VIURE

16 poemes de tot temps.

PRIMER PREMI DE POESIA DEL CONCURS LITERARI “SANT ANTONI” – AJUNTAMENT DEL PERELLÓ

Aquarel·la de Josep Montmany inspirada en el poema "Espai" d'aquest recull.

HORITZÓ

Del nord m’arriba el vent glaçat
que guarda la molsa tupida de l’obaga.
Retrobaré el repòs, quan em calgui,
company de melodia de l’oreig entre les fulles
a l’ombra del desmai, del faig o de l’alzina.

Essències coral·lines, a ponent,
degotant sobre els turons cendrosos
d’aquesta plana que m’acull,
que va copsar el meu primer alè
i on, abaltit, retornaré a les acaballes.

Fitant els ulls cap a llevant,
confio en l’abraçada del nou dia.
Amb pas discret i sense escarafalls,
emprenc el camí tan esperat
enmig del verd i el groc de l’argelaga.

A migdia, un sol roent
recrema les tiges que tot just despunten
i fereix l’ull ingenu que gosa embadalir-se,
que mira distret entre el massís i la cinglera
cercant un horitzó potser inabastable.

BATEC

Amb gel i foc
visc al meu clot,
amb por i amb preu
per tots els plors.
Un gest de pau
em mou a dir
que el vent que em duu
no és prou per a mi.
Un xic de pols
que hi ha a la mà
em diu que el temps
no sap què fa.
Al mig del cor
hi neix un buit
i sent que el cant
és trist i curt.
Dels dits i els ulls
en faig un prec
i vaig ben lluny,
on neix el temps.
Els peus de plom
que no van mai
al pas que vull
em fan un tort.
Al pols hi neix
la sang que bull.
Si treu el cap
no cau al buit.
No sento el clam
de qui no rep
el pes i el cos
del mot més cert

TARDOR
Vestim amb peces amples, tons de gris,
ocres, marrons i vermells esgrogueïts;
fonem-nos amb el sòl, ara estantís,
i esperem la vinguda de les nits.

Respirem blans aromes de desig,
prenem la mà que ens ha portat alè.
Les fulles mortes fan d’aquest trepig
la melodia d’un camí serè.

Convida el temps al suau recolliment
que endreça el cor i cau a l’esperit.
Tapís rogenc al cel, cap a ponent.

La llar acull la manca de delit
i tot davalla al fons d’un firmament
que empara el mot que neix a dins del pit.

NECESSITAT

Promeses necessàries i enganyoses,
realitats essencials i contundents!

BUIT

En defensa de tot allò que és ver
tanco els ulls a les contalles
i m’emprenyo amb qui només
ostenta la closca engalanada.

Absurdes converses que m’arriben:
garbuix incomprensible d’estultícies,
intercanvi estúpid de poqueses,
allau desbaratada de nicieses.

Pel bé de tot allò que trobo honest,
escric en totes les parets alliberades
l’únic missatge aconsellable:
“Mateu l’estupidesa quotidiana”.

Cal llençar per la finestra oberta
la misèria disfressada d’abundor
que empudega els dies estantissos
amb aromes de plaer i de confort.

Riu avall, on mai s’arriba,
on tot es calma, on niua la delícia,
on espurneja la simple veritat,
trobaré el bressol de les hores manses i benignes.

ESPAI

He escollit el camí d’aquells qui, per viure,
només disposen de les mans i la paraula.
He fet un bolic de les petites coses, essencials,
i en frueixo del matí al capvespre, cada dia.

Veig passar davant meu, cuita-corrents,
tot allò que de va i absurd, ben amplament,
omple moltes futileses quotidianes
que no es deturen en aquest joc tan accessible.

M’estimo aquest racó que he construït
i, orgullós com n’estic, somric a les banalitats.
Em poso dins el cor de qui les gronxa
i em sento en un erm feixuc i miserable.

Enllà de l’espai que abasto, tan senzill,
s’esborren les deixalles menyspreables
d’un món buit de sentit i ja sense ànima,
amb cor de pedra i lluentons a les orelles

De tanta grisor disfressada amb faramalla
en faig una novel·la altiva i ostentosa
i, amb la joia de qui se’n sap absent,
la cremo a la llar que al vespre m’acompanya

HIVERN

Avui hem tancat el porticons:
a fora regna el fred i la rufaga.
El foc viu omple la nostra llar
i acull memòries i rondalles.

Mentre salvem les nits glaçades,
fem la viu-viu vora la llar,
prop del caliu que ve de temps enrera
i ens fa estirar els dits de les mans.

Guaitem per una escletxa nit enfora
i sorprenem un cel ben estrellat.
Demà la plana despertarà tenyida
del mateix blanc que ens ha glaçat la carn.

Letargia de temps, mal continguda,
adorm els membres i trenca tot encant.
Les cambres ara resten mig humides
i no conviden a cap mena de descans.

MOTS

Estimo les paraules sentides i sinceres
que neixen ran de cor i volen lliurement,
aquelles que no surten
si es volen presoneres.

Eludeixo els compromisos de paper
que el temps indefugible esgrogueeix
i torna pols i cendra.
Esdevenen estantissos.

Desitjo el verb honest i vulnerable
que brolla del llampec i la mirada
i abraça el vent
sense enterbolir cap somni.

Defujo el que de fat tenen els missatges,
insípids aliments de cors tristois.
No en saben res de res
de l’esperança.

Gronxo en el meu cor embadalit
l’essència del miracle perdurable.
L’estrenyo, enfervorit,
i el penso en la distància.

Rebutjo el fons daurat dels privilegis
que amaguen la misèria del trespol.
Enlluerna els necis
i els fa creure erudits.

TREPIG

Empès d’un fort neguit,
sobtada absència d’allò que m’és volgut,
emprenc una fugida inabastable
amb entrebancs subtils
i relliscades amples.

Absurda absència absolutament abstracta!

Lligat al temps que no vol deturar-se
amago tot allò que més m’estimo
i faig via tot sotjant
perills indefinibles i
estèrils abraçades.

Absència absolutament absurda i abstracta!

Del braç del meu turment absurd
m’allunyo de les coses etèries, tan ufanes,
i aterro en el desig immaculat
entre pors massa punyents
i fàcils destralades.

Absència abstracta, absolutament absurda!

Al cim del pal major del teu vaixell,
entre els merlets de la meva torre més alta,
faig onejar la vasta senyera
de la meva victòria
i oblido per un instant,
que podria fer-se etern,
aquesta
absència absurda i abstracta.

PRIMAVERA

Despertem tots els sentits.
Gaudim d’aquesta nova saba
que ara arriba valenta i decidida.
Flairem l’olor de la terra humida,
Ens aturem amb ulls esbatanats,
escoltem la pausada melodia,
assaborim la dolçor de l’alba,
resseguim amb els dits els nous borrons,
obrim el cor a l’esperança,
i apareixen els mots més clars i vius...

DESTÍ

Havia llogat el meu cos i el meu esperit
a una causa aliena
i es perdia en el sotsobre.
Llampecs d’enuig intermitents,
ferint la calma,
profanaven els meus dies.
Envejo aquells que des de sempre,
afortunat destí,
han fet via seguida.
Auguris de tristor maldestra,
en l’avenir.
Hi sóc poc avesat, encara.
En hora rara aquesta mà
que em tiba
i clama a les tempestes.
Revolta necessària i estimada,
amb l’esperança
de retornar a la plena llum.
Rebutjo tot allò que m’era quotidià
i, en la distància,
n’escanyo qualsevol record.

TEMPESTA

Amb l’oreig de la tarda reposada
pentino la memòria i el desig
i desfermo la claror del teu somriure
amb la joia de qui salpa mar endins.

Una espessa i fresca nuvolada
anuncia la tempesta que em durà
al teu cos, a la tendra gelosia
que m’acull dintre la teva mà.

D’aquest llampec captivador
que mostra amagatalls inescrutables
en faig un vers abrusador
que encén paisatges i mirades.

Ara que la pluja cau tan falaguera
i t’omple el pit de perles transparents,
bellugo els dits i la pupil·la
dels meus ulls delerosos per la pell.

Un tro valent i despietat
sacseja el tacte amb gosadia,
amara el panteix esperitat
i recull la jove saba d’un nou dia.

...

De la boira escadussera
que encara difumina algun serrell
en faig un breu poema
que despunta enmig del gest rebel.

ESTIU

Vestim-nos de colors ben cridaners,
amb teles primes i gasa vaporosa.
Acompanyem el sol de raigs severs,
colrem la pell tan lívida i febrosa.

Prenem-nos un respit sòlid i ferm,
gaudim d’allò que ens duu tota l’essència.
En retornar, després d’aquest fals erm,
descobrirem en tot nova presència.

Arran de mar, l’oreig tan transparent
esvairà totes les maltempsades
i esborrarà vells solcs de mal moment.

Bells horitzons que atreuen les mirades
omplen els dits d’anhel i sentiment.
La vida es mostra en totes les contrades.

ALBA

L’alba, senzilla i poderosa, m’atreu.
Lentament, m’acosto al teu llindar.
Hi ha un primer reflex, mig dibuixat.
Gelosa del cel, vol lluir l’onada.
Una estela de gira-sols al teu ventre.
L’oratge fi em vol cloure els ulls.
Les sentors salabroses me’ls obrien.
Enterro els peus a la sorra.
El teu alè m’envaeix.
M’espanta aquesta pau.
Lentament, giro cua.
Et deixo el sol que treu el nas.
Bon dia!

ONADES

Em perdo en aquest roquissar
i allibero la memòria.

Mansoies, fins als peus,
m’arriben onades complagudes.

L’espai és blau i verd i ample
i esvaieix tots els neguits.

Un esquitx em duia fins a la platja
on restava amatent el teu anhel.

No he perdut el nord
i no cerco cap mena de drecera.

Em plau tornar a desfer el bagatge
i refer-lo amb esperit d’adolescent.

La pell bruna que m’atreu
resta a la vora, falaguera.

Penso el temps i l’acompanyo,
talment, l’onada, fins als teus peus.

CAPVESPRE

Xisclar de falciots rabents, al capvespre,
fendint l’aire des de tots els indrets.

Llampecs foscos creuant un tapís violat
davant els ulls que, complaguts, badats,
corpresos,
ara contemplaven l’estesa mar
i la munior de lluernes que el vigilen.

Un gest: el del dit que s’aixecava
per mostrar-te’ls,
i s’aturava, poruc, a mig camí.

No cal dir res.

Deixem que ells parlin per nosaltres.

La teva mà, Ballestina,
em mostrà l’autèntic sentit
d’aquest mot tan senzill:
“viure”.

Calldetenes/Peníscola, maig-juliol de 1999