte del misteri conservat encara en varies bandes de Catalunya y la del drama alegòrich o moralitat, incul­cant l'idea de l'igualtat de tothom devant de la mort. Per axò l'Iglesia's complavía en presentar l'espectacle de fer veure l'insignificancia de la vida y la descomposició del còs per remarcar la necessitat de salvar l'ànima.

La redempció venç la mort. És el missatge culminant i cal escenificar-lo, posar-lo a l'abast de la gent senzilla. Això sí, cada missatge, cada símbol, cada gest i moviment està perfectament calculat i no podem considerar que sigui fruit d'una generació espontània i popular sinó el resultat plàstic d'uns objectius evangèlics , pedagògics que algun clergue anònim devia calcular amb tota premeditació i coneixement de causa.

Pels carrers és la Mort la que imposa la seva llei, és la Mort triomfant que campa sobre els pobres mortals: No perdono a ningú , la vida és breu , qualsevol hora et pot arribar la sorpresa de la mort etc. Són missatges breus, impactants, sobtats, que no demanen reflexió i que per damunt de tot produeixen un esglai de por, de fragilitat i d'impotència humana. Però la reverència de la Dansa davant la Reserva, un cop crucificat Jesús, canvia les coses. La Mort és vençuda i les portes d'una nova vida són obertes. Es capgira la visió tan primitiva del Triomf de la Mort , per una Mort humiliada i una esperança per a la humanitat, sempre però dintre de l'aixopluc de la doctrina cristiana i de la guia pastoral de l'Església. ¿Adequació dels missatges a la doctrina catòlica un cop les causes originàries de les danses de la Mort ja passen a un segon pla o bé modificació dels missatges inicials per adequar-se a les directrius de la Contrareforma? En tot cas la sola presència de la dansa de la Mort dins les processons ja presentaria un matís diferent en les consignes que les de les danses de la Mort congelades en un fresc o en un gravat medieval.

Amb tot, cal advertir que les processons de Setmana Santa no foren les úniques manifestacions parateatrals o litúrgiques a fer servir l'escenificació de la mort. Amb finalitats religioses però també amb interessos absolutament profans i desvergonyits, constatem la participació de la Mort tant en els drames litúrgics del Dimecres de Cendra a Verges com al que protagonitzava al temple Normand de Caudebec al costat d'escenificacions divertides com les de les festivitats de la coronació de Ferran d'Antequera etc.

Per tant podríem atribuir a una certa moda l'adopció de les danses de la Mort per part d'altres manifestacions, i a la decadència d'alguns rituals religiosos i a una superació de les causes que gestaren les danses el fet que aquesta popularitat entrés en recessió. Tot això comporta que les dades més recents que tenim situin la dansa només a les processons de Dijous-Divendres Sant de Perpinyà, Rupià i Verges, com ha assenyalat també el company de taula, Pep Vila, en diverses publicacions, i que en l'actualitat sigui només Verges la que mantingui l' Unicum per tradició. Cal remarcar però que en els darrers anys una nova moda ( New Age ) ha fet que apareguessin al mercat espectacles basats en la vida medieval, escenificacions més o menys adequades al gust actual i amb objectius més aviat turístics i lúdics; com també ha passat per altra part en altres arts com la música, la literatura, el cinema, etc. Les danses de la Mort han experimentat també els efectes d'aquesta moda i moltes poblacions (Girona, Manresa, La Selva del Camp...) han dissenyat o recreat espectacles de temàtica medieval amb la presència de la Mort.

ELS ARTíFEX DE LA SIMBIOSI PROCESSONS-DANSA DE LA MORT

Si per un costat sembla clara la vinculació ideològica que va permetre la integració de les danses de la Mort a les processons de Dijous i Divendres Sants, caldria caldria buscar ara quines persones o societats van ser els artífex d'aquesta combinació. La primera idea que se'ns acud és buscar la solució a l'entrellat entre les funcions i objectius de la confraria de la Sang. Aquesta confraria té una relació molt vinculada a la mort i entre les seves obligacions hi havia l'assistència espiritual i material als reus i la de donar sepultura cristiana als que no s'ho podien permetre i també als que morien abandonats, lluny de la seva terra o dels seus. Unes tasques que tan recorden la Passió de Crist i que en l'època de la gestació de les danses de la Mort devien ser tan quotidianes i necessàries, que elles soles ens posen en relació de lloc, temps i circumstàncies les Confraries de la Sang i les Danses de la Mort.

Les Confraries de la Sang tenien però també el privilegi d'organitzar les Processons del Dijous i Divendres Sant; i de la mateixa manera que s'encarregaven d'escenificar la tragèdia de la mort de l'Innocent, o de mostrar la imatge angoixant del Sant Cristo gros, portat a braços pels membres de la confraria amb grans esforços i devoció; és també lògic que usessin de les danses de la Mort per aconseguir estimular el missatge penitencial que tenen les processons esmentades.

No pensem però en els membres de les confraries de la Sang com a teòrics ni inductors de tot això, en general els seus membres eren menestrals de les viles i ciutats amb algun clergue beneficiari al capdavant, ideals per a ser els artífex, la mà executora i mantenidora a cada lloc concret del que algú hauria pensat, tramat i organitzat en un cervell molt més ben preparat que el dels pobres pabordes de la Sang.

Qui eren, per tant, els responsables primers i elaboradors per tant de tota aquesta litúrgia ľo paralitúrgia- de les processons amb les danses de la Mort integrades a elles? d'aquestes consignes en clau de penitència i redempció tan precises i ben configurades? Crec que la resposta només pot ser una: Els frares Franciscans i/o Dominicans.

Qui es desplaçava per tota l'Europa cristiana en els anys de les grans mortaldats per predicar la fi del món i la conveniència del penediment i la preparació per al bon morir? Pensem primer en els grans taumaturgs com St. Vicent Ferrer o G. Savonarola, però pensem també que aquests gran personatges eren només la punta de llança de tot un estol de frares que tenien per objectiu evitar la desevangelització d'una societat traumatitzada per la mort. També és sabut, perquè consta en els redactat dels seus sermons, que St. Vicent feia servir sovint tècniques teatrals o parateatrals per impactar les ments senzilles de la gent, i no tan sols en els sermons sinó en les seves entrades a les poblacions sobre un ruquet i en les famoses processons nocturnes que els seus flagel·lants protagonitzaven entre reguerols de sang, misereres i xurriacades.

Qui millor que aquests predicadors podia entendre que aquelles danses que presentaven una mort triomfant podien ser reconduïdes i adaptades als missatges de penitència i preparació per a una mort imminent?

Com s'explicaria que en un temps de comunicacions tan precàries, de guerres, de mort i de por, trobem en menys de 50 anys i per tota l'Europa cristiana tans exemples de danses de la Mort?

Així doncs, aquests ordes itinerants sí que tenien la formació, l'oportunitat, i els objectius clars per fer possible aquesta simbiosi de la qual parlavem al començament. Però caldria cercar alguna prova, algun indici que permetés ni que sigui mínimament vincular els framenors i predicadors amb les danses de la Mort, les confraries de la Sang i les processons de Setmana Santa.

Tres dades de les nostres terres, agafades al vol, ens manifesten aquest vincle i serien suficients per establir les relacions que apuntàvem; malgrat que la profunditat, l'extensió i la intensitat d'aquesta relació ja mereixeria un estudi a part.

•  A Perpinyà tothom està convençut que la processó de la Sang la va organitzar St. Vicent Ferrer. Que jo sàpiga no n'hi ha cap prova documental, però aquesta creença és ben reculada si fem cas de la imatgeria, els penons i l'arrelament popular. I si l'origen és un deute a St. Vicent, el manteniment és encara responsabilitat de la confraria de la Sang i no ens oblidem de la dansa de la Mort que, segons testimonis antics, incloïa la Processó de la Sang.

•  Del claustre del convent de St. Francesc de Girona en surt el capitell gòtic del castell de Cartellà, amb referències a una probable dansa de la Mort, segons l'estudi que en va fer el Dr. Francesc Massip. La desamortització i destrucció del convent n'hauria escampat les restes, algunes de les quals s'haurien reutilitzat en la construcció i rehabilitació d'edificis nobles.

•  Al convent dels Franciscans de Morella hi ha encara les restes d'uns frescos de la dansa de la Mort. La Mort d'aquestes pintures no és encara tan evolucionada en els missatges, ni en la forma de la dansa, ni en l'instrumental, si la comparem amb la dansa vergelitana; però una visió de la mort tan primitiva ens vindria a confirmar que els framenors tindrien també les danses de la Mort en el seu imaginari del dels primers moments.

Així doncs, igual com les processons dels Dolors les trobem sempre sota l'òrbita dels Servites de Maria, no seria gens estrany que la difusió de la penitència i la redempció fos estimulada per taumaturgs com St. Vicent Ferrer i altres framenors i predicadors.

La coincidència de les processons de Setmana Santa i danses de la Mort en un mateix ritual no és casual. S'estableix amb una premeditació i una voluntat decidida d'aconseguir fer arribar a un poble analfabet i simple uns missatges de por, penediment i redempció de la manera més impactant possible, per aconseguir-ne la màxima eficàcia. Uns ideòlegs generals, els frares predicadors i els menorets; uns executors locals, les confraries de la Sang; i els missatges i el destinatari que acabo d'esmentar, són les parts essencials d'aquestes escenificacions. Les formes diverses que s'hagin testimoniat originals des del moment de la seva gestació o que poden haver adquirit amb el temps serien ja un altre motiu de debat.

Moltes gràcies

Jordi Roca i Rovira

NOTA BIBLIOGRÀFICA

1 SERRA i PAGÈS, ROSSEND, La Processó del Dijous Sant a Verges . Barcelona, Butlletí Excursionista de Catalunya, nº 373, pàg. 202-214. any 1926.