Regnat d' Isabel II (1833-1868) - Revolució Burgesa (1833-1843)
Descripció de la "Guerra Carlina i les Bullangues" (1833-1843) segons l´"Esquella de la Torratxa". (Monogràfic:Barcelona en el segle XIX)
Font:
ROCA Y ROCA,J: Descripció de la
"Guerra Carlina i les Bullangues" (1833-1843)
segons l´"Esquella de la Torratxa".
(Monogràfic:Barcelona en el segle XIX).( Barcelona):
Esquella de la Torratxa 4-I-1900, nº 1147.
Text:
II.-De 1833 Á
1868
- La guerra dels set anys-
Ab la mort de Fernando VII, 29 de setembre 1833 y la
subsegüent proclamació de Dª Isabel, reconeguda
inmediatament per Fransa y Inglaterra, Barcelona esclatá
de joya. Ja avants, al ser jurada la princesa en vida de
son pare, se havían celebrat grans festas, entre ellas
un torneig en las Hortas de San Beltrán que dirigí D.
Juan de la Pezuela, el futur Conde de Cheste, que viu
encare al finalisar el sigle.
Y com desde’l mes de octubre següent els carlins se
llansessin á la montanya, sustentant els drets de D.
Carlos baix la bandera del absolutisme, Barcelona armá
sas milicias nacionals; mes prompte ‘s posaren de
manifest les diferencias que separavan als exaltats,
partidaris de las reformas radicals y als moderats, que
ho eran del just medi y defensors del gbern, diferencias
que tan terribles lluytas havian de produhir en la
capital de Catalunya. El general Llauder comensava á
perdre la popularitat que havía conseguit al prendre
possessió del mando, per sas tendencias francament
moderadas.
L’ enconamanet contra els carlins y contra ‘ls
frares que’ls protegían esclatá’l dia de Sant
Jaume del any 35, ab la crema dels convents. La ciutat de
Reus havía donat pochs días avants el primer exemple,
y’ls exaltats de Barcelona’s disposaren á
seguir-lo. Se efectuá una corrida de toros, en la plassa
edificada l’ any anterior: hi hagué en ella un gran
alborot per haver resultat els toros detestables, y á
entrada de fosch, una multitut abigarrada
recorría’ls principals carrers de la ciutat
arrossegant l’ últim toro, lligat ab la mateixa
maroma de la plassa. Els amotinats cridaven: “¡El
bou gros! ¡El bou gros!” aludint al general
Llauder. Apenas hi havía tropas á Barcelona, trobantse
la major part de las forsas en campanya, inclús el
capitá general, de manera que fou impossible disoldre
aquell grupo y els que poch temps després se formaren al
Plá de la Boqueria y al Plá de las Comedias, excitats
pels oradors populars á calar foch als convents. Prompte
uns grans resplandors brillaren en la atmósfera,
atapahida de una espesa fumareda: las turbas havían
posat foch als convents de Sant Joseph de Carmelitas
descalsos, de Dominicos de Santa Catarina, de Agustins
calsats de Sant Agustí, de Fra menors de Sant Francesch,
de Trinitaris descalsos de la Bona nova y de Carmelitas
calsats de la Verge del Carme. Altres, com els de
Caputxíns y Trinitaris calsats, s’escaparen pel
clamoreig dels vehíns temorosos de que’s propagués
l’ incendi, y ‘l de Servitas del Bon Succés
fou respectat per haver corregut la veu de que al costat
hi havía un dipósit de municións del cos d’
Artillería. Alguns frares que no arriban á deu,
sigueren sacrificats al furor de las turbas: els demés
se posaren á salvo, sent conduhits á rartje segur, el
día següent, per piquets de tropas y de milicianos. Al
atravessar els carrerrs eran objecte dels insulta de la
multitut.
La publicació de un bando de las autoritats civil y
militar, amenassant als autors de la crema ab terriblas
penas, y’ls anuncis de repressió de s’
atribuhían al general Llauder provocaren un gran alborot
el día 27. En Llauder se tancá en la Ciudadela, y al
dia següent, 28, se retirava á Mataró desvaneixentse
l’ últim prestigi de aquell home, que tres anys
enrera, al sustituhir al Conde de Espanya era aclamat com
un ídol del poble.
La excitació anava creixent; en tant s’ acostavan
á Barcelona las tropas del general Bassa, qui ’l 5
de agostentrava sol, deixan la seva columna á Sans. La
idea de que s’ anava á efectuar á Barcelona una
gran concentració de forsas, deixant el resto de
Catalunya a mercé dels carlins, produhí tal enardiment
que’l poble y la milicia se llensaren al carerr al
crit de ¡á las armas!Bullia la Plassa Palacio,
quan una comissió del Ajuntament demanava á n’ en
Bassa que procurés evitar un gran conflicte – “O’l
poble ó jo!” respongué ‘l general de
moment; y quan sembla qu’estava ja disposat á
accedir á las súplicas de la corporació municipal, uns
desanimats que s’ havian introduhit á Palacio per
la tribuna que unía aquest edifici ab la vehina iglesia
de Santa Maria del Mar el materen de un cop de pistola, y
llansaren el cadáver á la multitut que com un mar
agitat bullía en tota l’ amplada de la Plassa.
Arrossegat fins á la Rambla, fou cremat sobre una
foguera improvisada ab los mobles y papers de la
Delegació de policía.- Las turbas desencadenadas calaen
foch á la fábrica de Bonaplata, l’primera
d’Espanya que utilisá la forsa de vapor; tractaren
de saquejar els dipósits de l’ Aduana, y invadiren
el domicili de algúns ciutadans titllats per sas ideas
retrógadas. Els vehíns honrats á la fi s’ armaren
pera contenir tant desenfré, nombraren una Junta
auxiliar y’l dia 7 y ‘l 10 siguren fusellats
els principals caps de motí, entre’ls quals
s’hi contavan el cabecilla carlí Garrich y’l
famós Estudiant murri.
L’ arribada del general Mina, molt popular á
Catalunya, enviat pel gobern á ferse cárrech del mando
fou rebuda ab gran satisfacció pels constitucionals. El
general, que desde un principi, baté el coure de ferm
contr’ls carlins, á fi d’ any posava siti al
santuari de la Mare de Deu del Hort prop de Sant Llorens
dels Piteus, y al saberse á Barcelona que per cada
canonada que disparavan els sitiadors, els carlins
sacrificavan á un dels molts presoners que tenían, una
multitut excitada y sedenta de represalias. 4 janer 1836,
invadí de nit la Ciutadela, assessinant als presoners
carlistas que allí hi havía, entre ells el general D.
Joan O’Donell. Foren assessinats de igual manera
‘ls que ‘s trobavan á las Dressanes, á las
torres de Canaletas, y fins tres ferits del Hospital
militar, tant cego es en cassos de desbordament popular,
l’odi de las multituts.- El 15 de janer el famós
batalló de la Brusa, era enviat á campanya
contra’ls carlins, en cástich á la participació
que havía prés en els anteriors successos.
La divissió entre moderats y progresistas s`havia anat
enfondint. Mútuament se motejaven de madurs y podrits y
de descamisats y anarquistas. Eran aquells partidaris del
statut, plé de restriccións, y reclamavan els últims
la Constitució del any 12 reformada en sentit mes
lliberal. El 15 de agost Barcelona s’ adherí al
moviment revolucionari reclamant que sigués posada en
vigor celebrantse al efecte festas y lluminarias. El 24
de desembre moría’l general Mina, ídol dels
lliberals. En mes d’ una ocasió la seva sola
presencia á la Plassa Palacio bastá pera amansar al
poble amotinat. No feya pas molts días, que malalt de
mort s’hi feu portar assegut en una cadira, obrant
el miracle de fer marxar tothom á casa seva, havent dit
qu’ell volía ser l’últim en retirarse de la
plassa. Morí de un cáncer al ventrell, y durant el seu
enterro’s venia pels carrers el seu retrato y una
litografia iluminada pel seu estómach devorat pel
cáncer.
Durant l’ any 37, mentres la guerra civil s’
enconava cada vegada més. Barcelona era una espècies de
volcá en plena erupció. A cada punt sonava`l crit de
alarma, y com s’hagués proclamat una lley especial
contra’ls promovedors de disturbis, esclatá un
formidable motí (14 de janer entre’ls batallons de
milicia madurs y’ls exaltats. L’ autoritat
prengué midas restrictivas: el batalló de la Brusa y el
primer de sapadors tinguts pels mes sigueren desarmats:
s’espurgá la milícia y foren suprimits els
periódics revolucionaris. Mes tot inútil pera salvar
l’ ordre: el 4 de maig estallava una insurrecció,
derramantse no poca sanch en la Rambla de Santa Mónica y
en la Plassa de Sant Jaume, ahont se fortificaren els
insurrectes batentse com á lleons. Mes durant la nit
abandonaren el punt, y Ramon Xauradó, quefe del
moviment, que havia caygut en poder de l’ autoritat,
era fusellat el día 6, de cara á la paret de la
Fundició de Artillería, avuy Banch de Barcelona.
Aixís, ab sanch, se procurava apagar la foguera, mes de
tant en tant treya aquesta novas flameradas, com l’
alborot del 8 de octubre, ab motiu del qual
tinguerendeinterrompres las eleccións, y que doná
pretext al baró de Meer per a disoldre la milicia.
Durant l’any 38, se treballá de ferm contra’ls
carlins, distingintse de ferm contra’ls carlins,
distingintse’l baró de Meer per la gran activitat
que imprimí á la campanya. Fou aquest l’ any
famós de las solsonadas, que tanta sanch costaren á las
columnas que portaren convoys á Solsona. A últims de
octubre, morí el Conde de Espanya que manava als carlins
en quefe, assessinat per sos mateixos partidaris. Li
feren passar mil vituperis, acabant per tirar el seu
cadáver al Segre, ab una grossa pedra lligada al coll.
La publicació del conveni de Vergara (8 setembre de
1839) fou celebrada á Barcelona ab festas
extraordinarias, y després de la lluhida campanya del
Centro (1839 y 40) realisada per Espartero, que netajá
de carlíns el Mestrat y Catalunya, tingué comens una
nova era de febre política molt intensa y de terribles
conmocións.
Fets curiosos:1835.- Traslado definitiu de la
Universitat de Cervera á Barcelona.- 1836: Construcció
dels Pórtichs de Xifré que tant contribuheixen á
embellir la Plassa de Palacio.- 1938:Constitució del
Liceo filarmónich barcelonés en el Convent de
Montesión, principal de un batalló de milicianos. De
aquella societat, que ja representava óperas, baix la
direcció del mestre Obiols, n’eixí l’actual
Liceo.- 17 juliol: Estreno de La Fattuciera, de
Vicens Cuyás, jove de 21 anys, que á poch moria, el
día y á l’hora mateixa en que la séva ópera era
aplaudida ab deliri al Principal.- 10 de novembre: Primer
ensaig de daguerrotipo per Alabern, deixeble de Daguerre:
se tragueren vistas de la Llotja y’ls Pórtichs
de’n Xifré, posantse un cordó de tropa pera
contenir, durant l’ operació, ‘l tránsit de
la gent.- En lo mateix any foren trasladats a la presó
nova del carrer Amalia`ls presos de la que hi havía en
la Plassa del Angel. Els últims reos de aquesta que
sufriren pena de garrot foen dos parricidas de Gelida,
haventse hagut de suspendre l’execució durant
alguns mesos per estar la reo Cecilia Rossell, en estat
interessant. Després de l’ execució foren tirats
al mar dintre de una bota, ab certas alimanayas pintadas
á las fonaduras, recort dels cástichs que imposavan als
culpables de parricidi las bárbaras lleys de l’
Edat mitja
- Las bullangas -
La regent María Cristina estava entregada en cos y
ánima als moderats, quan acompanyada de sa filla Isabel
entrá a Barcelona’l 30 de juny del any 40.
Compromesa á sancionar una lley de Ajuntaments
que’l poble veya ab disgust, se feren diversas
manifestacións molt francas per no dir poch
respectuosas, entre ellas la de fixar en els arbres de la
Rambla ‘ls articles de la Constitució, vulnerats
per la indicada lley dels Ajuntaments. Coincidí
l’estancia de Cristina, sb ls terminació de la
guerra y ab l’entrada d’ Espartero triomfador
á la capital (13 juliol) que doná lloch á
manifestacions de delirant entussiasme: las massa
populars la alsavan a n’ell y al caball á pes de
brassos, li besaven leas mans, s’ abrassavan á sos
genolls. Després de molts incidents y no pocas intrigas,
y gracias á la intervenció enérgica del poble que
prengué una actitut imponent. Maria Cristina no pogué
menos que cedir confiant el poder al partit progressista.
Al dia següent de un motí popular (18 de juliol) áuna
gran comitiva de moderats vestits ab pessa llarga,
xistera y guants, se’ls ocoregué fer una
manifestació de desagravis á donya María Cristina, en
el moment d’eixir de palacio;pero’ls caygué al
damunt una massa de exaltats, armantse un alborot tan
gran y cayent tal pluja de garrotadas, que la Plassa de
Palacio, després de la brega, quedá enterament sembrada
de barrets y gorras, y trossos de levita, de gech y de
brusa.Aquella jornada prengué’l nom de motí de
las levitas. Al dia següent el jove advocat
Francisco Balmas, reconegut com un dels manifestants
madurs, se vejé empaytat per una turba, y haventse
refugiat á casa seva, en el carrer de Sant Pau, se girá
á tiros contra sos agressors, matant-se á tres y
ferintne á vuit de molta gravetat; pero sucumbí
acribillat de balassos, y son cadáver sigué arrastrat
pels carrers fins davant de las Drassanas. Aquest fet y
altres desordres obligaren á Espartero á proclamar
l’estat de siti. Partí la familia real á Valencia
(22 agost) á bordo del vapor Balear, y allí se
resolgué’l plet polítich que acabá per adjudicar
á Espartero la regencia única, passant María Cristina
al extranger.
Com es natural la llopada dels moderats petava de dents.
Espartero assediat de dificultats, no sent menor la
divisió del partit progressista y l’ estat de
desordre permanent en que vivía el país, hagué d’
ofegar en sanch l’ atach al Palau real que costá la
vida al general Leon. A Catalunya, els republicans
comensavan ja á donar senyals de vida, moguts per
l’ ardenta propaganda de Abdón Terradas, y els
madurs conspiravan. Las complaencias d’ Espartero ab
el gobern inglés que l’ apoyava, produhiren tal
lenitat en la persecució del contrabando que moltas
fábricas se vejeren forsadas á suspendre’ls seus
treballs. Quan l’ attach dels generals moderats al
Palau real, se constituhí á Barcelona una Junta de
vigilancia, la qual ab l’ excusa de proporcionar
traball als obrers sense feyna, decretá l’
enderrocament de la Ciutadela.- ¡Comensem!.-
digué’l diputat provincial Llinás al descarregar
son primer cop de picot sobre l’ odiada fortalesa, y
una bona part de las cortinas exteriors anaren cayent en
los dias successius, terraplanant els fossos ab la runa.
El general Van-Halen declará ilegal la constitució de
la Junta y la disolgué, lo mateix que al Ajuntament y
als batallóns de milicia més exaltats. Aumentava la
crisi fabril; cundia’l disgust ; els moderats per
sota má atiavan al jove partit republicá, y després de
un sens fí de desordres y motíns, esclatá’l tro
gros el día 14 de novembre. El poble y la milicia
s’ alsaren en rebelió estallant un formidable
moviment contra’l gobern. Una columna que
manava’l general Zurbano fou destrossada á l’
Argenteria pels argenters que li tiraren á sobre tota
mena de trastos, ab un furor que’s comprén molt bé
sabent que havia corregut la veu de que las tropas tenian
ordre de saquejar aquell rich carrer. Las forsas del
exércit hagueren de retirarse, havent tingut en los
primers dias més de 600 baixas: els insurrectes s’
apoderaren de las Dressanes, y nés tart fins de la
mateixa Ciutadela, evacuada per en Van halen. No li
quedava al gobern més que’l castell de Montjuich, y
encare mal abastitde viures. Quantas voltas las tropas
intentaren penetrar en la ciutat sigueren retxassadas. Al
Portal nou sufriren un descalabro. Mes entre ‘ls
barcelonins no reynava la major inteligencia: las Juntas
anavan succehintse: las patuleyas comandadas per en
Policay y en Carcana tenían á la ciutat atemorisada: el
Peixater, jove republicá de la Barceloneta, emulava ab
sos atreviments al Massaniello de Nápols. Vingué un
moment en que la ciutat quedá sense Junta, és a dir,
sense autoritat de cap mena. Contra’ls que
intentavan una capitulació honrosa se rebatían els
exaltats. Per altra part en Van-Halen retxassá sempre
quantas proposicións se li féren en aquest sentit.
Mentres tant Espartero havia eixit de Madrit ab forsas
numerosas, investit d’ un absolut vot de confiansa
de las Corts. La seva disposició d’ ánimola
retrata la frasse que se li atribuhí de que reedificaria
las murallas derruidas de la Ciutadela ab els ossos dels
barcelonins. Arribá enfront de Barcelona, exigint
la rendició de la ciutat á discreció: en vá tractaren
de parlarli personas conspícuas: se negá á rébrelas.
Prompte se traslluhí son intent de bombejar la ciutat,
produhintse un pánic espantós. Tothom fugia, valentse
de mil estratagemas, pera passar els portals, y las
patuleyas desenfrenadas s’ entregabvan al saqueig,
comensant per la depositaría de Hisenda. Vingué’l
dia 3 que sigué de dol per Barcelona. En l’ espay
de 12 horas caygueren sobre la població, disparats per
Montjuich, 1014 projectils, d’ ells 780 bombas y 96
granadas, causant dany á 472 casas, unas incendiadas,
esfondradas altras.
Els vehíns honrats s’ armaren contra las turbas que
volian fer el séu agost, y per fí las tropas entraren
á Barcelona : fou fusellat en Carcana y altres 17 ó 18
individuos que s’ havía senyalat pels seus
excessos,y s’ exigí á la ciutat una contribució
extraordinaria de 12 milions que no s’ arribá á
pagar puig al tractar l’ autoritat militar de ferla
efectiva, se trobá ab que com per ensalm havçían
desaparegut las lápidas indicadoras dels noms dels
carrers y’ls números de las casas, y no hi hagué
medi humá de fer el reparto.
El bombeig de Barcelona ab tots els seus horrors, no
sigué més que’l prólech de un altre drama no
menos terrible.
Esclatá en distints punts de la nació un moviment
insurrecional contra Espartero. A Barcelona’l poble
havía xiulat al general Zurbano, tirant al mar sos
equipatjes: Reus s’ havía proninciat á la veu del
coronel Prim, y’l pedestal del regent quartejat per
tots cantons queya ab estrépit. Serrano y González
Brabo havían vingut a Barcelona, arengant al poble desde
‘l balcó de la Fonda de Quatre Nacions, prometent
que’l país se constituhiría per delegacions
enviadas á Madrit per la Juntas provincials. Pero més
tart els moderats al veure’s amos del poder no
s’entengueren de promesas fetas y anunciaren la
convocatoria de Corts. Els barceloníns sostenían que
havían de ser Juntas, y de aquest dissentiment n’
eixí la formidable insurreció de la Jamancia.
En vá’l govern nombrá á n’en Prim,
qu’era molt popular á Barcelona, gobernador de la
Plassa: en un sol día la perdé la popularitat, y
mentres durá l’ insurrecció s’ hagué de
batre ab els barceloníns que havian constituhit la Junta
Central, dispostos á defensarla fins á morir. La lluyta
durá’ls primers días de setembre hasta’l 20
de novembre de 1843. No passava día sense tiros y
canoneig: en el baluart del Mitj diá de la Muralla de
mar se realisaren actes d’heroísme, puig ab tot y
ser escombrat pels canóns de Montjuich y la Ciutadela,
tothom se disputava l’ honor de anarlo á defensar.
Pel gran perill que ofería y pels molts valents que hi
sucumbiren rebé’l nom de Baluart de la Mort. Las
filas dels jamancios (paraula derivada del verb jamar,
qu’en caló vol dir menjar) estavan nutridas pels
elements més exaltats entre’ls quals ja comensavan
á distingirse’ls republicans. Vestian brusa blava,
pantalon gris fins á mitja pantorrilla, gorra vermella
ab borla: els mes portaven lutxana. Usavan com á
distintiu una paelleta de plom de las que’s venen á
fira, y era son cant de guerra la cansó de la Paella:
“¡Ay! Ay! Xim, xim, xim,
madurs á la paella;
Ay! Ay! Xim, xim, xim,
Á la paella en Prim.”
Entre sas empresas més atrevidas,mereix especial menció
el conat d’ assalt á la Ciutadela (7 de octubre),
que hauría caygut en son poder si haguessen disposat
d’ escalas més altas per assaltar las murallas.
Presidí la Junta entral l’ honrat patrici don Rafel
Degollada que tant se distingí per sa energía de
carácter.Barcelona, abandonada del resto de la nació,
puig en lloch més sigué secundat el moviment, capitulá
quan ja escassejaven els viures y anavan faltant els
medis de defensa. El general Sanz entrá en la
plassa,mostras de una gran benignitat.
Fets curiosos.-No obstavan uns temps tan agitats
per que’s realisessin algunas milloras. Al any 40 ab
motiu de la vinguda de María Cristina s’
aixamplá’l Jardí del general. Poch abans s`havía
establert la Biblioteca universitaria ab els llibres dels
suprimits convents.- Se posá la primera pedra al mercat
de la Boquería.- 1842 (1r octubre) S’ inaugura
l’ iluminació pública per gas. Per aquell temps
comensaren á establirse luxosas botigas en els carrers
més céntrichs.