ARSENIO MARTÍNEZ DE CAMPOS Y ANTON (1831-1900).
Font:
ALIER AIXELÀ, Roger : Gran
Enciclopèdia Catalana: Martínez de Campos y Antón,
Arsenio. 1992: Barcelona. Enciclopèdia Catalana. vol.14.
p.449.
Text:
Arsenio Martínez de Campos y
Antón (Segòvia,1831-Zarauz,1900). Militar. Format a l'
Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la
guerra d' Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent
coronel, formà part de l' expedició que anà a Mèxic
(1861-1862), ales ordres del general Prim. Posteriorment
anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada.
El 1872 tornà a la Península Ibèrica, i lluità a
Catalunya contra els carlins; en col.laboració amb
Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L' any
següent fou enviat a València a reprimir l' alçament
cantonalista; bombardejà la ciutat i ocupà (8 d'
agost), en qualitat de capità general. Operà contra els
cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat
amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità
general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on
conspirà per restuarar la monarquia borbònica; malgrat
l' oposició de Cànovas del Castillo, que preferia
arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre
de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d' Alfons XII d'
Espanya. El col.lapse del govern provisional li donà la
vistòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat
capità general de Catalunya (1874-1876(, inicià la
campanya contra els carlins, amb els quals pactà un
tracte humanitari dels ferits i presos. Recuperà Olot i
ocupà la Seu d' Urgell. Fou recompensat amb el grau de
capità general, i passà a Cuba, on exercí el
comandament suprem de la guerra. Aconseguí d' atreure's
la població i alhora derrotar els insurrectes ( pau de
Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març
del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la
incomprensió dels problemes cubans que trobà en els
esferes del govern el feren decantar cap al partit
liberal, que ajudà a triomfar l' any 1881. El 1883
sufocà l' alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons
XII, feu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal
que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la
presidència del Senat en diverses ocasions. Novament fou
capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop
fou objecte del cèlebre atemptat de l' anarquista
Pallàs. Nomenta general en cap de les forces d' Àfrica
(1893), liquidà la guerra de Melilla.Nomenat capità
general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit
a CVuba, per tal de sufocar la nova guerra, però,
conveçut que era una causa perduda, dimití (gener del
1896), fet que li valgué censures. El darrers anys féu
costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou
concedit el marquesat de Martínez Campos i la grandesa
d' Espanya a la seva vídua.