I LA NATURA EM CRIDA
Un passeig poètic pel parc de Sant Salvador
Litinerari que proposem aquí no és lògicament
lúnic que es pot fer a partir de la poesia de Vinyoli.
No és ni tan sols lúnic itinerari poètic
colomenc possible. Pensem, però, que aquest breu recorregut literari
pel Parc de Sant Salvador de Santa Coloma de Farners permet que ens
fem una idea prou clara de lemprempta decisiva que aquest paisatge
concret, el dels sojorns estivals de la infantesa i primera joventut
del poeta, va deixar en la seva poesia i, de forma molt especial, la
significació que va tenir en relació al complex procés
delaboració del seu tan particular i personal univers simbòlicopoètic.
Tinguem en compte que Santa Coloma de Farners suposa, per a Vinyoli,
la descoberta de la Naturaprimera consciència de la
idea dalteritati, paral.lelament, de la Poesia (Filla
del cel, allà, la poesia, / un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia, vora el torrent humit la vaig
sentir), i, doncs, que cal considerar-lo com el punt de partida,
alhora, del seu periple vital i literari. És a partir del
contacte directe amb aquest paisatge i des de lexperiència
de contemplació innocentment feliç de
la seva bellesa natural que el poeta descobreix o li és
revelada una hölderliniana certesa fonamental: Poc
jo llavors sabia, però, molta / joia tenint, sabia el que
no mor(1).
Santa Coloma de Farners és, doncs, làmbit privilegiat
de la innocència, lEdat dOr de la infantesa,
és a dir, del joc, la puresa i la felicitat, però
és, també, làmbit del misteri i del somni:
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries / mons de bellesa,
soledat i cel; / en aquell punt, dins lànima naixies,
/ meravellós, inconegut anhel. Anhel duna realitat
més real i sòlida que aquella que es conforma
tan sols de realitats fugaces i aparents. Anhel de plenitud i de
joia i, doncs, dassoliment duna vida més
alta. Anhel de coneixement, dessencialitat i darrelament
autèntic a les petites coses per tal de gosar el salt i laventura
cap a un domini màgic que només és
assolible --i només a voltes-- a través de la paraula
poètica.
Litinerari que proposem és, en el fons, un pretext
per llegir Vinyoli i per conèixer Vinyoli. Es tracta de catorze
poemes a través dels quals fem un recorregut per la seva
obra, des dels primers poemaris fins als últims llibres publicats,
i amb els quals ens anem introduint en el món líric
vinyolià: veus, temes, motius, símbols etc. No és
un recorregut sistemàtic, és clar, ni tampoc complet,
però prou representatiu, creiem, com per engrescar els lectors
a seguir capbussant-se en la poesia de lautor.
I la natura em crida.
Hi ha, en Vinyoli, en la seva poesia, un doble moviment molt significatiu:
duna banda, un desig de transcendència i un anhel de
recerca dallò més essencial i pur (és
en làmbit amorós i en el poètic que aquest
desig esdevé més punyent i explícit); duna
altra, hi ha també una voluntat manifesta de terrenalitat
i de concreció. En tots els casos, allò que hom cerca,
bàsicament, és un estat ideal de joia perdurable.
Però la joia només pot entreveures, no és
mai un lloc en el qual shi pugui romandre. La joia fruit del
desig de transcendència és lògicament quimèrica
per inassolible. La joia innocent del temps de la infantesa
és també, per la seva part, inaferrable, perquè
pertany a un temps definitivament perdut i irrecuperable, malgrat
lintent de dir les hores retrobades. La poesia
de Vinyoli, vitalista i afirmativa, no ho és però
perquè contingui cap resposta definitiva i absoluta als grans
misteris de la vida. És vitalista perquè afirma que
el sentit de la vida es troba precisament en aquesta indagació
constant i permanent sobre el sentit; i és afirmativa, perquè
malgrat els dubtes i les pors, els moments de fam i dejecció,
allò que compta és aquest intent sincer i autèntic
dinterrogar la vida i de dir-la: I, doncs, és
falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó:
que el que, però, perdura / ho funden els poetes.
Tant és així que làrid / hivern amb què
sobria aquest poema / ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil
juny / feliç, afirmatiu, il.limitat, / i tot el blat es torna
pa de vida.(2)
La poesia de Joan Vinyoli, aquella almenys que ell va donar com
a definitiva i publicable, sinaugura amb uns versos enormement
il.luminadors. Es tracta del poema I la natura em crida:
I
I la natura em crida
Els viaranys perduts com el respir
dels animals entre les mates.
I en la flonjor vasta i cansada
de les clotades, els camins
aturats com rieres de terra.
De sobte fosos en el verd
frondós i gran. Reapareixen,
però, tot duna, més enllà,
i amunt, per la costa més dura.
Ara són rost i pedruscall,
ara sestenen a mig caire
de labisme don pugen,
o grisos, lluny, en un revolt es perden.
A ple matí guien els passos
entre les formes immutables
de les alzines i dels pins
que respiren calor, i un aire
les omple i el sol hi bat
en silenci, però una fressa
de sequedat, de crepitant cremor,
de carro pesant, abarrotat
descorça de suro, plana.
De matinada o capvespre
conduïen a clares fonts
amagades: cant dels ocells,
bacs somniosos al pregon
de soledats perdudes.
Es tracta del primer poema de la sèrie Duna terra
hi ha una altra sèrie, de títol homònim,
a De vida i somni (1948) i, encara, una composició de títol
idèntic a Les hores retrobades (1951), que inclou
tres poemes i que obre el llibre Primer desenllaç
(1937), el primer publicat pel poeta. La Natura, a Primer desenllaç,
és motiu de contemplació voluptuosa i esdevé
el pretext ideal per a la creació poètica (3).
I encara que el tractament general del paisatge en els poemes es
caracteritza, principalment, per un to volgudament objectivador
i despersonalitzat, shi apunta ja, ni que sigui tímidament,
un procés dinteriorització que esdevindrà
central a De vida i somni.
En la secció Duna terra, una de les més
aconseguides del volum, shi evidencia prou clarament la importància
del paisatge natural en la poesia de Vinyoli, vist alhora com a
tema i com a marc espacial. La secció inclou, en ledició
definitiva, quatre poemes distribuïts en dues parts: la primera,
molt unitària, està formada pels tres poemes, numerats,
que, en ledició de 1937, pertanyien estrictament a
aquesta secció; la segona, que actua com a contrapunt de
lanterior, la constitueix un únic poema, Somnieig,
publicat per primera vegada a La Publicitat (14-VI-1936)
i que ara apareix en una versió molt modificada.
Els tres primers poemes de Duna terra evoquen, amb
una notable riquesa de matisos, una natura familiar al poeta, el
paisatge de Santa Coloma de Farners, poble on va estiuejar dels
vuit als vint-i-un anys. La recreació poètica que
en fa Vinyoli és en general, com hem dit, impersonal i esteticista,
però a voltes shi endevina una voluntat clara dinteriorització
i el tractament dalguns elements del paisatge (camins, bosc,
fonts, campana...) insinua ja el desplegament simbòlic tan
car al poeta en els volums posteriors.
El primer vers del primer poema, I la natura em crida,
esdevé clau per entendre el sentit daquests versos
i del conjunt de la sèrie. El crit de la natura, presentat
aquí com un reclam ineludible, té una triple dimensió:
personal (el poeta lassocia a la seva experiència en
el passat, quan era infant), artística (la natura és
origen de la poesia i, alhora, aquesta tendeix a recrear-la) i humana
(és a dir, ancestral, perquè de fet la natura és
làmbit idoni de ser naturalment lhome
en el món). Els poemes contenen i són--, en
certa forma, una resposta a aquesta triple crida natural i, en aquest
sentit, es conformen com una experiència que comporta la
implicació total del poeta.
Els dos primers poemes de la sèrie són bàsicament
descriptius i, en ambdós casos, els versos semblen remetre
a un món quasi irreal, a un temps i un espai mítics,
els de la infantesa, lEdat dOr en què home i
natura viuen en una simbiosi perfecta. De fet, lús
que fa Vinyoli de la Natura en aquests poemes (i, en general, en
els seus primers llibres) presenta molts paral.lelismes amb la particular
formulació romàntica del mite de lÀnima
Mundi que, duna banda, humanitza la naturalesa conferint-li
cor i sentiments i, duna altra, naturalitza lhome donant-li
una ànima natural.
En el primer poema de la secció és on sens
descriu pròpiament lentorn natural: boscos, viaranys,
fonts amagades... És un paisatge dextraordinària
bellesa, ordenat i harmònic, voluptuós per la seva
frondositat i pel seu caràcter gairebé inabastable
(els camins fugen enllà, lluny de la mirada del poeta), però
distant i una mica impersonal. És un paisatge solar, certament,
però també ambigu i misteriós.
En el segon poema, però, la natura es fa més propera
i quotidiana.
II
On amb labella brunz la soledat
esbatanada, quan el sol
bat i calcina el sec estiu,
lhome vinclat llaura la terra.
Però més tard amb gest suau
dadolescent espargeix la llavor,
gairebé somniós, llunyà, solitari,
com una lenta visió del vespre
sobre la terra flonja i olorosa.
I quan lespiga crema rígida,
mudament contempla, sembrats
enllà, dintre la migdiada,
i el seu cos avança, es dilata
de camp a camp, com el dia, en silenci.
Cadascuna de les estrofes en què sorganitza el text
remet als diversos cicles del treball de lhome al camp: primera
estrofa: lhome llaura la terra (migdia-estiu); segona estrofa:
la sembra (tarda-vespre); i tercera: la terra que ha fruitat (migdia-estiu).
Lestructuració del poema reforça aquesta visió
míticai mitificadade la realitat. La imbricació,
lharmonia entre lhome i la terra és absoluta
i tots els elements del poema estan perfectament distribuïts
per tal dexpressar-la: en la primera estrofa, a laridesa
i la soledat dels camps shi associa la imatge de lhome
vinclat que sesforça per aconseguir-ne
la regeneració; en la segona, la terra flonja i olorosa,
feminitzada, acull el gest suau / dadolescent
de lhome espargint la llavor; i, finalment, en la tercera,
lhome descansa i es dilata, com el dia mentre
contempla els sembrats.
El tercer poema de la sèrie no fa sinó corroborar
aquesta impressió de perfecta unitat (i unicitat) còsmica:
III
I la campana
centra, anuncia lentament
lamplitud, com una fruita
madura escampa el seu perfum
càlid i dens, i el vent suau,
amb pols de blat a mitja tarda,
ajuda el so cap a la llunyania.
La campana, principal reguladora del ritme vital dels humans, apareix
aquí plenament integrada en el paisatge i sintetitza, en
certa forma, la comunió entre les realitats humana i natural.
Però, a més, la campana simbolitza fonamentalment,
per la seva elevació i la seva forma, laliança
i la comunicaciócomunióentre el cel i
la terra i, per tant, cal veure-la també com el símbol
de lharmonia del cosmos.
El darrer poema de la sèrie, Somnieig, serveix,
com ja hem apuntat més amunt, de contrapunt a la visió
natural edènica dels poemes precedents. El deíctic,
seguit de la conjunció adversativa, amb què sobre
la composició possibilita aquesta relació contrastada.
Somnieig
A Carles Riba
Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
lestèril somni, la claror naixent,
lil.limitat que ens espera,
laire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca lhora a migdia i a capvespre.
Loració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster satura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
dun camí net sense brossall
o a la mort al vidre dun estany
glaçat?
Com es pot veure, el poema sorganitza com un entramat complex
de contrastos, paral.lelismes i antítesis. En els nou primers
versos, el moment present, en què té lloc la reflexió
poètica, és vist com un temps dimpasse. És
un temps primaveral, de regeneració, però també
de mort: és precisament de la mort (cendra de morts, plantes
ertes, infants moribunds) que la vida es planteja com a possibilitat
de plenitud (lil.limitat que ens espera). La referència
al cicle natural funciona aquí, fonamentalment, com a metàfora
i com a correlat objectiu de la vida humana. Com la terra, lhome
també segueix un curs cíclic regenerador, de vida
i mort (insisteix, doncs, el poeta, en la idea de comunió
entre les realitats humana i natural).
En el vers 10 del poema Somnieig, com en limmediatament
anterior, apareix de nou la imatge de la campana com a símbol
dun ordre còsmic sobrenatural i sobrehumà, regulador
del devenir temporal. I en els versos 13-14 sinsisteix en
algunes idees apuntades en el poema precedent: integració
de la campana en el paisatge, familiaritat del seu so (aquí
metaforitzat en oració), doble natura terrenal i aèria
de lobjecte, etc. Però és sobretot en els versos
finals (vv. 17-23) que el poema pren un sentit diferent, més
dramatic, i que contrasta amb els anteriors poemes de la sèrie.
Al so de la campana, que remet a un món ordenat i quotidià,
però en certa forma, perquè és un món
mític, irreal (Però mai la campana / no toca
a morts), shi oposa ara la crida del bosc salvatge.
Del temps mític hem passat al temps real, fugisser, que és
lúnic, però, en què lhome pot projectar-se
cap al futur. El bosc de la infantesa, que era descrit en el primer
poema com una xarxa de viaranys que es perdien i reapareixien, que
guiaven els passos dels carros surers o conduïen a clares fonts
amagades, ara esdevé misteriós i inconegut, com el
mateix sentit de la nostra existència.
O com el sentit de la poesia. Perquè, no ho oblidem, si
la vida és, en essència, misteriosa i incerta, no
ho és menys el món de la lírica, especialment
per a algú que, com Vinyoli, la viu més com un
exercici espiritual que com un ofici.
1. Versos 9-10 del poema Duna terra, V
del recull De vida i somni. Els versos remeten directament
a lepígraf amb què sencapçala la
composició: Zu wissen wening, aber der Freude viel / Ist
sterblichen gegeben... (Saber poc, però molta alegria
joia- és donat als mortals). Vinyoli se serveix
daquesta citació de Hölderlin per elaborar els
versos finals del poema, però els modifica sensiblement per
tal que sintetitzin bé lexperiència i la reflexió
continguda en la secció. Per altra banda, cal relacionar
també el poema, i el concepte de joia, amb la cita inicial
al volum De vida i somni, en aquest cas de Rilke, un altre
dels poetes de referència de Vinyoli. La cita és la
següent: Jubel weiss, und Schnsucht ist getändig,-
/ nur die Klage lernt noch;
(La joia sap,
roman lenyorança, només la queixa aprèn
encara
), que ens remet a la idea que la joia està
associada amb el passat, de la mateixa manera que lenyorança
(de la joia) ho està amb el present. El dol per la joia perduda
(la queixa i, en certa forma, el poema) és el que ens permet
aprendre (tenir anhel de conèixer) i, doncs, paradoxalement,
esdevé aquí un element positiu.
2. Els versos pertanyen al poema Eegia de Vallvidrera,
VIII i contenen una cita de Hölderlin altament reveladora
i lògicament afirmativa: que el que, però, perdura
/ ho funden els poetes (la cita és extreta del darrer
vers del poema Record de Hölderlin).
3. Especialment el paisatge de la Selva, i més
concretament el de Santa Coloma de Farners, com és el cas
de Duna terra, però també la natura
humanitzada de la ciutat: els parcs i els jardins.