Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
El Franquisme ( 1939-1975) - L' Autarquia (1939-1953)
 

Font:
POMPIDO, Laura: Entrevista a Consuelo del Moral Martos de 75 anys .Emigrant a Barcelona- França- Badalona. Treball inèdit. 1999.

Text:
Em dic Consuelo Del Moral Martos i vaig néixer el 20 de gener ara fa 75 anys. Vivia en una casa en un carrer de les afores de Jaén amb el meu pare, la meva mare, la meva àvia i sis germans. El meu pare no podia treballar degut a una malaltia, les dones de la família treballàvem cosint a casa fent roba per a nadons.
A l'escola no vaig tenir gaire sort. Tenia un problema de pronunciació (era incapaç de pronunciar el so "erra" ), per aquest motiu la professora s'empipava molt amb mi i no em deixava avançar en matèria d'estudi. Com que no podia avançar em van treure del col·legi per tenir cura dels meus germans petits.
Desprès de la guerra (que ens va afectar econòmicament perquè érem del bàndol que va perdre) el treball a domicili no donava per menjar, així que ens van dedicar a vendre pa d'estraperlo (contraban). Això consistia en comprar farina i fèiem pa i el veníem il·legalment. Després de la guerra el menjar es donava racionat per cartilles de racionament i tot el que no es venia d' aquesta manera, era il·legal. A la ciutat havia uns carrers on els venedors d'estraperlo ens posàvem a vendre. Allà acudia tota la gent amb diners suficients per a poder comprar més menjar, perquè la veritat que amb el menjar que donava la cartilla de racionament, es passava molta gana !!!!. De vegades venia la policia i ens feia marxar a un altre carrer, d'altres ens feien fora i ens treien alguna cosa del que veníem.
Fins i tot una vegada vaig anar a Madrid a vendre oli d'oliva. Ens vestíem molt elegants com si fóssim estudiants que tornaven de visitar als pares, i dins les maletes dúiem ampolles d'oli. Així es treien molts diners, però també era molt més perillós, així que només ho vaig fer una vegada.
Quan vaig ser més gran em vaig posar a servir (treballar de dona de fer feines). A la primera casa on em vaig posar a treballar, hi vivien un matrimoni i dos fills. Cuinava, netejava, anava a fer la compra amb un sou de 50 pessetes al mes. Em trobava molt bé en aquesta casa, però, unes noies de Jaén que van anar a treballar a Barcelona em van assabentar que allà el sou de les dones de fer feines era de 200 pessetes i no les 50 que pagaven a Jaén. Vaig decidir marxar a Barcelona.
Tenia 21 anys quan una veïna que també tenia casa a Barcelona em va dir que si volia, podia marxar amb ella, que no em costaria gaire trobar una casa on treballar i que si calia ella m'ajudaria a trobar-la. No era que tingués moltes ganes de marxar, però en la meva casa feien falta diners i a Barcelona cobraria quatre vegades més fent la mateixa feina. Com que a Barcelona tenia uns cosins vaig pensar que em podria estar a casa seva fins que trobés feina. Vaig marxar amb la meva veïna a Barcelona.
Arribades a Barcelona vaig anar a visitar als meus cosins. Vivien al barri de Somorrostro (el seu equivalent d'avui dia seria el barri de la Mina), no tenien una casa, vivien en una habitació no molt gran (que feia les funcions de cuina i dormitori) els meus cosins, tres fills seus i un altre cosí. Van estar encantats de rebre`m, però, vaig decidir que tornaria a casa de la meva veïna, mentre no trobava feina, cosa que tothom em deia que passaria aviat.
En efecte no vaig trigar gaire en trobar feina. Vaig començar a treballar en una casa a les poques setmanes d'haver arribat. La família estava formada per un matrimoni la mare de la dona i set fills. Els dilluns i els dimarts passava tot el dia rentant roba (a mà, encara la gent no tenia rentadores), quasi bé no tenia temps ni per fer el dinar. Cobrava 200 pessetes al mes. Aquest sou el podia guardar gairebé sencer perquè a la casa on treballava tenia una habitació amb lavabo i tampoc havia de pagar menjar.
Comprant menjar per la casa guanyava diners. Les dependentes ens coneixien a totes les noies que treballàvem de minyones, i ens cobraven els productes a un preu i en el tiquet posaven un preu més alt per què ens quedéssim amb la diferència.
Tothom volia treballar a les fàbriques, perquè estava més ben pagat, però si treballaves a la fàbrica havies de pagar un lloc on viure i jo no tenia diners per això. Quan vaig començar a treballar podria haver llogat una habitació i buscar feina en una fàbrica, però em vaig estimar més, cobrar menys i treballar més hores, perquè així podia enviar més diners a casa.
No vaig tenir cap problema d'adaptació, tot i que no sabia parlar català. Si bé havia llocs on em parlaven en català sempre entenien el castellà, i quan s'adonaven que no els entenia, feien un esforç i em parlaven en castellà.
A la feina només tenia festa els dijous i els diumenges per la tarda, a mi no m'ha agradat mai ballar així que anava a passejar per les Rambles. Encara que tenia festa els dijous per la tarda (a partir de les set), pel matí havia de rentar tots els uniformes dels fills i quan tornava a la nit (a les onze) els havia de planxar.
Al cap d'uns mesos vaig buscar una altra casa on treballar. Quan li vaig dir a la senyora que marxava es va dur un gran disgust, no entenia molt bé les raons, però ho vaig entendre, quan veia a la senyora entrevistant a una noia darrera d'altra, i, veure com fugien totes en saber que tenia set fills. En la nova casa cobrava el mateix, però tenia molta menys feina, perquè aquest matrimoni no tenien set fills. Aquest matrimoni només tenia dos fills i eren gairebé de la meva edat. Llavors van venir de Jaén un dels meus germans i una de les meves germanes, jo vivia en una habitació al pis on treballava, però quan van arribar, vam llogar una habitació al costat de la Plaça de Toros de la Monumental (per viure tots tres) amb la qual també teníem dret a fer servir la cuina i el lavabo.
Un dels costums que més ens va impactar a mi i a la meva germana era quan anàvem al parc de la Ciutadella i vèiem ballar sardanes. Al principi ens semblava molt estrany, gairebé ridícul, però amb el temps ens van agradar, fins i tot vam aprendre a ballar-les.
Poc a poc es va traslladar tota la família. Al començament llogàvem una habitació més gran, després dues habitacions i quan ja vam ser tots , vam llogar aquest cop una casa, bé en realitat vam anar llogant cases però en la que ens vam quedar a viure definitivament estava a Badalona, al barri de la Salut.
Jo ja era gran per casar-me (gran en comparació a l'edat normal de casament en aquella època), havia tingut proposicions de matrimoni, però havia dit que no. Tothom es pensava que ja no em casaria quan em vaig casar.
El meu marit i jo ens vam anar a França amb una filla petita que teníem. Com va passar quan vaig venir a Barcelona, amb el temps també van venir la meva família (no tots). Van venir dos germans i dues germanes amb les seves famílies. Allà vam viure durant quinze anys, vam tenir dos fills més i vam recórrer gran part de França. L'adaptació no va ser gaire difícil allà tampoc, encara que no sabia parlar francès. A les botigues m'entenia per gests i amb quatre paraules mal parlades en francès. Amb els meus fills els parlava en castellà. Suposo que no ho devia haver fet perquè la veritat és que als nens els va costar força aprendre a la vegada francès al col·legi i castellà a casa. Desprès dels quinze anys vam tornar a Catalunya, també van tornar alguns dels meus germans. Vam comprar un pis al barri de la Salut, que era on vivia la família que no es va emigrar a França,(també va haver part de la família que no va tornar de França) i encara visc en aquest pis.
Ni he patit mai, ni pateixo problemes d'adaptació tot i que encara no sé parlar català. Mirant-ho bé l'únic problema és que no puc mirar ni TV3 ni el CANAL 33.

 
 

Tornar a la pàgina inicial

Tornar a índex d' etapa