Guerra Civil (1936-1939) - Guerra/Revolució (1936-1939)
Espanya sota l´ombra del domini anarquista. El cop de Franco com a reivindicació de patriotisme. Article de Francesc Cambó en el "The Daily Telegraph"
Font:
DE RIQUER, Borja: L´últim
Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial, 1996. 291-294 pp.
Comentari:
Segona part d´un article
publicat els dies 28 i 29 de Desembre de 1936 en el
" The Daily Telegraph".
Fr. Cambó (1876-1947) s´adreçava a l´opinió pública
internacional i britànica per a justificar el cop
d´estat del general Franco. Era la seva presa de
posició pública.
La situació donada deprés de les eleccions del mes de
Febrer de 1936 era dramàtica (crims, poc respecte a la
propietat, persecucions). No més l´exèrcit podia
aturar la descomposició de l´Estat Espanyol. Per tant,
el cop era un deure patriòtic.
Text:
Cal notar que el feixisme a
Espanya va ser gairebé insignificant fins després de
les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i
a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia
més envergadura, els seus candidats només van
aconseguir 3000 vots d'un electorat de més de 400.000
votants.
A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar
contra un feixisme inexistent. Però tot perseguint un
fantasma va aconseguir crear una realitat que es va
anomenar feixisme només perquè era el nom que li
donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra
cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba
abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa
existència es troba amenaçada per les forces violentes
del desordre. I mentre el govern, representat per
l'anarquia, no vol o no és capaç de complir els sets
deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer
respectar la llei.
Ajuda pels rojos
Quan
el senyor Azaña va ser elegit president de la
República. va encarregar al senyor Casares Quiroga que
formés el Govern del Front Popular. Durant la seva
presidència, el procés de descomposició interna d'
Espanya ,s'accelerava dia a dia. El govern estava sota el
control absolut dels socialistes.
els comunistes i els anarquistes.
Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era
impossible circular per les carreteres sense pagar
tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos ,
als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels
nassos de la policia, la qual es veia obligada a
contemplar impotent els crims de tota mena que es
cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple
bandera roja o un puny alçat donaven permís total per
robar, cremar o assassinar amb impunitat.
El judici que es mereix la conducta del senyor Casares
Quiroga pot ser considerat a partir de dos fets. En
primer lloc, perquè quan el Parlament li va demanar que
posés fi a aquell estat de guerra civil en què havien
caigut unes quantes províncies espanyoles i que
obligués a tothom, tant la dreta com l' esquerra,
feixistes com comunistes, que obeís la llei i respectés
l'autoritat, ell va replicar que el Govern contemplava
aquella lluita no pas com a jutge sinó com a part
bel·ligerant. En segon lloc, l'assassinat del líder
monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per
policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va
suscitar ni una sola paraula de protesta per part del
senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació
perquè fossin castigats els assassins.
L'acció de l'exèrcit
Va
ser aleshores que va esclatar la rebel·lió militar.
L'actitud general de l'exèrcit era prou coneguda:
respecte absolut al Govern i a les autoritats legalment
constituïdes mentre el desordre i la bolxevització
d'Espanya no fossin imminents. Si s'arribava a plantejar
l'amenaça, farien costat al govern en el cas que es
decidís a resistir; però s'hi posarien en contra si es
deixava endur per la descomposició interna d'Espanya.
Heus aquí el punt més delicat i important de
l'assumpte. Havia arribat l'hora en què el sentit més
elemental del deure patriòtic exigia que l'exèrcit hi
intervingués, sense el govern o en contra, per frenar el
procés de descomposició d' Espanya, ja prou avançat?
Sobre aquest punt n'hi deuen haver molts que tinguin els
seus dubtes. Molts de nosaltres, en realitat, també els
hi van tenir, i ens inclinàvem més aviat a dir
«No>>, quan va esclatar l´ aixecament militar.
Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam
descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la
poderosa organització que governa en realitat a totes
les províncies que encara estan sota el règim del
Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per
intervenir revolucionàriament amb l'objectiu d'obtenir
el poder en el moment en que l'exèrcit, desorganitzat i
corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç
d'oposar-s'hi amb èxit.
L´exemple de Catalunya
Tothom
sabia que aquestes organitzacions extremistes demanaven
que fossin allunyats de l'exèrcit els oficials de tots
els rangs que es poguessin oposar a un cop anarquista o
comunista. Tothom sabia. també, per desgracia, que el
Govern no era prou honest o no tenia prou caràcter per
resistir les seves pressions o les seves amenaces.
Si algú dubta que la situació a Espanya fos tan greu i
pensa que el temps hauria pogut apaivagar-ho o
resoldre-ho, l' invito a prendre en consideració uns
fets que li faran veure com n'està, d´ equivocat. Em
refereixo a la situació actual de Catalunya.
A Catalunya la revolta militar només va durar 24 hores.
De fet es pot dir que es va acabar en dotze hores, quan
el cap del moviment, el general Goded, presoner a
Barcelona, va parlar per ràdio a les altres guarnicions
catalanes, aconsellant-los que es rendissin. Des del dia
20 de juliol, el Front Popular dominava absolutament la
situació a Catalunya.
El territori català queda força lluny de la zona de
batalla. No ha rebut cap atac per part de les forces
nacionalistes. La situació interior de Catalunya, amb el
seu govern autònom, es troba per tant molt condicionada
per la guerra civil. És el resultat lògic a partir de
les condicions que dominaven arreu
d'Espanya abans de la revolta militar.
I què passa a Catalunya? Doncs que el terror roig hi
regna de manera més cruel i salvatge que enlloc
d'Espanya.
Una amenaça a tot Espanya
No
solament s' hi persegueixen i s' hi assassinen els
sacerdots, les persones de classe mitjana i els
partidaris de la dreta. Els partidaris de l' esquerra
moderada, els líders de la qual havien organitzat el
Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders
més destacats s' amaguen ara a França, a Bèlgica, o
bé han travessat l'Atlàntic en alguna missió inventada
com a pretext per fugir-ne. Aquells que s'hi han quedat
és perquè no han pogut escapar a la vigilància
implacable de la FAI.
Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els
anarquistes han assassinat deu treballadors. Els
tribunals de justícia, tant els civils com els
criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals
populars compostos per representants dels comitès
revolucionaris encarregats d' administrar justícia, no
pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus
principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més,
que la majoria de les execucions que tenen lloc
diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals
populars, sinó per simples comitès de les
organitzacions comunistes i anarquistes.
S' hi han cremat esglésies, s' han saquejat la majoria
de les cases particulars, i totes les propietats, tant
les dels espanyols com les dels estrangers, han estat
confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els
comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons
dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han
estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de
les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen
per donar suport a la política revolucionària, a
expenses de l'antic propietari, si posseeix béns a
Espanya.
El sistema que funciona actualment a Catalunya solament
es pot comparar amb el que hi va haver a Hongria a l´
època de Béla Kun. I el sistema de govern que existeix
a Catalunya, que és el mateix que existeix a València,
Alacant, Jaén, Màlaga, Cartagena i a totes les
províncies que estan actualment sota el control del
Front Popular, existiria també a la resta d'Espanya si
no arriba a ser per la revolta militar.
Si fos Anglaterra
Aquests
fets haurien de ser curosament considerats per tots
aquells qui viuen en democràcies parlamentàries, en
països on el respecte a la llei i l'autoritat són
principis admesos per tots els partits polítics, i els
costa d'entendre la realitat del que s'ha esdevingut a
Espanya des del 17 de febrer.
Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina
seria la seva actitud en el seu país, per no dir a
Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les
ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si
aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern,
totes les formes d' abús, violant la Constitució,
infringint les lleis i subvertint la justícia;
sancionant el crim amb la prohibició explícita que la
policia s'oposi als robatoris, als incendis i als
assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin
a col·laborar en aquesta empresa de destrucció
nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l'
oposició per policies uniformats i ensorrant l'
exèrcit.
Doncs és exactament això el que ha succeït a Espanya,
i no m'ho podrà pas contradir cap diplomàtic ni
representant consular.
Les alternatives
Si
cal rendir-se a l'evidència d'aquests fets, cal admetre
també que Espanya havia arribat a un punt en què la
revolta contra el Govern constituïa no ja una necessitat
sinó també un deure patriòtic.
No sabria dir, ni ho sap ningú, quina forma de govern
s'establirà a Espanya si el moviment encapçalat pel
general Franco triomfa. El que és segur, però, és que
tindrà un caràcter marcadament nacional. En
conseqüència, la política exterior espanyola es
basarà en consideracions estrictament patriòtiques que
exclouran qualsevol possibilitat que els interessos
espanyols puguin subordinar-se als de cap altre país o
sistema polític. Només cal donar una ullada al mapa
d'Espanya per adonar-se que els interessos nacionals no
són, ni ho poden ser, oposats als de la Gran Bretanya.
D'altra banda, si l'aixecament nacionalista fracassa, no
hi ha el menor dubte que a Espanya s' establirà una
República Soviètica governada des de Moscou, totalment
absorbida en l'esfera política de l´URSS. És que cap
anglès, o ningú que pertanyi a la nostra civilització
cristiana occidental i individualista, podria arribar a
dubtar mai davant la perspectiva d' aquestes dues
alternatives?.