(2n PREMI) VIII JOCS FLORALS
SANTA COLOMA DE GRAMENET, desembre de 2002

Un

El dia ha mort,
la fosca de la cambra
clou les parpelles.
Enmig de tant silenci,
les hores que reneixen.

Dos

Lliuro el meu cor
i un deix de melangia
a un lleu oblit.
Llençols de boira espessa
oculten un desvari.

Tres

Deliris d’aigua,
polsim de terra eixuta
i un xic de zel.
Navego en terra estèril
i em manca un port proper.

Quatre

Deler de foc
que cremi les entranyes
i gesti un erm.
Neguits i destralades
em punyen l’esperit.

Cinc

No res, tot blanc:
un vol pausat i llarg
em porta lluny.
Amb dits porucs i balbs
palpo el meu cos inert.

Sis

Un lleu matís
d’argent, poruc i gris,
cap a llevant.
En moure la parpella
el dia llustrejava.

Set

A la pell bruna
que vora meu respira
hi deixo un bes.
Desfici de tendresa,
recer de solituds.

Vuit

Del subtil deix
de veles rebregades
que deso al cor,
en trec la intensa flaire
del mar, amic absent.

Nou

El corriol
que enfila la carena
m’acull atent.
Els peus se m’encomanen
de l’aura de la serra.

Deu

Llepen les pedres
guspires de silenci
que m’afalaguen.
S’escola frau avall
el rec que em fa de guia.

Onze

El sol esberla
el tel de boira fina
i ens pren l’alè.
Amb múrria delera
et beso el llavi esquerp.

Dotze

És un pecat
aquesta nostra vida
que ens dóna tant?
Les més humils engrunes
no fóren un regal?

Tretze

Amb delectança
gaudim d’aquest convit
massa tibant.
Rera el llevant de taula
descabdelllem rondalles.

Catorze

El sol roent,
colrant la pell i l’ombra,
fereix la plana.
Cerquem un tendre oasi
que ens rebi a mans besades.

Quinze

Vora la font,
sota el desmai que plora,
prens la paraula:
-Si enyores el silenci,
no em prenguis per companya.

Setze

El mot gentil,
prenyat de mil contalles,
t’acaronava.
Els llavis bressolaven
desigs i recordances.

Disset

Prop del congost
hi neix un buf que rufla:
la marinada.
Jugant amb els cabells,
la trena et descordava.

Divuit

Colors suaus
damunt la plana extensa
que ens pren l’alè.
Desfem els nostres cossos
en un lligall ardent.

Dinou

Tres notes vagues,
trencant tot l’encanteri,
ens desvetllaren.
Damunt l’arena rossa
plantàrem les petjades.

Vint

Cap a ponent,
destil·len els turons
foc i violes.
M’aboco al curt miratge
golafre i admirat.

Vint-i-un

Ombres de marbre
fugint de les ninetes
extasiades.
La llar acull, afable,
la pell i els sentiments.

Vint-i-dos

Entre dos núvols,
la lluna falaguera
et deixa muda.
Caprici breu dels astres
que vetllen el teu fat.

Vint-i-tres

Mil picarols
de llum enjogassada
em fan l’ullet.
M’abraces en silenci
i et fons en el meu mar.

Vint-i-quatre

La teva mà,
un dring de glaç al vidre
i un glop daurat.
Fonem les hores lentes
i apaivaguem la nit.

Maig i juny de 2002