i buit, i estúpid, i cansat;
i fóra absurd i estèril
jugar a ser nàufrag
sense una illa deserta
on deixar vagarejar
aquest meu esperit adolescent.
M’acontentaré, doncs, somniant
que tinc la pell colrada
per l’oreig de mil travesses
sota un sol inclement
o una gropada traïdora
que ha cuidat menar-me a pic.
a la coberta de fusta xopa, tan lliscant;
garfiré la canya del timó
amb els dits clivellats
per l’esforç de remuntar la xarxa;
i fitaré els ulls cap a ponent,
posant-hi proa per retrobar el bon port.
m’esbulli els quatre cabells
que encara no han gosat fugir,
mentre enfilo la bocana,
deso l’ormeig i albiro,
a quatre tirs de pedra,
l’enfilada de norais
del moll d’on he sortit aquest matí.
amb les mans buides com ahir,
com cada dia, de fet,
i enfilaré la costa empedrada
amb el pas insegur de qui es mou millor
per una coberta gronxant que en terra ferma.
Duré a la pell la salabror
de la lluita contra l’ona revoltada
tindré el cor viu i despert
i els ulls a vessar del blau omnipresent
que tot ho amara.
I cap al tard, tentinejant,
esmunyint-me entre les ombres del carrer
que ofeguen tots els somnis,
faré cap a casa i em diràs:
“No juguis a ser vell abans de la teva hora
ni vulguis tornar jove en mal moment.”
i faré meus els mots del vell oracle del meu fat.
La teva mà, amiga,
sap deturar tempestes i desfermar miratges
damunt la pell subtil i tremolosa
del nostre amic absent: el mar.
