Fenologia

A moltes zones de la Terra, no solament on hi ha veritables estacions, sinó on hi ha una estacionalitat provocada per la successió de períodes, càlids i freds, secs i humits..., hi ha una resposta de l'activitat dels éssers vius (floració, migració, reproducció...) que té a veure amb els canvis estacionals (especialment pel què fa a la temperatura i precipitació) que passen al medi físic de l'ecosistema. 

Després d'un hivern molt fred arriba el desglaç

Al gràfic del costat hi representem els sis hiverns més càlids i els sis més freds, a Barruera, a la vall de Boí (cota 1090). Les barres indiquen la temperatura mitjana dels hiverns. En verd la mitjana general.

Si els éssers vius tenen una vida curta es produeixen fluctuacions en les poblacions, amb màxims en les èpoques favorables. Si la vida és llarga hi ha una gran adaptació en l'activitat. També es genera competència amb altres espècies i fins i tot dins de la mateixa espècie. La fenologia estudia tots aquests fenòmens, fins i tot d'una manera quantitativa.

L'hivern d'enguany (és a dir, els 89 dies que van del 21/12/04 al 20/03/05) ha estat el més fred dels darrers 20 anys i el segon de la sèrie de dades des del 1961al CdA. També ha estat sec (amb 52 mm de precipitació total en els tres mesos a la cota 1090, és el tercer entre els més secs de la sèrie) i ventós.  

A la zona subalpina, especialment a dins del Parc Nacional, hi ha hagut però una gran acumulació de neu especialment als fons de les valls, portada sovint pels vents. Les barrufades han sovintejat aquest hivern i el seu efecte en neu acumulada s'ha manifestat especialment desde la cota 1700 per amunt i a les valls tancades

Imatge de la cascada de St. Esperit completament glaçada. Finals de febrer de 2005

La imatge correspon al riu de St Nicolau a la sortida del planell de Sant Esperit al Parc Nacional (cota 1800) a mitjans de febrer de 2005. Cabal del riu (per sota de la neu) d'uns 40 l/seg                

Imatge del mateix lloc el 27 de maig de 2005. El cabal del riu és d'uns 4 m³/seg 

Des de mitjans de març deixa d'acumular-se neu (exceptuant els llocs més enlairats i més obacs). 

El cabal màxim dels riuets que vessen les seves aigües a la Noguera de Tor té lloc al maig i al juny, com es pot observar al gràfic que correspon a l'aforador de Llesp, uns 20 km al sud de les fons del riu. El gràfic representa les mitjanes obtingudes amb les dades existents des de la construcció de la central de Llesp.

Imatges de l'estany Llong i del coll del Portarró. Les imatges corresponen, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:

finals de febrer (1), finals de març (2), mitjans d'abril (3), primers de maig (4) i finals de maig (5). Sempre del 2005

Petjades d'un ungulat (un porc senglar), damunt. Una guineu, a dalt a la dreta. Restes de les galeries construïdes sota la neu per petits rosegadors que queden aparents després de la fosa.

Quan el blanc tapís es fon...

Seria un error creure que la fosa de l'extens mantell blanc hivernal, modelat pels vents i en el que sovint hi deixen els seus rastres els animals que resten actius durant l'hivern, "queda lliure" per a una esporàdica ocupació de l'espai. La immensa majoria de les espècies vegetals aquí són perennes i, sota la neu, on han estat protegides, ja comencen a desenvolupar les seves gemes abans de la fosa general. Les pastures es perpetuen i la seva semblança amb els anys anteriors és admirable.

El safrà de muntanya és la primera en florir. El bulbs i les primeres fulles es desenvolupen sota la neu.

 Una vistositat efímera entre el blanc i el verd

En la curta primavera que es va estenent des dels 1700 m d'alçària fins als cims més enlairats, a les pastures es poden observar una munió de plantes que destaquen en l'encara verd esgrogueït que resta en fondre's la neu. A banda del safrà de muntanya omnipresent, en són exemples la gagea, les gencianes, la flor de pastor i els miosotis.

Als llocs humits i a primers de maig es poden observar les rares soldanel·les, de floració molt efímera

En aquests llocs humits, les granotes fan les seves postes d'ous a les aigües més tranquil·les

La ajuga piramidal és també molt efímera als llocs humits

Algunes plantes llenyoses s'estenen des de les zones més baixes (850 m) fins ben a l'interior d'Aigüestortes. Avellaners, trèmols, ginebrons, freixes i fins i tot el boix. Aquí floreixen més tard que a baix

L'avellaner arriba fins als 1900 m als llocs més assolellats de la zona d'Aigüestortes. També aquí és la primera en florir. Enguany ho ha fet a mitjans d'abril, amb les pastures ocupades encara per la neu

Els gatells masculins del bedoll recorden els de l'avellaner (són de la mateixa família)

De les llenyoses genuïnament subalpines el tintorell és la primera en florir, coincidint amb el safrà de muntanya (finals d'abril). Entre las darreres (primers de juny) hi tenim el neret, anomenada boixeriga a l'Alta Ribagorça, i el saüc racemós