Gimnàstica vs Educació Física. Què és això de l'Educació Física?
per Joan Manuel López i Del Cerro. Mestre d'EF.
Actualment, hi encara que puga parèixer el mateix, l'educació física (EF) i la gimnàstica no són el mateix, encara que aquesta 1a puga fer servir aquesta 2a, essent per tant, molt més àmplia en els seus objectius, continguts i mètodes metodològics i d'avaluació.
Tanmateix, es fa necessari d'un aclariment tant històric, com a terminològic, per tal de diferenciar entre una disciplina i una altra.
Des dels albors de la humanitat, el moviment ha segut utilitzat com a una eina de producció i reproducció. Amb el pas del temps i, coincidint amb l'època Grega i, de la mà de figures com a Sòcrates i el seu deixeble Plató, l'ésser humà era entès baix una concepció dualista en què es considerava dividit en dues parts diferents, cos i ànima, en la qual el cos era inferior a l'ànima. Tot i que, teòricament, admetien la importància de l'educació corporal. Per tant, veient a aquesta, com un element lúdic, competitiu amb connotacions màgiques i religioses.
No és fins al segle cinquè abans de Crist (S.V a.c), a través del teatre, especialment d'Esquilo, en què es desenvolupà la idea de PAIDEIA, en què veuen a l'individu com una globalitat en la seua formació física i intel·lectual, idea la qual s'extrapolaria a l'època romana en l'aforisme, << mens sana in corpore sano >>.
Així doncs, amb el pas del temps el moviment ha segut entès des de diferents òptiques, depenent de la funció que li ha segut atorgada i que podríem resumir en tres formes bàsiques:
1. Model Militar: que prové de l'època Grecoromana, Edat mitjana, de les dues Guerres Mundials, etc. i, que han derivat en una actitud imperialista, feudal, nacionalista. Per tant, un model competitiu, basat en obtenir el màxim rendiment físic (performance).
2. Model Mèdic: que prové de la mateixa època de la mà d'Hipòcrates, Galeno, de més que en el Renaixement, Mercurialis, que veien el moviment amb una funció preventiva, saludable, podent-los considerar els pares de la "medicina preventiva, esportiva actual", entre cometes, és clar.
3. Model Pedagògic: que deriva d'una renovació ideològica i pedagògica ocorreguda entre el segle catorze i que va arribar al seu zenit al segle divuit, -- de la mà de figures com Vittorino Da Feltre, Erasmo de Rotterdam, Montaigne, Descartes, John Lock, Rousseau, entre altres --, la qual buscava incorporar al procés educatiu global la pedagogia corporal.
Tot açò i, a grans trets, seria el substrat del qual s'ha nodrit l'EF actual. Entre els segles divuit i dinou, sorgiren unes escoles, les quals es varen caracteritzar per la utilització de la gimnàstica des de diversos punts de vista abans anomenats i, que formarien les arrels de l'arbre de l'EF.
Per una banda, l'escola alemanya de Guts Muths i Jahn, d'enfocament gimnàstic educatiu i, competitiva i nacionalista, respectivament. Una altra, l'escola nòrdica, de F. Nachtegall, P. H i H. Ling, més preocupats en els valors, la prevenció i la correcció de vicis corporals. Una escola francesa, per Francisco Amorós de caràcter militar i acrobàtica i, P. H. Clias de caràcter més pedagògic. Per últim, l'escola anglesa per T. Arnold, que propugnà els jocs i esports educatius per transmetre el fairplay anglès, el sentit d'honradesa i joc net.
Tot açò evolucionà formant el gran tronc de l'EF, en què aquestes escoles derivaren en uns grans moviments que el professor Langlade (1970) divideix per zones geogràfiques.
Un moviment centreeuropeu, el qual té una vessant artística rítmica integrat per J.Dalcroze, I.Duncan, R. Bode i, una altra integrada per K. Gaulhdofer i M. Streicher que afegia l'educació moral i intel·lectual en un sol model educatiu, la qual, no es preocupava per l'obtenció de records, sinó per fer activitat física en la vida quotidiana, no discriminar per motius de sexe, realitzar diferents parts per a una sessió, activa i de tornada a la calma, etc.
Un moviment del nord, amb una vessant tècnica representada per E. Bjorksten, E. Falk, N. Bukh, una branca més científica des de l'anatomia i fisiologia per part de J. Lindlhard i, una intermèdia formada per J. G. Thulin que pretenia una gimnàstica jugada amb la integració del cos i la psique.
Un moviment europeu occidental, de la mà de G. Demeny amb objectius clarament de recerca d'higiene, morals, d'economia en el moviment, amb progressió i, sobre tot adaptats a l'edat escolar i a les diferències sexuals. G. Herbert va crear el "mètode natural", el qual buscava el treball de les habilitats naturals de forma metòdica, continua i progressiva, amb una moral basada en l'altruisme i el treball a l'aire lliure.
Açò, ha derivat en les branques de l'EF, les quals estan formades per una sèrie de tendències actuals les quals conformen l'EF, tal i com la coneixem avui.
La psicomotricitat, terme mèdic encunyat per Dupre provenint de la neuropsiquiatria infantil el qual fa un paral·lelisme entre el desenvolupament motor i el psicològic. De més que, Ajuriaguerra que relacionava la tonalitat muscular amb les pertorbacions psicològiques, Picq i Vayer, els quals considerant als xiquets/es com una unitat, tenien en compte el seu desenvolupament psicobiològic i, Lapierre i Aucouturier que propugnaven com a partir d'una situació motora vivificada es poden abstraure la resta de coneixements intel·lectuals i escolars.
La psicocinètica, el creador de la qual parla en la seua obra "L'educació pel moviment", de com a través de les capacitats motrius podem assentar la base per desenvolupar la resta d'aprenentatges escolars, propugnat així, la interdisciplinarietat dels diferents aspectes intel·lectuals.
La sociomotricitat, en què Parlebas treballa la concepció de com a partir d'activitats físico-esportives, de situacions socio-motrius generem interaccions motrius, les quals poden ésser educatives. Per tant, podent ésser l'esport competitiu, recreatiu i, educatiu. A partir d'ací, sorgiren noves perspectives i un gran canvi social, parlant de "l'esport per a tots", de "l'esport adaptat".
Per últim, l'expressió corporal, la qual integra el mim, la gesticulació, el ball, l'aeròbic, dansa, el gimnàstic jazz, la música i el ritme, etc. Segons Motos (1983) proporciona coneixement corporal i segmentari, afavoreix la desinhibició, l'exteriorització de sentiments, facilita l'expressió i l'espontaneïtat.
De tots aquests esdeveniments i formes d'entendre el moviment, s'ha conformat el que seria la flora del nostre arbre i que deixaré per a la conclusió i opinió personal, una vegada definits gimnàstica i EF i, veient que diu la normativa legal al respecte.
En primera instància, el Diccionari de la Real Academia Española, diu que la gimnàstica és: <<Arte de desarrollar, fortalecer y dar flexibilidad al cuerpo por medio de ciertos ejercicios>>.
Per altra banda, el Diccionari de l'Institut dels Estudis Catalans, diu: << 1. Conjunt d'exercicis corporals que tenen per objecte de desenvolupar la força, l'agilitat i la flexibilitat del cos. 2. Esport consistent en l'execució exacta i harmònica d'una sèrie de moviments corporals definits precisament >>.
Pel que respecta a l'EF, vaig a donar tres definicions entre les múltiples existents, per haver-me semblat les més completes i clarificadores. Segons J. M. Cagigal: <<La formació global de l'individu a través del moviment que desenvolupa per a la vida >>. Per la seva part, Le Blouch opina: << Educació pel moviment que relaciona l'après amb l'après social, afectiva i amb l'aprenentatge mental i intel·lectual >>. Per últim i, per a mi la més completa la de Carmina Pascual que diu així: << procés de transformació contínua que influeix en totes les capacitats, els àmbits humans, cognitiu, motriu, social i afectiu a través de les experiències i activitats que ens condueixen a ésser millors en els nostres actuacions personals, professionals, com a ciutadans, amb el medi ambient i, que fruit d'aquesta millora pugam viure en una societat més justa i equitativa >>. Per tant, una visió molt més amplia i global, no tant sols de l'ésser humà, sinó també de l'àrea EF.
El DC. 20/92, de 17 de febrer, del Govern Valencià pel que s'estableix el currículum d'educació primària en el País Valencià apunta:
<< L'àrea d'EF s'encarrega d'ordenar i transmetre aquests coneixements, destreses i capacitats. El cos i el moviment constitueixen els eixos bàsics de l'acció educativa en aquesta àrea.
Des d'una concepció unitària de la persona, el moviment adquireix, junt al valor funcional, adaptatiu i instrumental que se li atribueix, un valor expressiu i significant. En conseqüència, l'acció educativa exercida des d'aquesta àrea deu considerar tots els elements que s'integren en la conducta motriu: percepció, execució, expressius, comunicatius, cognitius, afectius i relacionals >>.
No obstant, el mateix decret es nodreix de fonts com la psicologia, la sociologia i la pedagogia en la que arreplega la multitud d'enfocaments i funcions de l'EF. (Consultar).
Una vegada realitzada aquesta xicoteta evolució històrica, les definicions i explicada la base legal que regeix el País Valencià, considere deu estar clara quina és la flora del nostre arbre. Amb humilitat, l'EF actual no pot ésser vista com a tant sols la gimnàstica tradicional, ja que aquesta engloba infinitud d'objectius i continguts, infinitud de disciplines ja anomenades i, per últim, infinitud de valors reconeguts universalment com són: l'educació per al consum, vial, per a la salut, ambiental, moral i cívica, sexual i, per a la pau, que formen part de totes les àrees. De més a més, opine personalment, que -- l'EF és quelcom més que una simple educació del cos, és un mitjà educatiu --. Argumente, segons Spionek, l'evolució de la lateralitat, esquerra i dreta, els nens adverteixen els seus membres funcionalment cap als 6 o 7 anys, però no diferencien ambdues parts del cos i, cognitivament, amb consciència d'aquesta, cap als 8 o 9 anys. Per altra banda, l'esquema i imatge corporal són, segons Le Boulch, << el coneixement immediat que nosaltres tenim del nostre cos en estat estàtic o en moviment, en relació amb les seues parts i, sobre tot, amb relació amb l'espai i els objectes que l'envolten >>. La imatge corporal no és més, que la sensibilitat, la representació, la imatge de si mateix que la persona imprimeix, veu en el seu cervell. Ambdues les quals, van assolint-se al llarg d'educació primària i, que en la majoria de fracassos escolars en altres àrees educatives, són deguts a immaduresa o per falta d'estructuració de l'esquema corporal i de la lateralitat, el que causa una dificultat en l'aprenentatge de la llengua, les matemàtiques, l'organització espai i temps, l'orientació, tot per falta d'abstracció i coneixement del cos. Tasques les quals treballem els especialistes d'EF, d'educació especial, el/la logopeda...
Així doncs, els objectius i continguts propis de l'EF suposen de vital importància per poder assimilar els objectius i continguts comuns amb altres àrees, ja que, per exemple: quan fem activitats en la natura o parlem dels elements del pati i altres llocs, té una clara relació amb coneixement del medi i, per tant, un tractament interdisciplinari.
El treball amb cançons i balls tradicionals, aeròbic, etc., la relació amb música és clara.
Quan tractem oralment i amb l'abstracció a través dels moviments, les parts del cos, els geosinònims, la llengua, les nocions topològiques: davant, darrere, esquerra, dreta, etc., la relació amb la llengua i el coneixement del medi és òbvia. Reflexione en veu alta sobre la importància de l'EF en l'adquisició de la llengua. Ningú no pot entendre i, per tant escriure entenent el que escriu, fins que no sàpiga on té l'esquerra i la dreta, fins que no conega el seu cos. Podrà escriure, però no entendre i relacionar mentalment significant amb significat. De més a més, quan fem jocs d'expressió corporal i amb imatges mentals per representar formes geomètriques, les lletres, els números, etc., jocs amb l'espai i el temps, interpretar gràfics i, coordenades en el pati, tot açò no és més que pura matemàtica i llenguatge. Per últim, l’EF té una clara vinculació amb l’educació artística quan construïm materials de reciclatge, quan fem mim, imitacions mitjançant l’expressió corporal com una forma d’expressió personal, de relaxació, d’alliberació de tensions i timidesa, etc.
En conclusió, l’EF és alguna cosa més que uns exercicis físics i un esport lúdic o competitiu, és un mitjà educatiu, una forma de conèixer el cos i el seu correcte funcionament, cura, higiene, però, de més a més, és un mitjà a través del qual hem d’educar als nostres fills i filles com a persones.
Tal vegada i, és una opinió molt personal i discutible, hem de retornar als nostres orígens. Aqueixa arrel grega de la qual parlava a l’inici buscava la PAIDEA, és a dir, la formació integral de l’individu i, per tant en les famílies gregues hi havia la figura de l’ensenyant que instruïa coneixements útils per a la vida laboral i social i, l’educador el qual transmetia uns valors, una educació per a la vida, per arribar a ésser millor persona.
Crec que aquest article no ens deixa un mal sabor de boca, crec que no hi ha cap dubte, no val la pena malbaratar més paraules en una evidència, abans de tot, per a ésser un gran savi hi ha que ésser una gran persona.
Com deia Montaigne: << Un cap ben fet, val més, que un cap ben ple >>.
REFERÈNCIES BIBLIOBRÀFIQUES
JAVIER OLIVERA BETRÁN. << AL FILO DEL
MILENIO: ¿QUO VADIS, EDUCACIÓN FÍSICA? >>. Apuntes para el siglo XXI.
Revista Apunts nº 58, 1999.
CARMINA PASCUAL. << LA FORMACIÓN INICIAL
DEL PROFESORADO DE EF: EN BUSCA DEL SIGNIFICADO PROFESIONAL PERDIDO >>.
Revista Conceptos, nº 6, 1999.
BENILDE VÁZQUEZ. << LA EF EN LA EDUCACIÓN
BÁSICA >>. (Historia de la EF). Capitulo 3. Editorial Gimnos. Madrid 1989.
ALBERTO LANGLADE. << TEORÍA GENERAL DE
LA GIMNASIA >>. Editorial Estadium. Buenos Aires.
1970.
PIERRE VAYER. << EL DIÁLOGO CORPORAL
>>. Editorial Científico-Médica. 1981.
LE BLOUCH. <<EDUCACIÓN POR EL MOVIMIENTO>>.
Editorial Paidos. Buenos Aires.
DECRET 20/1992, DE 17 DE FEBRER, DEL GOVERN
VALENCIÀ, PEL QUAL S’ESTABLEIX EL CURRÍCULUM D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA EN LA COMUNITAT
VALENCIANA.
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. DICCIONARIO DE LA LENGUA
ESPAÑOLA. Vigésima edición. Talleres gráficos de la Editorial Espasa-Calpe. Madrid 1984.
INSTITUT
D'ESTUDIS CATALANS. DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA. Ed. 3 i 4, Ed. 62, Ed. Moll, Enciclopèdia Catalana,
Publicacions de l' Abadia de Montserrat. Barcelona, Palma de Mallorca, València.
1995.
Mercés a vós.