PEL CAMÍ DELS MESOS DE L'ANY

En el fragment escollit d'aquesta prosa poètica on el poeta glossa les diferents estacions de l'any, hi ha una clara mitificació dels "seus" boscos colomencs -"alzinars beneïts!, rouredes estimades!"- i dels mesos d'estiu -"Juliol, Agost, déus llenyataires, .."-, mesos dels seus sojorns a Santa Coloma.

Quan el poeta afirma que "novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos" fa certes les paraules de Joan Teixidor que escrigué: "Vinyoli ens canta els corriols que s'enfilen entre alzines sureres des de Santa Coloma de Farners cap a les muntanyes, ..."

El text comença amb l'afirmació de la possibilitat de "viure poèticament", que el poeta va assumir amb totes les seves conseqüències i que ens remet directament a un dels principis bàsics de l'actitud poètica vinyoliana, aprehès, en bona part, en Raïssa Maritain: el do poètic no és res que es pugui provocar ni forçar, sinó que cal merèixer-lo i, doncs, demana del poeta una actitud receptiva, de recolliment passiu, de quietud. Això és: perquè la poesia neixi pura i autèntica, perquè esdevingui un veritable "cant líric essencial", cal una determinada "disponibilitat d'esperit" i una permanent actitud d'espera i de contemplació.