Accèssit
“XXIV Concurs Literari Hilari d’Arenys”
Grup Amics de Pompeia - Barcelona

FEU-NE ESMENT

Veieren el mot anorreat,
desfet,
tancat,
blasmat,
privat de l’aire l’envolta.

Respiraren l’aire malsà,
pudent,
barrat,
llastrat,
mentre el temps lluitava en el sotsobre

Visqueren el temps mancat,
obscur,
clos,
delmat,
enyorant l’espai on sempre es gronxa.

Estimaren l’espai petit,
punyent,
malmès,
espès,
i el van portar al cor en la penombra.

Escoltaren el cor malalt,
gentil,
fràgil,
marrit,
desfet en plors en la nit fosca.

Abraçaren el plor feixuc,
sotmès,
poruc,
esquerp,
que ofegava el mot dintre la gola.

L’AIRE

Alena un tuf incandescent,
aquest pudent brivall
que els nega el seu somriure.

Pervers i empudegat botxí
del mot,
del cor,
de l’ànima i del viure,
els té farcits de cadenats
els peus,
les mans,
els ulls
i fins la llengua que els trepitja.

Renego de la raça que ha parit
esculls tan forts, sords i mesells,
negant escrúpols de cap mena.

No els mou el bell record
de l’aire net que els convidava
a dir el seu nom
i el de tots aquells amb qui parlaven.
Els mou l’espant de veure’s
malmesos d’esperit,
sense buf, ni alè, ni baf
que enteli el vidres
al capvespre.

Ara obriran una escletxa a la claror
i en la penombra començaran
a entrellucar un fil de llum
de l’alba transparent d’algun nou dia.

EL TEMPS

Talment una sageta,
de llevant a ponent,
solcant la volta blava,
ara tan grisa, inexorable,
així imaginen el pas
d’allò que els és negat.
I en tenen per a tot
i no n’abasten gens
i encara en deuen
a qui més estimen.
Els manca el foc
per fer-se delerosos.
Voldrien atreure tot l’oratge
i desplegar una enorme vela.

Enllà de l’horitzó,
ara tan negre,
escàs i encara malaltís,
s’albira ja un matís de blau,
a penes perceptible:
és l’aire transparent i net.
Podran omplir les venes
de nova saba
i sadollar l’esperit.

L’ESPAI

Tenen totes les fibres del seu cos cansat
entumides, com pansides per un ofec
que ve de lluny i els oprimeix.

Omplen un espai a penes respirable
on ningú no s’atreveix a dir el seu nom
per por de ferir el del veïnatge.

Ningú no belluga ni un cabell
per pena d’esbullar el serrell de l’altre
i així resten encarcarats en aquest àmbit.

Posseeixen el do de l’actitud estoica
amb què els anyells caminen a la mort
i han esdevingut insensibles als mals tràngols.

Restarien immòbils durant segles
si ningú no gosés empènyer ni una mica
les parets que ara els reclouen, invisibles.

Jugarien a ser bons i sants i molt submisos
per tal de no sentir cap vergassada
ni escoltar el fuet xiulant
prop de la pell encarcarada.

Però algú ja ha dit que no i,
a poc a poc,
ha obert una parpella endormiscada i,
de sobte,
més de cent veus han descobert els ulls
i han vist l’enuig a tots els rostres.

Ara mateix, mouran els dits, les mans,
els braços embotornats, feixucs de dies,
s’alçaran damunt les cames encara massa primes,
travessaran parets inexistents i faran via.

EL COR

No pensis amb els ulls,
que aquest tristoi paisatge
els podria omplir de teranyines.

No raonis amb els dits,
pertot hi ha massa espines,
arestes, estelles i esgardissos.

No meditis amb l’oïda,
que encara hi ha massa laments;
crits i gemecs t’eixordarien.

No rumiïs tot flairant,
encara resten tufs irrespirables
que podrien enterbolir-ho tot.

No jutgis res pel gust amarg
que encara resta al paladar mesell;
et duries per rostos viaranys.

Endinsa’t en el cor que tot ho sap
i tot ho espera, i et sentiràs lleuger,
empès d’un nou i fort neguit benèvol.

EL PLOR

Aquesta llàgrima llampeguejant,
que aboca el rostre amb actitud serena,
és feta de mil plors i mil gemecs.
No hi mancarà somic, sanglot, ni cap sospir.
Hem avesat el nostre cor a agombolar-la.

Encara escanya el mot més innocent
llençat al vent amb veu tremoladissa;
i no hi haurà matís, ni to, ni cant
fins que aprenguem a fer-la transparent
i s’esvaeixi com la boira al mig del dia.

És com el punt on convergien
totes les penes del cor i l’esperit
i ens dol acomiadar-la sense devoció,
companya com ha estat de tots els tràngols:
porucs d’esdevenir, sense aixopluc, ben orfes.

No hi ha d’haver lament en aquesta hora
i, avergonyits de la immensa covardia,
farem un crit amunt, prenyat de força,
per esquinçar maldestres averanys
que encara esbaltirien tots els nostres somnis.

EL MOT

Amb el fil de llum entrellucat
des d’una escletxa oberta en la penombra,
que anuncia l’alba d’un nou dia;

amb un matís de blau a penes perceptible,
nascut a l’horitzó d’un mar obscur
que porta saba nova a les eixutes venes;

amb cames encara massa febles
que ens van alliberar d’espais inexistents
on res semblava ja possible;

amb el cor despert i esperançat,
negant tots els sentits (els ulls, els dits, l’oïda...)
que, traïdors, volien enganyar-nos;

estroncades les llàgrimes, ofegats els plors,
valents en la dissort que ens ofegava,
i sense recança de cap mena,

retrobàrem els mots amb nova força,
amb una humil i tendra saviesa,
apresa dels camins intransitables,
copsada en els espais intermitents,
coneguda en mars poc navegables.

La benigna pluja,
les mans delicades,
la generosa terra,
els camins amables,
l’acollidora ombra,
les veus esperançades...
van alliberar el mot senzill, honest,
de segles, venerable.

EL PREC

Tingueu cura d’aquest mot petit,
sigueu-li fidels en el renec i en la lloança,
en l’expressió del vostre amor
i en els llindars de qualsevol contrada.

Bressoleu-lo, delicat com és,
i feble, poruc a voltes, tan amable.
Emmeneu-lo a casa, que és ben vostre
i enyoradís de llars hospitalàries.

I no el deixeu pansir,
talment la fulla àvida d’aigua.
Amareu-lo de tot allò que us és sagrat
i feu que li arribin el plugim i la rosada.

Salveu-lo dels esculls intermitents
a què s’exposa aquell qui gosa viure.
Empareu-lo dins el vostre cor
quan vegeu perill que rebi una ferida.

LA MEMÒRIA

Us hem donat el mot,
l’aire,
el temps,
l’espai
i la terra que tot ho acull
amb senzillesa sàvia.

Serveu a dins del vostre cor
el record dels temps inenarrables
i el nom d’aquells qui tot ho han fet possible.

Que res no resti en aquell oblit absurd
que ens torna mesells i menyspreables.
Tingueu els ulls tothora esbatanats
per defugir les injustes davallades.

Fidels al llegat que ara és ben vostre,
feu créixer la llavor en terra assaonada
i no cerqueu el fruits de la collita,
que altres mans deleroses l’abastaran,
esperançades.

Calldetenes, abril de 1999