Cel d’estiu

Primer premi de poesia.
XVIII Certamen Literari del Foment Martinenc
Barcelona, novembre de 2003

Quart minvant

Volia esgarrinxar
la volta subtil del meu eteri sostre
blavís, difuminat,
moradenc cap a ponent,
i només he abastat
a ferir-lo amb l’ungla.
Contemplo, extasiat,
el breu signe del meu fat
i acomboio el seu camí
fins que es perd darrera un núvol
que empresona el seu encís.

Lluna nova

Cel obscur,
nit de lluernes titil·lants,
escampall de pols sensible
sobre els camps, els boscos i els terrats.
Orfe de tu,
dreço els ulls amb foll deler d’infant
tot al llarg de la teva acostumada via
i no encerto cap despulla del teu traç.

Quart creixent

Un trau sinuós,
obert al mig d’aquest tapís obscur,
desfà tots els ofecs
i aquieta el lleu neguit
d’aquest capvespre eixorc.
El ble del front que es mou,
gronxat d’algun oratge transparent,
pentina un somni fugisser
que et fa somriure.
De les ninetes fosques
que cerquen el miratge quotidià
en trec les quatre espurnes
que són el meu guiatge.

Lluna plena

Un disc d’argent em fa l’ullet,
suspès al mig d’aquest indret desmesurat,
i em xucla els dits, i el cor,
i fins l’exigu enteniment
que encara servo arraconat
per al meu humil demà.
Em dius, solemne i amb un punt de timidesa,
que avui ha admès algun dels teus secrets anhels.
Estimo l’astre amic,
recer d’afanys, delers i cobejances,
com ho faig amb l’ombra
que dibuixa el teu cos bru
damunt l’arena que petgem
amb els peus nus.

Vic, juny de 2003