|
Base documental
d'Història Contemporània de Catalunya.
Restauració 2 (1898-1923) - Crisi de la Restauració
(1898 -1923)
La
Ciutat del perdó per Joan Maragall i Gorina.(10-X-1909)
Font:
MARAGALL i GORINA, Joan:Elogi de
la paraula i altres assaigs.Barcelona: Edicions 62 i
"La Caixa".1981. 191-193 pp.
Comentari:
Aquest article intimista de Joan
Maragall i Gorina (1860-1911) demanava el perdó de
Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) que estava a punt
de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. Al
mateix temps denunciava la greu responsabilitat que
pertocava a la burgesia catalana en els fets de la
Setmana Tràgica (juliol-1909).
Enric Prat de la Riba (1870-1917) no va deixar publicar
aquest article.
Text:
Algunes nobles veus que aquí
mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra
banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat
d'amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes
menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit,
hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta
pregunta: -¿I quin ha d'ésser l´objecte de1 nostre
amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor
vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que
més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest
moment el cor no, em diu res!.
¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant
gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà
amb més claredat aquest mal que és el de tots
nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a
genollons si convé, i els més ofesos els primers, per
aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per
odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem
abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han
de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre
un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que
ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a
la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres
mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més
culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a
casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al
bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran
del castell un home lligat, i el passaran per davant del
cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de
la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc
a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un
racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home,
aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes
ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida
que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i
li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i
caurà mort com un conill... ell, que era un home tan
home com vosaltres... potser més que vosaltres!.
¿ Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a
taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller,
i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se
us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i
no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a
tota altra cosa que no sia ella?.
I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu
quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs
quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del
món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant
temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els
que s'esperen...!.
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho
vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre
els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com
vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el
vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu.
An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar i se
l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves
malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser
presos d'una manera o altra i redreçats baldament sia a
cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en
l'amor de la ciutat nova encara que sia amb gran
sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts;
però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament
per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la
justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu
com la mort que dóna? què us en sembla?.
Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a
lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una
iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en
tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna
cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per
l´amor d´un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts
de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el
vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on
l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser
covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia
d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo
almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.
I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran
obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de
les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i
ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us
cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els
forçarà a l'amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb
què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una
ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas
-que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els
salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els
negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: -
Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus
condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi,
Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les
bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una
altra cosa que és més forta que totes les bombes
plegades i que tots els odis i que tota la malícia
humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona
serà dita: "la ciutat del perdó", i des
d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus
Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges
que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó
pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.
I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.
|