Lluís Domènech i Montaner
Barcelona 1850 - 1923

Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus, bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista», «Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898). Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents, elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista «Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Havia publicat també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d'Espanya, 1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya, 1912).

Antoni Gaudí i Cornet
Reus, Baix Camp 1852 - Barcelona 1926

Arquitecte. Nat d'una família de calderers ¾sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de l'espai¾, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que féu alhora que treballava en diferents estudis d'arquitectes i de mestres d'obres. Hom pot dividir la seva producció ¾en la seva major part construïda a Barcelona¾ en quatre etapes. La primera va des del 1878 ¾any que es titulྠfins al 1882 i és marcada per la comunió de l'arquitecte amb l'ideari cooperativista: totes les obres d'aquells anys són de caire urbà i social; col·laborà amb Josep Fontserè al parc de la Ciutadella, projectà fanals ¾com els dos de la plaça Reial¾ i una parada de flors amb quiosc i urinari i construí la fàbrica i dos edificis d'habitatges de tot un barri projectat, la cooperativa L'Obrera Mataronense. L'etapa central va des del 1883 ¾quan entrà a treballar al temple de la Sagrada Família¾ fins vers el 1900, i és marcada per l'esforç de superar els estils històrics i aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies, els dos aspectes bàsics d'allò que hom pot definir com a estil gaudinià; són els anys d'intensa activitat que conegué Eusebi Güell i Bacigalupi i que construí can Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas (1883-85), els pavellons Güell (1884-87), el Palau Güell (1886-91), el palau episcopal d'Astorga (1887-94), el col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó (1891-94), can Calvet (1898-1904) i Bellesguard. Aquesta etapa es caracteritza per la utilització, tan lliure i personal, que fa de l'art musulmà i dels estils gòtic o barroc ¾amb especial desenvolupament de tots els oficis i les arts aplicades¾, la invenció d'una quantitat considerable de mecanismes, de sistemes i d'elements arquitectònics, la rigorosa execució material dels projectes i l'acabament dels interiors. Del 1900 al 1917 té lloc la seva època més creativa i innovadora, aquella en què desenvolupa el seu estil més propi: el parc Güell (1900-14), la reforma de can Batlló (1904-06), l'església de la colònia Güell (construcció en 1908-15), can Milà ¾la Pedrera¾ (1906-10) i les escoles de la Sagrada Família. Del 1918 fins a la seva mort, accidental ¾atropellament per un tramvia¾, es tancà a la Sagrada Família a la recerca d'una síntesi figurativo-estructural que, en forma d'un geometrisme superior, desenvolupà en el quart projecte de les naus del temple i aplicà pràcticament als acabaments de les torres de la façana del Naixement. Home d'una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l'arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l'obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat. Figura cabdal dins el complex moviment del modernisme, ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l'art del s XIX. La seva missió històrica consistí, en termes generals, a posar fi a l'arquitectura historicista i eclèctica ¾manera de pensar l'arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement¾, sense, tanmateix, poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l'arquitectura del s XX, la qual ja no es plantejava en termes d'estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i d'organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no era el seu. La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que, d'altra banda, pràcticament l'ignoraren fins a la segona postguerra europea.

Escultor. De 14 anys a 22 treballà al taller d'estatuària religiosa dels germans Vayreda. A Olot, amb el mestre Josep Berga i Boix, adquirí un domini depurat del dibuix i de la tècnica de l'escultura, amb el qual, posat al servei de la seva inspiració i del seu geni, creà un art personalíssim ple de vida i de força expressiva. La seva obra marcà una fita en l'evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Cursà estudis a París i a Roma fins el 1893. El 1894 tornà a París a emprendre la vida professional fins que el 1906 s'establí a Madrid, on es trobà enfrontat amb el problema plàstic de tipus monumental. Entre les seves obres més importants figuren Els primers freds (1892) (Museu d'Art Modern de Barcelona), Eclosió (1908), Cançó popular, grup escultòric del Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el monument a Chávarri, a Portugalete (País Basc), el monument a Federico Rubio, de Madrid, la font de la plaça d'Espanya, de Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires. A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de les acadèmies de belles arts de Barcelona i de Madrid i obtingué nombrosos premis.

Escultor. La seva família ¾era nebot d'un ferrer¾ es traslladà a Barcelona per motius econòmics (1888). Aviat s'interessà per l'art: freqüentà el taller d'Eusebi Arnau i l'escola de Llotja, on fou deixeble de Venanci Vallmitjana (1900). Assistí a Els Quatre Gats i participà de l'estètica modernista. Anà, amb una borsa de viatge, a París (1903), on retrobà Picasso, conegué Max Jacob i s'interessà per l'escultura de Rodin. De nou a Barcelona, exposà a can Parés (1904) i acceptà una colla d'encàrrecs d'escultura ornamental al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, l'hospital de Sant Pau, l'interior del Palau de la Música Catalana (1905-08) i la façana del Teatre del Bosc (1907) ¾de la qual es conserven in situ uns capitells d'una gran força expressiva en els quals retratà els seus amics Picasso, Nonell i Ramon Raventós i, també, s'autoretratà en retornar, malalt, de Madrid, on havia treballat amb Agustí Querol i V. Vallmitjana¾. Anà de nou a París (1907), i romangué impressionat per l'obra de Picasso; aquell any 1907, treballant amb Wlérik, efectuà la primera màscara de coure. De retorn, participà en l'associació noucentista de Les Arts i els Artistes (1910). Aquell mateix any 1910 féu la Diablessa blanca, i l'any següent la Màscara de jove. Novament a París (1912-14), féu el famós retrat de Picasso (1913). Exceptuant l'any 1916, que la seva salut tornà a minvar i treballà només en peces petites, en màscares i en joies, es dedicà a l'escultura, que alternava amb diversos encàrrecs d'arquitectes. En abandonar Esteve Monegal la direcció de les classes d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis (1917), se'n féu càrrec ell, fins el 1923, que, solidaritzat amb un company que fou destituït per la Dictadura, se n'anà a París, on residí fins el 1934. La seva obra prengué característiques pròpies a partir de la Noia de Casp (1918; Museu d'Art Modern de Barcelona), d'alabastre. Alhora que acusava un ressò classicista d'una gran força plàstica, amb volums ben definits i una forta expressió sensual, superà dubtes i dificultats i utilitzà noves tècniques per a convertir el ferro en escultura tot prosseguint experiències ja iniciades el 1907 i plenament aconseguides amb la Màscara de jove del 1911. Establí relleus essencials modulant plans còncaus i convexos per tal d'establir el buit i d'innovar una forma d'expressió emparentada amb les recerques cubistes i puristes dins un realisme de figures, com ara ballarines, violinistes, arlequins, retrats, etc, plenes d'aire i de llum, que tendeixen cap a l'abstracció: Petit tors de dona (1915; de coure), Maternitat (1922; de bronze), Banyista (1924; de marbre), Les aiguaderes (1925; de bronze), Cap de profeta (1926; de coure), Autoretrat (1927; de ferro), Picador (1928; de ferro), Gran bacant (1931; de ferro), Gran arlequí (1931; de ferro), Antínous (1932; de ferro), Marc Chagall (1932-33; de ferro), David (1934; de ferro), Tors de noia (1934; de marbre) i El profeta (1933; de bronze). Morí durant una esporàdica visita a Reus en ocasió d'exposar la seva obra. La seva filla Pierrette Gargallo i Tartanson (Barcelona 1922) exposà estatuetes de terra cuita molt personals i dibuixos acurats i sensibles; resideix a París.

Arquitecte i teòric nord-americà. Estudià enginyeria, que abandonà pocs mesos abans d'entrar al taller de l'arquitecte J.L.Silsbee, a Chicago; més tard, el 1887, entrà al d'Adler-Sullivan, on romangué fins el 1893, i fou fortament influït per la ideologia de Louis Sullivan. Amb l'habitatge d'Oak Park, Illinois (1889), inicià la seva obra amb referències a les construccions dels grangers i a les japoneses, que s'acusaren sempre en els seus habitatges. Del 1900 al 1909 féu el famós projecte "una casa en una ciutat a la praderia", que marca la línia d'una sèrie de cases unifamiliars: en aquestes accentua la verticalitat, l'espai interior unificat, aprofita materials del lloc de construcció i se centra en plantes en forma de X, T i L. Però el fet més nou i més decisiu és la integració de la construcció en el seu entorn i la no ruptura amb la natura, que fa entrar a la mateixa casa. Representativa d'això és la casa Robie, a Chicago (1909). Passà quasi un any a Alemanya preparant l'edició dels seus projectes i obres, editats per Wasmuth (1910); exhaurida ràpidament, representà un revulsiu per a l'arquitectura europea. Del 1916 al 1922 sojornà al Japó, on construí l'Hotel Imperial, a Tòquio, obra que realitzà amb decoració de tipus pre-colombí, preparada contra els terratrèmols, com es pogué demostrar el 1923. Un altre cop als EUA, les construccions dels anys següents inclouen el ciment armat i altres materials, com a la Millard House, Pasadena (1923). El 1932 organitzà la Taliesin Fellowship, escola taller on els alumnes treballaven conjuntament amb ell, i construïen alhora l'edifici d'aquesta. A partir del 1935, després d'una llarga època de marginació, construí algunes de les seves obres més importants, tant per l'aplicació dels materials com per l'estudi de la llum: Falling Water House i Kaufmann House, a Bear Run, Pennsilvània (1936), i les oficines de la Johnson Wax Co., a Racine, Wisconsin (1938). Durant aquests anys féu els estudis de les anomenades Usonian Houses, habitatges unifamiliars, econòmics, construïts a partir d'elements modulars a base d'angles en la majoria de casos. Una de les obres més representatives d'aquest moment és la Hanna House, a Palo Alto, Califòrnia (1937). Posteriorment, cal esmentar el museu Guggenheim (1943-59), que tipifica un nou sistema de visita a una col·lecció, la Price Tower, Bartlesville, Oklahoma (1955), i una sèrie de projectes utòpics, irrealitzats, per a Bagdad i Pittsburg, així com el gratacel de 1 600 m d'alçada pensat per a Chicago. Com a teòric escriví diverses obres, on polemitzava contra les construccions d'estil funcional o internacional ¾que anomena "caixes damunt xanques"¾ i on anà matisant les seves idees sobre l'organicisme. La seva obra i els seus nombrosos projectes i dibuixos, així com els escrits teòrics, el convertiren en un dels arquitectes més influents dels últims segles.

Arquitecte danès. Estudià a l'Escola d'Art de la seva ciutat nadiua (1937-42). Treballà tres anys a Estocolm, on fou influït per l'obra d'E.S.Asplund. El 1946 passà sis mesos a l'estudi d'Alvar Aalto a Hèlsinki i el 1949 entrà en contacte amb F.Ll.Wright a Taliesin, del qual també rebé influències. La seva obra parteix del funcionalisme escandinau, però se n'allunya pel fort expressionisme, que l'apropa al fantàstic. De l'any 1952 és la seva casa a Hellebäk, de planta oberta; el 1956 féu seixanta-tres cases de la ciutat Kingo, prop de Helsingör; el barri residencial de Frederiksberg, a Copenhaguen, és del 1959; el Banc Melli, a Teheran, i l'escola superior per a obrers, a Hojstrup, són del 1958. Durant aquests anys obtingué diversos premis a Suècia, però el que li donà renom internacional fou el fet d'haver guanyat el concurs per a la construcció de l'òpera de Sidney, situada al port de la ciutat, sobre una esplanada, amb una sèrie de cobertes de ciment que configuren una nova silueta de la ciutat i que foren molt controvertides i de costosa construcció. Obtingué també el concurs del Teatre Municipal per a Zuric (1964) i féu el museu del pintor A.Jorn, a Sylkerborg, Jutlàndia, amb diversos nivells soterrats.

Enginyer italià. S'especialitzà en l'estudi d'estructures metàl·liques i de formigó armat. Els anys 1930-32 construí l'estadi de Florència, que per l'audàcia de l'estructura i la qualitat del formigó esdevingué ràpidament un model a escala mundial. En la sèrie d'hangars per a avions, avui destruïts, que foren aixecats entre el 1936 i el 1941 a Orvieto, Orbetello i Torre del Lago demostrà les possibilitats de les estructures metàl·liques com a construccions de cost mínim i de muntatge fàcil. Després aprofundí l'anàlisi de les peces seriades de formigó; el Palau d'Exposicions de Torí (1948-49) fou un dels millors exemples, considerat com una de les obres més importants de l'arquitectura europea de la postguerra. Dins la mateixa experimentació sobresurt també el Palazzo dello Sport de Roma (1957), en col·laboració amb M.Piacentini, cobert amb una cúpula de 100 m de diàmetre i de 9 cm de gruix a la part superior. La preocupació per les reduccions de cost el portà a desenvolupar un sistema de prefabricació in situ: el ferrociment. I la preocupació estètica, resolta sempre pel ritme donat per la repetició d'elements, es manifesta d'una manera palesa a la nau d'entrada de l'estació ferroviària de Nàpols (1954). Col·laborà en la construcció de l'edifici de la UNESCO de París (1953-57), i calculà l'estructura de l'edifici Pirelli de Milà (1958).