GLOSSARI DE TERMES
-
Mamífers:
Classe de cordats de l'embrancament dels vertebrats integrada per animals
amniotes homeoterms i vivípars, amb el cos proveït de glàndules
mamàries i generalment recobert de pèl. La forma i la grandària
del cos varien molt, segons el medi ambient on habiten i el grup sistemàtic
al qual pertanyen. Quasi tots els mamífers tenen quatre extremitats
pentadàctiles, que són molt diverses, segons la manera de
caminar de cadascun. Entre els mamífers terrestres cal distingir
els plantígrads, els digitígrads i els ungulígrads.
Els ungulígrads i els proboscidis tenen el cap dels dits protegit
per peülles, mentre que els altres el tenen protegit per ungles. En
les espècies excavadores i arborícoles, així com en
les voladores (quiròpters), les extremitats són profundament
modificades; les espècies aquàtiques les tenen transformades
en aletes, bé que en els cetacis i els sirènids n'han desaparegut
les posteriors. La pell presenta formacions epidèrmiques, com els
pèls, i dèrmiques, com les glàndules sebàcies
i sudorípares. L'abundor i la distribució del pèl
varien molt, segons les espècies. Determinats ordres de mamífers
presenten banyes al cap, de forma i constitució diverses. En les
femelles, les glàndules mamàries són productores de
llet, després del part, i són situades a la part ventral,
en posició axil·lar, pectoral, abdominal o inguinal. L'esquelet,
molt semblant al dels rèptils, assoleix la màxima perfecció
en els vertebrats. El crani presenta una reducció d'ossos respecte
al dels rèptils; és unit a la columna vertebral mitjançant
dos còndils occipitals, i presenta un paladar ossi secundari i una
única fossa temporal. L'esquelet de les extremitats inferiors es
caracteritza per la plena deformació i superposició de l'astràgal
i el calcani. El coracoide és soldat a l'omòplat. La clavícula
no es presenta en tots els grups, sinó només en aquells en
què els moviments de l'extremitat superior abracen tots els plans.
La cintura pelviana presenta sovint un sol os, el coxal, reunió
de l'ili, l'isqui i el pubis. La columna vertebral és subdividida
en cinc regions: cervical, toràcica, lumbar, sacra i dorsal. Entre
les vèrtebres s'intercalen els discs intervertebrals. La temperatura
corporal és constant i independent de la del medi ambient, excepte
en els mamífers que presenten hibernació i estivació.
L'aparell digestiu es caracteritza per la presència dels llavis
i de les dents a la cavitat bucal, la qual pot tenir nombroses formes i
disposicions, segons el règim alimentari de l'animal; també
es caracteritza per la presència d'un fetge amb bufeta biliar constant,
pel fet de tenir l'intestí prim i el gros ben diferenciats i pel
fet de tenir l'anus separat de l'obertura gènito-urinària.
L'aparell respiratori és molt semblant al dels ocells i rèptils,
però les vies respiratòries i digestives són perfectament
separades, a la faringe, mitjançant vàlvules. El diafragma
és ben desenvolupat. L'aparell circulatori presenta el cor dividit
en quatre cavitats i un sol arc aòrtic, que surt del ventricle esquerre
i tomba a l'esquerra. No hi ha sistema porta renal, i la circulació
és doble, tancada i completa. L'aparell excretor consta de dos ronyons
lumbars, amb còrtex i medul·la, dos urèters i una
bufeta urinària. L'aparell reproductor, en les femelles, consta
de dos ovaris, dues trompes de Fal·lopi, un úter, de variada
configuració, i una vagina, i els mascles tenen testicles intraabdominals
o extraabdominals i posseeixen un òrgan copulador o penis erèctil,
que és intracloacal en els monotremes i exterior en la resta dels
mamífers. La fecundació és interna; presenten placenta
i, a excepció dels monotremes, són vivípars. El sistema
nerviós presenta l'encèfal amb un gran desenvolupament del
telencèfal, el qual passa a controlar les altres parts del cervell,
que és dividit en dos hemisferis. L'orella, que presenta una gran
complexitat, és l'òrgan dels sentits que varia més
respecte als dels altres vertebrats. El grup inclou unes 3 000 espècies,
la majoria de les quals adaptades al medi terrestre, bé que també
n'hi ha d'aquàtiques i d'aèries; són distribuïdes
en nombrosos ordres. Els mamífers s'originaren a la fi del Triàsic,
a partir dels rèptils teràpsids.
|
|
-
Proboscidis:
Ordre de mamífers, de la subclasse dels teris, que comprèn
animals de gran volum, amb les extremitats allargades i robustes i amb
cinc dits, units per una membrana per formar una base sòlida i proveïts
de petites peüngles. Es caracteritzen pel fet de presentar una llarga
trompa olfactiva i prènsil, formada per la fusió del nas
i del llavi superior. Les incisives superiors formen unes llargues defenses
que creixen contínuament i que poden arribar fins a 3,5 m de llargada.
La pell és gruixuda i amb poc pèl. Són de règim
herbívor. La gestació dura de 17 a 28 mesos i solament en
neix una cria, que pesa al voltant de 90 kg i mesura un metre d'alçada.
Pertanyen a aquest ordre l'elefant africà (Loxodonta africana) i
l'elefant asiàtic (Elephas indicus), aquest de mida més petita.
Van en grups, dins els quals domina un mascle.
|
|
|
-
Elefàntids:
Família de l'ordre dels proboscidis que comprèn l'elefant
asiàtic i l'africà, tots dos amb presència actual,
i el mamut i els mastodontoides entre les espècies fòssils.
|
|
|
-
Vori:
Forma diferenciada de la dentina dels ullals de l'elefant (en el cas del
mamut o altres mastodòntids hom parla de vori fòssil), de
les dents canines de la morsa i del senglar, de les defenses del narval,
etc. Comercialment són apreciats només els ullals de l'elefant,
que poden passar de 3 m de llargada, pesen fins a 70 kg i tenen una duresa
de 2 a 2,5. Des del 1973, un conveni internacional per a la protecció
de les espècies en perill d'extinció prohibeix la cacera
de l'elefant asiàtic i limita estrictament la de l'africà.
Per aquest motiu, molts objectes que eren fets amb vori són actualment
fabricats amb materials sintètics, els quals, d'altra banda, són
també més barats. Hom pot treballar el vori i polir-lo fàcilment.
Comercialment hom sol distingir-lo segons les tonalitats de color, per
la compacitat i duresa i també per la seva provinença. Hom
l'utilitza, sobretot, per a fer boles de billar, atesa la seva elasticitat,
pintes, tecles de piano i d'altres instruments de teclat, peces de marqueteria
i nombrosos objectes esculpits. L'art de tallar el vori començà
ja al paleolític superior; cal destacar les nombroses figures femenines,
símbol de la fecunditat, entre les quals destaca la Venus de Lespugue,
i els treballs d'incisió que representaven generalment animals.
A l'antiguitat fou molt usat per a revestir els mobles, els murs i, sobretot,
en escultura ebúrnia. A l'antic Egipte hom arribà a un gran
refinament i fou usat també en objectes de tocador i d'adorn personal.
Al Pròxim Orient hom en troba restes arqueològiques, importades
d'Egipte o bé autòctones, especialment els nombrosos objectes
de mobiliari o instruments musicals amb incrustacions de vori. Les peces
més conegudes de l'art ebúrnia a la Grècia clàssica
són les estàtues colossals, d'ascendència egípcia,
bastides amb plaques de vori i or sobre una carcassa de fusta (l'anomenada
estatuària criselefantina), com ara el Zeus d'Olímpia i l'Atena
Pàrtenos de Fídies. Entre les mostres romanes és remarcable
la cadira curul de Maximià, a Ravenna. Durant l'edat mitjana el
treball del vori tingué més difusió en estendre's
a objectes menors: imatges, tauletes, jocs i atuells diversos. Cal remarcar
la fauna fantàstica romànica, el treball filigranat dels
pots i les arquetes hispanoàrabs i l'entretallat distintiu de les
figures gòtiques amb vestidures que, aparentment molles, s'arrapen
al cos. A l'època del Renaixement els crucifixos i les imatges religioses
de vori alternen amb personatges nobles i guerrers. Al s XVII el vori entrà
a formar part dels mobles, en forma de pilastres i balustres, en l'ornamentació
llisa, de plaques gravades, i a tall de marqueteria. Al s XVIII aquest
art creà moltes petites escultures, del tipus bibelot, tant durant
el rococó com durant el neoclassicisme. Al s XIX l'art del vori
sofrí un retrocés, i no fou fins la fi del segle, amb el
simbolisme i el modernisme, que retornà l'ús del vori en
l'escultura, combinat amb altres materials. Durant el s XX, per influència
de la gran preponderància de l'art negre, el vori és molt
usat en joieria. A l'Extrem Orient, on l'art del vori és molt antic
(hom en té notícies des del 1500 aC a la Xina), hom l'aplicà
a la joieria i a l'escultura de petit format, en figures exemptes o de
composició, on el detallisme és molt accentuat. Es destaquen
els voris de la dinastia qing (ss XVII-XIX), procedents dels dos centres
més importants de producció: Pequín, amb obradors
de gran refinament, i Canton, on hom feia preferentment peces d'ús
corrent. El Japó desenvolupà un art del vori molt semblant
al xinès fins al s XVIII, moment en què adquirí un
caràcter realment propi amb els netsuke (botons per a penjar a la
cintura l'inro o capseta de perfums, en què hom entallava figures
humanes o d'animals de petit format), que tingueren una gran difusió.
L'Índia conreà aquest art des de l'antigor. Durant el s II
aC hom hi atenyé creacions de gran perfecció i delicadesa.
Altres moments importants foren els ss XV i XVIII: el vori fou utilitzat
especialment per a fer pintes, tapes de llibres i petits objectes. Al Panjab
el vori era usat per a fer incrustacions de tipus decoratiu damunt la fusta,
per a fer mobles, instruments musicals, portes, etc. L'Àfrica negra
tingué dos centres eburnis importants: l'un a Benín, on l'art
del vori fou aplicat a la joieria i on són famosos els grans ullals
d'elefant amb relleus buidats que representen escenes de la cort fetes
amb un gran detallisme; l'altre centre fou el Congo, on hom treballava
ullals de mida petita amb un gran refinament (després de la cristianització
hom féu servir més aviat temes religiosos).
|
|
|