RETRAT DE FAMÍLIA

Tira't el cèrcol de manera
que et passi pel cap,
salta al mateix moment els esglaons
de l'escaleta de l'entrada
que dóna a l'avinguda del jardí;
mira la grava del jardí,
la glorieta de glicines
on hi ha la màquina de fer maons,
la figuera d'on «caure és dolentíssim»;
recorda el ximpanzé que espanta, rabiüt,
agafat als barrots de la gran gàbia
ferrissa, els ulls vermells, el visitant
de la torre «Los Tilos»;
tanca els ulls i ...
                          per allà passava el tren,
deixant carbons encesos a la via.
Més tard sentíem el xiulet
tristíssim, lluny, per la planura; dèiem:
«És l'exprés de Madrid».
El pare, mort feia mig any,
venia en somnis, emmarcat,
exactament com un retrat.
La mare, jo diria que era lila,
pàl.lida i alta i dominant;
l'àvia morí d'un còlic miserere.

No puc pas dir que fóssim
feliços, no, però la meva
germana i jo pensàvem, inventàvem jocs:

Tira't el cèrcol de manera
que et passi pel cap,
salta al mateix temps els esglaons
de l'escaleta de l'entrada
que dóna a l'avinguda del jardí,
mira la grava del jardí, 
tanca els ulls i
                        vola.

En Joan i la Carme Vinyoli a la terrassa de Cal Tous, a Sant Joan Despí, on vivien els seus oncles. Els dos germans, amb la mare, una tieta i l'àvia, vivien a Cal Bernis, des d'on el futur poeta podia sentir el tren i veure la torre de Los Tilos que uns cinquanta anys més tard serien evocats en el poema "Retrat de Família" del llibre Tot és ara i res (1970).