Pròleg

L'antropologia física presenta tot un seguit de característiques que la diferencien força d'altres ciències més "pures" com ara les matemàtiques o la física. Per una banda, deixa un ampli marge al subjectivisme, ja que la intuïció i la interpretació personal tenen un paper considerable en la seva construcció.
Per una altra, les "proves" en les quals es basen els seus postulats no són mai clares ni definitives. Els fragments fòssils salten amb massa freqüència d'una espècie a una altra i, en ser sovint massa pobres, exigeixen un grau d'imaginació que no és del tot adient per a una disciplina científica.
Els prejudicis són inevitables i porten a relliscades tan sonades com la del crani de Piltdown. Les restes no es poden datar amb una certesa absoluta i inqüestionable, dates i espècies presenten unes fronteres massa borroses. Fets considerats inqüestionables i abastament demostrats, per a la majoria dels especialistes, com el bipedisme de Lucy, són encara posats en dubte per alguns investigadors i; per acabar-ho d'adobar, les interpretacions són tan nombroses com els grups de científics.
Tot plegat fa que qualsevol afirmació tingui un percentatge de relativitat i incertesa més elevat que d'altres disciplines científiques, cosa que fa que cada informació que llegim difereixi, ni que sigui en petits detalls, de la que hem vist tot just abans o veurem una estona o uns dies després.
A més a més estem veiem com darrerament, l'antropologia física, rescriu les seves pàgines dia a dia, ja que el ritme de troballes s'ha accelerat molt els darrers anys.
Així, per exemple, des que vaig començar a planificar aquestes pàgines a finals de Maig s'han produït els següents fets: La descoberta a Espanya d'un nou membre del gènere homo, l'Homo antecessor. El descobriment a Kenya d'un nou simi, el Victoriapithecus. La troballa a Sud-Àfrica, d'unes petjades fòssils amb una antiguitat de 100.000 anys que pertanyen a individus de la nostra espècie. La reclassificació d'unes velles restes, en trobar-ne de noves, dins d'una nova espècie, el Morotopithecus bishopi que passa a ser l'avantpassat més llunyà de tota la família hominoidea. ..i finalment, l'home de Neanderthal, arran dels treballs de M. Krings i S Pääbo ha estat foragitat definitivament del nostre arbre genealògic directe i ha perdut la qualificació de sapiens. Deu n'hi do per a un període d'una mica més de tres mesos.
Queda clar doncs que, en aquestes condicions, qualsevol afirmació és relativa i allò que avui es considera cert pot ser demà fals. Aquestes pàgines no són doncs un manual que encarni la veritat científica sobre el tema de la nostra evolució. Són només un intent de síntesi de tot allò que he llegit i sé, que és només una ínfima part d'allò que es publica i es sap sobre el tema.

Dit tot això, i centrant-me ja en el contingut de les meves pàgines, passo a fer alguns comentaris sobre la tria dels personatges i de les divisions que trobareu a l'apartat "Retrats de família".
El fet d'haver agrupat tots els australopitecins robusts dins d'un sol epígraf penso que no sobtarà gaire, ja que es un fet habitual en força llibres d'antropologia. El mateix podem dir del criteri que he fet servir a l'hora de les denominacions. Australopithecus és un terme més estès que Paranthropus i per tant és el que he escollit.
Criteris semblants he fet servir quan no he diferenciat l'Homo rudolphensis de l'habilis, ni l'ergaster de l'erectus. No hi ha un criteri clar seguit per tots els antropòlegs i, en conseqüència, m'he inclinat per la postura més tradicional i conservadora.
On sí he deixat de banda el conservadorisme ha estat en la inclusió de l'Homo antecessor. Tot i que la nova espècie encara no ha estat plenament acceptada i que les reserves es basen en raons lògiques i assenyades, he considerat que l'enrenou que havia ocasionat la troballa, la implicació dels nostres científics en la descoberta i el ressò trobat a uns diaris que normalment no s'interessen gaire pel tema, justificaven plenament l'existència d'aquest apartat.
Tanmateix, el punt que us sobtarà més serà l'epígraf dedicat a l'Homo sapiens arcaic dins del llistat d'il·lustracions, ja que hi trobareu inclosos l'Home de Heidelberg, el de Petralona i el de Talteüll. Individus que normalment s'inclouen dins del grup dels erectus.
El perquè de la meva decisió és el següent. l'erectus és, sense cap mena de dubte, l'homo que més canvis morfològics presenta al llarg de la seva existència com a espècie. Si posem junts cranis prou separats en el temps i en l'espai, les diferències són abassegadores.
Per una altra banda, també els científics discrepen a l'hora de classificar aquests individus. Tant aviat se'ls considera subespècies de l'erectus (Homo erectus heidelbergensis, Homo erectus tautavelensis...), com espècies definides i diferenciades (Homo heidelbergensis), com pre-neanderthals, com sapiens arcaics. Tot depèn del científic o universitat que faci la publicació o article.
Davant d'aquest batibull qualsevol elecció era incorrecta i el fet d'inclinar-me finalment pels criteris de la Washington State University ha estat, ho reconec, una mica aleatori i arbitrari.

Darrera revisió feta el 16/09/97