ESTILS I MOVIMENTS

noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers -Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias- entraren a les lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític -procedent de diverses tendències- des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a "La Veu de Catalunya" -on signava Xènius-, encunyà el terme noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost, manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l'heliomàquia, l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània i descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena "les palpitacions del temps". La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir l'ideal col·lectiu, a través d'una cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme, van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d'una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina. Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913), promulgades sota l'alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme -amb tocs d'una ironia vivificadora- i del conreu d'una poesia simbolista que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència dels patriarques mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a -encara- no necessària per al nou ordre estètico-filològic. D'ací ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas, Pous i Pagès). L'intent, sobretot orsià, d'inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del mateix nom (Alexandre Plana, Duran i Reynals) és l'estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un argument. Enfront de l'aventura s'imposa, doncs, la mesura; enfront de l'èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics (Fundació Bernat Metge) o d'autors moderns completen l'ambició de totalitat. Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics, revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova). En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol ja semblava preludiar el noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica, en l'arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels quals integrats després en l'associació Les Arts i els Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme -com a l'Almanac- inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael Smith també fou vist com una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el noucentisme fou encarnat pel classicisme de Torres-Garcia, muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer, consagrat el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà de Francesc d'A.Galí, el gran mestre de tota una generació d'artistes, i el popularisme irònic de Xavier Nogués, pont i síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost. Paral·lelament, en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més decididament l'ideari Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, organitzador de la secció d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis, fruit típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí; al costat d'ells, Pau Gargallo -successor de Monegal a l'Escola- alternava el classicisme amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al principi a França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc Joaquim Claret i els malaguanyats Fidel Aguilar -del nucli gironí- i Josep Armengol -del terrassenc- completen el panorama. En l'arquitectura, Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de Girona, personifica el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l'etapa que hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat. Al costat de tots ells -sovint intercalats- hi ha els noms dels hereus del realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i aglutinats pel seu setmanari humorístic, "Papitu", en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat de Nogués, s'integraven noms més joves, com Manuel Humbert, Francesc Labarta i Josep Mompou. Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé, Francesc Vayreda i Josep Aragay, pintor, dibuixant i teòric d'El nacionalisme en l'art (1920); Josep Obiols -format a l'Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913-, il·lustrador d'obres de Carles Riba, fou l'autor del famós cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, on creava l'arquetip del nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com l'irònic Josep Granyer, Dunyac, Solanic, Llauradó i, especialment, el rigorós Joan Rebull, que anà a la recerca dels orígens de l'escultura pura i que anys més tard dirigí el taller d'escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model l'obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals, Nicolau M.Rubió i Tudurí -preconitzador de la fórmula "Catalunya-ciutat", antídot del ruralisme-, Adolf Florensa i Francesc Folguera i els germans Puig Gairalt, ja a les portes del racionalisme. El noucentisme sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués, l'intimisme musical de les cançons d'Eduard Toldrà, el músic d'El giravolt de maig, de Carner, les breus i depurades composicions de Frederic Mompou), contrapunt de l'art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes. Amb el temps, el noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (modernisme, antinormistes, floralistes, etc). Joaquim Folguera i Carles Riba excel·leixen dins la segona generació de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla (Coses vistes, 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 (Els Evolucionistes, Agrupació Courbet), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l'excessiva influència del classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb diversos caires -"posts" o "neos"- perdurà. La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc, d'aquest moviment, dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d'estètica oficial.
(Extret de l'Hiperenciclopèdia)

modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En l'aspecte de l'art -tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més ampli- sol designar només els corrents de l'art occidental -especialment arquitectònics i decoratius- coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del pre-rafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes. Hom en situa l'origen a Anglaterra, on les influències del moviment Arts and Crafts i del revival gòtic havien donat ja vers 1870-80 un estil, l'Aesthetic Movement, que era un preludi contingut de l'Art Nouveau. Fins a la segona meitat del decenni dels vuitanta no aparegueren les primeres obres modernistes -A.Gaudí i L.Domènech a Catalunya, L.H.Sullivan als EUA, etc-, i fou en el decenni següent que l'estil es generalitzà en l'obra d'arquitectes com els belgues V.Horta i H.van de Velde, el francès H.Guimard, l'escocès C.R.Mackintosh -director de l'escola de Glasgow-, l'alemany A.Endell i els austríacs O.Wagner, J.Hoffmann i J.M.Olbrich, d'artesans com els francesos R.Lalique i É.Gallé -aglutinador de l'escola de Nancy- i el nord-americà C.L.Tiffany, i d'il·lustradors i cartellistes com l'anglès A.Beardsley i el txec A.M.Mucha. A França, el 1895 Samuel Bing obrí la botiga l'Art Nouveau, que contribuí a fer posar de moda l'estil que fou difós arreu per la revista muniquesa "Jugend", fundada el 1896, i li donà nom. Al món germànic el moviment anà molt lligat a la Sezession. El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició Universal de París del 1900, i després d'aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix -potser per primer cop a Catalunya- a "L'Avenç", Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica (La corrida, de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l'època dels primers assaigs arquitectònics d'Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l'avantguarda de l'art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l'Exposició Universal del 1888, ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d'Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l'àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas, Museu d'Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l'anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent -que també havia fet impressionisme gris- i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l'exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el modernisme era sobretot l'art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l'Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps -i els mateixos Casas i Riquer-, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart -i sobretot Riquer-, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l'avantguarda de l'art occidental. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en decadència al principi del s XX, en escultura -especialment l'aplicada- i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l'obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l'àrea hispànica com l'estilo catalán.
(Extret de l'Hiperenciclopèdia)
El modernisme a Catalunya

El modernisme fou un corrent artístic que es desenvolupà als Països Catalans aproximadament entre 1888 i el 1911. Correspongué al moment inicial de l'expansió del catalanisme i en gran part respongué al desig de crear un estil propi del país. Tingué relacions formals amb corrents simbolistes estrangers com el Modern Style, l'Art Nouveau, el Jugendstil, el Liberty i la Sezession, però la seva originalitat li ve del desig de sintetitzar amb aquest moviment esteticista i poètic la tradició neomedievalista de la Renaixença, el progressisme tecnològic i el realisme tràgic de la literatura. Malgrat l'intent de síntesi, moltes de les seves obres pertanyen clarament o a un corrent somiador i irrealista, blanc, llegendari i místic, o a un corrent vitalista, preocupat de la realitat social i amb accent messiànic. En el domini de l'arquitectura, el modernisme fou fill d'una voluntat de sortir de l'eclecticisme burgès del món victorià, que es fa visible en moltes de les obres de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Domènech i Montaner i Vilaseca hi cercaven la sinceritat dels materials nous, del ferro laminat i del maó vist; Falqués i Josep Amargós i Samaranch (Barcelona 1858-1918) accentuaven les recerques amb el ferro; Buïgas, Casademunt i Falqués, les estructures d'origen tècnic, mecànic; i Gaudí, la policromia d'origen islàmic, en reacció contra el classicisme incolor. A partir d'aquest moment, els creadors més originals foren Gaudí i Domènech i Montaner. Gaudí cercà fins al màxim l'esclat de l'estil floral. Al costat d'ells, Gallissà afavorí la vinculació amb els bells oficis artesans retrobats. Més jove, Puig i Cadafalch cercà una síntesi amb el llenguatge de l'arquitectura rural i històrica. A València, on Licini representà l'etapa de l'obra vista i la policromia, Peris i Ferrando representà el modernisme curvilineal i floral que Demetri Ribes i Carles Carbonell combinaren amb el Sezessionsstil, que, molt pur, fou representat per Vicent Ferrer. En el disseny d'interiors, de mobiliari i d'objectes, el moviment exagerà la seva originalitat. Els mobles d'Homar i de Busquets arribaren al moviment del «cop de fuet» i s'enriquiren amb marqueteries sentimentals. Les porcellanes d'Antoni Serra, les joies dels Masriera, amb els típics insectes flexibles d'ales d'esmalt translúcid, les gerres com caps de fada de Lambert Escaler, els mosaics de Bru, els vitralls de Granell, foren les més pures manifestacions del simbolisme. L'interiorisme de la darrera època d'Homar i el de Demetri Ribes s'acostà al Sezessionsstil. A l'escultura modernista cal distingir l'obra abstracta de Gaudí, com les xemeneies de la casa Milà, i l'obra figurativa, que té la gran personalitat de Josep Llimona, seguidor de Rodin, amb un concepte visualista del clarobscur i de la plàstica per punts sortints. Al seu costat, Arnau i també Blay treballaren íntimament lligats a l'arquitectura. Prop de llur estil hi ha el del mallorquí Llorenç Rosselló. Escaler i Renart representen el curvilinealisme i els somnis llegendaris; Mani, un expressionisme deformat; Smith, l'elegància lineal que acabarà en estructuralisme. La pintura modernista fou promoguda principalment per l'estada a París de Rusiñol i de Casas. El primer restaurà el sentimentalisme literari i vaporós. El segon, l'arabesc refinat, proper a Lautrec, i la temàtica de la vida contemporània. Cal distingir l'ala blanca de la pintura modernista (amb figures com Brull i Joan Llimona, idealistes de l'arabesc com Riquer, Bonnín, Gual i Pascó) de l'ala negra i la "colla del safrà", presidida per l'extraordinari Isidre Nonell. Nonell començà amb l'arabesc simbolista dels "cretins de Boí", passà per l'època verda, fosca, de les gitanes, rica en matisos, i acabà amb el moment lluminós d'una curta època rosa. El seu arabesc venia de Daumier, però s'acostava a l'arabesc japonès que implantà Gosé. El paisatgisme de Mir, al moment de les taques isolades, com mosaics, és modernista, però en part es lliga amb el tardà impressionisme comú als valencians Sorolla i Mongrell o de Laureà Barrau. L'esperit retòric i somiador del modernisme sobrevisqué en l'obra d'Hermen Anglada i de Josep Maria Sert, decorador brillant, d'activitat internacional. El cartell tingué una gran difusió i qualitat en aquest període

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)

Arts and Crafts

Societat fundada a Londres per Charles Robert Ashbee el 1888. Deriva de la Morris and Co, que agrupava pintors i arquitectes pre-rafaelites i que fou fundada per William Morris el 1861, amb la finalitat de perfeccionar i renovar les creacions artesanals, enfront del predomini del maquinisme. Les orientacions d'Ashbee s'allunyaren en certa manera de les finalitats primitives i tendiren cap al disseny industrial, bé que lligat estèticament a idees pre-rafaelites, sobretot a través de l'obra de Walter Crane, primer president de l'entitat. En foren membres W.R. Lethaby, George Walton, Edwin L. Luytens, etc. El seu decorativisme el lliga a les primeres manifestacions del Modernisme.

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)

la Renaixença

Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és -com el seu pretesament oposat de Decadència- molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d'ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat, el mateix concepte de Renaixença (o de renaixement, en la terminologia usada pels contemporanis) canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud. D'una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble -i en català havien d'ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc)-; d'altra banda, la producció literària "culta" durant els segles considerats de "decadència" fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d'aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d'una elit intel·lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literàrio-lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc. També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència. Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del s XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l'absolutisme (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer). Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona -palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització- fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d'una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació. En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d'un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses a aquest complex moviment -Renaixença- que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari -més que cultural-, sense, però, delimitar-lo concretament en l'espai i en el temps. A partir d'unes figures molt destacades i indubtablement molt importants -però no úniques- com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes. D'altra banda, l'origen d'aquesta exclusió podria trobar-se ja en l'interès dels mateixos representants d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable "renaixement" d'una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d'Aribau en "El Vapor" (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc). No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literàrio-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al s XIX, altres hi incorporen el s XX). Finalment, hom hauria d'assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de Mallorca i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)

gaudinisme
 

Valoració o interpretació de l'obra d'Antoni Gaudí. Hom hi pot distingir tres actituds fonamentals: la dels qui l'entenen com un mestratge més religiós que arquitectònic o artístic (és representada pels continuadors de la Sagrada Família), la dels qui la valoren principalment com la creació d'un estil i d'una teoria de l'arquitectura personals que culmina la història de l'arquitectura (ha estat elaborada teòricament per Joan Rubió i Bellvé i ha estat seguida per Cèsar Martinell, i té com a exemples pràctics més qualificats l'obra del jove J.M.Jujol i del primer Rubió), i la dels qui la valoren bàsicament, tot reconeixent-ne la importància, pels aspectes més transmissibles i més universals de la seva forma de treball -l'arquitectura com un intens esforç triple d'investigació, d'invenció i de creació constant- i per la seva integritat moral i professional (és representada per Le Corbusier i per la major part de l'arquitectura avançada del s XX). L'estudi de l'obra i de la persona de Gaudí, després dels treballs fets pels qui el conegueren personalment, ha estat continuat avui per institucions, com Amics de Gaudí (1952) -on s'han significat Enric Casanelles a Barcelona i George R.Collins a Nova York-, el Centre d'Estudis Gaudinistes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, creat per Cèsar Martinell, i la càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, instituïda el 1956 per J.F.Ràfols.

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)

Racionalisme

Moviment arquitectònic que es formà cap al 1918 i que tingué com a representants més significatius Bruno Zevi —el qual popularitzà la denominació—, Le Corbusier, Walter Gropius, Jacobus Johannes Pieter Oud, Erich Mendelsohn i Ludwig Mies van der Rohe. Com a trets remarcables d'aquesta tendència hi ha la concepció de l'edifici de dins cap enfora, la planta i façana lliures i l'ús d'elements prefabricats. Aquesta denominació, però, està com més va més en desús i és substituïda —amb diferents connotacions— per la d'estil internacional, funcionalisme i moviment modern, segons els tractadistes i segons cada moment. A l'estat espanyol fou el grup GATEPAC el representant del moviment racionalista, impulsat bàsicament pel grup dels arquitectes catalans aglutinats a l'entorn de Josep Lluís Sert.

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)
expressionisme

L'expressionisme en les arts plàstiques. L'expressionisme plàstic fou influït pel literari i restà vinculat als corrents sintetistes i al modern style. El noruec Edvard Munch, amb la pintura El crit, és el màxim exponent d'aquesta tendència, plasmada en deformacions formals i en la dissolució dels colors. L'Entrada de Crist a Brussel·les de James Ensor, vinculada amb l'art de tradició popular, influí sobre l'escola expressionista belga de Laethem-Saint-Martin, en la qual excel·lí Constant Permeke. A França, amb la presència de simbolistes i nabís i l'obra de Gauguin o de Van Gogh, l'expressionisme, més inconcret, fou com una reacció contra l'impressionisme i contra l'obra de Cézanne o de Seurat; més tard es concretà en l'obra de Georges Rouault, Suzanne Valadon, Maurice Utrillo, el Picasso jove i, fins a un cert punt, en l'obra dels fauves. Els emigrats jueus J.Pascin, M.Kisling, Ch.Soutine, M.Chagall i A.Modigliani i l'etapa 1934-38 de J.Miró representen l'aportació estrangera d'aquesta tendència a França. Però on l'expressionisme es desenvolupà com a fenomen col·lectiu —al marge de les aportacions individuals de José G.Solana, seguidor de la tradició goyesca, a Espanya, de Ferdinad Hodler (La nit, 1890), a Suïssa, i de G.Klimt, E.Schiele i O.Kokoschka, a Àustria— fou a Alemanya, animat per E.L.Kirchner, E.Nolde, L.Corinth, M.Liebermann, Hans von Marees, M.Beckmann, pels escultors W.Lehmbruck i E.Barlach, i, en general, pels grups Die Brücke, Der Blaue Reiter i Novembergruppe. L'expressionisme s'expandí pels EUA (1908) gràcies a les exposicions de l'Ash Can School i a l'obra de Ben Shahn i Ivan Albright. A Mèxic (1921), quan hi tornaren D.Rivera i D.A.Siqueiros d'Europa i J.C.Orozco dels EUA, crearen l'escola muralista expressionista. Després de la Segona Guerra Mundial fou creat un nou expressionisme, típic de la postguerra, en l'obra d'E.J.Goerg i F.Gruber, en el corrent miserabilista de Bernard Buffet o en el surrealista de B.Balthus.

(Extret de l'Hiperenciclopèdia)