El Franquisme ( 1939-1975) - L' Autarquia (1939-1953)
Font:
POMPIDO, Laura: Entrevista a
Consuelo del Moral Martos de 75 anys .Emigrant a
Barcelona- França- Badalona. Treball inèdit. 1999.
Text:
Em dic Consuelo
Del Moral Martos i vaig néixer el 20 de gener ara fa 75
anys. Vivia en una casa en un carrer de les afores de
Jaén amb el meu pare, la meva mare, la meva àvia i sis
germans. El meu pare no podia treballar degut a una
malaltia, les dones de la família treballàvem cosint a
casa fent roba per a nadons.
A l'escola no vaig tenir gaire sort. Tenia un problema de
pronunciació (era incapaç de pronunciar el so
"erra" ), per aquest motiu la professora
s'empipava molt amb mi i no em deixava avançar en
matèria d'estudi. Com que no podia avançar em van
treure del col·legi per tenir cura dels meus germans
petits.
Desprès de la guerra (que ens va afectar econòmicament
perquè érem del bàndol que va perdre) el treball a
domicili no donava per menjar, així que ens van dedicar
a vendre pa d'estraperlo (contraban). Això consistia en
comprar farina i fèiem pa i el veníem il·legalment.
Després de la guerra el menjar es donava racionat per
cartilles de racionament i tot el que no es venia d'
aquesta manera, era il·legal. A la ciutat havia uns
carrers on els venedors d'estraperlo ens posàvem a
vendre. Allà acudia tota la gent amb diners suficients
per a poder comprar més menjar, perquè la veritat que
amb el menjar que donava la cartilla de racionament, es
passava molta gana !!!!. De vegades venia la policia i
ens feia marxar a un altre carrer, d'altres ens feien
fora i ens treien alguna cosa del que veníem.
Fins i tot una vegada vaig anar a Madrid a vendre oli
d'oliva. Ens vestíem molt elegants com si fóssim
estudiants que tornaven de visitar als pares, i dins les
maletes dúiem ampolles d'oli. Així es treien molts
diners, però també era molt més perillós, així que
només ho vaig fer una vegada.
Quan vaig ser més gran em vaig posar a servir (treballar
de dona de fer feines). A la primera casa on em vaig
posar a treballar, hi vivien un matrimoni i dos fills.
Cuinava, netejava, anava a fer la compra amb un sou de 50
pessetes al mes. Em trobava molt bé en aquesta casa,
però, unes noies de Jaén que van anar a treballar a
Barcelona em van assabentar que allà el sou de les dones
de fer feines era de 200 pessetes i no les 50 que pagaven
a Jaén. Vaig decidir marxar a Barcelona.
Tenia 21 anys quan una veïna que també tenia casa a
Barcelona em va dir que si volia, podia marxar amb ella,
que no em costaria gaire trobar una casa on treballar i
que si calia ella m'ajudaria a trobar-la. No era que
tingués moltes ganes de marxar, però en la meva casa
feien falta diners i a Barcelona cobraria quatre vegades
més fent la mateixa feina. Com que a Barcelona tenia uns
cosins vaig pensar que em podria estar a casa seva fins
que trobés feina. Vaig marxar amb la meva veïna a
Barcelona.
Arribades a Barcelona vaig anar a visitar als meus
cosins. Vivien al barri de Somorrostro (el seu equivalent
d'avui dia seria el barri de la Mina), no tenien una
casa, vivien en una habitació no molt gran (que feia les
funcions de cuina i dormitori) els meus cosins, tres
fills seus i un altre cosí. Van estar encantats de
rebre`m, però, vaig decidir que tornaria a casa de la
meva veïna, mentre no trobava feina, cosa que tothom em
deia que passaria aviat.
En efecte no vaig trigar gaire en trobar feina. Vaig
començar a treballar en una casa a les poques setmanes
d'haver arribat. La família estava formada per un
matrimoni la mare de la dona i set fills. Els dilluns i
els dimarts passava tot el dia rentant roba (a mà,
encara la gent no tenia rentadores), quasi bé no tenia
temps ni per fer el dinar. Cobrava 200 pessetes al mes.
Aquest sou el podia guardar gairebé sencer perquè a la
casa on treballava tenia una habitació amb lavabo i
tampoc havia de pagar menjar.
Comprant menjar per la casa guanyava diners. Les
dependentes ens coneixien a totes les noies que
treballàvem de minyones, i ens cobraven els productes a
un preu i en el tiquet posaven un preu més alt per què
ens quedéssim amb la diferència.
Tothom volia treballar a les fàbriques, perquè estava
més ben pagat, però si treballaves a la fàbrica havies
de pagar un lloc on viure i jo no tenia diners per això.
Quan vaig començar a treballar podria haver llogat una
habitació i buscar feina en una fàbrica, però em vaig
estimar més, cobrar menys i treballar més hores,
perquè així podia enviar més diners a casa.
No vaig tenir cap problema d'adaptació, tot i que no
sabia parlar català. Si bé havia llocs on em parlaven
en català sempre entenien el castellà, i quan
s'adonaven que no els entenia, feien un esforç i em
parlaven en castellà.
A la feina només tenia festa els dijous i els diumenges
per la tarda, a mi no m'ha agradat mai ballar així que
anava a passejar per les Rambles. Encara que tenia festa
els dijous per la tarda (a partir de les set), pel matí
havia de rentar tots els uniformes dels fills i quan
tornava a la nit (a les onze) els havia de planxar.
Al cap d'uns mesos vaig buscar una altra casa on
treballar. Quan li vaig dir a la senyora que marxava es
va dur un gran disgust, no entenia molt bé les raons,
però ho vaig entendre, quan veia a la senyora
entrevistant a una noia darrera d'altra, i, veure com
fugien totes en saber que tenia set fills. En la nova
casa cobrava el mateix, però tenia molta menys feina,
perquè aquest matrimoni no tenien set fills. Aquest
matrimoni només tenia dos fills i eren gairebé de la
meva edat. Llavors van venir de Jaén un dels meus
germans i una de les meves germanes, jo vivia en una
habitació al pis on treballava, però quan van arribar,
vam llogar una habitació al costat de la Plaça de Toros
de la Monumental (per viure tots tres) amb la qual també
teníem dret a fer servir la cuina i el lavabo.
Un dels costums que més ens va impactar a mi i a la meva
germana era quan anàvem al parc de la Ciutadella i
vèiem ballar sardanes. Al principi ens semblava molt
estrany, gairebé ridícul, però amb el temps ens van
agradar, fins i tot vam aprendre a ballar-les.
Poc a poc es va traslladar tota la família. Al
començament llogàvem una habitació més gran, després
dues habitacions i quan ja vam ser tots , vam llogar
aquest cop una casa, bé en realitat vam anar llogant
cases però en la que ens vam quedar a viure
definitivament estava a Badalona, al barri de la Salut.
Jo ja era gran per casar-me (gran en comparació a l'edat
normal de casament en aquella època), havia tingut
proposicions de matrimoni, però havia dit que no. Tothom
es pensava que ja no em casaria quan em vaig casar.
El meu marit i jo ens vam anar a França amb una filla
petita que teníem. Com va passar quan vaig venir a
Barcelona, amb el temps també van venir la meva família
(no tots). Van venir dos germans i dues germanes amb les
seves famílies. Allà vam viure durant quinze anys, vam
tenir dos fills més i vam recórrer gran part de
França. L'adaptació no va ser gaire difícil allà
tampoc, encara que no sabia parlar francès. A les
botigues m'entenia per gests i amb quatre paraules mal
parlades en francès. Amb els meus fills els parlava en
castellà. Suposo que no ho devia haver fet perquè la
veritat és que als nens els va costar força aprendre a
la vegada francès al col·legi i castellà a casa.
Desprès dels quinze anys vam tornar a Catalunya, també
van tornar alguns dels meus germans. Vam comprar un pis
al barri de la Salut, que era on vivia la família que no
es va emigrar a França,(també va haver part de la
família que no va tornar de França) i encara visc en
aquest pis.
Ni he patit mai, ni pateixo problemes d'adaptació tot i
que encara no sé parlar català. Mirant-ho bé l'únic
problema és que no puc mirar ni TV3 ni el CANAL 33.